CAMÍ DE CAVALLS

Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

CAMÍ DE CAVALLS - Pas d'en Revull

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Notes de Viatge

La boira plana de la rosada s’arrapa al terra de la vall on s’obre pas la carretera cap a Ferreries; amb s’Enclusa i el Pic de Santa Àgueda de fons, els narius se m’omplen d’un combinat del perfum terrós i humit amb el de plantes aromàtiques, el ginebró, l’olor de llenya cremada i amb la fortor d’adobs i fems. La vella coneguda olor que em recorda que segueixo sent aquell infant que cada dia sortia adelerat al carrer de les vacances amb la il·lusió de descobrir un nou món nou. L’illa està impregnada de verd, de verd de llibertat, penso per mi; el blanc de la boirina s’esfilagarsa com el vel de puresa d’aquella infància que queda lluny, sota el blau indiscutible del firmament infinit i misteriós que sembla avisar, potser, d’algun perill però també d’alguna oportunitat. Creuo els camps clivellats de tons terrosos, des del groc rovellat al marró rogenc; l'inamovible, el que sempre ha estat i que es prepara per hivernar i guardar la llavor que renaixerà a la primavera. I així arribo a Ferreries, a primera hora, per fer un mos a peu de carretera i deixar la moto prop de la parada del bus, on m’hi retornarà un bus, al migdia, des de Cala Galdana. M’he decidit per cercar el camí del barranc d’Algendar, aprofitant que que els 500 ciclistes, avui recorreran la part de Cala en Porter cap a Punta Prima i Maó. Surto a peu de Ferreries i m’anima el dia la façana d’una casa tota pintada de blau on hi consta amb lletres blanques, de cal·ligrafia “Aquesta façana està dedicada a tots els amants de la mar”. Menorca també és poesia visual. M’enfilo pel camí d’Algendar, el qual parteix de la rotonda de l’oest de la població, a la carretera de Ciutadella. Recorro bastant fresc el camí asfaltat fins al pàrquing de la Casa de Colònies a través d’un paisatge nou per mi que em fa entendre encara millor l’illa. La distribució de les cases rurals, les vaqueries, i a més és un altiplà amb una visió àmplia de la Menorca profunda. D’allí surt el camí cap al barranc d’Algendar, entre una vegetació densa d’alzines que descendeix suaument fins al mirador del barranc. En arribar a un pas de l'espadat, on se suposa que el camí continua baixant fins al fons del barranc per desembocar a cala Galdana, m’he trobat que aquest estava tancat i amb una barricada d’un parell d’alzines per evitar-hi el pas. Més tard algú m’ha dit “idò bé, és propietat d’algú”; l’eterna qüestió menorquina dels camins privats. Em feia mandra desfer el camí però no m’ha quedat més remei.

A mig quilòmetre, però, m’he trobat amb l’oportunitat de canviar el meu pla, doncs, a mà dreta, he vist i per pura casualitat un cartell mig amagat al costat d’una font amagada entre la vegetació on hi posava “Pas d’en Revull”. El recorregut que ascendeix pel marge del torrent que retorna al camí d’Algendar, és curt però intens; curt perquè just abasta uns 400 metres de llarg ... intens perquè, en poc temps, s'exciten un munt de sensacions visuals, auditives i olfactives que commou l'esperit; és senzillament un fabulós mural pictòric fet de sensacions punyents... tant que pots arribar a sentir els batecs d'aquest cor d'Algendar. No sabria descriure el seguit d’emocions que m’han superat del tot mentre avançava, meravellat, per aquest paratge que t’aïlla completament de la resta del món fins al punt de no saber si et trobes al cor d’una selva en una illa perduda dels mars del Sud, o directament entre les fulles d’un llibre de contes de follets i fades. 




El que altres n’han dit del Pas d’en Revull

"… espais enigmàtics, carregats d'energies, que desperten els sentits. Al seu interior sembla que el temps s'aturi. S'hi respira quietud. S'hi senten presències de tots els passats de l'illa. La serenor intranquil·la dels cementiris." 
Cristòfol Mascaró

"és com una baixada a les fondàries de la foscor per caminois de cabra on no hi arriba la llum del sol perquè la vegetació hi és tan espessa que forma un sostre compacte, gruixat i ben espès. Ha estat lloc d’amagatall de bandejats, de bruixes i de parelles, segons l’època i els costums. I tot això li ha donat fama de paratge estrany, perillós, guardador de coses i fets de vegades extraordinaris, de vegades inconfessables."
Maria Antònia Oliver, Les Illes [Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 158]

Llegenda des Pas d'en Revull

Blog: Es meu racó

Açò era una vegada quan una nau de pirates va voler arredossar-se a la platja de Cala Galdana, que és on acaba el barranc d'Algendar. Vet aquí que un dels més joves d'aquells pirates, tan polit va trobar aquell paratge que va seguir riu amunt, barranc amunt, de manera que seguia caminant bocabadat d'aquella meravella de paisatge. Però, quasi sense entemer-se'n, es va perdre, i quan va tornar a la platja, el vaixell ja no hi era, per tant aquell moret va haver de quedar a Menorca. Va pensar que per aquells indrets s'hi trobaria bé, era un lloc on hi havia molta fruita i podria ben viure.

Va seguir barranc amunt fins arribar als llocs d'Algendar. Per aquelles terres va trobar una cova com un túnel, ben tapat d'esbarzers, que tenia dues entrades, i va pensar que es podria amagar allà dintre i no el trobarien.

Mentre hi va haver fruita tot va anar bé, però en arribar l'hivern, ja no va ser tan bo de fer trobar menjar i començà a passar gana.
Per no morir-se de fam, va pensar que tal vegada podria agafar colque animal per menjar. Un dia faltava una gallina a s'Aranjassa, un altre hi faltava un conill a Algendar, o un be, o un cabrit, fins i tot el moix des Canaló va desaparèixer. Ningú d'aquells indrets no sabia per on desapereixien els animals.

Però un vespre de porquetjades en què els pagesos de les rodalies es varen trobar al lloc des Canaló, armant conversa s'ho van contar tot. Així va ser com van pensar que hi havia algú que feia de lladre i un vespre de lluna plena es posaren en camí per veure si afinaven qui era el qui robava. A l'hora manco pensada van veure com una sombra sortia de la Penya Fosca. Els pagesos es van proposar de seguir-lo i el van començar a encalçar, però arribats a un determinat lloc el perderen de vista, era com si la terra se l'hagués engolit.

El vespre següent ho varen tornar a intentar, peró els va passar el mateix, sempre el perdien de vista, sols sabien que era moro i que tenia els cabells revulls. Una vegada, però, no li va bastar la llestesa i li van afinar l'amagatall, era una cova en forma de túnel que tenia dues entrades ben tapades d'esbarzes. Van pigar foc a una de les entrades i van esperar que sortís per s'altra i el van aplegar.

D'aquell moro, no en sabem res més, però sabem que per allà van fer passar el camí del barranc i, de llavors ençà, se li donà el nom del pas d'en Revull.





“I caminàvem per camins sota l’ombra de la vegetació que ens refrescava; no recordo ni fred  ni calor, tant sols els panteixos de les respiracions nostres i dels cavalls i el so vellutat dels cascs al galop sobre el terra esponjós; i no ens cansàrem mai.” No sé perquè m’ha vingut al cap aquest passatge mentre descendia per la carretera de revolts amplis que baixa d’Es Migjorn Gran o Sant Cristòfol fins a Sant Tomàs i les platges de, Sant Adeodat i Binigaus. El record ve d’una excursió a cavall que vam fer l’any 1985 des de Son Xoriguer a les platges de Son Saura amb el Kike i alguna gent de la nit als bars musicals d’Es Pla de Ciutadella. Partirem d’una quadra que tenia en Biel, germà d’en Joan i n’Àngel de Ses Persianes, precisament al camí que aquest any he recorregut sencer per preimera vegada i que no és altra que el Camí de s’Hort de ses Taronges. Suposo que la frondositat màgica del Pas d’en Revull ha estimulat el record d’aquest altre record memorable.

