Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

DE TREBALÚGER A BINIGAUS, I RETORN A GALDANA


Si no pots accedir al vídeo, mira-te'l a Youtube

DE TREBALÚGER A BINIGAUS, I RETORN A GALDANA: LA PLENITUD
Notes de viatge (28 de maig)


Ahir vaig fer la meva pròpia variant del camí del Camí de Cavalls i per això he dormit a Trebalúger, que no entra a la ruta estricta del sender turístic. Avui m'arribaré a Binigaus passant per les cales de Fustam i Escorxada. Tot i que el sender dels mapes marca el camí pel litoral, com que el conec i és dur, m'endinso en la propietat per on sempre he passat i que m'agrada tant. La drecera surt de l'Est de Trebalúger i puja fins a trobar el camí d'Albranca Vell, el qual baixa fins a Fustam i Escorxada a través d'una pineda majestuosa on s'hi alcen parets de pedra seca i fins i tot passes per una antiga carbonera.

És un camí planer i tranquil que em recorda la quietud dels paisatges imaginats durant les lectures de ma infància. També les berenades amb la canalla del carrer Sant Quintí, o quan anàvem a caçar bolets a Mediona i Espolla, a les acaballes de les vacances... Evocacions que deuen explicar la meva metafísica de Menorca. La Dolors de ca l'Escalfet, la Roser de ca l'Angeleta, la Carme de cal Pepet de l'Ànima, el Josep "just", l'Amadeu de cal Correu, el meu amic inseparable d'aquells anys...Quin plaer escriure ara aquests noms!




És un camí planer i tranquil que em recorda la quietud dels paisatges imaginats durant les lectures de ma infància. També les berenades amb la canalla del carrer Sant Quintí, o quan anàvem a caçar bolets a Mediona i Espolla, a les acaballes de les vacances... Evocacions que deuen explicar la meva metafísica de Menorca. La Dolors de ca l'Escalfet, la Roser de ca l'Angeleta, la Carme de cal Pepet de l'Ànima, el Josep "just", l'Amadeu de cal Correu, el meu amic inseparable d'aquells anys...Quin plaer escriure ara aquests noms!


El capritx de banyar-me a les dues cales, Fustam i Escorxada, totalment sol, és immens malgrat l’excés d'algues, un autèntic problema en moltes platges de l'Illa. En sortir d'Escorxada em trobo amb què els propietaris del camí - algú em va parlar d'un Duc una vegada – i de la immensa finca que parteix de cala Escorxada i travessa bosc i camps fins a Torre Vella i Binigaus, no volen permetre el pas.


Altres propietaris sí que ho autoritzen, suposo que amb algun acord econòmic, o bé participant directament en la incipient indústria que s’està creant al voltant del camí de cavalls. Així m’explico la volta que fa el camí de cavalls per l’interior dels barrancs i que recorreré demà, espero.  Jo estava disposat a fer el recorregut que conec de fa anys i que travessa el bosc de pins pinyoners fins a sa Teulera; em contraria no poder visitar la vella barraca en desús per passar-hi una estona. Seria molt fàcil reprendre el final de  camí coster que mena a darrera la platja de Binigaus des de dalt sa Teulera, però uns cartells m'adverteixen de la prohibició de passar-hi; l’anunci d'unes càmeres de televisió que no vaig veure per enlloc em fan desistir del tot, no sense cagar-me una mica en tot plegat per haver d’optar pel camí enganxat a la costa i que passa pels barrancs i  espadats, sobre el mar.


Finalment he arribat a Binigaus i Sant Tomàs. Res a veure amb la immensa platja on t’hi podies perdre amb... bé, de fet amb tothom que he compartit Menorca; un moment o altre hem passat per Binigaus. Ha canviat molt. Al marge que enguany quasi no hi ha sorra sota el penya-segat, l'aglomeració és espectacular. Molta, molta gent. Molta més de la que em temia. Passo de quedar-m’hi i segueixo fins el Xiringo. En arribar-hi una divisió cuirassada de ciclistes quasi m'atropella just davant la cabana que està enfront del illot de Binicodrell. M’ha semblat que eren una colla de ciclistes menorquins 'rebotats'. No els falta raó;  la massificació fa perillar l'atractiu i estressa al personal. Els doblers deuen caure regularment per a alguns, principalment les empreses que trafiquen amb el camí de cavalls, les rutes ciclistes, el piragüisme, les excursions en barca i similars; a canvi, veure anunciades com a "verges" platges d’aigües i sorres amb deixalles, camins infestats de cotxes i pols aixecada per conductors incívics. Espero que no sigui l'avís que a Menorca li està arribant el moment de morir d'èxit. Cal agrair la resistència que ha perdurat fins fa molts pocs anys però ha arribat l'hora de dir-li a l'illa amb una certa recança, gràcies Menorca, ha estat polit mentre que ha durat; t'has fet gran Menorca, i d'illa petita, has passat crescut a ciutat. Però no és només la petita de les Balears qui ha canviat, no. El món i jo mateix. De fet, fa temps que en tenia la sospita. Per si un cas em fotré l’amanida i la cervesa que m’esperen al davant, abans que un dels pardals se m’acabi el blat de moro. Estic cansat i deprimit, tot i que estic en un dels llocs preferits. Me’n vaig a Mercadal on a ben segur que a l’Hostal de ca la Jeny hi trobaré habitació. Creu-ho els dits.




(30/31 de maig)

Després dels dos dies passats entre  Mercadal i el viatge forçat d’avui a Maó,  reprenc el Camí partint de Sant Tomàs i Binigaus cap a Cala Galana, ara sí, pel camí de cavalls. Tenia previst arribar aquest matí a Binigaus i fer avui aquest tram, però com que arribo prop de les set del vespre, em faré un bany i dormiré al porxo de la cova dels avis aquells que s’hi reuneixen els caps de setmana. Per a sort meva amunteguen les velles hamaques sota el petit porxo de pals.

Parteixo d’hora; deuen voltar les set. El dia s’aixeca preciós. Binigaus, sempre Binigaus. El camí travessa, lluny de la costa, el barranc de Trebalúger. També travessa el camí que mena a Sa Teulera des de sa Torra Vella i passant per les restes de sa Torra Nova. No m’ho penso dues vegades, deixo la motxilla al costat del camí i m’arribo a sa Teulera. No podia passar-hi a prop sense fer-m'hi la foto de rigor...

La resta de camí, un cop travessat el barranc,s’enfila per la solana cap un bosc frondós des del qual, com des d’un balcó que resseguís la muntanya, es van descobrint els horts banyats pel rierol. 



Publica un comentari a l'entrada