Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

MAÓ



Notes de Viatge - 30 de juny
He arribat a primera hora a Sant Tomàs des de Ciutadella, en bus. Quan he començat a caminar cap a Binigaus per iniciar el camí a Galdana, he descobert que la bateria de la càmera Sony s'havia esgotat. Tot i portar la Nikon, de la qual sí que en tinc bateria de recanvi, he decidit tornar a prendre el bus cap a Maó per comprar una bateria de recanvi. Com que el carregador solar, que m'ha anat cobrint bé les càrregues de les bateries, en estar totalment esgotada tardaria quasi tot un dia per carregar-la, preferixo anar a Maó i aprofitar per fer-hi algunes fotografies.

Heus ací un primer condicionant imperatiu que contrasta amb la llibertat que experimento a cada moment en decidir què faré el moment següent; sense cap dependència; sense donar explicacions a ningú. Mai no he cregut en el cel i sempre m'ha semblat un lloc més aviat avorridot, que diria el Tomàs Molina de Polònia; ara bé, fer i desfer tantes vegades com et passi per la barretina i a cada moment del dia o de la nit, a aquestes alçades de la pel·lícula se'm presenta com si fos al paradís.I per cert, he pogut fotografiar les primeres estelades a Menorca!

Descobrint un Maó convertit en parc temàtic, m'he topat amb La Murada, un petit restaurant a la plaça Bastió i un lloc on he menjat prou bé doncs m'han atès de manera immillorable. M'hi he fet una copa de cava a la meva salut abans de dinar.

 (Per molts anys, Quico!)


When I'm Sixty-four
Avui faig 64 anys i en pensar-ho es dispara un galimaties d'imatges i records de tots aquests anys. Em ve al cap la Gran Festa Sorpresa que entre en David, en Joan, la Roser i els meu nebot i nebodes em van preparar l'estiu del 92, pels meus quaranta tacos. La festa va arribar a reunir unes 150 persones de quasi totes les etapes de la meva vida, poca conya! Per damunt de tot en recordo l'agraiment. Curiosament des d'aquell moment no he tornat a gaudir d'una 'esplendor' social tant complerta. És més: des d'aquell moment que poc a poc he anat reduïnt els meus cercles i distanciant-me d'algunes de les amistats que aleshores em semblava impossible que ens poguéssim perdre de vista. I em dol, perquè m'adono que recordo tothom i que m'els estimo siguin pocs o molts els moments de vida compartida; em ve al cap un remolí de noms i d'imatges que sembla com si desitjés recuperar-los tots ara mateix, amb urgència, mirar-los als ulls i dir-los que no els he oblidat, que sempre els he estimat i que no vull que m'oblidin a mi. Alguna cosa em recrimina la poca destresa en fer entendre com i quant he estimat i estimo encara. Però és tard, i ja cadascú hem anat fent la nostra vida. Que diferents aquests seixanta-quatre anys d'aquells que canten més amunt en John, en Paul, en George i en Ringo! D'alguna manera ells, els Beatles, com a punta de llança de tota la música dels 60, també formen part d'aquest cosmos desorganitzat, curull d'amors, amants, amistats, coneixences, companyies, amb qui he compartit des de segons d'una mirada fins etapes de vida viscudes de bracet.

M'agrada especialment que aquest aniversari hagi tingut lloc a Menorca, en la intimitat i en les circustàncies d'aquest viatge. L'Illa és un dels referents de la meva vida. Com la Rosa, el teatre o Bòsnia. També els Beatles, naturalment, en George i en John en concret, tenen molt a veure amb altres referents amb qui m'he identificat: Guillermo, o els Monty Python. Molt anarquitzant, tot plegat.

Algunes són referències que he anat a buscar. La Rosa, no cal dir-ho, la vaig anar a buscar en entendre que aquella noia que em captivava des d'un pòster penjat al saló Diana, seria algú important a la meva vida si algun dia l'arrivaba a conèixer. I efectivament, quan un any més tard la vaig conèixer personalment, me'n vaig enamorar i va acabar sent la persona amb qui he gaudit de la distància més curta que he sentit mai amb qualsevol altre ésser humà.

Pel que fa al teatre, de fet, me'l vaig trobar als 16 anys quan el meu germà Xavier em va invitar a intervenir en un Juli Cèsar que dirigí en Josep Anton Codina cap a l'any 67 o 68.
Em vaig enamorar des del primer moment d'aquell món silenciós entre caixes i bulliciós fora de l'escenari, de la llibertat que desprenien totes i cadascuna de les relacions establertes entre els diversos components de la companyia, l'alegria que destil·laven, la sensació que tot venia de molt lluny per no acabar mai...


