Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

DES D'ES GRAU A TORTUGA I FAVÀRITX


L’etapa

El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença just a l’inici d’un dels itineraris marcats del parc natural de s’Albufera des Grau. Travessarem la desembocadura de la llacuna i, després de passar la zona humida gràcies a unes passeres de fusta, ens endinsarem en un pinar que ens portarà al final de la platja des Grau. El camí ens condueix, primer, a cala Tamarells i, després, a cala de sa Torreta, on trobarem un pinar gran i ombrívol on poder descansar. Mentre anem veient com el far de Favàritx s’apropa, el camí segueix prop d’una hora fins a trobar l’arenal de Morella Nou (o cala Tortuga) i cala Presili (o platja de Capifort), dues platges verges protegides del vent del nord pel cap de Favàritx, el final de l’etapa. Distància: 8,6 km  • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h

Tanqueu totes les tanques que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

L’entorn

El recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls transcorre íntegrament per dins el parc natural de s’Albufera des Grau. És una excursió que ens farà gaudir d’uns paisatges molt diversos, enriquits per la presència de construccions humanes tant singulars com la torre Rambla (s. XVIII) o el far de Favàritx, que ens acompanyarà bona part de la caminada. Travessarem zones humides, pinars ombrívols i platges verges que conviden al bany, tot caminant per un paisatge ondulant on s’alternen les terres de conreu i pastures amb rodols d’ullastres, i la vegetació més baixa i dispersa del roquissar litoral.

No t’ho perdis

• Torre Rambla: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1802, durant la seva tercera dominació (1798-1802). • Mirador de l’albufera des Grau: El recorregut d’aquesta etapa comença just a la desembocadura de la llacuna, l’inici d’un dels itineraris marcats del parc natural de s’Albufera des Grau. Val la pena desviar-se uns metres per poder veure l’albufera des de dalt del mirador indicat a l’itinerari. • Cala de Morella Nou: També anomenada cala Tortuga. Platja verge protegida dels vents del nord pel cap de Favàritx, amb una important llacuna a la part posterior, amb aigua tot l’any i un destacat tamarellar. 

• Cala Presili: També anomenada platja de Capifort o arenal d’en Moro. Ens haurem de desviar uns metres del recorregut de l’etapa per arribar-hi. • Far de Favàritx: El primer que es va construir amb torre de formigó a les Balears. La torre, de 28 m d’alçada, blanca amb una banda negra en espiral, li dóna un aspecte molt personal.

• Parc Natural de s’Albufera des Grau: L’únic parc natural de Menorca, espai ineludible per als amants de l’observació d’aus i la natura. El parc disposa de diferents itineraris senyalitzats i d’un centre d’informació.

D'ES GRAU A TORTUGA I FAVÀRITX: CANVI D’ESTRATÈGIA
Notes de Viatge (23 de maig)

He fet bivac a es Grau. S'ha esvaït el temor de passar fred a les nits doncs he passat calor i m'he hagut de treure el folre polar amb què m’havia preparat.

Ahir nit vaig anar al que havia estat el bar i restaurant d’en Bernat per veure-hi la final de la copa del rei. Ara es diu can Bernadet. Una xafarderia: Sembla ser que en Bernat, l’anterior amo del negoci, regentava el bar però no n’era el propietari;  havia convertit la seva cuina basada en peix del dia i receptes menorquines, en la d’un modest restaurant que els darrers anys havia esdevingut  referent gastronòmic d’estiuejants i visitants habituals de Menorca; havia contingut els preus habituals d’un bar de menú sense variar-los massa.
En les negociacions amb el propietari del local per renovar-ne el lloguer hi va haver desavinences. El primer esgrimia que l'establiment era un èxit econòmic  i que, per tant, havia d’adequar el lloguer;  en Bernat acceptava un augment però  considerava  desproporcionades les pretensions; sostenia que era ell qui havia fet pujar el restaurant, atraient a gent de l'Illa primer,  i  estiuejants i turistes en aquell moment . A més un augment excessiu l’obligava a pujar preus i  com que volia seguir mantenint el marge de beneficis no es podia excedir en el lloguer. Total que no hi va haver acord. En Bernat va muntar un nou  restaurant mantenint el nom de can Bernat des Grau, a la carretera de Maó a Fornells (Me-7), mentre que l’antic llogater va cedir el local a la seva filla. Aquesta és, doncs, la petita història de Can Bernadet, i de can Bernat d’es Grau. És just explicar que a Can Bernadet,  a més de la copa del rei vaig menjar una excel·lent tapa de carn amb pèsols, un entrepà ben fet, una mitjana, un quinto i un parell de tallats per 13,50 €. Hi ha coses que es deuen encomanar...
En marxa
A primera hora m'he aprovisionat de fruita, aigua i menjar suficient per avui i demà. Abans de partir,  assegut en un tronc reflexiono sobre un cert distanciament que em noto amb l’Illa. Alguna cosa en l’ambient que no reconec, almenys de la Menorca que tenia formada al meu imaginari. Em costa explicar-me com la recordo. Alguna cosa que va més enllà de l’ampliació de carreteres o de l’augment del totxo. Des de l’arribada ahir a  Maó, encara no he trobat ningú que se m'hagi dirigit en primera instància en català. Cert que  tant la cuinera de sa Mesquida, com els cambrers d'es Grau, quan van comprovar que jo mantindria la llengua  van adoptar el català. El que em cridà l’atenció és que tots fossin castellanoparlants. A Menorca els establiments eren atesos principalment per menorquins, sobretot fora de Maó. Altra cosa era que alguns mesells, als catalans i valencians, ens volguessin parlar en castellà “para entendermos mejort”. Tampoc cap de les persones amb qui m'he creuat en el camí de cavalls - potser mig centenar entre ahir i avui -  ha respost amb un bon dia els meus 'bon dia'.


També esperava un Menorca més buida a finals de maig. El Camí de Cavalls me l’ imaginava desert fora de temporada, a tot estirar creuar-me amb algú de l’illa; però està molt transitat, creuant-te algú a cada dos per tres. Intimitat,  silenci,  recolliment, netedat, tant lligats a l’adn de Menorca, en semblen els més perjudicats.


Després de fer quatre fotos del poble i dels voltant de s'Albufera he partit cap a Favàritx.



(24 de maig)

Intriga

He passat la nit a Tortuga i anit em va costar adormir-me. Cap a les onze, quan ja m’havia habituat a la freqüència de llum del far (parpelleja a ritme de 2 + 1 vegades cada 15 segons), em van cridar l'atenció uns llums provinents de diferents llanternes a l'altre extrem de la cala. No em sentia del tot protegit doncs ja havia sortit la lluna que era plena. Vaig restar dins la tenda;  no volia cridar l'atenció. Tota l’estona que hi van ser vaig preguntar-me qui cony podien ser aquelles persones. Amants? Pescadors furtius? Alguna mena de contrabandista? Vigilants, guàrdiacivils? Hi havia un mínim de quatre llanternes, una de les quals extraordinàriament potent, com el projector d’un cotxe de policia o de la guàrdiacivil. S’hi van estar voltant fins passades les dotze, movent-se i desplaçant-se sense parar, enfocant cap a mar i cap a la resta de la platja, inclòs on em trobava, per finalment desaparèixer. Crec que  em vaig adormir abans no marxessin, tot i que en un son inquiet.

Contratemps

Poc després de l’alba, en començar a caminar, he passat per les roques on es devien trobar els personatges invisibles i només hi he trobat restes de pells de mandarines i altres deixalles. La veritat és que no sé què els perdono menys, si l'estona de tensió que em van fer passar anit, o que m'obliguessin a recollir unes deixalles que no havia escampat jo.

Un cop superada la costa què m'allunyava de l'arenal m'he adonat que el genoll esquerre em feia mal; més del que podria esperar provocat pel cansament d’ahir. He aconseguit arribar a la carretera de Favàritx i després d’un descans he intentat iniciar el tercer tram,  a s'Arenal d’en Castell. Gairebé no podia  caminar i he decidit fer autoestop fins la parada de bus més propera per dirigir-me a Ciutadella. 


Un cotxe m'ha portat a Maó i ara em trobo en un bus, en direcció a Ciutadella per segona vegada a la meva vida. De la primera, aquests dies en fa cinquanta anys;  va ser amb companys del Costa i Llobera. Somric des de la finestra del bus, buscant vestigis, inútilment, en el paisatge que creuo rabent. Circulem gran velocitat per una carretera desdoblada i atapeïda de vehicles. Penso en aquella carretera estreta i solitària, com era quan la vàrem recórrer, la Rosa i jo, i  el David, amb la Impala que ens havia deixar el Quique.  De Maó a Ciutadella sota la pluja; sembla que no plourà, havia vaticinat jo! Malgrat que ens aturarem a Mercadal per assecar-nos, prendre alguna cosa calenta i esperar que amainés, quan ens hi vàrem tornar a posar, al cap de cop, tornà també la pluja. Clar que malgrat la mullena, tinc un record inesborrable d'aquells dies. Espero que el mal de genoll, també quedi aparcat i no interfereixi en el record de felicitat amb què pretenc recordar aquests dies.

Presa de decisions

Reposaré un  parell de dies a Ciutadella, buidaré la motxilla per estalviar pes i em replantejaré les rutes. Suposo que faré les del sud,  més fàcils espero, doncs de Binimel·là a Pregonda, Alocs i fins a almenys cala Pilar recordo camins excessivament durs per l'estat en què em trobo ara mateix. Farem doncs una pausa de dos dies, i a veure com ho endeguem tot plegat. Vejam... Viam, que parodiaria en Joan; a veure si puc acabar aquest somni!


Publica un comentari a l'entrada