Ja demà i al vaixell de tornada, contemplo l’illa com
desapareix ràpidament en l’horitzó i pren força el comiat amb na Consol. A
reveure, polit, com tantes vegades m’ha ressonat el seu “Quico, aquesta illa
t’acull”. I sí, la meva timidesa m’ha impedit demanar-li acollida en tots
aquests anys, quan podria haver estat el més natural. Probablement la seva
generositat m’hagi fet veure no només l’absurditat dels compliments entre
amics, si no també el despropòsit de renunciar a tot el que encara experimento
quan estic a Menorca. Repasso algunes notes d’aquests dies i interioritzo que
en la següent estada, tornaré a topar-me amb noves sorpreses ingrates, nous
desencants i més d’una frustració; però l’aprenentatge d’aquest viatge,
culminació dels dos anteriors en què he trobat tant canviada l’illa, m’ha
servit per relativitzar-ho tot una mica. No sé a quin tipus de Menorquí
m’assemblo més, si al que es resigna amb apatia o al que justifica els canvis desordenats
amb la mica de cinisme que comporta l’assimilació d’aquests.
A vegades, quan s’espaien les anades a un lloc que has estimat molt i que voldries estimar encara un temps més, la relació entre la passió dels primers moments i la tebior sobrevinguda pel distanciament, pot confondre’s amb un punt d’insatisfacció, com un desarrelament, com qui vol I dol. Aleshores el desig recula i s’apropa a la indiferència, com entre dos focs. Potser t'estimaries més que la darrera trobada ja no hagués tingut lloc, poder aturar a temps el regust aspre de la rancúnia. Però no deixa de ser un miratge, una il·lusió que permet sobreposar-te. Quan et sobreposes, però, t’adones una vegada més que no hi ha cura per a l’amor, com desvela Cohen. No hi ha res a fer. Malgrat que el desamor sembli entrar per la finestra t’adones que, finalment, quan s’estima, és per sempre. A reveure, polida.