A Bòsnia no. A Bòsnia m'hi va portar la indignació i la curiositat. També el deseper de veure com morien persones a diari davant els nostres ulls sense que ni jo ni ningú, aparentment, hi fes res per aturar-ho. Exactament com passa avui en dia amb els refugiats que moren al mediterrani. Va ser a Bòsnia on vaig constatar com un munt de decisions que poden afectar decisivament les nostres vides sovint són preses de manera irracional, on el component emocional és el dominant. També em va quedar clar que hi ha decisions a les quals els mortals comuns mai no hi tindrem accés, fins que no donem un cop de puny a la taula, o potser en llocs més dolorosos.
Com pot ser que grups reduïts de persones, implicades per foscos interessos i quasi sempre de manera corrupte, prenguin decisions que afectaran a centernars de milers de persones? No m'entra al cap que comptin amb el silènci de folgades majories silencioses. Així s'expliquen guerres, règims dictatorials, terrorisme, violacions de drets, tortures...  i una infinitat d'efectes producte, també, de la nostra inacció. No m'estranya que un teòric del socialisme català, un dia em confessés que el pitjor criminal del segle XX era l'innocent pare de família amb la seva predilecció per la ceguesa.

M'adono que si de la Rosa, del teatre, de'n Guillermo, de Menorca o de Bòsnia n'he tret algun aprenentatge ha estat genüí i 'virginal'. Vull dir que són referents que he conegut per mi mateix, que he 'descobert', per dir-ho d'alguna manera. De cap d'ells en tenia una referència anterior. Així n'he pogut extreure la meva propia conclusió sense contaminacions prèvies; almenys la primera impressió, que diuen que és la que val. En el cas de Bòsnia potser sí que en tenia la imatge distorsionada per notícies confuses i contradictòries. Per això hi vaig anar, per poder arribar per mi mateix a les meves pròpies conclusions.

És així que alguns fets quasi cotidians o semi-domèstics,segons el cas, han esdevingut els meus referents; sóc conscient que hi ha persones que es decanten pels presocràtics, per les ideologies polítiques, les fantasies religioses o els tractats tècnics; en el meu cas, els meus referents culturals han estat Guillermo, els Beatles i Monty Python, cosa que em satisfà enormement, doncs tots ells són anarquitzants; o jo els hi trobo.  Cap d'ells, però, m'ha marcat tant com el teatre en general i Shackespeare en particular, la Rosa, Menorca o Bòsnia.

When I get older losing my hair / Many years from now / Will you still be sending me a valentine / Birthday greetings, bottle of wine?

Lumpen
És curiosa la facilitat que tinc en atreure o sentir-me atret per personatges insòlits. Ara mateix estic assegut a la terrassa d'un bar a s'Esplanada des Quartels de Maó amb quatre personatges curiosos amb els que, ni sé com, he acabat establint contacte.
Han buscat el contacte ells, això ho sé segur, i em mantinc una mica al marge de la seva conversa que gira desordenadament al voltant de temes diversos: Camarón, xivatos, drogues, deutes, rics i pobres...

En un moment donat, m'involucro en una conversa, breu i entretallada sobre els canvis que ha sofert l'illa els darrers nou o deu anys. Coincidim en què trobem a faltar el silenci que abans hi imperava. Tres d'ells són castellans i el quart és un menorquí. La conversa té lloc en castellà, menys jo aguanto en català peti qui peti. Prenc nota d'una consideració que em fa el menorquí:

"Abans tots érem menorquins, alguns només ho éreu uns dies, però tothom formàvem part de l'Illa. Catalans, uns quants bascos i algun madrileny despistat era tot el que hi havia. Si venia una parella estrangera, tothom en parlava i els reconeixiem quan arribaven a qualsevol població: són els anglesos! o els italians... ens deiem els uns als altres. Aleshores només hi havia els de l'Illa, els catalans o valencians, els forasters (per la resta de l'estat) i els estrangers. Ara tot es barreja i només se sent xerrar en castellà. Ja no saps qui és qui i els menorquins ni ens veiem perquè ho hem posat tot a la venda o per llogar. I menorca, sense menorquins, no té massa sentit"

S'apropa bastant a les meves pròpies reflexions sobre l'illa.


Entretant arriba una parella mig hippie amb gos inclòs. És l'hora de tocar el dos; són quasi les cinc i he de passar per la botiga a recollir la bateria. A més els companys de terrassa s'arrenquen amb palmes i cante jondo, Ho entenc com una espècie de regal d'aniversari que agraeixo, però no és el meu món.



Publica un comentari a l'entrada