Camí, a peu, al voltant d'una illa

Google translator

A T E N C I Ó ! ! !

Tanqueu totes les barreres que trobeu al vostre pas. Són per controlar el bestiar.

A PEU DE MERCADAL A FORNELLS




Al centre de Mercadal, on hi conflueixen l’antiga carretera, el carrer major, la carretera a Fornells i el carrer que arriba a l’entrada dell camí d'en Kane, s’hi troba el Bar d'en Bep. No recordava que es digués així, sempre l’havia anomenat el bar de la plaça. Clar que ara n’hi ha un altre de bar, potser per això ha calgut distingir-lo. Al costat i fent cantonada, on ara s’hi troba una fruiteria, fins fa uns deu anys, hi havia una espardenyeria dels Riudavets de Migjorn, on jo hi comprava les avarques des dels anys 80. La única dependenta era família dels Riudavets i era una dona gran que ja devia tenir 800 o 900 anys la primera vegada que hi vaig entrar; les darreres vegades ja es veia que no podia durar massa degut a la sordesa, als tremolors i a les dificultats d’atenció que es feien més evidents anys rere any. Malgrat tot jo hi comprava les meves avarques perquè eren bones i perquè aquell món presidit pel tracte amable de l’anciana dependenta i la botiga mateixa, em fascinaven i em traslladaven a un altre món.

Les darreres vegades ja no li quedaven ni forces per pujar al pis on la senties remenar ja que no li quedaven ni tots els números, ni colors o tipus de calçat. Em conformava amb el que ella bonament baixava després de sentir-la trastejar una bona estona. Fins que va arribar un any en què la botiga romania tancada i vaig suposar que la dona havia mort. Per sort vaig trobar un altre lloc on comprar-me el calçat menorquí, avarques però també botes, sabates o porqueres, a Ciutadella. El costum de fer un gin al bar de la plaça, ara d’en Bep, per passar-me una estona mirant l’antiga espardenyeria l’he mantingut tots aquests anys.

Ara hi ha una fruiteria moderna i tant atractiva que hi he comprat una mica de fruita per al camí a peu fins a Fornells que em disposo a fer. Mentre anava mirant la fruita m’ha estat impossible no  escoltar una cotorra que xerrava foraster i que garlava sense parar; que sí “aquí la fruta es muy cara”, que sí “en Barcelona cuesta la mitad”… I no parava de garlar. En posar-me al seu darrera per pagar, és quan he vist el BMW aturat davant la botiga amb el porta paquets  obert;  al seu darrere hi  creixia una pacient fila de cotxes.

De cop i volta ha sonat un clàxon i la cotorra s’ha disculpat a la dependenta mentre, carregada de bosses plenes de fruita, corria cap al maleter del vehicle.
      
      - Se ve que mi coche molesta, ha cridat a l’atabalada dependenta a mode de disculpa.

Hem creuat una mirada còmplice amb la noia de la botiga disposada a cobrar-me els albercocs.

-        -  Si només fes nosa es cotxo…, li he dit de sota veu; hem rigut una mica per dins, mentre la cotorra es ficava dins el cotxe i desapareixia de la visual de la botiga entre gemecs dels pneumàtics.

Quan ha desaparegut la corrua de vehicles acumulats s’ha restablert el silenci i he pogut començar l’excursió cap a Fornells des del mateix espai on abans hi comprava les meves avarques. M’ha vingut al cap la delicadesa de l’antiga propietària comparant-la amb la veu de cotorra i m’he adonat que sí, que havia passat molt de temps. 

Our House

M’aturo un moment per escoltar com es mereix Our House de Crosby, Stills, Nash & Young que sona al meu mp3. M’assec en un sortint de la paret seca que voreja la carretera i sota un dels pins monumentals que ressegueixen aquest tram de la carretera. La cançó era la preferida de la Marta, una amiga llunyana de  finals d’estiu, i de qui em vaig assabentar ja fa una anys,  que no havia pogut, o sabut o volgut superar la mort de son pare i es va llançar al buit des d’un setè pis. Ella, que em va cridar l’atenció per estar plena de vida! Una víctima més de la perplexitat. 

Arribo a Fornells acalorat i amb els peus adolorits d’haver caminat tanta estona damunt l’asfalt i amb les avarques noves. Això sí, ni una butllofeta. He tingut sort.

M’assec a la Palma i prenc una cervesa gelada mentre contemplo el port, on llegia, alguns capvespres i davant una cervesa amb gin, el Quartet d’Alexandria de Durrell, amb el Norbert. Fins i tot la cervesa sembla canviar de gust i s’encomana de la grandesa de la badia  El port de Fornells és un dels refugis naturals de la costa nord de Menorca, una zona exposada a la tramuntana

Refugi
Quan vaig començar a venir a Menorca amb assiduïtat, em vaig acostumar a passar els tres o quatre primers dies a Fornells per desconnectar del brogit de Barcelona, deia. Efectivament. Els únics establiments que hi havia eren el forn, una botiga que feia de basar, de quiosc, de papereria i de botiga d'ultramarins. Aa la plaça, el restaurant ca'n Burdó havia tancat arruïnat després de negar-se a preparar una caldereta al rei Joan Carles  per ser fora de temporada de llagosta; el restaurant d’es Pla va aprofitar l’ocasió i va preparar la caldereta per a la cort, convertint-se en proveïdor real i accedint a una fama que el manté obert avui en dia. Aleshores m'allotjava a la Palma, també l'únic bar que hi havia al poble i que a les 10 de la nit tancava.

No recordo un altre poble més tranquil que el Fornells d’aleshores, el recorria cap al tard, o ja entrada la nit.

 La torre de Fornells s’eleva en una llengua de terra que separa l’entrada del port de la platja de Tirant. A uns 40 metres sobre el nivell del mar, és un bon mirador d’aquesta costa, rocosa, feréstega i batuda pel vent. Per arribar a la fortificació construïda a començaments del segle XIX, només cal agafar el camí empedrat que surt del nord del poble i que voreja la cova natural que alberga una ermita dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. La perspectiva que dóna l’altura permet observar a vol d’ocell el nucli pescador, farcit de cases blanques amb elements decoratius d’influència anglesa: finestres de guillotina, cortines i vidres de quadrícula. Tot blanc i verd, com una imatge congelada en el temps, sobretot en aquesta hora, havent dinat. Des de la punta de la torre refaig el camí per endinsar-me pels carrers que baixen al port. Passo davant les restes de l’antic castell de Sant Antoni, del segle XVII. Es tracta de dues entrades en forma de túnel que conduïen a la fortificació, considerada el nucli fundacional del poble. Passejant per la plaça del Forn, fins al carrer Major m’entretinc tafanejant per les botigues d’artesania, entre els cada cop més abundants bars i restaurants.

És aquí on s’ha forjat el plat que més renom ha donat a Fornells: la caldereta de llagosta. Diuen que el secret rau en la destresa del cuiner, però, sobretot, en la qualitat de la llagosta que es pesca als voltants d’aquest port: un crustaci de closca vermellosa o morada capturat de manera tradicional amb cistells col·locats com una trampa en el fons marí. Aprofito que passo per davant del restaurant Es Cranc i faig una reserva per al dia 17, quan hi vindré a fer una caldereta amb la Marta; una altra Marta amiga de fa molts i molts anys.



Publica un comentari a l'entrada