La manera com la claror blanca de les façanes de les cases de l’altra banda del carrer es reflecteixen dins l’establiment o potser l’obliqüitat de la llum del migdia; la ràdio fluixa que sona en algun lloc del local, els murmuris d’algunes converses, el dringar reposat del vidre o dels coberts darrera la barra o la fressa del vapor de la cafetera de tant en tant, m’evoquen la visió del que entenc per ‘dolce far niente’. No hauria fet escarafalls a una vida basada més en la contemplació de veure-la passar que no pas esclava de l’assoliment d’uns objectius inconcrets que mai no he acabat de comprendre’n el perquè. I probablement també m’hi hauria pogut adaptar millor. Ara em centro en el bacallà de can Peri perquè és mel, que diuen a les Illes; està acabat de fer al forn amb un pessic de sobrassada al seu damunt que li atorga trapelleria; quatre panses de Corint aporten l’exotisme i la dolçor de la ceba caramel·litzada combina meravellosament amb la melositat del bacallà i complementa el cruixent de la pell torrada. Una lliçó de cuina modesta i ben feta. Després de fruir de la tapa, m’he dirigit cap a Sant Tomàs i Binigaus amb una certa prevenció. L’illa està plena en aquest pont del Pilar i pensava que la trobaria atapeïda de gent, però la sorpresa ha estat que en la sorra minvant que es resisteix a desaparèixer, sota el caminet que ressegueix la costa fins a Binigaus, no hi havia gairebé ningú a les clapes de sorra seca. En un espai ampli de sorra entre grapats de pedres i petites roques hi he trobat un raconet tant sols per mi on podia jeure-hi, caminar i banyar-me en una aigua, avui, excepcional. Sempre hi ha un racó, per petit que sigui, a Binigaus. El lloc, la digestió satisfeta del mos, el sol que m’escalfa la pell en la mida justa, el so amic de les onades suaus i la mica de peta que em quedava m’han portat a un estadi ensonyat on qualsevol cosa sembla possible, on tot sembla formar part de l’estat d’ànim que reclama estimar el moment en què la taca somnolent s’engrandeix tot sumint-me en una becaina dolça, al costat de l’aigua; “ist toll”, com va assegurar la Susanne, fa anys. I m’he adormit uns minuts.

Binigaus és la tarda allargassada de setembre; és “You’ve Got a Friend” i l’indret per on l’illa m’acull. Binigaus és la tendresa viscuda i l’amor barrejats amb el son de la becaina; és la pell humida i és l’amistat compartida, regalada, quan res ni era encara futur. És l’atzar i la complicitat, també la soledat del record mentre jugo amb les onades. Binigaus, és sobretot refugi dels meus principis, del meu compromís amb Menorca, i li pertoca ser-ne el comiat. Gran dia. He fotografiat les meves petjades esborrant-se a la sorra. Gràcies, Menorca.





Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CAMÍ DE CAVALLS - El final es fa esperar

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Notes de viatge

Assegut davant el finestral del bar de Ses Persianes des d’on es domina la Plaça d’Artrutx, contemplo la parròquia habitual de primera hora del matí i em veig a mi mateix com un turista més. Calça curta, barret de palla, motxilla i la definitiva càmera fotogràfica deixen veure la meva condició de Foraster. Ja ho sé que els amics de Ses Persianes, o na Consol em tracten com si fos una mica menorquí perquè ja són molts anys de conèixer-nos; però als ulls de la resta, jo els torno la imatge de ser un dels altres. Dels que necessiten pels doblers un cop enfonsada la indústria del calçat o de la ceràmica i abandonada a la seva sort bona part de l’agricultura doncs són molts els pagesos han optat per provocar pèrdues i així beneficiar-se de les subvencions que els donen més beneficis; també van passant a la història alguns terratinents ja que alguns han perdut les seves finques a mans de bancs després de descobrir que viure de rendes no era per sempre, cas de la Vall d’Algaiarens; altres terres han deixat de produir perquè els fills dels antics amos les han venut a fons financers que poc a poc les van poblant d’urbanitzacions o reformen els antics casals en hotels com Binigaus Vell, Son Ermità i altres. L’obertura del Camí de Cavalls també ha afectat als habitants naturals de l’illa, doncs a més d’ampliar la temporada turística des d’abril a octubre, a obert als quatre vents espais que fins fa poc eren quasi inaccessibles. És evident que aquests canvis han afavorit determinats negocis que milloren l’economia de l’lla, però a la vegada impedeix o dificulta a la gent de Menorca de gaudir de la seva illa amb la llibertat i la tranquil·litat d’abans. Quan vaig començar a venir-hi a finals dels setanta, només hi havia alguns estiuejants que a l’estiu es comportaven amb l’illa de manera molt similar als menorquins; també hi començàvem a a parèixer una determinada joventut que cercàvem llibertat, aire lliure, riure i passar-ho bé, però érem poca gent i seguíem de gust i enlluernats les pautes de quietud que ens envoltaven. Clar que destacàvem, però la simbiosi i la proporció entre illencs, catalans o valencians, forasters i alguns turistes estrangers resultava força sostenible. Ara la meva vestimenta i accessoris ja no són un cas aïllat. I aquest també és un motiu per no voler tornar a Menorca. Per no formar part del problema, però també per deixar pas a tothom que té el dret de fruir de l’innegable atracció que continua exercint Menorca. Senzillament, no hi cabem tothom que ens agrada gaudir-ne i potser és l’hora de deixar pas a qui encara no la conegui. Com un pas al costat, que es diu ara. Les terrasses plenes, els carrers plens, un parell de ciclistes drets sobre els pedals i fent equilibris entre la gent. M’entristeix, enyoro la Ciutadella reclosa en ella mateixa i ja no em sento al meu lloc. Prenc el suc de taronja, el tallat i l'ensaïmada per oblidar.

Avui toca completar el Camí de Cavalls. Aniré amb la moto fins on ho vaig deixar ahir, a s’Arenal d’en Castell i d’allí fins s’Arenal de Son Saura. En realitat és un passeig entre dues urbanitzacions de costa, enllaçades per uns centenars de metres de camí coster i potser un quilòmetre per entre un bosc de pins baixos i espargits, típicament mediterrani. De Son Saura surt el camí que creua per la base de Sa Mola i el Sud de la Badia de Fornells, per Ses Salines, per desembocar a la carretera Me-7 entre Maó i Fornells a un parell de quilòmetres d’aquesta població.

Poc abans de creuar la urbanització de Ses Coves, arribant ja a s’Arenal d’en Castell, a mà esquerra he vist de reüll una mica de camí que mena a un mas a pocs metres de la carretera. Com que la tanca era oberta, he baixat de la moto i he avançat cap l’era del davant per fer-li una foto a la casa. Una senyora podava una parra, ara seca, que s’emparrava per la paret que dona al Sud. Demanar-li permís per fer la fotografia i començar una conversa que l’ha portat a explicar-me qui era i perquè es trobava a la casa, clarament deshabitada, podant la parra  i arrencant herbes seques, ha estat tot ú.

