Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

DE SON XORIGUER A SON SAURA I TURQUETA

Si no pots veure el vídeo, mira-te'l a Youtube


L’itinerari

Aquesta etapa del camí de Cavalls comença a 1 km del far d’Artrutx, seguint la carretera costanera de la urbanització que l’acompanya, però també podem partir des del far mateix. És aquí on comença la costa sud pròpiament dita. Els primers 2 km de l’etapa són per asfalt, travessant les urbanitzacions de cap d’Artrutx, Son Bosch (on haurem de passar el pont del port artificial) i Son Xoriguer. A partir d’aquesta platja, abandonem la zona urbanitzada i durant 4 km caminarem, resseguint la costa baixa del litoral, per un camí pla i rocós on anirem trobant petites cales fins a arribar a les platges de Son Saura del sud. Un cop travessades aquestes dues platges, el camí ens porta cap a la petita cala des Talaier. El sender comença a guanyar alçada, augmenta la presència de vegetació en el paisatge i, vorejant la talaia d’Artrutx, ens endinsem a la zona boscosa de l’apreciada cala en Turqueta, on acaba l’etapa.

Si sortim de la platja de Son Xoriguer, ens estalviarem tot el primer tram d’urbanitzacions i asfalt. Molt recomanable.

Distància: 8,5 km (13,3 des del cap d'Artrutx)• Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 3 h

L’entorn

El recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls és pla i poc accidentat, i mai  assoleix gaire alçada. El paisatge dominant d’aquesta etapa consisteix en àmplies zones de roquissar litoral alternades amb petites cales al llarg del recorregut. Durant la major part del camí, hi trobarem una vegetació dominada per la marina baixa amb plantes com el xipell, les estepes i el romaní. A les platges de Son Saura del sud, podrem gaudir d’un pinar frondós entre la platja i la zona humida que la precedeix. A partir d’aquest punt, el paisatge comença a canviar i el camí de Cavalls entra a la zona boscosa de la part central de la costa sud de Menorca, dominada per l’ullastrar, el pinar i l’alzinar, com en el cas de l’entorn de cala en Turqueta.

No t’ho perdis

• Prat de Bellavista: Zona humida associada a les platges de Son Saura del Sud, refugi d’aus aquàtiques i emplaçament d’un alt valor ecològic. Respecteu-lo.
• Far d’Artrutx: Construït l’any 1858 i automatitzat a finals de la dècada de 1980, és un bon lloc per veure les postes de sol amb Mallorca com a teló de fons. Actualment, a les seves instal·lacions hi ha un bar restaurant obert durant la temporada turística.
• Talaia d’Artrutx: Antiga torre de defensa situada entre cala en Turqueta i cala des Talaier. Permet bones panoràmiques de la costa sud de Menorca.

DE SON XORIGUER A SON SAURA I TURQUETA: OBRIR ELS ULLS
Notes de viatge (26 de maig)



He deixat la motxilla grossa a Ses Persianes, amb la major part del pes. L’Àngel, el propietari, m’ha fet el gran favor. Ara me’n faig creus de no haver previst la necessitat d’anar primer a Ses persianes. Sóc una mica intrèpid i una mica neci; baixar del vaixell i posar-m’hi; a les 3 de la tarda, té collons. Sort que portava aigua,  nous i fruita. He comprat una motxilla petita on enquibir-hi el més imprescindible. I fora tenda. Recomenço amb força i amb prou cremes antiinflamatòries. Defallir no defalliré, malgrat els genolls.

Recomencem

En sortir de Ciutadella en bus cap al sud, a primera hora, he vist per damunt els camps d’ullastrells i ginebrons que arriben a mar, el Ferry de la Baleària; allà plantat, entre una extensió d’oliveres i murs de pedra seca com caixetes de bombons. He fet la foto amb el telèfon però el bus anava massa ràpid. Vindré a fer-la  algun dia. M’ha fet pensar en  la pel·lícula de Lawrence d’Aràbia, quan passa un vaixell entre dunes. Em va impressionar la imatge. Va ser una de les primeres decisions estètiques que vaig prendre. A més, la germana gran d’en Sandaran sempre  la tocava al piano del pis del carrer Rosselló. És curiós com s’associen les idees quan es deixa voleiar el pensament.


Des de la mateixa cala'n Bosch, una corrua ininterrompuda de caminants converteix el camí en un passeig. He hagut de deixar passar caminants, uns quants ciclistes i un grup de quatre o cinc genets a cavall abans de trobar un espai que em permetés una certa intimitat. 'Ommmm' , Quico, 'Ommmm' . Tothom els mateixos drets, recorda. Sí, l’estúpid de les xancletes de plàstic que enganxa el xiclet a l’escorça d’un pi, també, per inversemblant que et sembli. Es detecten rastres de brutícia als camins i a l'aigua, fruit de la pressió humana i  dels catamarans turístics. Em poso els auriculars a Son Saura, per tal de no haver d’escoltar els xiscles i crits provinents d’un d'aquests. A bord, el so d’ una espècie de turisme de borratxera  apaga el silenci de son Saura mentre la megafonia els anima a consumir sangria en diversos idiomes. Cap d’ells el català. Cada vegada temo més estar prenent la decisió de no  voler tornar a l’Illa. Qualsevol record queda lluny i sembla que el seu moment ja ha passat. Com més va més inversemblants em semblen les vivències passades aquí mateix, a Son Saura, amb anterioritat. Em dol i m’entristeix, però no em fa mal. Comprovo que ja no em dóna el que hi he cercat sempre, o ara no ho sé reconèixer. De fet ja havia anat minvant lleugerament en els darrers viatges, però l'obertura del Camí de Cavalls també m’ha obert els ulls. No dubto que deu ser un encert des del punt de vista turístic i econòmic;  ho aconsegueix, però, a costa de sacrificar  bona part del seu atractiu. El recolliment, la intimitat i el silenci costen de trobar. La sensació d’exclusivitat i el perfum d’aventura, s’han esvanit.


Em trobo observant Turqueta des d'un roquer emboscat davant la platja, on dormiré. Em pregunto com deurà estar en ple mes d'agost! Tot i això puc entreveure sobre impressionat al paisatge, el racó dels petons amb la Rosa, o bé mossèn Garriga oferint-me ginet de la seva cantimplora, la primera vegada que vaig veure la cala. 50 anys més tard d’aquell matí, Turqueta té ja poca cosa més a oferir-me  que el Parc Güell en diumenge. Almenys de dia, veurem com hi passaré la nit.
Recupero la intimitat
Ja només quedem una parella i jo escurant els darrers raigs de sol al resguard de la paret oriental. Ella llegeix i ell dorm d’esquena a ella. La pell bruna els dos. El moment em compensa d’un dia dur. Dur per la calor, per la caminada, uns tretze km., i dur també, perquè costa acceptar que es troben a faltar antigues emocions, vells estímuls que m’apropaven a llocs i persones.

Té, ara la parella marxa. Caminen per la riba i els segueixo amb la mirada.


Publica un comentari a l'entrada