CAMÍ DE CAVALLS

Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

DARRER DIA A MENORCA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

d'Es Migjorn Gran a Ninigaus passant per la Cova des Coloms

El barranc de Binigaus comença a la localitat d'es Migjorn i acaba a la platja de Binigaus, prop de la platja de Sant Tomàs. En aquest barranc podem visitar diverses coves, sent la més coneguda la Cova des Coloms (també anomenada La Catedral).

Quan arribis a la Cova el lògic és que et sorprenguin les seves dimensions. Es tracta d'una cova de 300 metres de llarg, 15 metres d'ample i 24 metres d'alt. Si decideixes endinsar a la cova vés amb compte ja que el sòl és molt relliscós a les zones on hi ha pedres causa de la gran humitat que hi ha al lloc. Es creu que aquesta cova es va utilitzar com a santuari o com un lloc de peregrinació religiosa de jutjar per les troballes que es van fer en el seu interior dècades enrere.

Un cop hagis vist en detall la Cova pots tornar per on has vingut o anar a alguna de les platges properes. L'opció més senzilla és la de Binigaus. En uns 25 minuts pots estar en aquesta meravellosa platja. Per als més aventurers jo recomano Cala Escorxada, una platja espectacular i de molt difícil accés


Notes de viatge


M’he despertat pocs minuts abans de les 6. Com que el bar de Ses Persianes no obre fins les 7 he continuat al llit escoltant la Terribas a l’iPad. Imagino que deu haver estat com una mena de descompressió de cara al retorn, demà. De fora, de la plaça d'Artrutx m'arribava de fons la fresa de l’Àngel en obrir els para-sols i parar les taules amb les corresponents cadires menorquines de la terrassa. Sé que enyoraré aquests sons familiars i que alguns dies tancaré els ulls com si els escoltés des de Vilanova estant. Finalment he baixat a esmorzar a les 7 en punt i he pres el de sempre sota la mirada lleugerament burleta de l’Àngel; he hagut de mirar cap a la plaça per no emocionar-me del tot.

Avui podria haver estat d’aquells dies en què voldria arribar a tot arreu i hauria acabat anant amunt i avall sense parar atenció enlloc. Per sort vaig planificar bé aquest viatge i he pogut anar cobrint els objectius principals. He completat els trams que em restaven del Camí de Cavalls, primer objectiu; he pogut trobar un munt de llocs que amb els anys havia deixat per a més endavant com el Castell de Santa Àgueda; i per postres, com si fos un present, he tingut la fortuna que l’illa me n’ha ofert de nous; dos d’ells de primeríssim nivell per a mi com són el Camí de s’Hort de ses Taronges, la fantàstica Cala Roja. Els únics llocs als que he hagut de renunciar per la pluja o l’amenaça d’aquesta han estat Máó i Sa Mesquida d’una banda i Es Grau i Favàritx de l’altra. Dels llocs que havia deixat per a més endavant em queda la Cova des Coloms que toca avui, el darrer dia; tinc previst baixar pel Barranc de Binigaus des d’Es Migjorn Gran fins a a la platja, fer la visita a la Cova des Coloms i pujar fins a Sa Teulera, a l'altra carena, per fer-me la foto. És una tradició que, des que la vam descobrir amb el Kike els anys 80 de camí cap a Cala Escorxada, sempre procuro passar-hi i estar-m’hi una bona estona. Quan estic d’ullera em faig un autoretrat, sempre en la mateixa posició. La resta del dia la vull passar a Binigaus i no fer res més doncs mai me n'atipo de Binigaus.

Abans d’arribar a Es Migjorn Gran per la carretera de Ferreries, he volgut recórrer una vegada més el Camí des Pins, un camí que mena fins a la Torre Vella i Son Carbassa; m’he aturat un moment a escoltar la quietud dels esquellots d’unes vaques pastant i després he refet el camí fins a la carretera sota una llum nítida, filtrada pels pins, que m’ha transportat a  la carretera de Vilafranca, quan dos fileres de plàtans la resseguien a banda i banda. Era ben bé la mateixa llum groga i assossegada dels estius de la meva infància que tinc fixada a la memòria per a la construcció dels records. Em pensava que era una fantasia, una recreació més, però no; avui l'he vist de nou i l'he pogut capturar en vídeo. A Es Migjorn he deixat la moto prop de la parada del bus que em pujarà des de Sant Tomàs i he emprès el Camí de Binigaus Nou tot passant per Binicodrell i el cementiri i he aprofitat per fer una visita al Poblat talaiòtic de Binicodrell de Darrere. A la dreta el casalot de Binigaus Vell que, com el Nou, ara són dos centres de turisme rural; agro-turisme, en diuen aquí. Quan m’he desviat cap el barranc de Binigaus per mirar de trobar d’una vegada la Cova des Coloms, un cartell informatiu m’ha informat que la flora més present és la llampuga, el càrritx, el pi blanc, l’alzina i l’ullastre. De fet com a la majoria de boscos dels barrancs del sud.


La Cova des Coloms no és ni de lluny com me l’esperava. El nom sempre m’havia cridat l’atenció al veure l’indicador pintat a mà, de mala manera, en passar pel Camí de Binigaus Nou; també n’havia vist fotos i em semblava que me n’havia fet una idea. Res més lluny de la realitat doncs vista en directe és d’una espectacularitat inesperada. D’entrada he de dir que és la cova més alta i ample on hagi estat mai i consti que amb els escoltes havia fet algunes coves i avencs en el parell d’anys que vam dedicar a l'espeleologia. Curiosament m’ha fet pensar en una de les coves de la Serra de l’Ubach on em vaig esquinçar el turmell durant una setmana santa. La coincidència m'ha fet reflexionar que, a pesar del contacte continu amb la natura en tots aquests anys a Menorca, mai fins ara no l’hagi associat amb la meva època amb els escoltes, dels 7 als 14 anys. Potser la meva forma de sortir-ne expulsat per una mena de consell de guerra organitzat pels manaires del moment o la la meva resposta a la seva imperícia acusant-los de no tenir ni idea de pedagogia, hagin tingut alguna cosa a veure-hi. Érem nosaltres qui teníem la raó. En Lluís, un company dels minyons de muntanya i jo. Havíem aconseguit posar en marxa una moto que els bombers havien regalat a l'Agrupament Mare de Déu de Montserrat i la vam provar en un tros de carrer davant el cau, al carrer Mercaders. Teníem 13 o 14 anys i clar, no teníem carnet. Estàvem disposats a assumir alguna mena de càstig per la imprudència, però també algun tipus d'estímul per la iniciativa i les hores dedicades. En lloc d’això, consell al més alt nivell i expulsió sumaríssima. Una colla de brètols i carques, ja t’ho diré. Igual que el servei militar, l’escoltisme és de les coses que menys pòsit han deixat a la meva vida, tot i recòneixer-li, a l’escoltisme alguns valors. Deu ser que, de manera natural, mai no he acceptat o entès les jerarquies; o ambdues coses.

En arribar al final del barranc, on es reuneix amb el camí que baixa de Binigaus vell ara tancat, he seguit amunt pel tram del Camí de Cavalls que mena fins a Cala Galdana. En creuar el Camí de Torre Nova l'he seguit cap a l'esquerra fins arribar a Sa Teulera; allí he seguit el ritual de fumar-me un peta en la soledat envoltada de pins i de fer-me la fotografia de rigot recolzat en el marc d’una porta inexistent. Mentre pujava pel sender que prové de Binigaus he parat esment a una veu i al trot curt d’un cavall. Com que la falda del barranc és espessa, no ho he entès ben bé fins que m’he adonat que una noia cridava un cavall que se li devia haver escapat. De cop i volta he vist venir el cavall i el trot no era curt, no; he calculat que la drecera era massa estreta per tots dos i que jo quasi no tenia marge de maniobra; si hagués tingut més espai l’hauria pogut intentar aturar com havia après a fer quan vaig treballar en una hípica, però amb tant poc espai significava un cos a cos amb el cavall. Així doncs, he saltat cap uns esbarzers que m’han esgarrinxat les cames per tal de deixar-lo passar camí avall amb tota l’educació del món. Poc després ha aparegut la noia, atabalada; li he dit que no es preocupés, que, a baix, la tanca del camí cap al barranc estava amb la balda passada i que allí l'animal s’aturaria a pastar. M’ha recordat el gag sonor del Joan, amb un cavall que passa a galop i a continuació se senten els passos d’algú corrent i cridant, caballo! Eh, caballo!.