Ella és na Juanita de Ses Coves, setanta-nou anys i la gran extensió de camps i terrenys que es perden de vista rodejant la casa és la finca de Ses Coves Noves. La Juanita i el seu marit, en casar-se ja fa molts anys, van venir-hi com a masovers i hi van viure quaranta anys, fins no fa gaire. Aquí hi van créixer els fills amb qui jugava a cuit i amagar i als estius s’hi sumaven els fills “d’ets amos”; aquí feien berenades sota l’esplendorosa figuera, ara abandonada i mig morta. El matrimoni portava les terres i es quedaven la seva part, més encara perquè el seu home “tenia iniciatives i la finca tirava bé”. Es va anar establint un vincle entre les dues famílies i van venir els anys bons, els anys en què venien llet, formatge, fruita, verdura, algun conill els diumenges i a l’estiu melons i síndries als estiuejants “de Barcelona” que passaven per la carretera; “érem ets pagesos de sa finca”. Però els amos van morir tots dos i els fills es casaren a Maó i es va anar reduint el contacte fins al tracte purament de la terra, la collita o les reparacions que s’havien de fer a la casa. I vingué la crisi dels 90, i els fills decidiren vendre la finca a una promotora urbanística. Els fills van exigir que en el contracte de compra-venda constés que la Juanita i el seu marit havien de seguir vivint a la casa i disposant de l’hort, l’aigua i el camí. La multinacional no hi va posar cap impediment, doncs no li interessava ni la casa ni els terrenys de cultiu, volien només “es tros que no dóna res, es tros del costat de la mar”. Clar, la Urbanització de Ses Coves, he vist clar jo. Malgrat tot ells van continuar vivint a la casa i de la terra, amb el sou conservat, però fent-se grans i amb necessitant que a la finca s’hi invertís en la sembra i en general per mantenir-la viva. “Ets qui la van comprar només volien que edificar i van deixar caure sa casa i sa finca… Idò, ets qui tenen quatre dobbers ho poden tot, tenen quatre peces i se fan amb tot, Va així, això!”. En l’actualitat, na Juanita i el seu marit, els han donat un apartament a la urbanització, on viuen i treballen per a l’empresa fent feines de neteja i manteniment, ara assegurats -“s’amo antic no que no ens hi tenia d’assegurats, però ets nous sí”-. Però na Juanita de Ses Coves, ve alguns caps de setmana a cuidar una mica i com pot, la casa per tal que no acabi de caure. “Perquè l’estim”, afirma com ho fa la gent transparent i humil.  

M’ha agradat conèixer na Juanita a qui he escoltat en silenci mentre s’anava explicant sense deixar de treballar. M’ha commogut com assumia els esdeveniments de la seva vida humilment, sense queixar-se ni amb resignació, simplement exposant-los com si els seus sentiments i emocions no comptessin. M’ha fet pensar en la Leonor o la Soledad González, personatges de Martí i Pol i la màxima amb què el poeta clou el poema que parla de la Soledad:

“Tot el que es perd, es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat González.”



El dia no ha donat gaire més de sí pel que fa al Camí de Cavalls. Després de deixar el trasto on comença el camí cap a Son Saura i un cop arribat a aquest arenal d’on surt el que m’hauria d’haver menat a Fornells, m’he trobat centenars de ciclistes que feien cua per entrar al camí, mentre que de la banda de la platja en seguien arribant. Després de vint minuts d’una incessant cua de ciclistes contemplada des d’un roquissar prop de l’aigua, decebut he decidit que ja acabaria aquest darrer tram tant accidentat un altre dia; així que m’he menjat l’entrepà de fuet de Mercadal, ben preparat aquest matí per l’Àngel de Ses Persianes, m’he assegut al xiringo a fer un tallat i uns pastissets mentre feia esforços per imaginar aquest arenal sense els edificis de la urbanització de Son Park tal i com el vaig conèixer amb la Rosa i el David, i amb l’Esteve, la Maria i la seva canalla, l’any 81. No ho he aconseguit.

Després del cafè he refet el camí fins a la moto i m’he deixat portar per camins de  prop del Toro, pels voltants de Mercadal, on he passat un moment per Ca la Jeny, l’hotel on vaig fer un parell de nits el 2016, a saludar el personal que m’ha reconegut. Em sembla que a tothom ens ha fet il·lusió retrobar-nos. De tornada cap a Ciutadella he parat a llegir una estona a Sa Perdiu, a Ferreries, un cafè que em té enamorat de fa anys i que vaig descobrir amb l’Anna. La televisió sense volum, la ràdio que desgranava algun pasdoble, cançons com “A lo Loco” o “Me gustas mucho, me gustas mucho tu” de la Rocío Durcal, sonant fluixet, com de lluny, en la penombra fresca i la llum blanca de la tarda que enlluernava des dels finestrals, m’ha recordat el cafè del “Centro” a Sant Pere. Alguns matins, quan amb altra canalla del poble jugàvem entre els arbusts i la pols del pati de les escoles velles, en agradava refugiar-nos de la calor en aquell ambient d’església, fresc, a mitja llum i on ressonava Ràdio Scop. Aleshores demanàvem un got d’aigua que en Jaume “del Centro”, ens servia directament de l’aixeta del desgel de l’antiga nevera de fusta que ocupava tot un pany de paret. Quan he marxat de Sa Perdiu sonava a l’aparell “Cuéntame que te pasó” dels Manhattan Transfer. Impossible no evocar el Zeleste i les estones allí passades escoltant el solo de trompeta i la inconfusible tornada: “io á, io a é, io á, io a é”

Amb calma he pres el Camí Vell en direcció a Ciutadella. Un cop al camí de Ronda veient que encara era d’hora per la posta m’he arribat fins aquí, a Cala Santandria, conduint a poc a poc i aturant-me aquí i allà en la solitud del Camí de s’Hort des Tarogers. Clar que he fet una mica de volta, però és que aquest camí m’ha convençut que encara em queda molta cosa per descobrir a Menorca. Molts racons i llocs, que continuaran desconeguts per mi i que amb la recança de no haver-los conegut, em mantindran en la il·lusió de la seva pròpia existència.

A Menorca, el moment de la posta, és el més recollit per mi i és el moment en què em satisfà que voletegin al meu voltant les persones que vull i  tot allò que estimo.




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CAMÍ DE CAVALLS - De Favàritx al Port dAddaia

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’etapa

El d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença al cap de Favàritx, a 1 km abans d’arribar al far de Favàritx. La ruta agafa la carretera del far cap a l’interior durant 2 km, fins a recuperar el sender a mà dreta.

Salvant un turó que ens oferirà unes bones vistes de la costa nord, arribarem fins a la cala Pou d’en Caldes. Unes passeres de futa ens ajudaran a travessar un torrent i, a partir d’aquest punt, deixarem la costa per endinsar-nos en una zona de conreus i pastures i dirigir-nos al camí d’Addaia, que haurem d’agafar a mà dreta vigilant amb el trànsit rodat que hi pugui passar. Quan arribem a les barreres de la finca de Mongofre Nou, el sender entra dins la zona humida de les salines d’Addaia o de Mongofre, que haurem de travessar. El camí de Cavalls segueix vorejant el port d’Addaia fins a la urbanització que l’envolta. Des d’aquest punt fins al final de l’etapa haurem de caminar 3,5 km per asfalt, travessant la urbanització d’Addaia, 750 m de carretera i les urbanitzacions de les Coves Noves i de la platja Arenal d’en Castell. L’etapa acaba a l’extrem de ponent de la platja.

Distància: 13,6 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 4 h

En el mapa, en groc el Camí de Cavalls i en vermell el recorregut que he fet jo, més o menys.

L’entorn

Bona part del recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls transcorre dins el parc natural de s’Albufera des Grau, on podrem gaudir de paisatges molt diversos. Primer travessa un tram de costa amb vegetació litoral baixa i dispersa amb una interessant concentració de plantes endèmiques com, per exemple, els socarrells. Un cop passat el petit tamarigar de la cala Pou d’en Caldes, travessarem una zona de conreus i pastures on la vegetació va guanyant terreny fins a creuar un pinar i arribar al camí d’Addaia. Aquest camí està flanquejat per les penyes del Capell de Ferro, on destaquen les formacions dels maresos silicis i que ens acompanyaran fins a les salines d’Addaia. Aquesta zona humida, amb unes antigues salines abandonades, és un lloc important de cria i descans per a moltes aus, que s’han de respectar. Abans d’entrar a la zona urbanitzada, el camí voreja el port d’Addaia, on no és estrany veure pescar l’àguila pescadora (peixatera) a les seves aigües tranquil·les.

Val la pena desviar-se per fer un bany a tres platgetes molt amagades del Nord com son cala Caldes, s’Arenalet i Savinar de Montgofre. La Platja de Savinar d'Mongofre és una petita i aïllada cala del nord de Menorca al costat del petit port d'Addaia. Aquesta platja té un munt de noms i és coneguda com a Savinar, es Savin, Savinar de Mongofre, Mongofre, Mongofre Nou, etc.


Un cop a Mongofre s’hi troba la Caseta des Senyor de Mongofre, una construcció particular que utilitzaven els amos de la finca per al gaudi personal de la platja. Hi ha gent que hi passa la nit en aquesta caseta quan segueixen el Camí de Cavalls. Si has arribat fins aquí pots relaxar perquè estàs en un altre dels racons ocults de Menorca, molt poca gent i cap servei que t'impedeixi gaudir d'un entorn totalment aïllat.

