CAMÍ D'EN KANE

RICHARD KANE (1662-1736),

Fou primer tinent de governador i després governador anglès de Menorca durant els dos primers períodes de l'ocupació anglesa a Menorca.

Richard Kane va néixer amb el nom de Richard O'Cahan, a Duneane (Irlanda). De pares irlandesos, Richard viatjaria aAnglaterra per rebre una millor formació militar i es canviaria el nom per Richard Kane al prendre la religió anglicana i abandonant la seva pròpia, la catòlica i posar-se així en contra del rei catòlic, Jaume II de la Gran Bretanya. Als divuit anys va enrolar el Regiment d'Infanteria anglès amb el qual va lluitar contra els protestants d'Irlanda.

Més tard va participar en les guerres contra la Lliga d’Augsburg i en la de Successió espanyola a Flandes. Entre 1720 i 1721 Kane fou nomenat governador de Gibraltar.

El 1713, amb el Tractat d'Utrecht, en Kane queda al comandament de Menorca amb el càrrec de tinent de governador, ja que el governador, el duc d'Argyll, no passava prou temps a l'illa. En 1733 fou nomenat pel rei Jordi II de la Gran Bretanya nou governador de Menorca i el 1735, el monarca britànic el nomenaria brigadier general.

La seva missió principal era assegurar la possessió de l'illa per part dels britànics, amb la qual cosa hauria de regular el comerç, la indústria, l'agricultura, ramaderia i l'administració insular. Sovint topava tant amb les institucions polítiques i religioses menorquines[1] com amb la població, que "gelosa de la seva fe i dels seus privilegis polítics, veia els britànics com a dominadors i heretges protestants".[1] Fins i tot va haver d'anar a Londres per a defensar-se de les acusacions dels menorquins. Fou el governador que canvià la capital històrica de l'illa, Ciutadella, a Maó. La seva obra més reconeguda és "The Kane's Road" o el Camí d'en Kane.

Morí el 31 de desembre de 1736 a Maó després de vint-i-cinc anys de servei a la corona britànica i havent aconseguit una gran millora en les seves relacions amb els menorquins, que "lamentaren sincerament la seva mort".[1] Fou enterrat a la capella del castell de Sant Felip de Maó. (Font: Viquipèdia)

CAMÍ D'EN KANE

NOTES DE VIATGE. (14 D’OCTUBRE 2018):

És diumenge. Els diumenges els dedico a rentar roba, passejar mentre es renta i s’asseca, deixar-me portar, no seguir cap pla prefixat i deixar que la improvisació i l’atzar s’ocupin de mi. Ses Persianes tanca els diumenges i per esmorzar hauré de buscar-me la vida doncs són quarts de vuit i l’antic bar d’es Molí, ara de disseny, no obre els diumenges i a més li han llevat tot l’encant. He entrat a fer un cafè i una ensaïmada en una fleca de la Plaça dels Pins. A les 8 del matí d’un diumenge, Ciutadella està deserta i silenciosa. Em captiven la llum que es filtra entre els pins de la plaça i el petit local sense tele, ni ràdio, ni fons musical. Em basta escoltar el dringar dels coberts, com bufa la cafetera o el murmuri d’alguna conversa discreta vinguda de lluny. Instants en què tot sembla senzill i perdurable. “Si la vida fos així…”, em sento temptat de pensar a vegades. I és que la vida ho és “així”. Fins i tot canviar unes monedes per posar en marxa la rentadora amb vistes al Canal Salat pot ser un moment captivador... quan no esperes res. Passejo una estona pel parc que dona a Cala Degollador i torno per posar la roba a l’assecadora. Núvols blancs s’enfilen com castells pel damunt de les cases que enlluernen pel sol, com si es tractés d’un decorat que contrasta amb el blau diàfan d'un ciclorama. Faig temps assegut en un dels replans de pedra als marges de la cala, fixada la mirada en l’aigua, sota els peus, com una aiguamarina. Decideixo que recorreré el Camí d’en Kane fins a tocar de Maó, per tornar tranquil·lament pel mateix camí, però perdent-me per on em cridi l’atenció.