Bé. He de reconèixer que “el dia final a Binigaus”, tal i com jo l’havia previst, no ha funcionat. En compensació m’he deixat portar per l’illa i he parat atenció a la seva pròpia versió del que és un “dia final” a Menorca. Binigaus avui estava incòmode, el vent de Garbí aixecava la sorra i arriava el mar que arrossegava grans clapes fosques de posidònia. He decidit doncs que el meu comiat de Binigaus s'acabaria amb el ritual d’abandonar les botes a la primera paperera que trobés, com sempre he fet amb les avarques velles; molt gastades, les botes, han aguantat just per acabar la volta a Menorca. Les he fotografiat, m’he calçat les avarques i, sense banyar-me, m’he dirigit cap Es Bruch, el xiringo que separa les platges de Binigaus i Sant Adeodato. M'ha contrariat no poder fer un bany en el meu darrer dia a Menorca, què hi farem! Per no poder, no he pogut ni aturar-me a la barraca del davant de l'escull de Binicodrell, que tant m’agrada, doncs una família s'hi arrecerava del vent. Mentre prenia una cervesa a la barra del xiringo ha aparegut la noia del cavall i m’ha donat les gràcies, no sé pas de què. Ha marxat parlant amb un noi i comentant que soparien al Bar Peri de Migjorn. Això m’ha fet pensar que era una bona idea per solucionar el meu dinar, doncs no volia quedar-me al xiringo on han disparat els preus. He esperat en un banc del carrer una hora ben bona que vingués el bus que m’ha portat fins a la moto.

Al Peri sempre hi he menjat molt bé, però avui m’ha proposat unes pilotes – mandongulles – amb salsa d’ametla increïblement bones. Quan he acabat tot el pa del món sucant-lo a la salsa, li he demanat si em podia fer una ració petita de formatge per acabar d’omplir el budell; curat? off course! M’ha servit uns encenalls de formatge en un bol petit i s’ha apartat una mica pendent de la meva reacció. He tastat el formatge i he flipat; molt sec però amb un punt amagat que dolcejava, de cos tan melós que quasi es desfeia a la boca i de sabor intensíssim; vaja, dels millors formatges de Maó que he tastat mai. Res a envejar al Parmesà, que compto entre els meus preferits. M’ha explicat que el feia un amic seu d’una finca del mateix Migjorn, i que aquest formatge l’any passat havia guanyat el premi nacional de formatges. Res destrany, doncs, que l’hagi fruit tant. Tot això que m’hauria perdut si m’hagués quedat tot el dia a Binigaus com tenia previst inicialment.



Com quan no sabia massa bé què fer, després de dinar i amb la consciència de fer el recorregut per darrera vegada, m’he dirigit xino-xano cap a Ciutadella pel Camí Vell i cap a Son Saura que, en estar la cala petita orientada a l’Est, potser el garbí no hi tocaria tant directament. No tant sols no hi havia rastre de vent, si no que l’aigua es veia totalment transparent i sense rastre de posidònia, cosa que no havia vist de de la darrera vegada que m’hi vaig poder banyar amb l’Esteve, la Maria i la Rosa, clar. I això va ser el juliol del 81! Vet aquí l'últim regal que podia esperar-me en aquest darrer dia: un bany final quan ja no hi comptava en una aigua estupenda; i tot això a 24 d'octubre i a les portes del canvi horari d'hivern. Que bé que em coneix sa meva roqueta i com em mima; o com m’acull, que diria na Consol, amb qui per cert he quedat per acomiadar-nos fent un soparet.

Encara flotant després d'una estona dins l'aigua, i com d'habitud, he parat a Sant Joan de Missa on ara faig recull d’emocions. El vent m’acarona mentre estic assegut al “meu lloc” en el banc i el sol m’escalfa contra la paret també blanca. “Cull l’hora, cull el minut, cull l’instant”, diria que és d’en Jaume Vidal-Alcover però també podria ser de l’Aurèlia Capmany. M'han vingut imatges d'Es Barcarès i el Mal Pas, els primers dies d'aquest viatge a Mallorca i semblen provenir d'un altre món. Finalment ha arribat el moment d'apartar-se del bagatge de somnis, il·lusions i recolliment que aquestes parets tan blanques poden testimoniar. Hores passades sol o en companyia de les persones amb qui he compartit dies a Menorca. El sento realment el meu lloc, trobat a l’atzar o atret per un magnetisme estrany tal i com descriuen “Las enseñanzas de Juan” de Carlos Castaneda. Si algun dia desaparec aquest és el lloc on em trobaran; és el meu lloc. Tot i això i malgrat el vent que aquí torna a arribar, avui la campana no sona.



Tornant a Ciutadella pel Camí de s’Hort de ses Taronges em disposava a contemplar la darrera posta a Sa Farola però, com que anava bé de temps i em venia de gust una cervesa al Tritón, m’he encaminat cap al port; ja no n’he sortit fin després de pondre's el sol. No comptava amb què a Ciutadella hi dorm el sol i que el port està encarat a l’Oest. La llum càlida de la tarda m'ha guanyat i la posta ha estat sensacional vista des del moll quan, oh sorpresa! En pujar per les escales un cop el sol ja s’havia amagat rere les cases m’he trobat que des del mirador de sobre Ses Escales, en ser més elevat, encara he pogut tornar a gaudir de la posta, una segona vegada! Això sí que és un premi de comiat, m’he dit. Si avui no ha estat el dia perfecte a Menorca, poc se n’hi deu faltar. Encara, des de la finestra de Ses Persianes he pogut fotografiar la Plaça d’Artrutx entre tons acaramel·lats de llum decadent, rere les cases d’enfront i els fanals del carrer que s'han encès. A Perfect day. Vaig a dutxar-me que he quedat amb na Cosnsol per sopar.

Hem quedat a l’O.A.R per fer una cervesa i portar-me a un restaurantet davant l’Hogar del Pollo d’una amiga seva francesa, però avui tenia tancat. Li he proposat d’anar a fer un mos al Tritón per comprovar l’efecte del port buit de tendals i d’amarres. Quan hem baixat per Ses Escales ha al·lucinat i ha comentat que ni ella recordava haver vist el port tant autèntic i això que la casa de sa mare estava just sobre el Cafè Balear . M’ha preguntat que què li he fet a Menorca perquè em cuidi tant i hem començat a riure i a recordar diversos moments d’aquests anys en què, poc o molt, mai no hem acabat de perdre el contacte. Li he comentat llocs que he descobert, camins per on m’he endinsat i indrets on m'he sentit guiat, com el paratge intacte, enclotat en un torrent i protegit pel casalot de la finca, on hi viu l'Aitor recuperant els horts. S’ha sorprès ja que coneix l’Aitor i m’ha deixat anar amb una certa admiració, “fins aquests nivells t’has ficat?" El meu orgull s’ha sentit gratificat doncs ha reforçat la sensació íntima d’haver buscat sempre allò de més autèntic a Menorca. En sortir del Tritón moll enllà m’ha comentat que el Nando i la Lin, els mateixos que tenien el bar d’Es Pla a finals dels 70 i durant els 80, havien deixat de llogar-lo a tercers i ara, jubilats, l’han tornat a obrir, portant-lo ells mateixos. Cap allí ens hem encaminat. Durant molta estona na Consol, el Nando, la Lin i jo hem repassat aquells estius meravellosos i aquelles nits desbocades plenes d’anècdotes, aclariments, embolics i coincidències, entre cerveses i gin; aleshores i avui. Noms de llocs, persones, situacions, tot ha anat venint rodat amb música de fons d'aquella època. Em trobava tant bé, tant a gust, que quan de tant en tant pensava que demà seré a Vilanova, de tornada a casa, una punxada de dolor em pujava per la gola i havia de fer un glop de cervesa perquè no anés més amunt. La cirereta ha arribat quan ja ens preparàvem per marxar i la Lin ha volgut compartir un descobriment musical que ha fet a Youtube Music; la versió del 2006 de “A Whiter Shade of Pale”, en concert a Dinamarca, que m’ha posat la pell de gallina pels records que comporta, pel moment de comiat i perquè s'adequava amb el sentiment de desconsol que em vencia per dins.