No t’ho perdis
• Far de Favàritx: El primer que es va construir amb torre de formigó a les Balears. La torre, de 28 m d’alçada, blanca amb una banda negra en espiral, li dóna un aspecte molt personal. Més informació sobre el far de Favàritx.
• Salines d’Addaia o de Mongofre: Zona humida interessant com a punt d’hivernada, descans durant els viatges migratoris i de cria per a moltes espècies d’aus durant la primavera. Les antigues salines que hi trobem es van construir l’any 1845, i es van mantenir actives fins al 1990. Van ser les darreres en funcionament de Menorca, amb un procés totalment artesanal. Aquí trobaràs altres llocs on observar ocells a Menorca.
• Torre d’Addaia: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la tercera dominació britànica (1798-1802). Es troba a cala Molí (Addaia), gairebé al final de la urbanització.

Serveis
• Cap de Favàritx: No hi ha serveis.
• Addaia: Urbanització amb un petit nucli comercial amb bars, restaurants i un supermercat.
• Arenal d’en Castell: Gran urbanització amb tota mena de serveis típics d’aquests nuclis turístics.

Notes de viatge

Un gin, un parell de canyes, una tapa de pollastre al curri i un descafeïnat presos a les quatre de la tarda han posat la cirereta a un matí lluminós i intens del qual n’he fruït cada minut viscut, sigui pel color de la llum, per la temperatura, els paisatges o bé el silenci sostingut. És Menorca que m’ha embriagat, una vegada més. Han passat els anys i les portes de vidre de Can Bep, des del tamboret a la barra on em trobo, segueixen contemplant amb indiferència el carrer Major de Mercadal, com ens degueren observar a la Rosa, al David i a mi ,en arribar xops quan l’any 79 ens hi vam refugiar de la pluja, venint de Maó camí de Ciutadella. Segons com, a Menorca, un instant, un racó o un angle de la llum retenen el temps capturant-lo en la pols suspesa en un raig de llum. E=mc2; Einstein devia estar-ne al cas. Dies com avui feia anys que no els vivia i són dels que fan trontollar la meva voluntat de comiat, a la vegada que la comprensió de la creixent escassedat d’aquests, la consolida. Des de poc abans de les 9 fins ara, mig quart de cinc d’horabaixa, he caminat absolutament sol, fora de la ruta del Camí de Cavalls la major part del temps i només amb una vaga noció d’on em trobava i quina direcció havia d’emprendre. He descobert llocs fascinants d’una bellesa majestuosa i m’he concentrat en assaborir-los i retenir-los. Què més puc demanar? És Menorca qui m’embriaga.

A les 7:10 del matí m’acomiadava de Ses Persianes i deu minuts més tard em trobava aturat al Camí Vell, dret entre murs de pedra i contemplant la sortida del sol enmig de la boira de sa ruada, que s’arrapava al terra.


Quan avançava amb la moto entre el fred intermitent que m’atacava en creuar les boirines arran de la carretera, he pensat en el viatge, de paquet, en la Vespa del Kike un darrer dia de vacances de finals de setembre mentre la meva Norton, amb la roda rebentada, viatjava en una furgoneta 2CV d’un pagès que ens havia parat fent autoestop. Apa, ara digues que no et cuida l’illa! He assaborit la primera escalfor del sol quan deixava enrere la part més obaga del Camí d’en Kane i m’he adonat que apuntava un dia de llum especialment brillant i neta; llum de diumenge d’infància, de carrers buits a primera hora. Encara no eren les 9 i ja havia reprès el camí on el vaig deixar el maig del 2016 després de camuflar el trasto entre unes herbes. Avui he parat atenció en no deixar-me les claus en cap pany i les sento a la butxaca dels pantalons. 

La idea era sortir del camí de cavalls de bon principi  per anar a fer una ullada a tres cales a l’Oest de Favàritx, camí d’enlloc. Es tracta de Cala Caldes, s’Arenalet i Savinar. Tenia previst, si trigava massa, no completar el tram fins a Fornells que al capdavall són 2 trams seguits i deixar per un altre dia el que seria el darrer tramp per completar la volta a s’illa: Arenal d’en Castell – Fornells. Poc després de començar a caminar, no més de 45 minuts, he creuat l’espectacular lloc del Pou d’en Caldes, una petita masia amb pou a tocar de la cala també den Caldes; seguint en direcció Oest el Camí de Cavalls s’enfila cap a l’interior, evitant la petita península que s’endinsa en el mar fins a les puntes de Montgofre i Roja, que clouen a la seva esquerra el marge de llevant del port d’Addaia. El lloc on cal canviar de camí és precisament en la bifurcació on es troben els indicadors. En primer lloc el nou camí que surt a l’esquerra del darrere del senyal, entra en el fons d’un barranc sec i amb molta vegetació entre roques que desemboca uns 2 quilòmetres més enllà, a la platja de s’Arenalet, una cala de sorra gruixuda i blanca, més pròpia de Macarella que de les platges del Nord. La meva il·lusió per fer-hi un bany ha quedat frustrada per la brutícia que hi deuen haver acumulat els darrers temporals. El lloc és preciós, de força difícil accés per terra i probablement impossible per mar, doncs la badia és rocosa i plena de subaumes, allò que en els llibres de Jules Verne es traduïa com a “bajíos”.  Són porcions de roca plana i molt superficial dins la mar, que la cobreix amb poc gruix d'aigua; vaja, un lloc com per quedar-s’hi una bona estona deixant que el sol i la solitud vagin impregnant l’estat d’ànim.

En intentar tornar al camí que em conduís a la següent cala des Savinar, m’he desorientat tot i que he trobat la manera de poder-hi arribar a través d’un roquissar força complicat, al damunt del qual hi ha les restes d’un niu de metralladores aixecats amb pedra seca, similars als trobats al llarg de les diferents costes de l’illa. La cala ha resultat ser un codolar al peu d’un cingle no molt elevat però escarpat que m’ha deixat sense alè en emparrar-m’hi. Com si l’illa em fes pagar els racons secrets als que em mena posant-me a prova. Racons com el que s’ha obert al meu davant un cop he aconseguit arribar a dalt del marge. Al meu davant s’hi obria un prat immens que descendia suaument fins una badia, entre els turons ondulants de Punta Roja, a l’esquerra i la Punta de Montgofre al meu davant. A mà esquerra un bosquet de pins que he suposat que arribaria fins a la costa davant el Port d’Addaia, i a mà dreta una elevació erma amb les runes d’una vaqueria a mig aire. Sense vent, només amb la remor del mar al darrere m’he adonat que havia trobat un dels racons més bells de Menorca. I més salvatges, doncs la part més al Nord de la petita península queda a la part del darrere de la possessió de Montgofre Nou, que la tanca amb els murs de pedra característics. Primer m’he refrescat els peus a la petita badia que s’anomena s’Estany per les aigües completament calmes; després m’he despullat, he deixat passar el temps impregnant-me de la intimitat retrobada i m’he arribat fins a l’edifici en runes tot recuperant velles sensacions, com quan amb en Norbert, el Kike o la Rosa rastrejàvem els voltants de qualsevol platja trobada a l’atzar només calçats amb les avarques. De retorn on havia deixat la motxilla, les botes i la roba estesa assecant-se, m’he passat una bona estona intentant comprendre la bellesa que m’envoltava.


Mig ensonyat pel reflex de l’aigua i el paisatge aclaparador, m’he trobat pensant en el muntatge del Ferrer i Guàrdia, obra que vaig escriure i dirigir per al Festival de Sitges, l’any 81, i en la carta que Miquel Cors llegia de Ferrer per cloure l’espectacle. En la carta escrita pocs minuts abans de morir a la seva parella, Soledat Villafranca, Ferrer feia al·lusió a la bellesa de la llum i al contra sentit de la seva pròpia mort. La buscaré. Recordo que a la Rosa i a mi ens esborronava.

