COMIAT DE MACARELLA I MACARELLETA

NOTES DE VIATGE. (22 D’OCTUBRE 2018)

Em vull acomiadar bé de Macarella i Macarelleta per la mica de romanticisme de ser, juntament amb Cala'n Turqueta, els primers indrets coneguts en aquell primer viatge escolar del 67. Aleshores vaig caminar de Turqueta a Macarella, on vam fer bivac, i d'allí a peu fins a cala Galdana. A Turqueta vaig veure la sínia que funcionava empesa per un ruquet. Com puc oblidar-ho? És personal. Detalls que creixen en la distància i prenen un altre sentit, gens anecdòtic. He d'admetre que el trajecte em va marcar tant que, on més m'agrada trobar-me encara avui, és perdut en qualsevol camí d'un bosquet de marina, avançant perdut cap al desconegut; llevat, potser, de davant qualsevol posta de sol des de qualsevol lloc de l'illa. És el primer contacte íntim, és un amor a primera vista. A Macarelleta en Norbert i jo coneguérem na Consol, gràcies a la qual vàrem aprendre el que ens calia per iniciar-nos en noms i llocs i per orientar-nos en un espai, verge per a nosaltres, sense cartells ni indicadors de cap mena, llevat del nom dels llocs pintat a les cases o a les tanques.. Més tard i gràcies a perdre'm un munt de vegades i a fer marrades de molts quilòmetres tant a peu com en moto, vaig aprendre a orientar-me. Sobretot em vaig acostumar a reconèixer els petits canvis i la grandesa de saber-me perdut i orientat a la vegada, enmig de paisatges que venien de molt lluny i que em sobreviurien milers d’anys. I no obstant, mai no m’hi he sentit estranger, gràcies a la passió amb què na Consol ens apropava as gin, es formatge curat, ses avarques, sobrassades, formatjades, crespells...

M’he aturat a Sant Joan, camí de Macarella, amb una ampolleta de gin de col·lecció i una formatjada de carn. El petit bòtil de gin el vull fotografiar sobre el banc en record d’un càntir amb aigua fresca que solia trobar-hi les primeres vegades que em vaig sentir atret pel porxo blanc de l’ermita. Mai no he esbrinat qui deixava allà, o el què... És un dels misteris que poc a poc he anat acceptant. Així que he endrapat sa formatjada i m'he begut es gin a la salut de qui fos que deixava el càntir sobre el banc de pedra. 

Tot i que a vint-i-dos d’octubre Menorca està realment buida, estic convençut que a Macarella i Macarelleta hi trobaré un munt de gent, han esdevingut dos dels referents d’atracció del turisme de masses. Desitjo tornar a recórrer l’antic camí que segueix el Barranc de Santa Anna que recorríem muntant Vespes llogades.

Doncs no. La tanca del camí té posat el cadenat, imposat degut a la massificació en molts dels camins, pel que veig fins i tot fora de temporada. Enyoro aquella illa oberta i confiada que permetia voltar per gairebé tot arreu només a canvi del respecte per l’entorn i pels costums dels autòctons. Abandono la moto en un lloc discret, prop del camí, i em disposo a fer el quilòmetre o quilòmetre i mig des Barranc de Santa Anna, fins arribar a la sorra i els pins de Macarella.

He restat una estona palplantat al bell mig del camí. El barranc conserva la humitat del plugim d’aquesta nit i una brisa fresca recorre els arbres, crescuts amb el pas dels anys i les fulles dels quals rellueixen amb el sol que furga entre les copes. No em moc, ulls clucs, braços i resta de sentits oberts, per aspirar l’olor de molsa o de bolets i escoltar el piular de pinsans i el zumzeig assossegat dels insectes. Observo el barranc, el bosc, el camí daurat mentre que de lluny m’arriba, quasi imperceptible, el mormoleig del mar. “Dulces drogas nos diran que hay un mar cerca de aquí” cantaven El Último de la fila. Prenc consciència del darrer dia que transitaré per aquest camí i les imatges de mi mateix, nu, calçat amb avarques i empenyent la Norton ofegada costa amunt, es dilueixen irreals. L’illa, punyetera, em tempta sense fer el mínim esforç i fa trontollar les meves conviccions.

Assaboreixo el bosc de Macarella, des d'on contemplo la sorra prou concorreguda per l’hora i em dirigeixo a Macarelleta sense aturar-m’hi. Fa una mica d'aire i el cel clar em permet veure la transparència del mar des del penya-segat que separa les dues cales, al costat del pi torçat pel vent que senyoreja a la punta del roquissar. L’he vist créixer aquest pi i el saludo acaronant l'escorça com a un vell conegut. La bellesa és trasbalsadora, ben bé com va sentenciar la Rosa després d'abraçar-nos en silenci, d’aquella manera abassegadora que semblava garantir-nos-ho tot. Hom sempre la reconeix la veritat…

Així que he posat els peus a la sorra de Macarelleta, com que sóc gat vell, m’he dirigit a la petita cova a tocar de l’aigua que protegeix del vent. Hi ha força gent i no em sento còmode doncs sóc l’única persona que es banya despullat, però aquests baladrers que ocupen la sorra ja han restat encant a prou coses. Certament el que manifesta l’Àngel de Ses Persianes és ben veritat. "La majoria no saben on son ni què fan en aquesta illa i van perduts comportant-se com si es trobessin a Benidorm".