Hem partit d’Es Pla amb la cançó sonant encara i el port s’ha omplert de la melodia mentre ens encaminàvem cap a Ses Escales. Abans de tombar la cantonada de l’antic Cafè Balear, girant l’esquena al passat, m’he acomiadat per dins no només de Menorca si no de moltes més coses, per uns instants d'un remolí amb una mica de tot. De la joventut que queda lluny, de la llibertat que mai no he pogut assolir plenament sense la llibertat del meu poble, de la ingenuïtat de creure en segones oportunitats, de sa meva roqueta que m'ha regalat moments excepcionals per viure, d'amics, d'amiques, d'amors. I aleshores hem encarat les escales que menen del port a la ciutat i a mi per darrera vegada, en silenci.  Amb na Consol ens hem acomiadat darrere la catedral entre riures i abraçades. Abans de tornar cap a casa, però, m'ha calgut passejar una estona pels carrers de la part vella de Ciutadella per assossegar-me. I així, amb una festa modesta, íntima i compartida amb qui més m’ha instruit sobre la Menorca que estimo, és com ha arribat al final aquest viatge i el meu darrer dia a Menorca. Demà l’illa contemplarà indiferent com recorro el seu cos amb la mirada, des de bus i s’alçarà un dia més on cada cosa seguirà al seu lloc; el camí vell, Sant Joan, Ses Persianes, els carrers dels Sants, mentre que jo els aniré deixant enrere. Demà em sabré amb tants quilòmetres recorreguts que m’acompanyaran mil-i-un records, infinitat d’instants retinguts, destinats molts d’ells a un futur oblit. Altres restaran intactes. Una llum entre els pins a la matinada, sobre una roca; un cop d’aire en  girar la cantonada d’un carrer o d’un camí; la suor calenta que amara la samarreta en tramuntar una carena, el braç d’una noia que amb bikini blanc s’acomiada de mi a Trebalúger, el silenci de les nits dormides al ras, el so dels boscos de Menorca pletòrics de cigarres… Bosc, mar, pedra, camí, hort, cases, amigues, amics. Demà serà un altre dia.


EPÍLEG

A hores d’ara ja m’he fet a la idea que sempre enyoraré Menorca. Per la complicitat amb la Rosa, pel plaer d’exercir-hi uns dies la meva professió amb amics i companys de teatre, per les amistats d’anys que hi romanen, per la intimitat viscuda de la meva solitud buscada, pel Norbert, naturalment, que sempre restarà a Algaiarens com en la darrera trobada, per la similitud amb la infància a Sant Pere. El futur se’m presenta ara com un desert que cal travessar amb la plena consciència de saber que passaré una set que només podré saciar en els oasis, compartint-la amb les amistats que encara em restin, mentre la font de les il·lusions es vagi assecant; sense equipatge i amb motivació escassa, he d’aprendre a encarar aquest desert amb la motxilla de la resignació omplint-la cada cop més amb les pedres que hi vagi carregant el desencís.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

COMIAT de Punta Nati i Cala Roja

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Notes de viatge

Demà serà ja el darrer dia d'estada a Menorca i el vull destinar íntegrament a l’illa. Per tant, és avui quan faré algunes compres que vull fer per mi i per a un parell de persones amb qui vull compartir formatge curat, sobrassada coenta i cuixot. També serà el dia de passar comptes amb n’Àngel a veure qui guanya en aquest estira i arronsa. Curiosament ens "barallem" jo per pagar més i ell per cobrar-me menys. En tot cas pren tot el sentit que jo hagi estat el darrer client de s’hostal, precisament la vegada que vull deixar de venir a Menorca; no per altra qüestió que evitar la tristesa que em provoca enfrontar-me constantment amb la pèrdua de personalitat de llocs per mi emblemàtics, la pèrdua d'intimitat per l'excés de turisme i la pèrdua d'aïllament per la saturació de vehicles. A Ses Persianes la temporada que ve ja no obriran. Un factor més a tenir en compte i decisiu des del punt de vista econòmic. Mentre esmorzo la meva rutina de taronjada natural, ensaïmada i tallat, pregunto a l’Àngel i l’Andreu com puc trobar una sobrassada coenta amb garanties; sé que a Ca Na Fayas, al Passeig de sa Contramurada tots els productes són d'absoluta confiança, però de sobrassades en té una gran varietat. Em diu un nom que sembla gairebé una contrasenya, “demana sobrassada de Sa Muradeta”. Un cop a Ca Na Fayas em deixen tastar un parell de formatges curats i un cuixot extraordinari, però la sobrassada la demano directament de sa Muradeta; se sorprèn una mica, em pregunta si ja l'he comprat altres vegades i d'on prové  la meva informació - a Ciutadella tothom es coneix - i me la deixa tastar amb un pessic de pa i un parell de gotes d'oli. Es estupenda, sense gens de greix, permet mastegar la solidesa de la carn i el picant és tan subtil que es desfà a la boca. Carregant amb els productes de xarcuteria torno a Ses Persianes per si em volen guardar la bossa a la nevera fins demà passat quan parteixi definitivament. Prenc un cafè a la barra de Ses Persianes i em sento buit en escriure aquestes notes, com si ja estigués a punt de partir cap a Barcelona. I tant com podria quedar-me per fer! Voldria anar a Punta Nati per comprovar si em puc reconciliar amb el far i deixar enrere les dues experiències funestes d'aquets viatge, quan he intentat inútilment fruir de la solitud que tant m'havia fascinat del lloc. En els dos intents em vaig trobar amb tanta gent que no saben on són! Cridant-se els uns als altres des de distàncies enormes, pendents dels mòbils i d'esquena a la posta per fer-se sèlfies, algú als comandaments dels drons que anàven amunt i avall i molestant contínuament a la resta de personal amb el brunzir elèctric. En fi, diria que ja s’ho faran, si no fos que imposen la seva presència envaint la intimitat d'altres persones en un clar abús. A veure si tinc sort! També voldria tornar a Cala Roja, un lloc que hauria d’haver trobat abans per gaudir-ne més vegades; i això que deguérem estar a punt de trobar-la una tarda amb el Kike quan buscàvem llocs nous  per la zona de Ses Salines de la Concepció, al fons de la badia de Fornells. També voldria provar sort amb la posta des del Toro, doncs mai no hi he pogut presenciar-ne cap de mínimament interessant; hi tinc poca tirada i a més, darrerament s’ha convertit en una espècie de Tibidabo.

Bé, el dia és preciós tot i que de bon matí les temperatures ja són de tardor, però no he tingut sort amb Punta Nati. Una vegada més. El darrer tram del camí estava impracticable pels tolls d’aigua i fang a causa de les pluges nocturnes dels darrers dies. Hi havia qui s'atrevia intentant passar per damunt els murs de pedra, o bé arriscant-se pel damunt de pedres inestables. M'ha fet mandra i, dolgut per no poder fer els honors a un lloc tant emblemàtic per mi, he fet la foto al far des de lluny; he volgut gravar en vídeo un tros de la carretera que abans portava a la fi del món, i on ara constantment et creues amb cotxes, motos, bicicletes o caminants. M’he aturat una estona a l’indret on ens vam arraulir amb una noia, una matinada en sortir dels bars d’Es Pla en una nit d’aquelles caloroses de principis de setembre; So long Punta Nati! 


Sense entrar a Ciutadella he enfilat cap cap a Mercadal a fer un “plat del dia” per 7 €, a la barra. Avui era pollastre al Curry amb una amanida de formatge de cabra calent que m’hi he llepat els dits. Mentre dinava seguia la partida de dòmino de quatre avis; quan acabava de demanar el tallat descafeïnat,  a un dels jugadors l’han trucat i ha hagut de marxar. No hi havia ningú més al bar i m’han convidat a ocupar el seu lloc, tot i que els he dit que no en sabia gaire, per si un cas. Juguen les partides com a Sant Pere, al millor de tres potes. Com que m’he emparellat amb el que havia perdut la primera pota, era important guanyar la segona pota per empatar la partida i mantenir l'opció d'una tercera; i així ha estat. En la tercera pota ja no hem tingut tanta sort i hem perdut, tot i que per un resultat molt ajustat. Gràcies Joan, Bep Maria i Fernando.