"Estimada Soledat, no cal que et comuniqui la pena que dicta la sentència, doncs quan rebis aquesta lletra ja l'hauran aplicada i jo ja no em podré reunir mai més amb tu.

Però diràs: és que no penses en la mort que la sentència t'ha dictat i que desitgen els teus enemics?
No, amor meu, no. Qui vol pensar en la mort quan la té tan propera? Qui pot pensar en la mort sota d'un sol tan brillant? Beneït sigui aquest sol que és la llum de la meva cambra, i beneïda tu també Soledat, Sol.
[…]
No puc continuar, em prenen la vida.

Francesc Ferrer”

De Ferrer he passat al fossar de Santa Eulàlia, al Castell de  Montjuïc, on el van assassinar com més tard farien amb Companys, entre altres. I jo pensant que era el tabac el que matava! I del fossar de Santa Eulàlia al dia en què m’hi trobava com a regidor d’espai durant una Mercè, i de lluny m’arribà un crit “QUÉ PASA CON LAS VALLAS!”. Era en Jaume Busquets. Va ser la darrera vegada que ens vam veure.

Vistos els pensaments una mica tenebrosos m’he organitzat per tornar i reprendre el Camí de Cavalls. Em trobava a la part més al Nord de Montgofre, a uns cinc quilòmetres del camí senyalitzat; un d’aquells paratges somiats i perduts de Menorca, on hi podries estar setmanes sense trobar-te a ningú. He volgut allargar aquesta sensació de llibertat i buscar un camí a través del bosquet, que em dugués fins a Montgofre Nou i d’allí a Ses Salines on em trobaria amb el Camí senyalitzat. Em quedaven uns cinc quilòmetres fins al camí i he decidit a l’avançada que en el primer lloc urbanitzat demanaria a un taxi que em portés fins a la moto, deixant el darrer tram fins a Fornells per un altre dia. Ara sé que la “volteta” d’avui han estat en total de 23,5 quilòmetres.


El bosquet de marres que m’havia de dur amb facilitat des de s’Estany fins al conjunt edificat de Montgofre Nou, ha resultat ser més gran i més perdedor del previst. En qualsevol cas ha estat una estona agradable, amb una temperatura ideal i que m’ha evocat tota la màgia d’aquella primera caminada per Menorca, entre Cala Turqueta i Cala Macarella, l’any 67 amb l’escola. M’encanta tenir una vaga idea d’on he d’anar a parar però a la vegada perdre’m i tastar tots els camins que hi menen. I em sembla que, per regla general, també m’agrada anar així per la vida. En fi, que he anat amunt i avall, a vegades refent el camí seguit ja que no volia travessar encara que la tanca no tingués cadenat; al final he desistit i he travessat la propietat fins al Camí d’Addaia que m’ha portat fins al Camí de Cavalls, més al Sud, al final de la badía on s’hi troben les Salines d’Addaia i les de Motgofre. La part del camí d’Addaia, que travessa diverses zones humides, m’ha fet pensar en un paisatge per a la llegenda de Lancelot del llac, sobretot en dies d’hivern, amb el casalot alçant-se com un castell en una elevació del terreny per damunt de la zona pantanosa. En pocs metres el paisatge canvia radicalment en travessar les antigues salines, amb els fons de sorra argilosa d’un to rogenc que mai no havia vist tant intens. De la cort del rei Artur he passat en qüestió de minuts a trobar-me enmig d’una pel·lícula de l’Oest, d’horitzons vermellosos, vegetació baixa i un sol que ho aplanava tot. Les salines d'Addaia es van construir l'any 1845. Ocupen uns 16.000 metres quadrats entre l'estany concentrador, 9 evaporadors i 3 cristal·litzadors. L'explotació es va mantenir fins el 1990 i es venia sobretot a formatgers o a diversos establiments per descalcificar l'aigua. Ha estat aleshores quan m’han atrapat els primers símptomes de fatiga i el fet d’imaginar-me còmodament assegut al seient d’un taxi, ha bastat per fer-me entrar un moment de neguit. De tota manera he seguit prenent-m’ho amb calma i en pujar pel marge esquerre de la badia, ja molt a prop de la urbanització d’Addaia, he aprofitat una ombra  amb vistes per fruir de ses meves dues formatgades i en acabat fer una mitja becaina.


Després de dinar, seguint el camí que voreja la llarga badia, de seguida he travessat la urbanització de Port d’Addaia i a través d’una carretera recta he arribat fins a s’Arenal d’en Castell, una altra urbanització. Quan més estava desitjant trobar-me en un bar on fer un cafè i trucar a un taxi que em portés fins a Favàritx, m’he topat amb l’aparcament d’un petit centre comercial, ara tancat, on l’únic cotxe que hi havia era un taxi a l’ombra d’un pi, amb el taxista fent una migdiada assegut al seient del davant. Una vegada més, sembla com si l’illa em compensés dels moments difícils quan de tant en tant em toca el crostó , amb moments com aquest en què cansat, adolorit i arrossegant uns peus de plom, em semblava tocar el cel de tal manera que podria haver-me posat a plorar mentre agenollat besava l’asfalt. Per sort no ho he fet.

I aquí tanco el capítol d’avui des del recolliment de Can Bep a Mercadal; em sento pletòric pel dia viscut, són quasi les cinc de la tarda i tornaré xino-xano cap a Ciutadella, pel camí vell, directe a Ses Persianes a trobar-me amb una dutxa i una becaina que m’hi esperen. Quan em desperti m’arribaré a Punta Nati a veure si ja no hi ha tanta gent com l’altre dia, però em cal veure-hi una posta de sol com cal, en record de tantes altres viscudes amb tantes persones estimades.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CAMÍ DE CAVALLS - Camí dels Horts i Camí de s'Hort de ses Taronges

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Notes de Viatge


Deixaré per demà dilluns el programa previst per avui; el dia és humit, sense vent però amb una espècie de calma tensa que ho omple tot del gris cru que vesteixen els dies a l’hivern. Faré doncs una cosa que sempre he volgut fer des dels primers anys i que sempre he anat deixant per més endavant. Vull resseguir els vells camins que conflueixen a Ciutadella comunicant horts i petites propietats; al capdavall també tenia previst fer-ho un dia o altre.Si pel migdia s’ha aclarit una mica miraré d’agafar el bus a les 12:30 fins a l’Arenal d’en Castell per fer el tram fins a Fornells, des d’on també puc tornar amb el bus. Des de la finestra de l’habitació, contemplo un núvol llunyà descarregant aigua mentre endrapo una formatjada de carn amb pèsols, m’encanta trobar-mi el pessic de sobrassada.

Al final m’he quedat pels voltants de Ciutadella perquè els núvols tenien mala pinta i finalment han caigut alguns ruixats que per sort no n’he enganxat cap… de moment. M’he arribat fins a Son Salomó pel camí de Punta Nati per ficar-me en els camins que em podien portar a algun lloc. Tocant a la Ronda de circumvalació, m’he endinsat pel camí de Retxilleres, pel de Capelletes, el Paratge Magranyes, he passat per s’Hort de Ses Magranes… camins i llocs que es mantenen com d’antuvi, estranyament conservats inclosa la pàtina del temps. Quan he vist la pluja molt a prop, he creuat la ronda fins a Ciutadella per fer un beure al Bananas. De fet l’he acompanyat amb un pastís de carn, fet a la manera anglesa amb capes i aquella crema de formatge lleugerament espumosa, que m’ha deixat més que satisfet.




Quan tornava a la Ronda a la recerca del camí perdut, m’ha cridat l’atenció un corriol amagat i discret -que no m’està permès informar d’on partia- i en seguir-lo a peu se m’ha anat desvetllant al meu davant un món vell, nou per a mi i diferent, a tocar de Ciutadella. Els primers metres semblaven dur a una edificació enmig d’uns arbres, un casalot característic de les cases del cam menorquí, flanquejat per dues palmeres enormes i amb la doble porxada a l’entrada i al primer pis; m’agrada imaginar-me la llum en les estàncies de la planta i el pis, totes amb eixida als porxos. He somiat tantes vegades viure en una casa similar a aquesta i l’he situat a tants llocs! Senyorejant una platja, al bell mig dels camins deserts de l’interior, a La Vall… M’enamora el color i l’estat de decadència en un punt exacte per envoltar-la de romanticisme; quan em preparo per fer la foto, un gat blanc sorgit de no sé on ’asseu al davant de l’entrada; em queda clar qui és l’amo de la casa.

Quan em disposo a marxar, el gat ha vingut a mi, s’ha refregat entre les meves cames i ha tornat cap el darrere de la casa. El segueixo fins un camí que s’enfonsa en el Canal dels Horts on ha desaparegut entre els murs de pedra. M’endinso en la bombolla de frondositat de tons grisosos de les alzines i verds més apagats  que contrasten amb del verd brillant de l’herba i la molsa humides. M’enfonso cap al torrent entre murs de pedra i tanques de fusta que rodegen un petit hort, un parell o tres de camps llaurats amb aixada i alguns camps fruiters. Arribo a un camp de carbasses amb molts exemplars posats a assecar damunt el mur de pedra. Hi respiro a fons la fragància del mon reconegut i enyorat del camp; del treball al camp amb les olors pròpies del fang barrejat amb fems d’algun cavall que no veig i el perfum massa dolç de la fruita caiguda que es comença a podrir. Ara em trobo davant d’una petita alqueria al fons del torrent, rodejat de verd i del cant dels ocells, a anys llum del que es troba a no més de 100 o 200 metres. Em saluda un home que surt de la casa. És l’Aitor, un xicot fornit que deu rondar la trentena, basc, que va llogar la casa al propietari del terreny i de la casa que tant m’ha atret i que m’ha acabat portant fins aquí. Van arribar a un acord, i l’Aitor s’ha dedicat a reconstruir la petita alqueria que estava en estat ruïnós, a canvi d’un lloguer pràcticament inexistent. Com que li va llogar amb la mica de terra que l’envolta, ara comença a recuperar el torrent, fins ara abandonat i atapeït d’esbarzers i bardissa. Està refent els murs de pedra seca amb les peces caigudes i l’ajuda un pagès amic de l’amo que en sap molt. Està aconseguint recuperar un lloc acollidor i idíl·lic, quasi autosuficient, a deu minuts a peu del cor de Ciutadella. M’ha deixat fer la fotografia de la casa a canvi que no desveli el lloc ni com arribar-hi doncs no voldria que alguna fotografia servís per esperonar turistes àvids de tipisme que acabarien amb la seva tranquil·litat. Em fa pensar en el final de la pel·lícula Fahrenheit 451, en els dissidents del sistema que crema llibres i tot el que significa cultura, reunits al bosc per aprendre de memòria un llibre sencer, cadascú, d’entre els que han aconseguit salvar de la crema i així poder transmetre el coneixement en algun futur. En particular recordo un vespre en què deprimit vaig aparèixer pel Puntal, un bar que hi havia al Torrent de l’Olla pels anys 80; a la barra hi havia el Tito, el flautista, a qui devia comentar el meu estat de baixa forma anímica perquè recordo la sentència que em va clavar:

- Ànims, Quico. Sempre hi ha algú en algun lloc que prepara…  que hi fa un Fahrenheit 451!

Sembla confirmar-se, doncs. Qui d'entre els nosaltres seran els que retindran els mots per retornar el nom a cada cosa? He compartit un peta amb l’Aitor tot xerrant de Menorca. Ell m’ha descrit l’illa en l’època en què va arribar, fa uns quinze anys, i jo li he parlat de les diverses èpoques que li he conegut a Menorca. Torno a comprovar que el personal que viu a l’Illa, en general i de manera forçat transversal, és molt conscient d’on es troba i què és el que no es poden permetre perdre. Ens hem acomiadat amb afecte i, a contracor, he dit adéu a l'indret bonic i acollidor i agraint a Menorca haver-lo pogut tastar. Se m'ha format la imatge del gat blanc i he imaginat l’Illa, talment un déu grec, disfressar-se de gat per guiar-me cap el seu racó humit i acollidor.

Estic esperant una pizza a l’OAR i sembla que el dia aguanta, de moment, tot i que en venir des de Ses Persianes he hagut de córrer per no mullar-me. Per cert, l’Àngel, l’amo de Ses Persianes, en comentar-li que vaig fotografiar les quadres del seu germà Biel al camí de Son Vicent, m’ha explicat que seguint-lo i deixant enrere la carretera d’Artrutx, el camí torna a Ciutadella per l’interior. 


En acabat de dinar he posat la moto en marxa sense un objectiu clar. El cel seguia amb aparença d’inestabilitat i he decidit, mapa en mà, anar a trobar el camí que m’havia enunciat l’Àngel, i que jo sempre havia mig intuït. Les vegades que havia vingut amb en Kike dedicàvem una bona part del temps a descobrir nous camins que ens portessin a qui sap quina meravella de lloc. Altra vegada l’esperit de Guillermo el Travieso; gràcies a vagarejar amunt i avall i a força de provar-ho una vegada i una altra, vam descobrir per nosaltres mateixos el camí de Binigaus Vell, ara tancat; el camí que travessava el lloc de Mallauí per arribar amb les nostres Vespa fins la caleta d’Es Talaier, en aquella època pràcticament desconeguda... també el bosc i el camí que passen per Sa Teulera abans de baixar cap a Cala Escorxada i Fustam, a mig camí de Trebalúger. Clar que acumulàvem fracassos i sovint ens trobàvem amb tanques amb el cadenat posat o bé  camins que morien, després d’un llarg recorregut en un camp llaurat, entre murs amagats sota els esbarzers. Em vaig acostumar a aquests camins solitaris i és des de sempre que en desplaçar-me per l’illa vaig amb els ulls ben oberts a la recerca de la possibilitat que tal o qual camí, acabin essent aquell que em descobrirà una nova manera d’anar d’un lloc a un altre evitant les carreteres o els camins asfaltats, més transitats. Des  dels anys entre el 83 i el 86 mai no havia trobat la manera de “saltar” de la carretera que mena a Artrutx i Son Xoriguer fins al camí de Son Saura que baixa des de Son Vivó. Doncs bé, a través del Camí de travessera de Son Vicents o de Son Marc he anat a parar al camí de Son Teri Vell, que és el que troba el de Son Saura just davant l’avinguda arbrada que mena a la casa. De fet, la setmana passada, n’havia fet una part d’aquest camí sense saber-ho, el dia que buscava la Susanne, erròniament, a Son Bou Nou. És més, una mica més tard, seguint ja el Camí de s’Hort de ses Taronges en direcció a Ciutadella, he comprovat que a la dreta en surt un camí que mena fins a Son Encinar, a la carretera de Sant Joan de Missa. Així que he trobat la manera de Connectar Artrutx amb la zona de les platges del Sud fins almenys a Macarella, sense haver de tornar a passar per Ciutadella. I ara em trobo envoltat d’aquesta pau enmig del camí, entre Son Teri Nou i Son Marc, escoltant els sons que evoquen una infància tant llunyana que sembla més un somni que el record d’alguna realitat. Tanco els ulls i enllà escolto un tractor que treballa, també de la llunyania m’arriba el bramul d’alguna vaca, el lladruc d’un gos al qual respon un altre quisso, o el renillar inquiet dels cavalls. De tant en tant algun ocell valent canta amb timidesa. Vaig completant el registre dels sentits que l’illa em va activant. Aquest matí l’olfacte m’ha embriagat de Canal dels Horts, i ara és l’oïda la que m’obsequia amb aquest paisatge sonor senzill i modest, on em sembla retrobar-hi el regust inabastable de llibertat dels primers anys.

Finalment he pogut veure la posta des del far d’Artrutx, pendent des del dia del temporal que em vaig quedar sense benzina. Estic content de la foto que he fet, completant així tenir fotografiats quatre dels cinc fars l’Illa: Artrutx, Punta Nati, Cavalleria i Favàritx. Per raons òbvies, mai no he pogut fotografiar el far de l’Illa de l’Aire de prop.



Feia molts anys que no m’arribava fins a baixamar, al port, més que per fer-hi una passejada puntual. Avui he decidit fer com els vells temps, anar a fer una tapa al Tritón per sopar i aprofitar per llegir Solenoide, la novel·la autobiogràfica de Mircea Cartarescu; me l’havia promès per aquestes vacances però encara no l’he obert, tret el primer dia en el trajecte de Barcelona a Palma. Des de la taula on m’estic miro cap Es Pla i les escales que pugen cap a la ciutat i m’alegro que després de tants anys, l’edifici on hi havia el Cafè Balear, torni a estar il·luminat i obert al públic, ara com a restaurant S’Amarrador. Em retorna una mica la imatge més pregona del port. El fet que tots els establiments a peu de muralla estiguin tancats, suposo que per ser fora de temporada, també hi ajuda, lògicament. Així doncs, avui no aniré a fer el cafè al Balear, ni la primera copa a l’Aladino, o a Es Pla; ni tampoc, ja a l’hora de les bruixes, m’endinsaré en la nit d’Es Glop, l’Herba o els Estels, aquells bars musicals on ens trobàvem un determinat tipus de personal, a la manera d’un Zeleste fragmentat, entre tirades de daus, partides de dards, copes o marihuana; alguna vegada, per uns instants, podia trobar-se un aixopluc d’afecte, d’amor, de soledat, de tendresa, de passió, o d’una combinació efímera de tot plegat. Eren flirtejos fugaços que solen restar en la memòria acolorits amb llum pròpia i que evoco amb afecte. Així fou el port de Ciutadella algunes nits d’aquells estius, un punt lluminós que atreia al seu entorn l’aire tebi del que s’alimentava la nostra joventut. Em venen al cap les paraules que, amb en Joan, vam manllevar per a un espectacle que mai vam dur a terme.

Van Gogh s’està tornant boig, Dylan Thomas s’està bevent la vida... No són més que l’intent de trencar la camisa de força... Nosaltres, els nòmades, els que ens trobem en el camí solitari, mai no comencem un dia on l’hem deixat el dia abans... Som... com llavors... que quan arriba un cop de vent s’apodera de nosaltres i ens dispersa”






Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CAMÍ DE CAVALLS - De Cala Tirant a Binimel·là

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



L'etapa



El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença a cala Tirant, que haurem de travessar per una passera de fusta que salva la desembocadura del seu torrent. Després de caminar uns minuts per una pista ampla, agafarem el sender que, vorejant la costa durant 1 h i 30 min, ens portarà fins al cap de Cavalleria, just on s’ubiquen les restes de l’antiga ciutat romana de Sanitja. Per tornar a recuperar el sender, haurem de caminar 20 min per carretera fins al pàrquing de la platja de Cavalleria. Un cop travessada aquesta platja, el camí de Cavalls segueix la línia del litoral, salvant diferents desnivells amb molt bones vistes de la costa nord de Menorca, fins a arribar a cala Mica, després de caminar 40 min. Des d’aquest punt, caminant 30 min més arribarem a la platja de Binimel·là, el final de l’etapa.

Distància: 9,6 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h.

L’entorn


Aquesta etapa del camí de Cavalls travessa una de les zones litorals més ben conservades de Menorca. És per això que la Unió Europea l’ha declarat lloc d’importància comunitària (LIC) i zona especial de protecció per a les aus (ZEPA). És una ruta d’una remarcable riquesa geològica i botànica, on domina la vegetació baixa i dispersa amb presència de romaní, camamilla i savina, amb una important comunitat de socarrells, arbustos endèmics, espinosos, compactes i de forma semiesfèrica. A les platges de Cavalleria, Tirant i Binimel·là, hi trobarem sistemes dunars d’una gran riquesa ecològica, i tant cala Tirant com la platja de Binimel·là conserven una zona humida associada. La riquesa paisatgística de l’etapa la completa la presència omnipresent del cap de Cavalleria i el seu far, sobre els imponents penya-segats.

 

No t’ho perdis

• Ciutat romana de Sanitja: Restes de l’antiga ciutat romana de Sanisera (segle I aC – VI dC ), instal·lada al voltant del port natural de Sanitja, al cap de Cavalleria. Les excavacions realitzades en aquest jaciment arqueològic ens informen de la gran activitat mercantil d’aquest nucli romà.
• Torre de defensa de Sanitja: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la seva tercera dominació (1798-1802). Es troba a l’entrada del port de Sanitja. Més informació sobre els monuments de la Menorca britànica.
• Far de Cavalleria: Situat a la punta del cap de Cavalleria, sobre un dels penya-segats més alts i impressionants de l’illa, a l’extrem més septentrional de Menorca, amb excepcionals vistes de la costa nord.
Més informació del far de Cavalleria.
• Zona humida de Lluriac: Coneguda també com a Prat de Lluriac, és una de les principals zones humides de Menorca, punt ineludible per als amants de l’observació d’aus aquàtiques. Es troba a la pista que uneix el camí de Tramuntana amb l’extrem de ponent de cala Tirant.

Serveis

• Cala Tirant: Hi trobem la urbanització Platges de Fornells, amb tots els serveis típics d’aquests nuclis turístics associats a les platges.
• Platja de Cavalleria: No hi ha serveis.
• Platja de Binimel·là: Un restaurant és l’únic servei que trobem a la platja. 

Notes de Viatge


Avui m’ha despertat una mala notícia escoltant Catalunya Ràdio des de l’iPad, costum que no he perdut quan em desperto entre les 6 i les 7  del matí. El temporal de llevant d’ahir tarda/vepre va provocar inundacions a Sant Llorenç des Cardassar, al NE. de Mallorca. Les notícies són que el poble està incomunicat i es parla de 8 morts, tot això abans d’haver pogut arribar a tots els llocs damnificats. Contrasta amb el cel tant net que ara es desperta, rastre també de la pluja torrencial d’ahir. M’entristeix el contrast i em desconcerta. Em costa acceptar la bellesa enmig de la tragèdia i em provoca dolor, com si no gosés admirar-la. A Ses Persianes les converses giren al voltant de la notícia amb un cert esglai. “només ens separa el canal!”, exclama algú. Les imatges a vista de dron d’IB3 són descoratjadores. Reflexiono sobre el trajecte, ahir sota la mateixa pluja, i m’adono que, efectivament, vaig posar-me en perill. Com ja havia fet abans a Bòsnia quan, en caure algunes granades prop del cafè on em trobava a Tuzla i com que ningú no va reaccionar, no vaig gosar a fer el “ridícul” protegint-me al lavabo jo tot sol; fins que en caigué una a tocar de l’establiment on em trobava amb alguns parroquians; i en un instant ens trobàvem tots al lavabo, ajupits i arrapats els uns als altres. No m’havia mogut del davant d’un finestral, amb el risc afegit que comportava. Inconsciència? No, perquè ahir era conscient del perill quan vaig prioritzar arribar a Ciutadella. Valor? Tampoc perquè sóc de natural més aviat caguetes. Temeritat, intrepidesa, cercar els límits? No ho sé. M’entristeixen els morts i m’enutja no cuidar una mica millor de mi mateix. Clar que serà un enuig transitori, també. Cap cot, començo el dia i decideixo no encallar-me en aquestes pensaments ombrívols. Em poso en marxa i em concentro en el trajecte del bus, el cel tant blau i el paisatge que m’espera, mirant d’allunyar el malestar no sense una mica de recança.

M’agrada partir de Ciutadella a primera hora del matí, quan el sol allarga les ombres, com si cada partida retingués les vegades anteriors i les persones volgudes amb qui he compartit viatge. A les 8:15 del matí, des del bus L41 que em porta de Mercadal a Cala Tirant frueixo del cel blau, sense accents i de la llum fresca de després de la pluja. Tracto d’instal·lar-me en el moment present, l'únic que existeix. El que acabo d'escriure ja ha deixat de ser, i la següent frase encara no escrita és inexistent. M’enfonso en el paisatge de llums obliqües per fer una mica més meus aquests llocs, només durant uns instants fugissers. 


El camí des de l’extrem occidental de Cala Tirant és fàcil i d’una bellesa continguda. Després de travessar el pont de fusta que creua el torrent de Lluriac que desemboca a la cala, el sender ressegueix la costa a poca altura per la qual cosa no s’abandona en cap moment el contacte visual amb un Mediterrani calmat i del blau intens que em va impressionar en el primer viatge amb vaixell, amb l’escola, ja fa un grapat d’anys. Després de la Punta de Sa Talaieta, hi ha un macar amb unes pedres vetades, que recorden el marbre. Arribo a l’ínfima platja de Santa Teresa, un racó amb dos entrants de mar petitíssims, l’un amb la sorra justa per a dues persones, i l’altre encaixat entre roques i un llit de còdols, macs a les Illes. M’hi he fet un bany llarg i refrescant per fer-la meva, i ara escric sota el petit porxo de fusta tronada i cobert de boix; recull l’escalfor del sol, que agraeixo doncs l’aigua de la costa nord ja comença a fresquejar. Pel camí del darrere la cala hi passa una parella d’excursionistes equipats amb botes d’alta muntanya, motxilles i pals de trekking, els saludo des del meu refugi, tot nu i em tornen una salutació perplexa abans de desaparèixe rentre  pins i arbusts. Al cel, per llevant avancen uns castells de núvols blancs. Espero que no em tornin a remullar com ahir, doncs desconec el camí i no sé si trobaré algun lloc on refugiar-me en cas de pluja. Mentre contemplo la badia de cala Tirant al meu davant i la Torre de Fornells amb Sa Mola al seu darrere deixo passar els minuts escoltant el batec d’onades a la roca i el fregadís de l’aigua en retirar-se de la sorra. Voldria quedar-me una estona més, però els núvols em fan continuar. Reprenc el camí que ara avança cap a la la mola rocosa de Cavalleria. En passar per unes runes prop de Sanitja, m’entretinc a llegir la informació.

Sanitja




Just a la punta septentrional de Menorca, al cap de Cavalleria, hi ha la petita badia de Sanitja, que, per la seva llunyania dels nuclis habitats, és considerada com un des llocs més silenciosos, tranquils i preciosos d'aquesta part de la costa. Al costat del desballestat port de Sanitja hi ha un dels més importants jaciments de l'època del baix Imperi romà. Es tracta de les restes d'un poblat romà, que l'historiador Plini el Vell, ja al segle I, cita amb el nom de Saniceram. En aquella època el port s’endinsava encara més cap a l’interior i tenia més profunditat, el que permetria el calat de naus de dimensions considerables. Era l’únic lloc de la Costa Nord que donava refugi quan bufava la tramuntana; l’estreta bocana del port de Fornells no permetia l’accés de les embarcacions antigues quan hi havia mala mar. Les intervencions arqueològiques han posat al descobert les restes d’un campament militar vinculat a les guerres sertorianes (82 aC. – 72 aC.) (1 a la imatge), una zona industrial del Baix Imperi Romà que no he visitat (284-476 dC) (2), un complex eclesiàstic d’època vàndala i bizantina (ss. V i VI) (3) i sis necròpolis de diferents moments de l'antiguitat (4). Els darrers llocs no els he visitat perquè s’aparten massa de la ruta cap a la platja de Cavalleria, proper destí.

El temps aguanta assolellat tot i que pel llevant segueix creixent la massa de núvols, nígols, carregats d’aigua. No voldria tornar-me a mullar doncs ahir ja vaig superar la mullena del viatge entre Maó i Ciutadella, l’any 79, amb la Rosa i el David amb quatre anys, muntats en la Montessa Impala deixada pel Kike. No obstant, en passar per les platges de Cavalleria no puc resistir la temptació d’un bany ràpid però reparador, doncs el sol, quan travessa els núvols, pica de debò. És arribant a Cala Mica quan alguna gota a la mà o a la cara fan que m’apressi. M’afanyo per arribar a la barraca amb porxo de fusta i així que m’aixoplugo comença un ruixat que té tota la pinta de durar poc. No m’he mullat per ben poc. També hi han fet cap la parella d’excursionistes amb qui abans ens hem saludat. Com que la pluja mandrosa continuava he tret les mandarines que he comprat al mercat, a Ciutadella, i les hem compartit. Eren catalans del Principat i no hem pogut evitar parlar del “procés”. Com quasi bé sempre, jo he estat el més animós, mentre que ells es dividien entre un de positiu amb reserves i un dels que ho veu tot perdut tot i que ganes no li’n falten. Collons! També ho veig jo tot perdut a vegades, però si volem guanyar no ens ho podem permetre. Em fa pensar en aquella gent que en relació a Bòsnia excusava sense pretendre-ho l’agressió que sofrien, afirmant que era una zona on sempre hi havia violència, com si els seus habitants gaudissin d’estomacar-se des de fa segles, o com si hi hagués pobles destinats a la pau a la guerra o al pa amb oli i sucre. Em nego a creure en qualsevol predestinació, sobretot a la que sosté que al meu poble sempre li toca acotar el cap, això sí, amb la cara molt alta. Doncs no. Trobo que depèn de la suma de voluntats i de la capacitat col·lectiva de dur-les a terme. Mentre ens lamentem, i m’hi incloc, ens desviem de l’objectiu quan l’actitud és primordial, el punt de partida per emprendre qualsevol acció; sigui una obra de teatre, un partit de futbol o una revolució. O és que  no ens hem llegit el To be or not to be, bé del tot? De tota manera, el debat és fet de frases curtes i parsimonioses, separades per llargs silencis contemplatius de la bellesa de la llum. Estar lluny del centre de l’huracà lleva intensitat a l’interès, doncs l’entorn s’imposa.




La pluja no ha durat més enllà de vint minuts, però com que ara no toca el sol a Cala Mica no podré banyar-me com volia. La parella de Catalans ja estava tornant de Binimel·la i continua cap a Tirant on tenen el cotxe. Jo segueixo cap a Binimel·là, a tocar, però la part més dura del recorregut que ja anuncia les dificultats del següent tram que tant em va costar. Recordo que abans d’arribar a Cala Mica he fotografiat l’arc de Sant Martí i penso en allò de “al matí, la pluja ja està aquí’, tot i que jo diria que no tornarà a ploure.



Mentre baixava des de Punta na Batlé pel camí que recorre les platgetes de la part oriental de Binimel·là, m’han vingut al cap imatges dels dies en què hi trescàvem amb la Maria, l’Esteve i la canalla,  en caure la tarda, les pells brunes i brillants i com, ja al seient del darrere del cotxe, la Rosa i jo ens començàvem a preparar per fer l’amor així que arribéssim a Fornells. Finalment he arribat a Binimel·là i he de reconèixer que el tram entre Mica i Binimel·la, comença a ser dur, però és molt curt. M’he instal·lat al restaurant, davant l'esplanada de Son Ametller i ara mateix m’estic prenent un gin i una cervesa que em fan feliç. He aprofitat per demanar una tapa de pop amb ceba, que aquí és un plat segur. Contemplo el paisatge que vam conèixer amb la Rosa l’any 81, quan hi passàrem quinze dies a la caseta de pescadors que l’Esteve i la Maria tenien llogada a Fornells. El temps sembla aturar-se, com si l’eternitat pogués cabre en aquest instant pletòric quan el verd canvia de matís en ser il·luminat pel sol que s’escapa dels núvols. Sé que estimo Menorca perquè ella es cuida de recordar-me constantment, que això es dóna gràcies a les persones que estimo i amb qui l’he compartit. L’Esteve, la Maria, la Rosa, el Kike i la Maria, el Norbert, l’Anna, l’Antonio, la Marta, el Potau i la Carme Elies… és amb aquestes persones que n’he fruit i amb el record de les quals ara en frueixo. Comprovo que, una vegada més vaig calcular bé els temps en preparar aquest viatge. Volia fer el tram amb temps suficient per banyar-me en totes les platges que creués; el bus fins a Mercadal sortia a les 7’15 de Ciutadella i el de Mercadal a Cala Tirant, a les 8’15.  He començat a caminar a les 9:45. Vaig encarregar que em vingui a recollir un Taxi, al restaurant, a les 3. He fet el que havia previst, menys banyar-me a Cala Mica, catxis! Acabo de dinar  i són les 2:40. Només em queda esperar, pletòric, el taxi enmig d’aquest silenci. Fantàstic! Gràcies Menorca.




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial