COMIAT DE LA VALL I DARRERA POSTA A SA FAROLA

NOTES DE VIATGE. (21 D’OCTUBRE 2018)

Increïble! He llegit que aquest cap de setmana han arribat uns 600 de l’Imserso que s'instal·laran entre Cala en Blanes i Cala en Bruch, també uns 400 ciclistes amb els equips respectius per no sé quina competició. Així que he escollit les platges d’Algaiarens per acomiadar-me’n; he pensat que cap dels dos col·lectius no hi farien cap. A més, avui el vent ve del SE o sigui que la part de Tramuntana quedarà arrecerada. A primera hora he arribat a la platja d’es Bot. Ciutadella sense gent pel carrer, la carretera buida, l'agradable sorpresa de trobar la cala d'Es Bot impecablement neta de posidònia acumulada. Mai no l’havia vist tant polida, ni la primera vegada. Els darrers anys m'he trobat amb què el bany ha estat pràcticament impossible, almenys per mi que sóc una mica maniàtic. Ja ho sé que és posidònia i que la seva presència és un símptoma de la bona salut de la zona costera, però a mi sempre m'ha fet angúnia que l’aigua no sigui transparent. Deu ser un trauma del llot de la riera, de nen, a Sant Pere. L’altre dia ja hi havia una part  considerable de la riba  prou neta com per permetre`m un bany còmode. Dret, nu i sol a la cala, els peus banyats al trencar de les ones, contemplo el blau tropical que s'estén al meu davant, fins topar amb la gravetat rocosa de la Punta de s'Àngel que tanca la badia, a ponent.  Menorca sap com tractar qui se’n meravella i, en el meu cas, sap perdonar la mica de traïció de partir per no tornar. Voldria abraçar-la i no em deixa.

Prop de les roques i del pendent cobert de pins que s'enfila pel coster, a l’extrem de llevant de la sorra, s'hi troba l'antiga caseta d'es bot. M’he endormiscat una estona estirat a l'arena i, en el sopor agombolat pel xipolleig manyac de l'aigua i el vol de tàbacs - feia anys que no veia un tàbac! -,  m’han vingut imatges d’un agost a Sant Pere, cap a mitjans dels seixanta, quan el pare “Xarraín” ens va portar al pèlag bullidor, on n'estava ple de tàbacs. La canalla ens referíem a ell com el pare “Xarraín” doncs ens feia un pessic amistós a la panxa tot dient “xarrain-xarrain”, com a salutació. Era un monjo caputxí d’un col·legi d’Igualada que alguns estius solia venir a fer proselitisme a Sant Pere i reunia la canalla del poble que trobava pel carrer en les tardes tedioses de finals d’agost. Després de la festa major, quan mig poble desapareixia per anar a visitar familiars abans de la verema, o per seguir les festes majors de la comarca, les colles d'amics de cada carrer quedaven coixes per la falta de quòrum infantil. Aleshores, els nois voltàvem perduts sense gaires idees i formàvem grups efímers amb canalla d'altres carrers; també podíem apropar-nos a les noies, doncs la feina al camp i a les fàbriques s'aturava i no portaven cistells amb el dinar a sons pares; tampoc anaven a costura, a ca la Maria Lluïsa. El cas és que el pare "Xarraín" era una distracció nova i exòtica - vist ara, una mica surrealista -, amb les seves bromes i jocs de mans amb cartes monedes, pedres o el que fos. La canalla el seguíem encuriosits pels carrers i camins com si fos el flautista de Hamelin. Un dia ens mostrà les fotos d’uns estudiants del col·legi d'on venia. Tots vestien l’hàbit amb caputxa com ell i, a mi, amb 9 o 10 anys, em va impressionar tant que vaig córrer a casa convençut que volia continuar l'escolarització a Igualada per vestir hàbits com aquells de la fotografia. Es veu que la meva vocació teatral va tenir un primer intent fallit abans de manifestar-se’m definitivament, no massa anys després. El darrer estiu que vingué, en una tarda particularment calorosa, se’ns emportà a una colla de cinc o sis a fer una capbussada al pèlag Bullidor on ens feu despullar doncs no teníem els banyadors. Ell restà a la riba observant els nostres cossos nus entrar i sortir de l’aigua, jugar i xipollejar innocentment com sol fer la canalla. En un moment donat que jo estava assegut en una de les roques que vorejaven el petit gorg, vaig notar una substància calenta a l’esquena. Era en Jaume de la Riba que, induït pel pare “Xarraín” s'hi estava pixant. Com és natural la reacció de rebuig al fàstic em va fer tirar a l’aigua de cop mentre el religiós i la resta de canalla reien. No recordo haver-me enfadat, de fet no recordo res més que el fàstic i la molèstia dels tàbacs assedegats bevent i mossegant les gotes de la meva pell mullada mentre deixava que el sol l'assequés. Ara de gran comprenc que aquell monjo simpàtic no era més que un pederasta o com a mínim un “voyeur” que es degué satisfer mentre fèiem el nostre paper de nens. Quanta merda l'església, senyor! I no només.

Quan m’he desvetllat, no hi havia cap dinosaure. Una família aquí, una parella allà, un grupet d’avis i avies de Ciutadella conversant a prop meu, així que he decidit fer el bany que em tenia promès. Sense onades i amb l’aigua que ja fresqueja una mica, el bany ha estat fantàstic. La platja és tan plana que he pogut endinsar-me en l'aigua caminant, ben bé fins a uns 200 o 250 metres, des d’on es té una immensa panoràmica de tota la badia. Des de Punta des Llaüt i la platja d'Es Bot, fins les platges des Tancat, el majestuós penyal del Puig Tremolor i la impressionant mola de la Punta de s’Àngel. He passat una bona estona a l’aigua, fins que he vist que a ponent, la sorra s’anava omplint de petites figuretes. Quan he arribat a la sorra he pogut comprovar que es tractava d'un grup d’unes quaranta persones amb tot l'aspecte de ser de l’Imserso. Botes i bastons de caminar, pantalons llargs, motxilles a l'esquena i palplantats admirant la bellesa. Ha estat el senyal per acomiadar-me de la platja d’Es Bot. Ha donat molt més de sí del que esperava. La cala per a mi sol durant una bona estona, un bany esplèndid i un record inesborrable d’un dels paratges més estimats de Menorca.

Evocador el moment en què he aturat el trasto a la carretera que serpenteja sota els pins ,per fer una darrera ullada a l’entrada de La Vall És un revolt on sempre hi romanc uns instants, silenciós, com la vegada que vam endinsar-nos a La Vall amb el Norbert. Just aleshores ha sonat I Got the Blues dels Stones. "Al llençol de seda del temps, trobaré tranquil·litat". Commovedora per oportuna. M'he emportat el moment.

He tornat cap a Ciutadella i, com que l’he trobat buida, he deixat l’scooter a la plaça d’Artrutx i me n’he dirigit xino-xano cap a S’oficina, un bareto fora de les rutes turístiques que està la mar de bé, prop de la Plaça Menorca. Una pizza, un got de vi negre i un cafè, poden ser incondicionalment reparadors. A la tarda m’he perdut pels camins dels horts de la banda Nord de Ciutadella. Camí de Retxilleres, S’Hort de Ses Magranes, Son Bernat, Son Fe, Rafal des Capità, Son Canaló, Son Escudero… Noms que he anat apuntant perquè no els vull oblidar. M’he aturat cada dos per tres a vagarejar encuriosit per entre els camps, els horts i els tancats del bestiar, deixant passar la tarda buida fins que el sol ha començat a estendre ombres d'una llum deliciosa de diumenge. Intimitat. Passar el temps sense parar atenció a res en especial, plaer material del "dolce far niente", retorn a Ciutadella, polida i recollida com sa primera vegada. Avui acaba la tercera setmana complerta a Menorca i entreveig l'encongiment d'estómac pel difícil llampec del retorn.

Tot plegat ha resultat una combinació d'estones lluminoses amb alguns dies plujosos, poca gent les darreres setmanes i un ventall de verds, blaus, rogencs i ocres com no recordo haver vist mai. L'obsequi de tornar a fruir d'allò que donava per perdut. Com si l’illa sencera, amb familiaritat domèstica, s’ordenés al meu davant i s’endrecés per passar l’hivern. Menorca prova de retenir-me temptant-me amb allò que no m'ha mostrat mai.

A la caiguda de la tarda, les campanes de la catedral han acompanyat el passeig pel port camí de la posta, a Sa Farola, quan es barregen la claror de s'horabaixa amb la llum dels fanals. Una posta esplèndida, sense núvols ni boirina, d’una transparència de pau que convida a la contemplació. Enamorat de Menorca una vegada més, penso en les hores deixades anar a les roques, al peu de Sant Nicolau, sota els blocs de pedra Marès que alcen la torre sota la llum de l’ocàs; en amics, parelles, llocs, persones, coses que estim... Excés de lirisme, potser? No me’n penedeixo. Els llocs contenen la vida que els prestem, i ens la retornen amb interès a través de l’energia d’altres criatures que l'han recorregut. Màgia que ens arrela desesperadament a certs indrets. Absurd és renunciar-hi.

Les llums cançoneres del capvespre han acompanyat la tornada cap al moll on m’hi esperava el millor dels regals. Els darrers dies al port, fent un cafè o passejant després de sopar, he observant com es buidava dels tendals d'establiments que tapaven la muralla - sa murada -, del moll de llevant. Doncs bé, quan he arribat a l’alçada del Tritón, m’he adonat que ja no en quedava cap, ni el d'aquest establiment. Una ordenança municipal els ha fet retirar per poder reordenar la zona portuària i transformar-la en peatonal. Mentre durin les obres també han fet retirar els iots i embarcacions petites amarrades al moll. El resultat és un port despullat de tot artifici, amb l'imponent muralla a la vista. Què tal una tapa i una cerveseta amb gin en una de les quatre taules buides que tenen a fora del Tritón? M'ha semblat un somni. Ni un sol moviment, ningú, cap establiment entre el Tritón i l’edifici de l’antic Cafè Balear, al peu de Ses Escales. Completament sol al port, degustant uns tacs de formatge curat i unes olives negres. "Ni jo m’ho crec", acabo d’escriure. Quantes atencions, Ciutadella!