He arribat amb el trasto fins a tocar l’aigua de cala Roja, com havia fet en els vells temps, sense emprenyar a ningú perquè no hi havia ningú enlloc, almenys entre setmana. El paisatge encara m’ha impressionat més que l’altre dia. En tenir tants pocs centímetres de calat i amb una extensió tant gran l’evaporació canvia el paisatge d’un dia per l'altre. Avui l’aigua s’havia retirat considerablement i he pogut arribar a roques que recorden monstres petrificats i que sobresurten de l’argila sorrenca, o de la sorra argilosa segons com es miri; hi he pogut comptar un drac, una serp cargol gegant, un gall d’Indi… és un lloc salvatge i  atractiu. Quina llàstima de no haver-lo conegut abans per poder-lo compartir! La badia de la cala queda tancada per una llengua de terra de pocs metres d’altura que s’endinsa dins la badia de Fornells. He trobat un petit sender que m’ha portat fins a la minúscula carena on he pogut contemplar una imatge insòlita i espectacular de la badía de Fornells, el poble a mà esquerra amb la torrassa al seu darrera, la bocana de la badia, l’illa de Ses Sargantanes, també anomenada Sa Sargantanera, al peu de Sa Mola, a la dreta i tancant la rada. No podia perdre'm aquesta visió per res del món!


Amb recança, he deixat enrere Cala Roja tot fent algunes parades per gaudir del temps primaveral que s'ha acabat imposant aquesta tarda fins que m’he encaminat cap el Toro. Com sempre hi havia cotxes, un parell d’autocars i gent per tot, però a canvi, he trobat l’església oberta i, sense massa interès, he entrat a fer un parell de fotos i n’he sortit a esperar la posta i a entretenir-me a imaginar-me en cadascun  dels llocs i camins que es contemplen en l'àmpli paisatge que es veu des del mirador. Finalment he pogut veure i fotografiar una posta de sol, que si bé no és espectacular, si que almenys està resultant digna.

Després d'arribar a un acord de ni tu ni jo per l'estada amb l’Àngel i de fer un entrepà de cuixot com a sopar, he anat a perdre’m pels carrers silenciosos del darrere de la catedral que a la nit esdevenen un cau de murmuris. I he tornat a estimar-te pels carrers dels sants; Sant Crisòfol, Sant Bertomeu, Sant Jaume, Carrer de Ses Roques, Sant Antoni, Sant Rafel, es carrer qui no passa… Carrers estrets, empedrats i torts per trencar el vent; lluminosos de dia amb les cases pintades de blanc i que a la nit es tornen silenciosos i hospitalaris, on cada cantonada protegeix de mirades indiscretes. Acollidors per a besades i abraçades a fregar de parets encara calentes del sol de la tarda. Com van ser de fàcils i suaus  aquells dies! La veritat és que és aquesta Ciutadella de nit qui em contempla a mi, ara, assegut en aquest graó al carrer de Sant Joan, per on passo tant sovint i miro sempre aquella casa. Demà serà el darrer dia, i em calia aquesta passejada nocturna, només per a mi, per amarar-me de les nits solitàries de Ciutadella.

Després m’he deixat portar fins el port, on ja han començat els preparatius de les obres previstes, he baixat ses escales i he passejat amb parsimònia fins el Tritón, sol, les mans a les butxaques i satisfet de com han anat aquests dies. M'he sentit una vegada més Guillermo el Travieso, sense rumb. Després d'un descafeïnat i d'un gin a la salut del Norbert amb Quartet d’Alexandria inclòs, m’he deixat perdre altra cop pels carrers dels sants per tornar a casa, a Ses Persianes. A còpia d’anys, ha esdevingut la meva casa a Menorca gràcies a l'amistat amb en Joan, amb l'Àngel i la seva muller, a les filles i fills, a l'Andreu, al Joan i a totes les persones que hi han treballat aquests anys. Gràcies a tothom per oferir-me la comoditat de fer-me sentit a casa en un dels llocs més privilegiats no només de Ciutadella i de Menorca, sinó que, per a mi, del món.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

COMIAT de Macarella i Macarelleta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Notes de viatge

Avui toca acomiadar-me de les cales Macarella i Macarelleta;  aquestes dues platges - amb Cala en Turqueta -  les vaig conèixer en aquell  primer viatge de final de curs amb l’escola. Posteriorment a Macarelleta el Norbert i jo coneguérem na Consol, gràcies a la qual vaig aprendre tot el que em calia saber per començar a encarrilar-me en el laberint de camins que per mi era aleshores Menorca, doncs a finals dels setanta no hi havia cartells ni d’indicadors en cap camí; amb prou feines estaven indicades les carreteres entre Maó i Ciutadella, Fornells o Sant Lluís, per tant calia saber els noms de llocs i de cases pairals per orientar-se fins on es pretenia arribar. Les escasses i estretes carreteres eren poc més que camins lleugerament asfaltats, com la que moria una mica més amunt de Sant Joan de Missa. La resta, camins de carro encantadors i solitaris que sovint no menaven enlloc. Gràcies a perdre'm un munt de vegades i a fer marrades a peu i en moto de molts quilòmetres, va ser que vaig aprendre a orientar-me; però sobretot em vaig acostumar a reconèixer la senzillesa del no res, la captivadora grandesa de saber-me sol, perdut i enfrontat a paisatges que em sobreviuran centenars o milers d’anys. Suposo que aquesta sensació, que ara reconec i que aleshores era poc més que una agitació gairebé intangible, és el resultat de la passió amb què na Consol m'avançava els llocs que, amb els anys, he anat descobrint i situant. També productes com el gin, el formatge curat, les avarques o les formatjades i crespells, van començar a formar part de la meva vida. Per això he arribat a Sant Joan de Missa, camí de Macarella, amb una ampolleta de gin d’aquestes de col·leció i una formatjada de carn. Es petit bòtil de gin el vull fotografiar sobre el banc en record del càntir amb aigua fresca que solia trobar-hi les primeres vegades que em vaig sentir atret pel porxo de l’ermita; mai no he esbrinat qui o què el deixava allà. És un dels misteris de Menorca que poc a poc m’han anat atrapant. Així que he endrapat sa formatjada i m'he begut el gin a la salut de qui fos que deixava el càntir sobre el banc de pedra.


Tot i que l’illa està realment buida – avui és 22 d’octubre –, estic segur que a Macarella i Macarelleta hi haurà gent, doncs no en va han esdevingut dos dels pols d’atracció del turisme de masses; no obstant espero poder passar per l’antic camí que segueix el Barranc de Santa Anna i que recorríem amb el Kike, muntant les nostres Vespa llogades.

Doncs no. La tanca del camí té el cadenat que s’ha anat imposant en tots els camins i pel que veig fins i tot fora de temporada. Entenc que la pressió de tants centenars de milers de turistes obliga a prendre mesures d’aquest tipus, però enyoro aquella Menorca confiada i amable que permetia voltar per gairebé tot arreu a canvi només de respecte a l’entorn i als costums de les persones que l’habitaven. Abandono la moto en un lloc discret del camí, al costat de la tanca i em disposo a fer el quilòmetre o quilòmetre i escaig que em separa de la platja de Macarella pel camí des Barranc de Santa Anna.

M’he estat palplantat una estona al bell mig del camí. Ha plogut mentre dormia i el barranc està tot  humit, una brisa fresca corre entre els arbres i les fulles rellueixen a mida que el sol furga entre les copes. He passat una bona estona, sense moure’m, ulls clucs, amb els braços creuats i els narius oberts tot aspirant l’olor de molsa i de bolets. Observo el paisatge: el barranc, el bosc, el camí groguenc; de lluny m’arriba, quasi imperceptible, la remor del mar. “Dulces drogas nos diran que hay un mar cerca de aquí” cantaven “El Último de la fila”. Prenc consciència que és la penúltima vegada que transitaré aquest camí. Em venen al cap tantes imatges! Despullat, només amb les avarques, recorrent-lo amb la Norton o el dia que vaig negar la Benelli i la vaig haver d’empènyer costa amunt un grapat de quilòmetres… I de cop i volta m’adono que mai no l’havia recorregut a peu. M’esgarrifa pensar en no tornar a recórrer aquests camins, mentre l’illa, punyetera, em tempta sempre que pot sense fer ni el mínim esforç, fent trontollar la meva decisió. Però per molt que pretenguem amagar-la, la veritat sempre es deixa veure. Un sempre la coneix la veritat, l'altra veritat, la veritat oculta més enllà de les aparences, més enllà de les màscares, més enllà de les diferents situacions que ens presenta la vida.

