Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

DE TURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER


L’itinerari
Aquesta etapa del camí de Cavalls s’inicia al fons de l’arenal de cala Turqueta, des d’on el sender s’endinsa ràpidament a la zona boscosa i puja per salvar el desnivell del barranc que forma la platja. Després de caminar aproximadament 1 h, just havent passat el trencall cap a cala Macarelleta a mà dreta, arribarem a cala Macarella. Travessant la platja, vora l’únic restaurant que hi trobarem, unes escales ens condueixen a la part més alta del barranc que conflueix amb el camí que ens porta a cala Galdana, caminant uns 45 min.

Un cop a cala Galdana, el camí senyalitzat ens dirigeix a l’altra punta de la platja pel passeig de la urbanització, però és molt més agradable travessar el pont de fusta que trobem just arribar i vorejar la platja pel passeig fins al punt de primers auxilis. Des d’allà, unes escales travessen la urbanització per dins un alzinar fins a l’avinguda de sa Punta. Caminant a mà dreta i seguint les indicacions cap a cala Mitjana, haurem d’agafar el carrer del Camí de Cavalls (el segon a mà esquerra), que ens portarà al final de l’etapa.


Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 30 min


L’entorn

Un dels grans atractius d’aquesta etapa del camí de Cavalls són les platges verges de cala Turqueta, cala Macarella i Macarelleta, unes de les platges més emblemàtiques, i també freqüentades, de la costa sud de Menorca. Tot i així, la major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o la mallerenga carbonera (primavera) i, amb una mica
de sort, el famós cant del cucut. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides que donen accés a les platges. En canvi, a la part més alta, entre barrancs, hi domina la vegetació d’ambients més secs amb presència de romaní, estepes i xipell.

No t’ho perdis

• Cala Macarelleta: Petita platja verge d’arena blanca i aigües turqueses molt apreciada i visitada de la costa sud de Menorca. Abans d’arribar a cala Macarella, a mà dreta trobarem el camí per arribar-hi. A l’esquera de la platja, un camí picat al mateix penya-segat comunica aquesta platja amb la de cala Macarella. Podem utilitzar aquest accés com a alternativa per continuar l’etapa.

• Miradors: Durant el tram entre cala Macarella i cala Galdana, anirem trobant, a mà dreta, diferents caminets indicats que ens duran cap a quatre miradors. El primer ens ofereix una bona perspectiva de cala Macarella. Des dels tres següents gaudirem de bones vistes de la costa sud, dels seus típics penyasegats de pedra calcària i, els dies clars, de l’illa veïna de Mallorca.


DE TURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER: LES ARRELS
Notes de viatge (27 de maig)


Abans d'emprendre el camí cap a les cales Macarelleta, Macarella i Galdana vull fer una fotografia de la imatge que conservo de Turqueta, retinguda des que Mossèn garriga em va oferir la cantimplora. Era ginet. Jo tenia 14 anys i em van quedar enregistrats el lloc, la temperatura i les pústules a la cara del capellà. Fito les pedres sobre les que una vegada em vaig deixar les claus de la d’ uns amics de la Rosa i meus. Evidentment les vaig tornar a recollir a cop d’Impala, i allí mateix m’esperaven. Aquest és el lloc. El  recordo amb arbres més petits, però. Encara no són les 7 del matí;   la llum  i la proximitat del paisatge m'emocionen; em pregunto si podria ser la darrera ullada al paratge origen de la meva fascinació.

El camí que porta  a Macarelleta és curt, còmode i agradable en aquesta hora del matí. El recorro amb la sensibilitat a flor de pell perquè en em sembla reconèixer detalls, aquí i allà,  que no veia des de fa cinquanta anys. Una determinada corba del camí, una tanca, un mur de pedra seca que divideix el bosc, una tanca... De fet la primera tanca menorquina que vaig veure.

Baixo cap a Macaralleta entre el xivarri dels ocells buscant menjar i l’olor de terra humida que em transporta; en cosa de segons, un joc del temps em trasllada a  Sant Pere després d’un xàfec d’estiu, a excursions amb els escoltes, o a un dia que tornava de París fent autoestop, i vaig protegir-me, per la boira densa, de la carretera que puja des de Port Bou a la frontera. Vaig saltar un mur i em vaig posar a dormir sense poder veure fins l’endemà al matí que era al cementiri. Em fa riure i em sento molt jo mateix en aquesta manera d’anar pel món sense cap reserva. Em venen al cap les paraules de Lennon a ‘Strawberryfields Forever’: No one I think is in my tree, I mean it must be high or low. És a dir, a vegades no tinc clar  si és que vaig per davant o per darrere de la resta, quan reflexiono sobre una conversa o qualsevol altre acte social. És com si em sentís una mica fora de lloc en qualsevol ambient, com si no acabés de formar-ne part. Ni tant sols sé comprendre si es tracta d’un fet extraordinari o és el més normal del món i tothom, cada dia,  s’ho menja per esmorzar, dinar i sopar amb la mateixa estranyesa que jo. Com diria el Marti: i què? És un avantatge o un inconvenient? Em deixo portar pel despertar de la cala i tot i la fresca vull nedar un cop més en aquestes aigües tant acollidorament amables.