En enfilar el Camí Vell per sortir de Ciutadella, connecto la música i, com un senyal Carole King em canta Tapestry a cau d’orella. My life has been a tapestry. Un tema que em fa pensar en Amy Winehouse perquè va ser una de les seves cançons preferides. Em dol que ja no pugui fruir de cap més dia lluminós com el d’avui. “La meva vida ha sigut un tapís”. Doncs això. Comença bé el dia però m’adono que ja li he fet el tomb a l’estada i que es comença a dibuixar l’horitzó boirós del retorn. A casa? A la “normalitat”? a la realitat? On tornaràs, Quico? Evidencio que enlloc que senti meu. Aquest punt de fugida endavant que va començar quan, a punt de fer els divuit, em vaig escapar de casa, del “cole”, de la Carme i dels amics, cap a París. Era l’any setanta, pel març, i els Beatles acabaven de treure el darrer single: Let it Be. El senzill originalment va sortir a la venda el 6 de març de 1970 , amb la cançó You Know My Name (Look Up the Number) a la cara B. Ho recordo perquè va ser l’únic record que vaig poder comprar de París, abans que els gendarmes em posessin un segell al Passaport per fer-me fora de França abans de vint-i-quatre hores. No per res de l’altre món. Hi havia hagut uns incidents estudiantils a Nanterre i, amb el maig ’68 encara fresc, simplement van expulsar tot déu estranger d’entre els estudiants que van trobar als auberges de jeunesse.

M‘he aturat a fer un tallat a Mercadal. En una de les taules una parella jove. No estic pendent del què diuen però me n’arriben paraules aïllades. Se’ls veu molt encaterinats i parlen somrient-se amb els ulls. Ara comenten projectes de vida i compatibilitats.  Em retorna molt enrere, quan em sentia enamorat, tot emoció i alteració dels sentits. Em sembla que la joventut de la meva generació ens enamoràvem de qui érem, de la personalitat, de l’actitud amb què ens enfrontàvem al que ens rodejava, força limitat, per desgràcia, comparant-ho amb l’actualitat. Compatibilitats? Projecte de vida? Què era això? O bé ningú me’n va parlar mai, o bé jo no vaig escoltar, que tot podria ser. Amb prou feines havia après a somiar o a perdre’m en fantasies. Que potser no ve d’aquí  aquest núvol de sucre que es desfà amb el pas dels anys, entre els dits, davant els ulls?

El dia ha donat molt de sí. Ara que ja falten pocs quilòmetres per completar la volta a l’illa, quan l'acabi, voldria dedicar la resta de dies a descobrir llocs nous, com avui. Confio que l’illa satisfarà els meus desitjos tot i que també voldrà retenir-me amb tardes com la d’avui. Voltar, vagarejar pels vorals del Camí d’en Kane i descobrir llocs magnífics a cada sortida del camí asfaltat. Llocs que desprenen un punt de perdurabilitat, de Menorca i de la vida viscuda. Menorca, que encara em sedueix com una estimada. És horabaixa i estic preparat per l’aventura. Sempre l’espero l’aventura, des que Guillermo Brown em va venir a buscar d'entre les pàgines de qualsevol dels seus llibres. És ara l’hora del somni perquè d’aquí a uns moments ja no en quedarà res.

Aquesta tarda de diumenge, Menorca sembla que s’hagi buidat de cop. De fet ha estat així. Deu ser que s’ha acabat el cap de setmana llarg del Pilar i la gent ja ha marxat. Les campanes de la catedral m’acompanyen quan passo pel Carrer Estret fins a la porta de l’Hogar del Pollo on per fi hi ha lloc. Ara mateix estic esperant una ració de “lacón” i de “vino turbio” de patacada per acompanyar-lo. Tot pot esdevenir ritual si se’n té la voluntat. Han marxat els ciclistes de l'illa, la majoria de turistes i forasters'han esfumat i només retem a Ciutadella algunes persones tossudes com jo; l’Hogar del Pollo recupera la condició de refugi natural. Joves amb rastes, noies d’estètica encara punk o fins i tot amb tocs hippiosos, també gent treballadora que agraeix els preus raonables. L’establiment conserva la màquina de tabac,  damunt la qual sona música de fa algunes dècades. Una parella d’avis, hippies supervivents dels setantes, menja en silenci en una de les taules de la petita sala que fa de menjador.  En un moment donat creuen les seves mirades i es somriuen amb tendresa. Em fan pensar en la parella jove del matí a es Mercadal. Projecte de vida! Ric per dins per no plorar. L’establiment i la segona copa de “turbio” em transporten a altres temps i em sento còmode i confortable entre el personal. M’adono que la dotzena de dies que em queden a Menorca seran tranquils i podré, per fi, gaudir de l’Illa i de la seva gent. M’arribo al Tritón, al port, per llegir tranquil mentre faig un cafè. Perfecte. Una vegada més, gràcies Menorca!