L’ETAPA
Aquesta etapa no és
la que segueix el Camí de Cavalls I surt de l’extrem de llevant de cala Trebalúger.
El Camí de Trebalúger que ve de Son Carbassa, s’enfila des d’on acaba la sorra
de la cala i travessa els boscos de la Marina de Trebalúger i de ses Salines, que
ja no deixarem fins al final, i ens porta en pocs minuts al sender que, girant
a mà dreta, mena a Cala Fustam i després a Cala Escorxada seguint pel sender
del Litoral. Des d’aquesta cala preciosa hom pot optar per seguir cap a
Binigaus seguint el Camí de Migjorn fins a Sa Teulera, una bouera en desús. Un
cop allí continuarem bosc a través, girant a la dreta per travessar la Pleta
des Obrers Vells fins a trobar el sender del litoral que ens menarà directament
a Binigaus. L’altra alternativa és seguir el sender del litoral, més difícil ja
que travessa diversos petits barrancs com es Canal Gran o es Boerols i obliga a
continues pujades i baixades rocoses que castiguen els músculs de les cames i
els turmells.
Distància per la
ruta interior: 4,9 km • Dificultat: fàcil • Temps estimat a peu: 1,5/2 h.
Distància pel Sender del Litoral: 4,4 km • Dificultat: Alta • Temps estimat a
peu: 2/2,15 h.
L’ENTORN
Si vols conèixer
com són els boscos de la costa sud de Menorca, aquesta etapa del Camí de
Cavalls és una bona ocasió. La major part del recorregut transcorre dins una
zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del
rossinyol o el pinsà, entre altres ocells boscans. El bosc està dominat per
pins, ullastres i alzines a les zones més protegides, que coincideixen a la
part baixa dels tres barrancs que es travessen durant l’etapa: Trebalúger,
Albranca i Binigaus, típics barrancs de la plataforma calcària que forma el
migjorn de Menorca. Passarem per dues platges verges que no ens deixaran
indiferents: cala Fustam i la Cala Escorxada, a partir de la qual podrem abandonar
la zona central de penya-segats i barrancs de la costa sud, o seguir la ruta
pel bosc de marina.
NO T’HO PERDIS
• Cala Fustam: Una petita
cala d’arena blanca i aigües turqueses, rodejada de bosc i ben protegida del
vent.
• Cala Escorxada:
Una altra cala verge d’arena blanca i aigües turqueses on desemboca el Barranc
de sa Torre.
• Cova des Ossos,
Cova des Estafadors Cova de ses Salines i Cova d’en Peraire.
Noms de llocs: Camí de Trebalúger, Marina de Trebalúger,
Cala Fustam, Punta de Sant Antoni, Cala Escorxada, Canal Gran, Punta de l’Avi,
Cova dels Ossos, Cova des Estafadors, es Boerals, Caleta des Pilons, Cova de
ses Salines, Punta de na Plana, Pesquera d’en Vacarisses, Punta Rabiosa, Cova
Gran des Coloms, Cova d’en Peraire, es Enderrossallis, Racó des Barril, Platja
de Binigaus, Barranc de Binigaus, Escull de Binicodrell, Platja de Binicodrell,
Platja de Sant Adeodat, Carretera
des Mercadal a Migjorn, Na Campanares, Coster i Barranc de Sa Torre, Ses
Pedreres, Camí de sa Torre Vella, Tanca des Forn de Calç, Terres Noves de
s’Aljub, Pedreres des Camí, Barranc d’Albranca,
Camí de Sant Llorenç, Barranc de Cala Mitjana, Cala Mitjana, Cala
Mitjaneta.
NOTES DE VIATGE (28 DE MAIG 2016): LA PLENITUD
Ahir vaig fer la
meva pròpia variant del Camí de Cavalls des de Cala Galdana per poder dormir a
Trebalúger, cala que no entra en la ruta estricta del sender turístic. Avui
m'arribaré fins a Binigaus i Sant Tomàs per passar per les cales de Fustam i
Escorxada. Tot i que el sender dels mapes marca el camí pel litoral, com que el
conec i és dur m'endinso en la propietat per on sempre he passat travessant el
bosc de Marina de Trebalúger que m'agrada tant. La drecera parteix de la riba
de llevant de la cala pel sender que s’emparra fins a trobar el camí d'Albranca
Vell que baixa suaument fins a les cales Fustam i Escorxada a través d'una
pineda majestuosa on s'hi alcen murs de pedra seca i fins i tot es passa per una
antiga carbonera.