La calma i el recolliment del bany, certament fresc, a Macarelleta conté una emoció que esclata entre els espadats del viarany que mena a Macarella. Aquest camí torturat, esculpit en el granit, me’l sabia de memòria i en recordo algunes formes sorprenent-me la fidelitat amb què recordo detalls incomprensibles.

Després d’una altra passejada arribo a Macarella. Com que falta més d'una hora perquè obrin la barraca amb terrassa que fa de bar, la cala i jo restem sols, mirant-nos fit a fit com es miren  els amants en desvestir-se;  just al costat del pi on vaig fer bivac durant aquell  viatge amb l’escola, faig una fotografia per constatar el moment, doncs la llum i  la memòria s’entreteixeixen fins a confondre’m. Poc a poc es va reprenent el meu diàleg amb l’illa i em sento a casa. El clapoteig de les onades s’anima mandrós. Són les arrels que mai més he oblidat, a mi! que sovint em trobo desarrelat en qualsevol situació. És magnífic sentir-me infant encara i parar esment a l’eco de veus d’antics companys ressonant en les roques. M’agrada pensar que l’illa guarda moments de màgia com aquest tant sols per a mi. Irracional? Sí,  ho sé, però dubto que tot just amb la raó aconseguís moments de felicitat com els que ara m’inunden.

L'esmorzar, un entrepà de formatge i sobrassada, em renova l'energia per fer la tirada fins a Galdana. Al complex turístic de Cala Galdana m’hi estic el temps just per aprovisionar-me i m’esfumo cap a la intimitat del camí. Això sí, he  comprat Paracetamol per mirar de contenir el dolor als genolls, que no millora.

He decidit deixar el camí de cavalls entre  Cala Mitjana i Sant Tomàs. Vull seguir el sender que mena a Trebalúger, fora de la rutes del camí de cavalls, i on tinc previst fer-hi nit.



Després de deixar enrere cala Mitjana, tant preciosa com plena, m’endinso en el bosquet que em menarà fins a Trebalúger. Tresco per un camí planer i tant afable que m’estiro a descansar tot menjant una formatjada de carn en salsa mentre escolto les notícies del Catalunya Migdia. Cony! sembla que la CUP no aprovarà els pressupostos del Govern! Que difícil mantenir la serenitat a vegades.

Després d’una curta becaina, arribo a Trebalúger, a l’hora dolça de la tarda. Tot i que hi ha força personal, amb prou feines es nota. Em ve de gust un bany per refrescar-me i tot seguit em refugiaré de la calar a la part del darrera de l'arenal, on un rierol d'aigua dolça separa el bosc de pins i alzines de l'horta en què la intervenció humana ha convertit el barranc de Trebalúger.

S'hi està fresc i deixo que el temps m'agomboli entre piulets de rossinyols i el cant de les cigales, el qual em submergeix en un son dolç.

En despertar, ella encara era allí. La platja era quasi buida. Fa una estona, en sortir de l’aigua després d’un bany deliciós, m’ha cridat l’atenció una noia que preian el sol a l’altra banda de la sorra. Era lluny i no la distingia bé, però diria que les nostres mirades s’havien creuat. Fantasiejo en com entrar-hi en contacte ja que és lluny i hauria de caminar una estona per arribar on és. La platja s’ha buidat i ella hi resta encara, plegant les coses amb molta calma. La veig dreta i m’agraden l’aire que desprèn i el seu cos bru i ben proporcionat. Em dirigeix una darrer mirada i inicia el camí cap a les roques. Em reca no haver intentat contactar-hi, però no ho he sabut fer mai. Arriba a les roques, i es gira cap a la platja. Tot i que és lluny, endevino que em mira. Aixeco el braç per acomiadar-me d’una història que ni tant sols ha començat. M’alegra comprovar que ella alça el braç i em saluda amb la mà. Coses efímeres que passen a Menorca, i que a vegades omplen un capvespre.
Publica un comentari a l'entrada