Passo pel darrere de Macarella on hi ha força gent gent a la sorra tot i ser molt d’hora i em dirigeixo a Macarelleta sense aturar-m’hi . Fa una mica de vent i el cel clar em permet veure el mar des del penya-segat que separa les dues cales tal i com sempre m’ha agradat: assegut al costat del pi torçat pel vent que senyoreja la punta del camí. L’he vist créixer aquest pi i el saludo com a un vell conegut doncs és el que és. Quanta bellesa! És trasbalsadora, ben bé com va admetre la Rosa un dels dies que hi vam venir. Després ens abraçàrem en silenci, d’aquella manera abassegadora i desbordant d’ànsia per donar-nos del tot que només he sabut trobar en ella, almenys amb tanta intensitat. Un sempre la coneix la veritat…

Així que he posat els peus a la sorra de Macarelleta, com que sóc gat vell, m’he dirigit a la cova minúscula que està a tocar de l’aigua i que protegeix del vent. Hi ha força gent i no em sento còmode doncs sóc l’única persona que es banya despullat, però aquests baladrers que ocupen la sorra ja han restat encant a prou coses. Certament el que manifesta l’Àngel de Ses Persianes és ben veritat; la majoria d'italians, francesos i espanyols no saben on son ni què fan en aquesta illa doncs van perduts i es comporten com si estiguessin a Lloret.

Després d’un bany formidable he marcat una mica de territori fumant-me un peta i recorrent la riba de banda a banda, com sempre he tingut per costum; en acabar he refet el camí fins a Macarella retrobant-me amb cadascuna de les pedres del camí, d’algunes en reconec perfectament les formes llaurades per segles de desaiguar. Faig una darrera ullada enrere des de l’altura del caminet i llanço un petó perquè arribi als esperits adormits de tots aquests anys. Adéu Macarelleta.


Després de vagarejar una estona pels volts de Sant Joan, m’he encaminat cap a Ciutadella per fer un mos a l’Hogar del Pollo i un cafè a la terrassa de Ses Persianes, mentre gaudia del silenci d’aquesta Ciutadella retrobada. Quan em cobri l’Àngel aniré a fer una becaina. Em ve de gust ajaçar-me amb la finestra oberta i escoltar Ciutadella de fons mentre em venç la son; “alguns diran que perdo el temps miserablement; jo el perdria tot el dia per tornar-lo a recollir”, canta Pidelaserra a la “Tarda qualsevol”. Sento que ja no tinc aquella ànsia d’abans per ocupar cada segon, per omplir tots els minuts del dia com si em perdés alguna cosa important; al capdavall, deixar que el temps passi sense ocupar-me’n permet allargar la meva estada. 

No sé si és que hi he somiat però m’acabo de despertar d’una becaina de mitja horeta i m’ha vingut al cap el 29 de maig de 1985. Era el darrer dia de l’estada a Menorca del grup de teatre en aquella gira d’El Mentider de Goldoni. Estàvem en un bar fent temps i es jugava un partit retransmès per la TV, la desgraciadament famosa final a l’estadi de Heysel on van morir 30 persones en una allau humana. A tota la companyia se’ns encongí el cor i vam seguir astorats l’esdeveniment retransmès en directe. Experiències com aquesta collen determinants moments a la memòria col·lectiva i apropen les persones. Posteriorment he pogut comprovar per mi mateix com els desastres tenen la facultat de treure el millor de cadascú i d’establir lligams inesborrables. A vegades la simple observació a distància pot fer el mateix efecte, tot i que en el món del teatre, aleshores, hom s’havia d’acostumar a pertànyer a una família diferent en cada nou projecte. Calia trobar noves amistats, nous amors o noves amants entre persones que fins aquell moment amb prou feines havien estat conegudes. De tant en tant un enamorament o una amistat sobrevivien als assajos i les estrenes i entraven a formar part de l'univers propi que es combinava aquell nou món per ajudar a sobreviure. Al capdavall, en el teatre, treballem directament amb material terriblement sensible, com les passions, els sentiments, els anhels o les il·lusions. Per treballar els somnis cal estar ben despert i a vegades exposar-nos a ferides doloroses. Això ens fa vulnerables. Mentre que algunes amistats d’aquella companyia han sobreviscut i poc o molt anem sabent les unes de les altres, he perdut la pista completament de les restants; ara han reviscut per uns instants en aquesta habitació de Ses Persianes mentre em trobo assegut al llit, amb l’esguard fit a la finestra, contemplant els núvols creuar el cel damunt les cases. Paro esment a la mica de vent que despentina els arbres de la plaça Artrutx, al so mandrós d’un automòbil de tant en tant i a les breus converses de l’Àngel o el Joan servint les taules de la terrassa. M’omple de l’energia bastant per retenir-me.

Cap al tard he passat una vegada més pel Camí de s’Hort de ses Taronges, una de les descobertes d’aquest viatge i m’he deixat portar fins a la part de Son Cabrisses. Ara mateix contemplo una extensió de terreny sense conrear on la pedra grisa i esquitxada de males herbes es confon amb els murs de pedra seca del mateix color que flanquegen camins i fraccionen el territori; és aquesta sensació ordenada la que atorga el caràcter de jardí als paisatges menorquins. Més enllà dels murs s’hi endevinen camps de conreu de mil-i-un tons de verd, fins a l’horitzó, sense solució de continuïtat. La tarda s’escola lentament cap a s’horabaixa davant els meus ulls i sota un firmament nítid, sense núvols; a la terra, cada color, cada matís es baralla amb els altres per oferir un quadre idíl·lic sota la llum de l’ocàs. De pel·lícula!

Finalment m’he arribat fins el far d’Artrutx; indret al que tots aquests anys de relació amb Menorca he prestat poca atenció. L’he volgut fotografiar des de tots els angles per compensar la meva manca de consideració. Ara em trobo pràcticament sol contemplant la posta que s’allarga sobre el mar; només dues noies comparteixen amb mi l’espectacle fent-se fotografies l’una a l’altra. M’agrada el que fan i les imagino tornant a qualsevol població de l’illa per compartint el sopar i, potser, després deixar-se caure en algun local amb música i relaxar-se entre riures amb altres persones de la seva edat; talment com feia jo a la seva edat mentre gastava les nits de la meva joventut.





Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

COMIAT de La Vall i darrera posta a Sa Farola

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial





Notes de viatge

Ho veig i no m’ho crec! He arribat a primera hora a la platja d’es Bot, a la Vall d’Algaiarens, preveient que els diumenges hi acostumen a venir les famílies ciutadellenques; a més, he llegit que entre Cala en Blanes i Cala en Bruch hi han arribat uns 600 de l’Imserso per passar-hi la setmana; també cal comptar que hi ha uns 400 ciclistes i els equips respectius per no sé quina competició; la veritat però, és que Ciutadella i les carreteres estan buides. Ni gent pel carrer no he vist. Però la sorpresa més gran ha estat arribar a aquesta platja i trobar-la sense  ni una alga tan a la sorra com a l’aigua. Mai no l’havia vist tant neta, llevat de la primera vegada quan la vam descobrir amb el Norbert. Més tard, quan hi he vingut amb el Kike, l’Antonio, l’Anna o la Marta, sempre ens l'hem trobat amb moltes algues. I des de finals dels 90 les vegades que hi he vingut, n’hi havia tantes que impossibilitaven el bany. Ja sé que és posidònia i que la seva presència és un símptoma de  la bona salut de la zona costera. A mi, però, sempre m'ha fet angúnia. Avui en canvi no, res, com si mai no n’hi hagués hagut. Cert que ja l’altre dia, en acabar el tram del Camí de Cavalls des d'Els Alocs ja hi havia una zona considerable lliure de posidònia i que invitava al bany, però això d’avui era impensable; sobretot l'aigua d’un blau transparent que invita al bany. Quan escampin els quatre núvols faré els honors a aquest regal que em concedeix sa meva roqueta en el dia del comiat de Sa Vall. Ella sap com tractar-me i agraeixo que em perdoni la mica de traïció que significa aquesta voluntat de ser la darrera estada a Menorca.