Després d’un bany formidable, he desfet el camí fins a Macarella per retrobar-me amb cadascuna de les pedres i del camí rocós, on en algunes, hi reconec clarament les formes llaurades per segles de desaiguar. Una darrera ullada enrere des de l’altura del caminet i llanço un petó als esperits adormits de tots aquests anys i m'acomiado de Macarelleta abans de perdre-la de vista.

A Macarella ja hi havia massa gent. M’he passejat una bona estona per la riba, peus en remull i finalment he fet una canya i uns taquets de formatge al bar, a tocar de la platja. Aleshores m’he encaminat cap a Ciutadella per dinar a l’Hogar del Pollo i fer el cafè a la terrassa de Ses Persianes. En ambdós terrasses m'he submergit en el silenci d’aquesta Ciutadella retrobada. Quan em cobri l’Àngel aniré a fer una becaina. Em ve de gust ajaçar-me amb la finestra oberta i escoltar Ciutadella de fons mentre em venç la son. “Alguns diran que perdo el temps miserablement, jo el perdria tot el dia per tornar-lo a recollir”, canta Pidelaserra a Una tarda qualsevol. Sento que ja no tinc aquella ànsia d’abans per ocupar cada segon, per omplir tots els minuts del dia com si em perdés alguna cosa cabdal. Al capdavall, deixar que el temps passi sense ocupar-me de res permet allargar l’estada. 

No sé si hi he somiat però m’acabo de despertar d’una becaina de mitja horeta i m’ha vingut al cap el 29 de maig de 1985. Era el darrer dia de l’estada a Menorca del grup de teatre en aquella gira d’El Mentider amb el muntatge de Goldoni. Estàvem en un bar fent temps fins l’hora d’anar cap al vaixell i es jugava la final de la Copa d’Europa de futbol a la televisió. La tristament famosa final a l’estadi de Heysel on van morir em sembla que trenta persones en una allau humana. A tota la companyia se’ns encongí el cor, astorats, davant les imatges en directe. Experiències com aquesta quallen en la memòria col·lectiva i apropen les persones. Posteriorment he pogut comprovar per mi mateix a Bòsnia, com els desastres tenen la facultat de treure també el millor de cadascú i d’establir lligams inesborrables. A vegades la simple observació a distància pot fer un efecte similar per simple empatia. Aleshores, com molts grups de teatre independent del moment, estàvem acostumats a pertànyer a famílies diferents en cada nou projecte. Periòdicament es refeien velles amistats o es bastien nous enamoraments. De tant en tant algunes relacions sobreviurien als assajos, als nervis de les estrenes ampliant el cercle d’amistats que ens ajudava a sobreviure. Al capdavall, en el teatre, el material sensible amb el que treballem són les passions, els sentiments, esperances, il·lusions... Per treballar els somnis cal estar ben despert i a exposar-nos a possibles ferides doloroses doncs la pròpia feina posa algunes vulnerabilitats al descobert. Amistats d’aquella companyia han sobreviscut i, poc o molt, anem sabent les unes de les altres, d’altres n’he perdut el rastre completament. En aquesta habitació de Ses Persianes, assegut al llit i amb l’esguard fit a la finestra, miro els núvols creuar el cel damunt les cases entre les imatges evocades. Paro esment a la mica de vent que despentina els arbres de la plaça Artrutx, al so mandrós d’un automòbil de tant en tant i al murmuri de breus converses de l’Àngel o el Joan servint les taules de la terrassa. Sento l’energia maldant per retenir-me.

Cap al tard he passat una vegada més pel Camí de s’Hort de ses Taronges, i m’he deixat portar fins a la part de Son Cabrisses. Ara mateix contemplo una extensió de terreny sense conrear on la pedra grisa i esquitxada de males herbes es confon amb les parets seques que flanquegen camins i fraccionen el territori, és l’harmonia que atorga caràcter de jardí als paisatges menorquins. Més enllà dels murs s’hi endevinen camps de conreu de mil-i-un tons de verd, fins a l’horitzó, sense solució de continuïtat. La tarda s’escola lentament cap al crepuscle davant els meus ulls sota un firmament nítid. A la terra, cada color, cada matís es baralla amb els altres per oferir-se al quadre idíl·lic que pinta la llum de l’ocàs. De pel·lícula!

Finalment m’he arribat fins al far d’Artrutx, indret al que en tots els anys de relació amb Menorca he prestat poca atenció. L’he volgut fotografiar des de tots els angles per compensar la meva manca. Ara em trobo pràcticament sol contemplant la posta que s’allarga sobre el mar. Només dues noies joves que, lluny, comparteixen amb mi l’espectacle fotografiant-se l’una a l’altra. M’agraden els seus moviments jovenívols i espontanis. Les imagino tornant a qualsevol població de l’illa compartint sopar per, després potser, deixar-se caure en algun local del port per relaxar-se entre riures d’altres joves, talment solia fer jo a la seva edat mentre gastava les nits de la meva joventut.