És un camí planer i
tranquil que em recorda la bonança dels paisatges imaginats de les lectures de la
meva infantesa, recreades en les berenades a les fonts dels petits boscos dels
voltant de Sant Pere, amb la canalla del carrer Sant Quintí. O quan anàvem a buscar
bolets amb els meus pares i el Pepet de l'Ànima, o Pepet “Perrutxo, cap a
Mediona i Espolla, a les acaballes de les vacances d’estiu ja que l’escola no començava
fins a primers d’octubre... Evocacions que deuen explicar en part la meva debilitat
per Menorca. La Dolors de ca l'Escalfet, la Roser de ca l'Angeleta amb la
Carmen i l’Àngels de cal Perrutxo, que com
que eren menudes se les coneixia per les “perrutxetes”; la Rosalia de cal Ton, el
Josep de cal Just, l'Amadeu de cal Correu, el meu amic inseparable d'aquells
anys...Quin plaer poder recordar aquests noms enmig d’aquest bosc!
Trobar-se camins
tallats, tancats amb paret seca, branques o barreres d’ullastre amb cadenats,
no és, gens ni mica, una novetat a Menorca. Als arxius municipals de tots els
pobles -desastrosament cuidats molts d’ells, per cert- es poden trobar cartes i
documents, de diferents èpoques, de ciutadans afectats que es queixen pel
tancament d’un camí determinat. A més, cal tenir en compte que, en molts
casos, quan es parla d’un camí es refereix, simplement, al dret de pas per un viarany
sense delimitació de paret, fet que ha facilitat molt la seva alteració o
desaparició. En sortir d'Escorxada em
trobo que els propietaris del Camí d’es Migjorn i de Sa Torre de Torre Vella -
algú em va parlar d'un Duc una vegada – i de la immensa finca que envolta cala
Escorxada i que travessa bosc i camps on s’hi troben edificacions mig enrunades
com Sa Teulera i sa Torra Nova o habitades com Son Carabassa, fins arribar al
Camí des Pins i la carretera de Ferreries a Es Migjorn, no en permeten el pas. Altres propietaris sí que l’autoritzen, suposo
que amb algun incentiu lucratiu, fiscal, o bé participant en la incipient
indústria que s’està creant al voltant del Camí de Cavalls. Ara m’explico la
volta que fa el Camí de Cavalls per l’interior dels barrancs de Trebalúger i
d’Albranca que l’allunya del Sender del Litoral! Des de sa Teulera és fàcil
arribar-se fins al Sender del Litoral, just al darrere de la platja de
Binigaus, però uns cartells m'adverteixen de la prohibició de passar-hi;
l’anunci d'unes càmeres de televisió que no he sabut veure em fan desistir del
tot, no sense cagar-me una mica en tot plegat ja que el Sender Litoral que
passa per les Puntes de na Plana i Rabiosa és força dur en travessar diversos
barrancs i penya-segats força relliscosos. Em frustra no poder fer el
recorregut que he seguit tantes vegades travessant el bosc de pins pinyoners
que voreja la Pleta des Obrers Vells fins a sa Teulera; em contraria no poder
visitar la vella bouera en desús per passar-hi una estona i fer-m’hi la foto
ritual. Amb tot, el caprici d’un parell de banys breus en passar per les cales completament
desertes de Fustam i Escorxada és immens tot i la gran quantitat de posidònia,
una prova de la salut de les aigües.
Finalment he
arribat a Binigaus. La platja, que ja només conserva una part del gran arenal
estès al peu de la coma de Sant Adeodat. Res a veure amb la immensa platja on
t’hi podies perdre... de fet gairebé amb tothom que he compartit Menorca hem passat
per Binigaus un moment o altre. Ha canviat molt des que la vaig coneixes al
tombant dels setanta i vuitanta. Al marge que ha desaparegut la sorra que
arribava fins el Racó des Barnil, sota el penya-segat que hi ha a ponent,
l'aglomeració és espectacular. Molta, molta gent. Molta més de la que em temia.
Passo de quedar-m’hi i segueixo fins el quiosc d’Es Bruch. En arribar-hi una
divisió cuirassada de ciclistes quasi m'atropella just davant la cabana que
està enfront l’illot de Binicodrell, on acostumo a seure una estona i que
familiarment anomeno s’oficina. La massificació fa perillar l'atractiu i
estressa al personal. Els doblers deuen caure regularment per a alguns,
principalment les empreses que trafiquen amb el Camí de Cavalls, les rutes
ciclistes, el piragüisme, les excursions en barca o similars; en canvi
s’anuncien com a "verges" platges amb deixalles i camins infestats de
cotxes que passen rabents, conduïts per conductors incívics que omplen de pols
la vegetació. Temo que no sigui l'avís que a Menorca li estigui arribant el
moment de morir d'èxit. Cal agrair la resistència de molts menorquins i
menorquines que ha perdurat fins fa molt pocs anys i la lluita social en
defensa de l’espai natural i el medi ambient que encara dura, però ha arribat
l'hora de dir-li a l’illa, amb recança, gràcies Menorca, em fa mal veure com es
difumina una part del teu encant i la meva presència no fa més que aportar un
gra de sorra al deteriorament. Amb tot, no és només la petita de les Balears
qui ha canviat, no. El món ha canviat i jo mateix, naturalment. De fet, fa
temps que es veia a venir.
Per si un cas em
fotré l’amanida i la cervesa que m’esperen a taula, còmodament assegut a la
terrassa d’Es Bruch, abans que un dels pardals se m’acabi el blat de moro. Em
sento cansat i una mica deprimit malgrat trobar-me en un dels meus llocs
preferits. En aquesta mateixa taula, compartida amb en Jaume fa ja alguns anys,
hi vaig oblidar avarques, rellotge i unes ulleres de sol després de massa gins;
eren altres temps.
Es veu que, a
Menorca, els ocells petits són tots pardals. Si més no així m'ho ha contat
algú de la taula veïna. Dels pardals, o dels ocells petits, passàrem a comentar
particularitats dels noms dels llocs. Bé... ell m’ha exposat i jo l’he escoltat
amb atenció.
- “A Menorca tenim
molts topònims” - s’arrenca quan li ho pregunto - “especialment noms de llocs,
que van precedits pel característic Son. Aquesta forma és la contracció de
"çò (açò) d'en" i ve a ser un demostratiu indicatiu de propietat; per
tant, el nom que segueix és el d'una persona, normalment el pagès que tenia el domini
útil del lloc (Son Camps, Son Morell, Son Vives, Son Olivar). La majoria de
llocs antics que tenen un nom que comença per 'son' corresponen a assentaments
del període immediatament posterior a la conquesta catalana; però en molts
casos el nom de persona ha anat canviant en funció dels canvis en les persones
o famílies que han ocupat el lloc. Quan el nom de persona és femení, la
partícula Son canvia per So na ("çò de na" ); So na Rossa, So na
Caçana, So na Marineta, So na Parets són llocs femenins que tenim.”
També em contà que
el 1713, quan l’illa passà a mans de l'Imperi Britànic a causa del tractat
d’Utrecht, en algunes poblacions com Alaior hi va haver revoltes en contra de
la decisió dels britànics de dissoldre la Inquisició.
D'altra banda, sota la seva dominació, la llengua fou respectada com a llengua
de transmissió oral i vehicular a l'escola. Segur que és un dels factors que ha
ajudat a mantenir-hi el català gràcies a l’estalvi de quasi 100 anys de
persecució castellana, com sembla demostrar que, mentre que són pocs els autors
catalans del S.XVIII a Menorca n’hi ha un grapat.
Autors menorquins
del segle XVIII:
Passo l’hora de la
migdiada a la parada del bus. Me’n vaig a Es Mercadal on a ben segur que a
l’Hostal de Ca la Jeny hi trobaré habitació on dutxar-me i descansar de tres
dies força contradictoris. Creu-ho els dits.