M’he endormiscat una estona estirat a l'arena, prop de les roques i els pins en l’extrem de la platja on es troba la caseta des bot. En el sopor i acompanyat del xipolleig de l’aigua mansa i el so del vol dels tàbacs - feia anys que no podia escoltar-lo -  m’han vingut imatges d’un agost a Sant Pere, quan el Pare “Xerraín”, ens va portar al pèlag bullidor, on sempre n'hi havia de tàbacs. El pare “Xerraín”, li dèiem així tota la canalla doncs quan ens veia i a mode de salutació ens feia un pessic amistós a la panxa tot dient “xerrain, xerrain”. Era un monjo caputxí d’un col·legi d’Igualada que havia vingut alguns estius a passar uns dies a Sant Pere i que reunia la canalla del poble que trobava pel carrer durant les tedioses tardes d’agost. Després de la festa major, quan mig poble havia marxat per visitar familiars abans de la verema, les colles d'amics quedaven coixes per la falta d'efectius i voltàvem perduts i sense res a fer pels carrers; era quan es feien grups mixtes amb canalla d'altres carrers que també es trobaven en la mateixa situació. També era el moment en què més podíem apropar-nos a les nenes ja que els pares no anaven a la vinya o a la fàbrica i elles s'estalviaven haver de portar-los el dinar a l'hora de l'àngelus. El cas és que el pare "Xerraín" ens distreia als nois amb les seves bromes i jocs de mans, tan aviat amb cartes com amb monedes, pedres o el que fos. La canalla el seguíem encuriosits des de la fonda de Cal Pujades, on s’hospedava, pels carrers del poble i camins dels voltants. Un dia ens mostrà les fotos d’uns estudiants del col·legi d'on venia, tots portaven un hàbit com el d'ell  i a mi allò m'impressionà tant als meus 9 o 10 anys que vaig córrer a mostrar la foto als pares, convençut que quan tornés al col·legi ho havia de fer en aquell d'Igualada per fer-me monjo i poder portar hàbits com els d'aquells nois de la fotografia. Es veu que la meva vocació teatral va fer un primer intent fallit, per sort, abans de manifestar-se’m definitivament i en plenitud als setze anys. Dic per sort, perquè un d’aquells estius, probablement el darrer que vingué, una tarda se’ns emportà a banyar-nos al pèlag Bullidor; érem l’Amadeu “de cal Correu”, el Jaume “de la Riba” i dos germans castellans que passaven l’agost a Sant Pere, el José Maria i el Fede. Un cop a la riera, ens feu despullar perquè no portàvem banyadors, mentre ell es quedava a la riba observant els nostres cossos nus entrar i sortir de l’aigua, lluitar i xipollejar innocentment com fa la canalla en aquestes edats. En un moment donat que jo estava assegut en una de les roques que vorejaven el petit gorg, vaig notar una cosa calenta a l’esquena; era en Jaume de la Riba que, induït pel pare “Xerraín” estava orinant-s’hi. Com és natural la reacció al fàstic em va fer tirar a l’aigua de cop mentre el religiós i la resta de canalla reien. No recordo haver-me enfadat; de fet no recordo res més que el fàstic i la molèstia dels tàbacs assedegats bevent i mossegant les gotes de la meva pell mullada mentre deixava que el sol l'assequés. Ara de gran comprenc que aquell monjo simpàtic no era més que un pederasta o com a mínim un “voyeur” que es devia tocar sota l'hàbit, mentre nosaltres només fèiem el nostre paper de nens portats per la santa innocència. Quanta merda l'església, senyor!

Quan m’he desvetllat, a la platja ja hi havia alguna família aquí, una parella allà, un grupet d’avis i avies xerrant a prop meu i he decidit fer el bany que em tenia promès. Sense onades i amb l’aigua que ja fresqueja una mica, el bany ha estat fantàstic. La platja és tan plana que he pogut caminar dins l’aigua fins a tocar  del centre de la badia ben bé a uns 200 o 250 metres de la riba, des d’on es divisa la immensa badia; des de la Punta Roja i la platja des Bot, separada pel majestuós penyal de les d’Algaiarens i Es Tancat, fins a la impressionant mola de la Punta Blanca. He passat una bona estona a l’aigua, fins que he vist que la platja on jo m’estava, s’anava omplint de petites figuretes. Quan he arribat a la sorra he pogut comprovar que es tractava d'un grup d’unes quaranta persones amb pinta de ser de l’Imserso. Botes de caminar, pantalons llargs, motxilles a l'esquena i palplantats admirant la bellesa. Ha estat el senyal per acomiadar-me de la platja d’Es Bot. Ha donat molt més de sí del que esperava. Una platja per a mi sol durant una bona estona, un bany esplèndid i un record inesborrable d’un d’els paratges més estimats de Menorca.



Magistral la darrera ullada a La Vall des de la carretera que serpenteja sota els pins acompanyat del "I've Got the Blues" dels Stones. Memorable per oportuna. He tornat cap a Ciutadella i m’he trobat una ciutat buida, sense ningú pels carrers, així que xino xano, he deixat el trasto a la plaça d’Artrutx i me n’he anat a fer una pizza a S’oficina, un bareto fora de les rutes turístiques que està la mar de bé, prop de la Plaça Menorca. A la tarda m’he perdut pels camins dels horts de la part Nord de Ciutadella. Camí de Retxilleres, S’Hort de Ses Magranes, Son Bernat, Son Fe, Rafal des Capità, Son Canaló, Son Escudero… Noms que he anat apuntant perquè no els vull oblidar tot i que no he fet gaires fotos; la tarda de diumenge buida els camins dels horts i s'allarga fins que el sol comença a estendre les ombres amb una llum deliciosa; he badat tot aturant-me cada dos per tres per vagarejar encuriosit per entre els camps, els horts i els tancats amb bestiar. Descomptant les persones de la platja i alguns parroquians a S’oficina, no recordo haver-me'n creuat pels carrers més de tres o quatre. Fa una mica de cosa dir-ho però aquesta solitud que m'evoca altres tardes de diumenge, deixant córrer el temps sense fer res especial, a més de produir-me el plaer immediat pel "dolce far niente", em retorna aquella Ciutadella íntima i polida que vaig trobar la primera vegada, el 6 o el 7 de juny de 1967. Avui acaba la darrera setmana complerta a sa meva roqueta i ja entreveig el llanguiment pel retorn i com aquest es presenta de difícil; la perfecta combinació de dies plujosos i assolellats, la poca gent en la darrera setmana i un ventall de verds, blaus i rogencs com no recordo haver vist mai, m’han permès fruir d'aquella intimitat que donava per completament perduda. Sembla com si l’illa sencera s’ordeni al meu davant i s’endreci per passar l’hivern.


Les campanes de la catedral m'han rebut en passejar pel port a la caiguda de la tarda de camí cap a la darrera posta a Sa Farola, bé a Sant Nicolau que és des d’on es perfila Sa Farola; ha estat una posta esplèndida, sense ni un núvol, i amb una pau i tranquil·litat que transcendien la simple contemplació. Una vegada més m’he sentit profundament enamorat de Menorca, de les hores viscudes a les roques que envolten la torre de Sant Nicolau i de les persones amb qui les he compartides. Han vingut les llums del capvespre i m’han acompanyat de tornada cap al port, on encara he recollit el millor dels regals. Aquests dies que he baixat al port a fer un cafè i a passejar després de sopar, he observant com es buidava dels tendals que des de ja fa molts anys tapaven la muralla, sa murada, que encercla el moll de llevant. Doncs bé, quan he arribat a l’alçada del Tritón, m’he adonat que ja no en quedava cap de tendal, ni el del Tritón. És veu que els han fet treure per una nova normativa, aprofitant que volen empedrar el moll i fer-lo només peatonal. Mentre durin les obres, es veu que imminents, també han fet retirar els iots i embarcacions petites que hi amarren. El resultat és un port despullat de tot artifici com no l’havia vist mai. He decidit fer una tapa a una de les quatre taules buides que tenen a fora del Tritón. Em sembla un somni. Cap moviment, ningú, cap establiment entre el bar Tritón i S’amarador, a l’edifici de l’antic Cafè Balear. Estic completament sol al port de Ciutadella degustant uns tacs de formatge curat de Maó acompanyat d'una birra mentre escric aquestes notes a l'Ipad. Ni jo m’ho crec! No penso que mereixi tantes atencions com m'ofereix a mode de comiat la meva amfitriona. Gràcies Menorca!




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

COMIAT de Tramuntana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Notes de viatge

Avui em trobo on m’ha portat l’atzar i la reflexió doncs he canviat dues o tres vegades d’opinió mentre avançava poc a poc pel Camí Vell de Maó. Fa un dia de cel diàfan i lluminós, amb núvols de cotó fluix que es desplacen pel firmament en direcció contrària a la que ho fa la mica d’oreig que sembla venir del sud. També s’ha de tenir en compte que és dissabte i per tant els camins i llocs més habituals deuen estar més sol·licitats. El primer que he fet davant la incertesa és aturar-me a Ferreries i demanar una mica de formatge, pa amb oli i una copa de vi negre. Sí, són quarts de 8 del matí, ho sé. Però em ve de gust i les poques vegades que em tempta acompanyar l'esmorzar amb una copa de vi em recorden, indefectiblement, aquells esmorzars de forquilla, en ple hivern, al restaurant de les 4 Carreteres, prop de Tona, quan anàvem de “bolos” amb el grup de teatre infantil. Així doncs, satisfet després del cafè he decidit anar cap a la part de Tramuntana pel meu camí “secret” de Sant Antoni de Roma des del qual es divisa tant bé tot el cap de Cavalleria i la part dels Horts de Son Ametler i Binimel·là. De fet, el camí de Sant Antoni no en té res de secret, el que sí que ja no és tant conegut, és que on aquest acaba en el que ara s’ha transformat una casa de turisme rural, una més, d’allí surt un camí que després de creuar-ne la tanca permet fer el salt pel Torrent des Canal des Porcs fins als camins de Son Serra i Tramuntana. Com que hi ha un cartell d’un projecte mediambiental davant la tanca a molta gent els fa pensar que el camí és tancat. Doncs no i és un camí no massa llarg que davalla per la vessant Nord de la serra que  travessa un bosc de pins i alzines, passa per Sant Joan de Serra fins a trobar el Camí de Tramontana; des d'allí es pot anar cap a Sant Jordi i Cala Barril, Son Ametler i Pregonda, o seguir fins a la carretera de Tramontana i els trencalls per dirigir-se a Binimel·là, Cavalleria o Cala Tirant, abans d’arribar a la carretera de Fornells a Mercadal.



Com que seguia sense decidir on volia anar,  he fet xino-xano tota la carretereta que havíem fet tantes vegades amb el Kike i que havia après de la Maria i l'Esteve; m'he desviat fins a Cala Tirant on mai m’hi he banyat. Un cop hi he arribat i com que és una cala molt oberta, he trobat que el vent fresquejava i m’he fet enrere. Finalment m’he decidit a arribar-me fins a Binimel·là, on escric aquesta nota confortablement assegut a l’extrem occidental del fons de la cala. De fet mai no hi havia estat més que de pas, ni m’hi havia banyat; i avui que fa força calor ja porto dos banys llargs i plaents.  És impressionant esguardar la badia des de l’aigua perquè és molt ample, molt llarga i està envoltada per turons ondulats que regulen el vent i ofereixen protecció. Tot una experiència que he estat a punt de perdrem, però que l’illa ha sabut com portar-m’hi. Una vegada més he de donar-te les gràcies Menorca.

Assegut sobre la tovallola contemplo al meu davant les minúscules cales, caletes i calons de la riba de llevant, on sempre havia anat i on puc contemplar, minúscules, les persones que han vingut a la platja en dissabte. Jo des de la platja gran, al fons de la badia, les observo des del meu lloc solitari, ja que aquí, hi passa molta gent camí de Pregonda o de les caletes laterals, però hi roman. Estic sol en la platja immensa i envoltat d’una bellesa salvatge i completament harmònica a la vegada. Un encant i un plaer que faré durar fins l’hora de dinar, o fins quan tingui gana de debò.

He tornat a l’aigua a fer un tercer bany perquè el sol escalfa de debò. M’he fet un peta i m’he posat els auriculars una estona. Efectivament; els segon o tercer tema que sona és Feeli’ Allright? en la versió de Traffic. Recordo la cançó en el concert del grup al Pavelló del Joventut, la Marta i jo sols a la llotja presidencial, en els temps en què amb Dagoll-Dagom preparàvem el “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos”. Em puja l'eufòria pels efecte del peta i de la força de la cançó. No es estrany que tot el que contemplo em remeti a la vitalitat de la meva joventut. Quan faci el video d’aquest comiat, caldrà que la hi faci sonar perquè descriu de manera immillorable la força i l'entusiasme amb què m’obsequia el dia d’avui.


Tard, a prop de les quatre de la tarda, he travessat la sorra granelluda i acolorida de gris fosc i de rogenc, fins al restaurant de Binimel·là. Ara mateix estic esperant un estofat de sípia amb fesols, que és com aquí anomenen els pèsols, mentre decideixo que avui faré la posta a Cavalleria per acomiadar-me’n. Per un moment m’ha semblat veure el Norbert passar entre les tanques. Mateix cabell rinxolat i negre, mateixes ulleres de sol negres i rodones, estil John Lennon; aquest moment m’ha recordat que ahir et vaig veure a tu, a Turqueta estirada a la sorra amb un altre home i tornaves a ser jove. Ja ho sé que no ho eres, però els rínxols daurats, el morè vermellós de la pell i aquell aire entre desvalgut i decidit et feien inconfusible. Estàveu estirats al mateix lloc on ens estiràvem tu i jo. Duies un biquini blanc i jo us observava. Quan vau marxar passant pel meu davant jo mirava cap a una altra banda, fent-me el despistat; tot i això, no em vaig poder estar de mirar-te el cul, quan ja no em podíeu veure. Com que no crec en fantasmes ni en presències ni esperits, he pagat, em posaré el capell i em dirigiré cap a la moto tot seguit.

Escric des de la Cala Viola de Ponent, on encara he pogut fer un bany de darrera hora quan les ombres ja s’allarguen i acaronen el crepuscle,  després de vagabundejar pels voltants de Sanitja. És un dels paratges més tranquils de Menorca i em sobta que mai hi he trobat ningú i això que cada vegada que he vingut a Cavalleria tots aquests anys m'hi he deixat caure, bé per banyar-me en les aigues poc fondes i calmes, bé per assossegar-m'hi una estona. Avui la llum daurada de la tarda m’ha corprès. Quanta bellesa!


Just abans de la posta, avui tapada per un núvol convectiu espectacular, ha sonat “If” dels Pink Floyd als meus auriculars. Com sempre que escolto aquesta cançó m’ha vingut al cap la Marta Llimona i aquells dies de setembre que vam compartir. Erets tant amant de la vida i tant vital! I la teva desaparició a una edat tant jove va ser tant absurda, que celebro poder-te tenir present aquest instant d'una hora tant dolça. Llanço un petó a l'aire. El dia ha estat formidablement intens i plaent, va per tu Marta.

Estic assegut davant una pantalla immensa a l’O.A.R. esperant que m'arribi la pizza mentre miro el partit Barça-Sevilla que ara comença. Quina satisfacció acabar així un dels millors dies que he fruit de Menorca. Aquests darrers - ja de compte enrere -  estan resultant unes magnífiques jornades i estic segur que seguiran així, passant d'un lloc a l'altre d'una emoció a una altra com a Menorca he deixat que passés tant sovint.




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

COMIAT - Darreres ullades al Sud

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Notes de viatge

Esmorzo com cada dia a la barra de Ses Persianes un suc de taronja, l'ensaïmada de Can Diego i un tallat que tant l’Àngel com l’Andreu preparen al meu gust. M’agrada fullejar els diaris de l’illa i així, dia rere dia, em familiaritzo amb els problemes del transport escolar a determinades zones, o l’enjardinament d’algun espai a Maó, Alaior o Sant Lluís, algun article d’opinió sobre algun tema que em cridi l’atenció; en definitiva sentir que no només frueixo del meu temps i dels llocs extraordinaris que m’ofereix Menorca, si no que m’apropo al que viuen i com ho viuen les persones que , segons el meu criteri, tenen el privilegi de viure a l’illa.

Avui m’he topat amb un titular que m’ha fet molta il·lusió, sobretot perquè resulta una espècie de Karma, això que ara va i bé i està tant de moda. Resulta que na Pilar Benejam, aquella professora de Ciutadella del Costa i Llobera que ens va animar a fer el viatge de final del curs 1966/67 a Menorca, avui he llegit que la investiran filla il·lustre de Ciutadella; la ciutat que em va enamorar des del primer moment d’aquell viatge, ja perdut en el temps. Precisament en el darrer viatge, com la peça que clou un cercle sincrètic on tot comença i acaba en un equilibri que em commou. Felicitats “senyoreta”! Jo també em sumo a aquest reconeixement a la teva trajectòria professional, naturalment, però que no puc evitar pensar que el moment escollit dóna sentit i a la vegada certifica que aquesta ha de ser la meva darrera estada a sa meva roqueta. Més val que em vagi fent a la idea, no desitjada però imposada com a mal menor per altra part.

Acabo de pixar entre unes mates, aturat al Camí de Son Vives i sento a la pell l’oreig del matí entre el brunzir d’algun insecte i les piulades juganeres d’ocells que aletegen sobre els camps en busca de menjar; lluny, prop d’alguna alqueria que no veig, un ruc no para de bramar. M’esborrona la proximitat del record d’estius antics quan mirava d’esbrinar l’estona de què disposava fins l’hora de tornar a casa, només mirant com queia la llum sobre les coses. Em sentia davant el matí ple de possibilitats, lliure com ara, abans que el so de les campanes de l’àngelus anunciés la rutina de pujar els graons de l’escala de casa tot alentint els passos tant com podia, per retardar el moment d’anar a buscar la gasosa a Ca’l Sagai, o encara pitjor quan em feien anar amb el càntir fins a la font del Quadres. Com trobo a faltar ara aquell corriol descuidat que s’obria pas entre camps de fruiters i els recs d’alguns horts, ple d’herbes que m’esgarrinxaven les cames i que aleshores tant avorria! Sota la cremor del sol i tement passar pels llocs on havien fet niu les abelles, només trobava  alleujament entre la frescor dels plàtans centenaris a tocar de la riera, on deixava omplir el canti a la font mentre pixava entre unes mates com acabo de fer. No era una meravella? Si pogués fondre’m per sempre en algun lloc així, llavors seria feliç eternament? En quin punt voldria que s'aturés perquè produís el seu moment de felicitat eterna? Probablement em preguntaria si el moment següent no hauria estat millor que aquell en el qual m'hauria detingut, i això transformaria l'experiència en un infern de frustració. La dita només sembla abastable quan un es troba inesperadament cara a cara amb l’harmonia. Si durés eternament seria insuportable.

He gaudit del camí a Turqueta després de fer la parada que no puc evitar quan passo per Sant Joan de Missa. Avui un núvol fosc coronava la petita ermita tot advertint que, tot i la calor que encara aguanta en la segona quinzena d’octubre, l’ambient i la llum ja van dibuixant el temps de tardor, com correspon. He escodrinyat els racons estimats d’aquest camí esperant inútilment retrobar-hi un petit rastre de la meva presència anterior, algun dels senyals que he anat retenint en la memòria; l’indret on vam aturar la moto per escoltar el silenci amb la Rosa, Son Vecete, per on creuàvem la finca amb el Kike per arribar-nos fins a la minúscula platja des Talaier; he deixat dues pedres, l’una sobre l’altre, al lloc on Mossèn Garriga m’oferí gin de la seva cantimplora la primera vegada que entreveia Cala en Turqueta. 


Amb calma i aturant-me per contemplar la corba suau de la costa abastant des del far d’Andratx fins el Cap de Ses Penyes sobre la Cala Llucalari, he passejat pel camí fins a la cala d’Es Talaier. Per l’interior, a la meva dreta, em vigilava de lluny i des de sobre el turó, la Torre Saura tal i com ens guiava a en Kike i a mi per no equivocar-nos de camí. Era emocionant com, en veure-la per primer cop després de deixar enrere la finca de Son Vecete, ens atrapava l'emoció de l’aventura, talment ens endinséssim en territoris inexplorats i verges encara. Mai no vàrem trobar ningú per aquells paratges. 

La torre de vigia en l'actualitat està quasi tapada pels pins i s’ha de saber què es busca per distingir-la. Però jo la sé, que diria Papasseit, i aquest fet encara guarda un punt de contacte amb la ingenuïtat que compartirem amb el paisatge. A Es Talaier no m‘hi he pogut banyar doncs hi havia una massa de posidònia que impedia el pas fins l’aigua. He restat una bona estona assegut a la sorra, fins a poder escoltar, si tancava els ulls, la veu ronca del Kike i els nostres crits quan jugàvem amb el frisbee enmig de la solitud. Com han crescut els pins on deixàvem les Vespa i que es troben al que era el peu de l'antic camí damunt les roques que baixen fins la sorra! Ara qui hagi dissenyat els trams del Camí de Cavalls, n'ha desviat el camí. Els pins, però, han crescut frondosos quan abans ens havíem d’ajupir per passar per sota de les seves copes. L’entorn de la cala també ha canviat; almenys per la banda de l’oest on, quan la freqüentàvem no hi recordo tanta vegetació semblant-me tot més àrid i pedregós fins un horitzó molt més llunyà. Cada cosa té el seu temps; l’illa es renova, jo em faig vell i potser em traeix la memòria.


Gaudeixo de la màgia del moment, de l’encant del lloc durant una estona llarga, fins que sento una veu que prové del camí, rere el bosquet que tinc a l’esquena. L'illa no pot ser, em dic, doncs parla enutjant sense que pugui jo entendre les paraules. Em molesta perquè trenca la meva intimitat. De cop i volta, d'entre el bosquet de pins que puja fins el camí cap a Turqueta, en surt un paio vestit de carrer, amb pantaló llarg, sabates i una caçadora, que s’apropa travessant l’arena pel meu darrera en direcció a l’altra banda de la platja. Ni em mira; de fet no mira res ni s’adona de l’enorme bellesa i tranquil·litat que l’envolta concentrat en quixar-se al telèfon. El seu monòleg només s’ocupa de la irritació pel preu d’uns pantalons que no està disposat a pagar. Finalment desapareix en direcció a Son Saura i amb ell desapareix també el so irritant de la seva veu. Em pregunto què collons ve a fer a un lloc tant privilegiat com és aquesta cala i aquest entorn. De què li serveix si no s’adona de res? Ni de les onades que empipades baten les roques formant salts d’espuma blanca; ni del crit del xoriguer que de tant en tant deixa anar per damunt els arbres; tampoc deu adonar-se de la zumzada de la mica de vent en travessar el bosquet de pins que protegeix la platja, un so que coneixem bé  tothom que vivim prop del Mediterrani. Encara parla per telèfon quan el veig, lluny, seguint la costa pel camí de les roques. Per sort ja no m’arriba la seva veu. No li trobo cap sentit. Però clar, cadascú som un món, i creem el nostre amb la mirada, talment el gat de Schrödinger. Quan torna la calma em comparo i em pregunto si potser he fet mai res conscient que estigui carregat de sentit o de valor. Que potser la meva vida no ha estat una cadena de bogeries, superficialitats, egoisme, ànsies de plaer o de banalitats? “Com puc guiar algú si no sé cap on vaig”, canta Lennon al seu disc Imagine. Perquè cal que m’adoni amb tanta claredat dels propis errors quan ja no tenen remei? Ja només veig les meves confusions i res, absolutament res on agafar-me, res del que he fet que em sembli bo i decent. I, no obstant això, de vegades, com ara encarat a aquests colors blau, verd i rosat de la sorra, no me'n penedeixo. Definitivament torno a estar agradablement sol i constato una vegada més la contradicció entre sentir-me lliure i enyorar determinades persones al meu costat amb qui compartir aquesta llibertat. Contradicció o paradoxa, en tot cas la meva eterna qüestió enfrontada; la d’un rodamón sedentari.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial