Hi ha paratges en què, en
arribar-hi per primera vegada, els reconeixem d'immediat com si els sabéssim de molt abans. En partir, aquests indrets retenen una part d'un mateix que només podem
retrobar quan hi revenim. Aleshores, en apropar-nos al que vam deixar enrere, ens
enfrontem a nosaltres mateixos i a la pròpia solitud. Des de la llunyana primera estada amb els companys del
Costa i Llobera fa més de mitja vida, fins els darrers viatges, Menorca m'ha fet d'amiga, de confessor, de terapeuta, d'aliada, de guia i, òbviament, d'excel·lent amfitriona. És la custòdia d'instants, emocions i coneixements que hi romandran per sempre. La fulgurant complicitat que ens encerclava a la Rosa i a mi, la satisfacció d’actuar als escenaris de Maó, Alaior, Mercadal i, com no, de Ciutadella; l'amistat i la companyonia vessades a cor-que-vols, les amistats que hi resten, la intimitat i la solitud buscades. I el Norbert, naturalment, amb qui
sempre romandré descobrint, de nou, la Vall d’Algaiarens. El fascinant fil que la lliga amb els dies d'infantesa esgarriats sota el sol de l’Alt Penedès. El futur m'apareix com un
desert per travessar i tinc consciència de la set, només distreta per miratges. Sense
equipatge, amb motivació escassa, m'he carregat la motxilla i observo com l'illa sencera s'esvaeix en l'horitzó.
Vilanova I la Geltrú, Sant Jordi d’estiu 2020
AGRAÏMENTS:
Companys del Costa i Llobera en el viatge de 1967.
Humbert
Alfageme Rius, Lluís Antolín Urpinas, Tarsici Aragó Gassiot, Josep Maria
Artigal Valls, Amadeu Ballber Algueró, Ferran Ballester Muñoz, Antoni Bermejo
Costa, Xavier Camí Casella, Tony Canals Tomàs, Lluís Cantó Martorell, Jordi
Carvajal Camp, Ramon Codina Mir, Jordi Comas Roses, Anton Maria Comas Coma,
Pere Maria Comas Coma, Ramon Cortés Miguel, Jordi Daví Aragay, Jordi Farré
Agustin, Jordi Fló Martí, Agustí Gomez Rahola, Jordi Grau Ribot, Jordi Leveroni
Escofet, Emili Lupon Roses, Albert Martell Pérez, Adolfo Martínez Fontanet,
Josep Oriol Mas Jové, Antoni Mirada Costí, Josep Maria Miserachs Vidal, Manuel Montañà
López, Enric Morera Borrell, Joaquim Mundó Gibert, Manuel Palacin Casal, Ricard
Maria Pedrals Pugues, Ramon Pelegrí Piñas, Josep Maria Pomerol Montseny, Jordi
Porta Rado, Antoni Pullès Klarer, Joan Puyol Serra, Antonio Ramírez Rodríguez,
Francesc Romeu Juvé, Jordi Rovira Peras, Manel Rovira Font, Enric Rovira
Jarque, Oriol Salvador Ribera, Francesc Sandaran Fontfreda, Jordi Solé
Sugranyes, Alejandro Teixidor Escobar, Josep Maria, de Torres Sanauja, Agustí
Trias Ortigas, Juli Ubach Nuet, Josep Maria Vendrell Sala, Miquel Àngel Vidal
Santos, Manuel Vidal Puntijoch, Enric Vila Roig, Xavier Yzaguirre Maura
Companyes, companys, amigues, amics, parelles i persones conegudes amb qui he compartit "sa meva roqueta" i que m'han mostrat om estimar Menorca.
Na Consol, Rosa Morata, Fernando, Marta Castelar, Susanne, Kirsten,
Eduard Domingo, Víctor León, Maria Guardiola, Esteve Fort, Gabi, Norbert Íbero,
Kike Miquel, Eva Montanyès, Ari, Oscar Mas, Rosa Gavin, Walter Cots, Albert
Moya, Tito Lucchetti, Victòria Gallego, Jordi Martínez, Francesc Albiol, Joan
Cabo, Josep Parramon, Pepe Rubianes, Noli Rego, Montse Calçapeu, Claret Papiol,
Joan Ollé, Núria Nebot, Biel, Joan i Àngel de Ses Persianes; Sílvia, Joan i Fali,
Anna Solís, Antonio “Vendetta” Rodríguez, Jordi Roca, Georgina, Olga Febrer,
Rosa Maria, Vicenç Soriano, Montserrat Edo, Marta Mas, Juanita de Ses Coves, Aitor,
Anna Masferrer ...
El barranc de Binigaus
comença a la localitat d'es Migjorn i acaba a la platja de Binigaus, prop de la
platja de Sant Tomàs. En aquest barranc podem visitar diverses coves, sent la
més coneguda la Cova des Coloms (també anomenada La Catedral).
Quan arribis a la Cova
el lògic és que et sorprenguin les seves dimensions. Es tracta d'una cova de
300 metres de llarg, 15 metres d'ample i 24 metres d'alt. Si decideixes
endinsar-t’hi vés amb compte ja que el sòl és molt relliscós a les zones on hi
ha pedres causa de la gran humitat. Es creu que aquesta cova es va utilitzar
com a santuari o com a lloc de peregrinació religiosa, a jutjar per les
troballes que es van fer en el seu interior dècades enrere.
Un cop hagis vist en detall
la Cova pots tornar per on has vingut o anar a alguna de les platges properes.
L'opció més senzilla és la de Binigaus. En uns 25 minuts pots trobar-te en el
fantàstic arenal. Per als més aventurers recomano Cala Escorxada, una platja
espectacular i de difícil accés.
NOTES DE VIATGE. (24 D’OCTUBRE 2018)
M’he despertat minuts
abans de les 6 amb una barreja de neguit per acomplir tot el previst per al dia
d’avui, darrer dia que dormiré a Menorca, i a la vegada amb la recança de saber
com s’escolarà de ràpid aquest temps de descompte. Com que la barra no obre
fins les 7 he continuat al llit escoltant la Terribas a l’iPad, com a descompressió de cara al
retorn de demà. Des de la plaça d'Artrutx m'arriba la fresa de l’Àngel en obrir
els para-sols i parar les taules amb les corresponents cadires menorquines
de la terrassa. Sé que enyoraré aquests sons familiars i que, un cop a
Vilanova, tancaré els ulls alguns matins com si encara pogués escoltar-los.
Finalment he baixat a esmorzar a les 7 en punt i he pres el de sempre sota la
mirada entremaliada de l’Àngel. He hagut de mirar cap a la plaça per evitar
emocionar-me del tot.
Avui podria haver
estat d’aquells dies en què la frisança per arribar a tot arreu, per no
oblidar-me de cap dels indrets estimats, hauria pogut sorprendre'm anant amunt i
avall sense capacitat per parar atenció enlloc, dominat per la consciència de
cremar massa ràpid les darreres hores d’estada a Menorca. Per sort vaig
planificar aquest viatge de manera que he pogut aconseguir els objectius
principals que m’havia marcat. En aquests dies he completat els trams que em
restaven del Camí de Cavalls, també he pogut trobar un munt d'indrets nous, aparcats en
altres ocasions per a més endavant, com el Castell de Santa Àgueda i, finalment,
com si fos un present, n’he descobert de nous, alguns d’ells com el Camí de
s’Hort de ses Taronges o la fantàstica Cala Roja, de record inesborrable. Els
únics llocs als que he hagut de renunciar per manca de temps han estat per la
banda de Máó. Em reca però no haver-me pogut acomiadar de sa Mesquida, d’Es
Grau amb s'Albufera, o del far de Favàritx. Tinc pendent visitar la Cova des Coloms, visita prevista per avui. Així que he seguit el camí de Binigaus des d’Es Migjorn Gran,
m’he desviat pel barranc fins a a la platja per fer la visita a la Cova
des Coloms i m’he arribat fins a sa Teulera, a la Mola de Sant Adeodat, per
fer-me la foto que s’ha convertit en ritual. Aquesta bouera abandonada la
vam descobrir amb el Kike a mitjans dels vuitanta buscant el camí cap a Cala
Escorxada. Des d’aleshores sempre procuro passar-hi un moment o altre per estar-m’hi
una bona estona. Els darrers anys m’hi he fet una foto, sempre a la porta, com si fos una possessió meva durant els instants que hi sóc. La resta del dia tenia previst deixar-lo passar sencer a la platja de Binigaus,
però Menorca, tenia altres plans per a mi.
Abans d’arribar a Es
Migjorn Gran per la carretera de Ferreries, he volgut recórrer una vegada més
el Camí des Pins, un camí que mena fins a la Torre Vella. M’he aturat un
moment a escoltar la quietud dels esquellots d’unes vaques pastant i després he
refet el camí fins a la carretera sota una llum nítida, filtrada pels pins, que
m’ha transportat a la carretera de Vilafranca del Penedès, quan dues fileres de
plàtans la resseguien a banda i banda. Era ben bé la mateixa llum que em reté la memòria; daurada, suspesa dels estius de la meva adolescència. Em
pensava que era una fantasia, una recreació sobrevinguda amb els anys, però
no. Avui l'he pogut veure de nou i l'he pogut capturar en el vídeo. Una vegada a es
Migjorn Gran, he deixat la moto prop de la parada i he encarat el Camí de Binigaus Nou que passa per Binicodrell
i el cementiri. Allí he aprofitat per fer una visita al Poblat talaiòtic
de Binicodrell des Darrere. A mà dreta he deixat enrere el casal de Binigaus
Vell que, com Binigaus Nou, ara és un
centre d’agroturisme. Quan m’he desviat cap el barranc de Binigaus per mirar de
localitzar la Cova des Coloms, un cartell m’ha informat que la flora més
present en el barranc és la llampuga, el càrritx, el pi blanc, l’alzina i
l’ullastre. De fet com a la majoria de boscos dels barrancs del migjorn menorquí.
La Cova des Coloms no
és ni de lluny com me l’esperava. L’indicador pintat a mà, de
mala manera, sempre m’ha cridat l’atenció en passar pel camí de Binigaus
Nou. N’he vist algunes fotos, també i em semblava tenir-ne una idea. Res més lluny de la
realitat. Vista en directe és d’una espectacularitat inesperada. D’entrada és
la cova més alta i ample on hagi estat mai i consti que, en els meus anys de
minyó escolta havia practicat l’espeleologia en algunes coves i avencs. Tinc viu el record de quan em vaig esquinçar el turmell a la Cova dels
Mussols, a la Serra de l’Ubach/ Sant Llorenç del Munt, una setmana santa. Trobo
curiós que tot i el contacte continu amb la natura, a Menorca tant directe i
constant, fins ara no m’hagi recordat dels set anys passats amb els minyons escoltes, on bona part de les activitats tenien relació
amb la natura. Potser el sortir-ne expulsat per una mena de consell de guerra
organitzat pels manaires del moment o la meva resposta acusant-los de no tenir
ni idea de pedagogia, hagin tingut alguna cosa a veure-hi. En Lluís, un company
interessat en la mecànica, i jo, havíem aconseguit posar en marxa una vella Vespa
que els bombers havien cedit a l'Agrupament Mare de Déu de Montserrat. Il·lusionats
per haver estat capaços de reparar-la, vam baixar-la per unes escales per provar-la
en un tros del carrer Mercaders, on teníem el ‘cau’, el local. Teníem 14 anys i
naturalment no teníem carnet. Evidentment vam anar a la reunió amb els màxims
dirigents disposats a assumir alguna mena de càstig per la imprudència, però
també algun tipus d'estímul per la iniciativa i les hores dedicades. En lloc
d’això ens vam trobar un consell al més alt nivell i expulsió sumaríssima. Una
colla de brètols i carques, ja t’ho diré. Igual que el servei militar,
l’escoltisme és de les coses que menys pòsit han deixat a la meva vida. De fet,
mai no he acceptat de bon grat les jerarquies i sovint he plantat cara a la
pretesa infal·libilitat que ostenten alguns caps. Anti-autoritats, iconoclasta, llibertari... Sempre m'he sentit còmode amb aquests pensaments.
En arribar al final
del barranc, on es reuneix amb el camí que baixa de Binigaus Vell, ara tancat,
he seguit amunt pel tram del Camí de Cavalls en direcció a
Cala Galdana, m’he desviat a l'esquerra pel Camí de Torre Nova fins a Sa Teulera, on, una vegada més, he seguit el ritual de cargolar un
peta i fumar-me'l en la soledat envoltada de pins, just abans de fer-me la fotografia de rigor recolzat
en el marc d’una porta inexistent. Mentre ascendia pel sender que avança pel
bosc des de Binigaus he parat esment a una veu i al trot curt d’un cavall. Com
que a la falda del barranc el follam és espès, no ho he entès ben bé les paraules fins que m’he adonat
que una noia cridava un cavall que se li havia escapat. De cop i volta he vist
venir de cara el cavall per l’estret corriol i el trot no era curt, no. Un
càlcul ràpid m’ha indicat que la drecera era massa estreta per tots dos i sense
pràcticament cap marge de maniobra, m’he hagut de tirar cap un costat, sobre
uns esbarzers, fent inútil qualsevol
intent per aturar com havia après a fer durant el parell d’anys que vaig
treballar en una hípica. Era o el cavall o jo, i no he dubtat: el cavall primer. Poc després ha aparegut la noia
atabalada, l’he tranquil·litzat recordant-li la tanca al cap al barranc que jo havia deixat amb la balda passada i on l'animal s’aturaria a pastar. M’ha
recordat el gag sonor del Joan; so d'un cavall a galop, uns instants de silenci seguit dels passos d’algú corrent
i cridant, "caballo! Eh, caballo!"
Bé. He de reconèixer
que “el dia sencer a Binigaus”, tal i com jo l’havia previst, no ha funcionat i m’he deixat portar per el que l’illa ha anat disposant. Binigaus avui acollia a causa del el vent de xaloc que
aixecava la sorra i arriava onades brusques amb restes de brutícia. He decidit
doncs que el meu comiat de Binigaus es limitaria al ritual d’abandonar el
calçat menorquí vell i gastat, en aquest cas les botes que han aguantat just per acabar
la volta a Menorca, a la primera paperera que trobés. Les he fotografiat, abans
de calçar-me les avarques noves i, sense banyar-me, m’he dirigit cap Es Bruch,
el "xiringo" que separa les platges de Binigaus i Sant Adeodat.
M'ha contrariat no
poder acomiadar-me amb un bany en el meu darrer dia a Menorca, què hi farem!
Per no poder, no he pogut ni aturar-me a la barraca del davant de l'escull de
Binicodrell, que tant m’agrada, doncs una família s'hi arrecerava del vent.
Mentre prenia una cervesa a la barra des Bruch, ha aparegut la noia del cavall
i m’ha donat les gràcies, no sé pas de què. Ha marxat parlant amb un noi i
comentant que soparien al Bar Peri de Migjorn. Això m’ha fet pensar que era una
bona idea per solucionar el meu dinar, doncs no volia quedar-me al xiringo on
han disparat els preus. He esperat en un banc del carrer una hora ben bona fins
que ha passat el bus que m’ha portat fins a la moto.
Al Peri sempre hi he
menjat molt bé, però avui m’ha proposat unes pilotes – mandonguilles –
amb salsa d’ametla, increïblement bones. Quan he acabat tot el pa del món
sucant-lo a la salsa, li he demanat si em podia fer una ració petita de
formatge per acabar d’omplir el budell. "Curat?" off course! M’ha servit uns
encenalls de formatge en un bol petit i s’ha apartat una mica pendent de la
meva reacció. He tastat el formatge i he flipat. Molt sec i de sabor
intensíssim però amb un punt amagat de dolçor i tan melós que quasi es desfeia a la
boca. Vaja, dels millors formatges de Maó que he tastat mai. Res a envejar al
Parmesà que compto entre els meus formatges preferits. M’ha explicat que el
feia un amic seu d’una finca del mateix Migjorn, i que aquest formatge l’any
passat havia guanyat el premi nacional de formatges. Res d’estrany, doncs, que
l’hagi fruit tant. He pensat que me l’hauria perdut si m’hagués quedat tot el
dia a Binigaus, com tenia previst inicialment.
Com que no sabia massa bé què fer ni on anar,
després de dinar i conscient de fer el recorregut per darrera vegada, m’he
dirigit xino-xano cap a Ciutadella pel Camí Vell i després cap a Son Saura on,
a la platja de ponent orientada més al nord-est, el xaloc no hi arribava. És més, no
només no hi havia rastre de vent, si no que l’aigua es veia totalment
transparent sense rastre de posidònia, cosa que no havia vist de de feia anys. Vet
aquí el darrer regal: un bany final esplèndid a 24 d'octubre, quan ja no hi
comptava i en una aigua estupenda. Que bé que em coneix sa meva roqueta, com
em mima i m’acull, que diria na Consol. Per cert, amb qui he quedat per
acomiadar-nos fent un soparet.
Encara flotant després
de la llarga estona dins l'aigua, com d'habitud, he parat a Sant Joan de Missa
on ara faig recull d’emocions mentre escric aquestes notes. El vent
m’acarona assegut al “meu lloc” en el banc de pedra i el sol
m’escalfa contra la paret tant blanca. “Cull l’hora, cull el minut, cull
l’instant”, diria que és d’en Jaume Vidal-Alcover però també podria ser de
la María Aurèlia Capmany. M'han vingut imatges llunyanes d'Es Barcarès i el Mal Pas, a Mallorca,
durant els primers dies d'aquest viatge que ara semblen d'un temps remot. Ha
arribat a contracor el moment de deixar enrere el bagatge de somnis i recolliment dels quals les parets de Sant Joan en són testimonis muts. Aquest
indret és "el meu lloc" trobat a l’atzar, o "atret per un
magnetisme estrany", tal i com descriu Carlos Castaneda a “Las enseñanzas
de Juan”. Si fos el cas que la parca s'oblidés d'arrencar-me les funcions vitals, aquest és el l'indret on em trobareu. El meu
lloc.
De
camí cap a Ciutadella pel Camí de s’Hort de
ses Taronges encara creia dirigir-me cap a Sa Farola per fer-hi la darrera
posta. Però m’ha vingut de gust una cervesa al Tritón, així que m’he encaminat
cap al port, d’on ja no n’he sortit fins després de pondre's el sol. No
comptava amb què al port de Ciutadella, tant ben encarat a l’Oest, hi dorm el sol, com canta na Maria a a "les Illes". La
llum de la tarda m'ha guanyat i la posta al moll amagant-se rere les cases ha estat
sensacional. Però, oh sorpresa! En haver pujat ses escales m’he trobat que des
del mirador, més alt, encara he pogut tornar a gaudir de la posta, una segona vegada!
Això sí que és un premi de comiat, m’he dit. Si avui no ha estat el dia
perfecte a Menorca, poc se n’hi deu faltar. Encara, des de la finestra de Ses
Persianes he volgut fotografiar la Plaça d’Artrutx entre els tons acaramel·lats de l’ocàs,
rere les cases d’enfront i els fanals del carrer que s'han encès. A
Perfect day! Vaig a
dutxar-me que he quedat amb na Consol per sopar.
Les Illes - Maria del Mar Bonet
Hem quedat a l’O.A.R
per fer una cervesa i portar-me a un petit restaurant, davant l’Hogar del Pollo,
que porta una amiga seva francesa. Mala sort, avui tenia tancat. Li he proposat
que anéssim a fer un mos al Tritón, així podria comprovar l’efecte del port
buit d’amarres i la muralla sense tendals. Ja en davallar per Ses Escales ha
al·lucinat en constatar una buidor del port que ni ella recordava haver vist. “El
port tant autèntic”, ha manifestat embadalida i això que de petita, la casa
de sa mare estava just sobre el Cafè Balear i el seu món, fins i tot quan
portava el bar de Sa Gavina, era el propi port. Tot rient m’ha preguntat què li
he fet a Menorca perquè em cuidi tant i hem continuat rient en recordar
diversos moments d'anys passats, durant els quals mai no hem
acabat de perdre el contacte. Li he comentat les noves descobertes d'enguany, camins per on m’he endinsat, indrets on m'he deixat
portar, com el paratge enclotat i protegit on viu l'Aitor. Se n’ha sorprès ja que coneix tothom
a Ciutadella i també a l’Aitor. Amb una certa admiració m’ha deixat anar, “fins
aquests nivells t’has ficat?" He sentit créixer el meu orgull, la sensació íntima d’haver-me apropat a allò més arrelat a la
terra i a la Menorca feréstega que només es mostra, presumida, a qui li és fidel. La satisfacció d'haver estat seduït per racons ocults a la majoria i la recança pels que ja no desamagaré.
En sortir del Tritón, moll
enllà m’ha comentat que el Nando i la Lin, els mateixos que tenien el bar d’Es
Pla a finals dels 70 i durant els 80, havien deixat de llogar-lo a tercers i ara, un cop jubilats, l’han tornat a obrir per portar-lo ells mateixos. Cap
allí ens hem encaminat, doncs. Durant una bona estona hem repassat entre
cerveses i ginets aquells estius meravellosos i aquelles nits desbocades,
plenes d’anècdotes, embolics, sensualitat i coincidències. Noms de llocs, de persones, situacions que ens han fet riure i d’altres
que ens han commogut, tot ha anat venint rodat amb la música dels
antics LP que animaven aquelles nits. Em trobava tant bé, tant a gust, que quan
em sorprenia pensant en demà, a Vilanova, de tornada a casa, una
punxada de dolor em pujava per la gola i havia de fer un glop de cervesa per
tal de fer enrere la desolació. La
cirereta ha arribat quan ens preparàvem per deixar la barra i la Lin ha volgut
compartir un descobriment musical que ha fet a Youtube Music: una versió del
2006 de "A Whiter Shade of Pale" en concert a Dinamarca. La cançó, en el delicat moment del comiat, m’ha provocat
una esgarrifança desconsolada com un abisme insuperable d’anys, com un nus d’esglai que
s'enfonsava en les meves entranyes.
Hem partit d’Es Pla
amb la cançó que omplia el port i, amb ell, tots aquests anys. Mentre ens encaminàvem cap
a Ses Escales, abans de tombar per darrera vegada la cantonada de l’antic Cafè Balear m’he
acomiadat des Pla sense girar el cap. Aleshores he sentit damunt les espatlles el pes de Menorca i un remolí d’emocions. Joventut que queda lluny, llibertat mai assolida
del tot mentre sigui un luxe car; sa meva
roqueta, moments excepcionals compartits.
I aleshores hem
encarat ses Escales en silenci greu. Més tard, Na Consol i jo
ens hem acomiadat darrere la catedral entre riures i abraçades.
Abans de tornar cap a casa, però, m'ha calgut passejar una estona pels carrers
de la part vella de Ciutadella per assossegar-me. I així, amb una festa
modesta, íntima i compartida amb qui més m’ha regalat la Menorca que estimo,
és com ha arribat al final aquest viatge i el meu darrer dia a Menorca. Demà
l’illa contemplarà indiferent com recorro des de bus el seu cos amb la mirada, i
s’alçarà un dia més, indiferent al meu dolor i amb cada cosa al seu lloc; el Camí Vell, Sant Joan, Ses
Persianes, els carrers dels Sants... els aniré deixant enrere. Demà em
sabré amb tants quilòmetres recorreguts, que m’acompanyaran encara mil-i-un instants, destinats molts d'ells a un futur oblit. Altres restaran
intactes. Una llum entre els pins de matinada, la humitat d’una roca
banyada de mar que brilla d’una manera especial, un cop d’aire en girar el
cap de cantó d’un carrer o d’un camí, la suor calenta que amara la samarreta en
tramuntar una carena, el braç d’una noia que s’acomiada de mi a Trebalúger, el
silenci de les nits dormides al ras, la melodia dels boscos de Menorca sota el
cant dels llagosts… Boscos, mar, pedra, camí, horts, cases, amigues, amics.
Demà serà un altre dia.
Demà serà ja el darrer
dia a Menorca i el vull destinar íntegrament a l’illa. Per tant, és avui quan
faré algunes compres personals i per a un parell de persones amb qui vull
compartir un bon formatge curat, sobrassada coenta i cuixot. També serà el dia
de passar comptes amb n’Àngel per veure qui guanya en aquest estira i arronsa.
Curiosament ens "barallem" jo per pagar-li més i ell per cobrar-me
menys. M’agrada tancar el cercle de Menorca, obert en aquest mateix indret i
després de tants anys, amb el toc poètic de ser el darrer client de s’hostal abans
de tancar definitivament. Just quan em plantejo no tornar a Menorca per evitar-me
la tristesa d’assistir a la pèrdua de personalitat de llocs per mi emblemàtics.
També la pèrdua d'intimitat. A Ses Persianes la temporada que ve ja no
obriran. Un factor més a tenir en compte i definitiu des del punt de vista
econòmic. Mentre esmorzo la meva rutina de taronjada natural, ensaïmada i
tallat, pregunto a l’Àngel i l’Andreu on puc trobar una sobrassada coenta amb
garanties. Sé que a Ca Na Fayas, a sa Contramurada, tots els productes són de
qualitat, però de sobrassades en té una gran varietat. Em diu un nom que sembla
gairebé una contrasenya, “demana sobrassada de Sa Muradeta”. Un cop a Ca Na
Fayas m’han ofert tastar un parell de formatges ben curats i un cuixot
extraordinari, però la sobrassada l’he demanada directament de sa Muradeta. M’adono
de la seva sorpresa just abans que em pregunti si ja n’havia comprat altres
vegades. Ha anat donant voltes fins que li he dit d’on provenia la informació, a Ciutadella tothom es coneix. Me n'ha
posat un bocí en un pessic de pa amb un parell de gotes d'oli. Estupenda, de
sabor intens, textura carnosa, sense greix i amb un subtil picant que es desfà
a la boca. Carregat, torno a Ses Persianes per si em volen guardar la bossa a
la nevera fins demà passat quan hagi de partir definitivament. Prenc un cafè a
la barra per escriure aquestes notes. Començo a sentir la buidor que impregnarà
el dia de la meva partida cap a Barcelona. Contemplo el local i les persones,
cadascú fent la seva. L'Àngel a la cafetera, l’Andreu entrant i sortint de la
terrassa amb la safata carregada de
cafès i entrepans, la dona que passa els fulls del diari mentre distreta fa un
glop de la tassa. Els dos padrins que parlen reposadament a la barra, l’un
davant d’un cafè, l’altre amb un got de gin buit al seu davant, el grupet de
joves oficinistes que parlen animadament mentre berenen [1]. Em
concentro en els murmuris i sorolls que conec de cada dia, conscient que seguiran
com avui, com ara mateix, però sense mi per saber-los. Les persones, les coses,
el lloc mateix, sembla que ja no comptin amb la meva presència. És el que té la
cosa quàntica.
Voldria arribar-me a
Punta Nati per deixar enrere les experiències funestes d’aquest viatge, les quals no
m’han permès gaudir de l’isolament que tant m'havia fascinat del lloc, ocupat per aquella mena de gent que no saben on són. Crits i xiscles dels uns
als altres, palplantats davant els mòbils i d'esquena a la posta, selfis, drons substituint amb el seu brunzit el xerroteig d’orenetes i falciots... En
fi, m’agradaria pensar que ja s’ho faran, si no fos que em molesta el menyspreu
per la intimitat dels altres.
Un clar abús. A veure si avui, de dia, tinc més sort! Més tard vull fer una
darrera ullada a Cala Roja. Com m’agradaria haver-la trobat abans, per compartir-la tarda qualsevol amb el Kike per exemple,, i les dues Vespa, quan recorríem el camí de Ses Salines
de la Concepció, al fons de la badia de Fornells. Una vegada descobrint el bosquet que
la rodeja, no deguérem passar a més de cent o cent-cinquanta metres. També provaré
sort amb la posta des del Toro, on mai no hi he aconseguit contemplar cap posta
gaire més que discreta. Hi tinc poca tirada.
El dia és preciós tot
i les temperatures ja són tardorenques i tanmateix no he tingut sort amb Punta
Nati. Una vegada més! El darrer tram del camí estava impracticable pels tolls
d’aigua i fang a causa de les pluges nocturnes dels darrers dies. Hi havia qui
s'atrevia a passar per damunt els murs de pedra fent-ne caure algunes pedres, o bé arriscant-se pel damunt
de pedres inestables enmig dels bassals. M'ha fet mandra i he fotografiat el
far des de lluny, una mica frustrat, la veritat. He enregistrat en vídeo una
part del recorregut que abans portava a la fi del món, ara transitada per
cotxes, motos, bicicletes i caminants. M’he aturat una estona a l’indret on una
matinada encara calorosa de principis de setembre amb la Fali una coneixença dels anys bulliciosos, ens arraulirem
amorosos entre una paret seca i el camí, en sortir de la gresca d’Es Pla. So long
Punta Nati!
He enfilat cap es Mercadal sense entrar a Ciutadella per fer un “plat del dia” per 7 €, a la
barra. Avui era pollastre al Curry amb una amanida de formatge de cabra calent
que m’hi he llepat els dits. Mentre dinava seguia la partida de dòmino de
quatre avis. Quan acabava de demanar el descafeïnat, han telefonat a un
dels jugadors i ha hagut de deixar la partida. No hi havia ningú més al bar i, com que
m’havien vist interessat, m’han convidat a ocupar el seu lloc, parlant-me de
vostè, això sí. Tot i que els he advertit que no en sabia gaire, per si un cas,
m’han fet entrar a la partida. Com que m’he emparellat amb el que havia perdut
la primera pota, era important guanyar la segona per empatar la partida i
mantenir l'opció d'una tercera. I així ha estat. En la tercera pota, però, ja
no hem tingut tanta sort i hem perdut per un resultat bastant ajustat. Gràcies
Joan, Bep Marià i Fernando.
He arribat amb el
trasto fins a tocar de l’aigua a cala Roja, com solia fer en els vells temps.
El paisatge encara m’ha impressionat més que l’altre dia. En tenir tants pocs
centímetres de calat i amb una extensió tant gran, l’evaporació i la minsa
variació de nivell de l’aigua canvien el paisatge d’un dia per l'altre. Avui
l’aigua s’havia retirat considerablement i he pogut arribar a roques que
recorden monstres petrificats sobresortint de l’argila sorrenca. Hi he pogut
comptar un drac, una serp cargol gegant, un gall d’Indi… és un lloc salvatge
i atractiu. Quina llàstima de no haver-lo conegut abans! La badia de la
cala queda tancada per una llengua de terra de pocs metres d’altura que
s’endinsa dins la badia de Fornells. He trobat un petit sender que m’ha portat
fins a la minúscula carena des d'on he pogut contemplar una imatge insòlita per
mi de la badía de Fornells, amb la torrassa al seu darrera, la bocana de
la badia i l’illa de Ses Sargantanes o Sa Sargantanera, al peu de Sa Mola. No
podia perdre'm aquest angle de visió per res del món! Amb recança, he deixat
enrere Cala Roja acompanyat d'una temperatura quasi primaveral.
Tardejava quan m’he
encaminat cap el Toro. Com sempre, hi havia cotxes, un parell d’autocars i gent
per tot però he trobat l’església oberta i, sense massa interès, he entrat a
fer un parell de fotos i temps fins la posta. Després m’he entretingut una bona estona
concentrat en esbrinar cadascun dels llocs i camins que es contemplen des
del mirador. Finalment assisteixo a
la posta que em recorda aquella primera sobre la baia de Palma, des del
Santuari de Cura, a Mallorca. La d’avui, si bé no és espectacular, almenys està
resultant digna.
Després d'arribar a un
acord amb l’Àngel de ni tu ni jo pel que fa al preu de l'estada a Ses Persianes
i de menjar-me un entrepà de cuixot per sopar, he anat a perdre’m pel cau de
murmuris dels carrers silenciosos que s’entrecreuen darrere la catedral de
Ciutadella. I he tornat a estimar-te pels carrers dels sants. Sant Crisòfol,
Sant Bertomeu, Sant Jaume, Carrer de Ses Roques, Sant Antoni, Sant Rafel, es
carrer qui no passa… Carrers estrets, empedrats i torçats per trencar el vent,
lluminosos de dia amb les cases pintades de blanc i que es tornen silenciosos i
hospitalaris en fer-se fosc, on cada angle protegeix de mirades
indiscretes. Refugis per a besades i abraçades sostingudes per les parets encara calentes del sol de la tarda. Com van ser de fàcils i suaus aquells dies! És Ciutadella
qui em contempla a mi, assegut en aquest graó al carrer de Sant Joan on, com sempre que hi passo, miro
la casa en passar-hi pel davant. Demà serà el darrer dia a Menorca, necessitava
aquesta passejada nocturna, només per a mi, només per amarar-me de nou de les nits a
Ciutadella.
Finalment he anat a
raure al port on ja han començat els preparatius per a les obres de renovació, he baixat ses
escales pensant en cada graó, he passejat tot sol i amb parsimònia fins el Tritón, mans
a les butxaques, satisfet de com han anat aquests dies. He pogut sentir-me una
vegada més Guillermo el Travieso, sense rumb. Després d'un descafeïnat i d'un
gin a la salut del Norbert amb Quartet d’Alexandria inclòs, m’he deixat perdre
altra cop pels carrers dels sants per tornar a casa, a Ses Persianes. Aquest hostal ha
esdevingut la meva casa a Menorca gràcies a l'amistat amb en Joan, amb l'Àngel,
la seva família que ha esdevingut la meva i a totes les persones amb qui he compartit les estones viscudes. Gràcies a tothom per fer-me
sentir a casa, a Ciutadella i a Menorca, gràcies.
[1]
BERENAR || 2. a) v. intr. Menjar el matí per primera
vegada en el dia (Mall., Men.); cast. almorzar, desayunar.
Em vull
acomiadar bé de Macarella i Macarelleta per la mica de romanticisme de ser, juntament amb Cala'n Turqueta, els primers indrets coneguts en aquell primer viatge escolar del 67. Aleshores vaig caminar de Turqueta a Macarella, on vam fer bivac, i d'allí a peu fins a cala Galdana. A Turqueta vaig veure la sínia que funcionava empesa per un ruquet. Com puc oblidar-ho? És personal. Detalls que creixen en la distància i prenen un altre sentit, gens anecdòtic. He d'admetre que el trajecte em va marcar tant que, on més m'agrada trobar-me encara avui, és perdut en qualsevol camí d'un bosquet de marina, avançant perdut cap al desconegut; llevat, potser, de davant qualsevol posta de sol des de qualsevol lloc de l'illa. És el primer contacte íntim, és un amor a primera vista. A Macarelleta en
Norbert i jo coneguérem na Consol, gràcies a la qual vàrem aprendre el
que ens calia per iniciar-nos en noms i llocs i per orientar-nos en un espai, verge per a nosaltres, sense cartells ni indicadors de cap mena, llevat del nom dels llocs pintat a les cases o a les tanques.. Més tard i gràcies a
perdre'm un munt de vegades i a fer marrades de molts quilòmetres tant a peu com
en moto, vaig aprendre a orientar-me. Sobretot em vaig acostumar a reconèixer els
petits canvis i la grandesa de saber-me perdut i orientat a la vegada, enmig de paisatges
que venien de molt lluny i que em sobreviurien milers d’anys. I no obstant, mai no m’hi he sentit estranger, gràcies a la passió amb què na Consol ens apropava as gin, es formatge curat, ses avarques, sobrassades, formatjades, crespells...
M’he aturat a Sant
Joan, camí de Macarella, amb una ampolleta de gin de col·lecció i
una formatjada de carn. El petit bòtil de gin el vull fotografiar sobre el banc
en record d’un càntir amb aigua fresca que solia trobar-hi les primeres vegades
que em vaig sentir atret pel porxo blanc de l’ermita. Mai no he esbrinat
qui deixava allà, o el què... És un dels misteris que poc a poc he anat acceptant. Així que he endrapat sa formatjada i m'he begut es gin a la
salut de qui fos que deixava el càntir sobre el banc de pedra.
Tot i que a vint-i-dos
d’octubre Menorca està realment buida, estic convençut que a Macarella i
Macarelleta hi trobaré un munt de gent, han esdevingut dos dels referents
d’atracció del turisme de masses. Desitjo tornar a recórrer l’antic camí que
segueix el Barranc de Santa Anna que recorríem muntant Vespes llogades.
Doncs no. La tanca del
camí té posat el cadenat, imposat degut a la massificació en molts dels camins, pel que
veig fins i tot fora de temporada. Enyoro aquella
illa oberta i confiada que permetia voltar per gairebé tot arreu només a canvi del respecte per l’entorn i pels costums dels autòctons. Abandono la moto en
un lloc discret, prop del camí, i em disposo a fer el quilòmetre o
quilòmetre i mig des Barranc de Santa Anna, fins arribar a la sorra i els pins de Macarella.
He restat una estona palplantat
al bell mig del camí. El barranc conserva la humitat del plugim d’aquesta nit i
una brisa fresca recorre els arbres, crescuts amb el pas dels anys i les fulles dels quals rellueixen amb el sol que furga entre les copes. No em moc, ulls clucs, braços i resta de sentits oberts, per aspirar l’olor de molsa o de bolets i escoltar el piular de pinsans i el zumzeig assossegat dels insectes. Observo el
barranc, el bosc, el camí daurat mentre que de lluny m’arriba, quasi
imperceptible, el mormoleig del mar. “Dulces drogas nos diran que hay
un mar cerca de aquí” cantaven
El Último de la fila. Prenc
consciència del darrer dia que transitaré per aquest camí i les imatges de mi mateix, nu, calçat amb avarques i empenyent la Norton ofegada costa amunt, es dilueixen irreals. L’illa, punyetera, em tempta sense fer el mínim esforç i
fa trontollar les meves conviccions.
Assaboreixo el bosc de
Macarella, des d'on contemplo la sorra prou concorreguda per l’hora i em
dirigeixo a Macarelleta sense aturar-m’hi. Fa una mica d'aire i el cel clar
em permet veure la transparència del mar des del penya-segat que separa les
dues cales, al costat del pi torçat pel
vent que senyoreja a la punta del roquissar. L’he vist créixer aquest pi i el saludo acaronant l'escorça com a un vell conegut. La bellesa és trasbalsadora, ben bé com va sentenciar la
Rosa després d'abraçar-nos en silenci, d’aquella
manera abassegadora que semblava garantir-nos-ho tot. Hom sempre la reconeix la veritat…
Així que he posat els
peus a la sorra de Macarelleta, com que sóc gat vell, m’he dirigit a la petita cova a tocar de l’aigua que protegeix del vent. Hi ha força gent i no em
sento còmode doncs sóc l’única persona que es banya despullat, però aquests
baladrers que ocupen la sorra ja han restat encant a prou coses. Certament el
que manifesta l’Àngel de Ses Persianes és ben veritat. "La majoria no saben on
son ni què fan en aquesta illa i van perduts comportant-se com si es trobessin
a Benidorm".
Després d’un bany
formidable, he desfet el
camí fins a Macarella per retrobar-me amb cadascuna de les pedres i del camí rocós, on en algunes, hi reconec clarament les formes llaurades per segles de desaiguar. Una darrera ullada enrere des de l’altura del caminet i llanço un
petó als esperits adormits de tots aquests anys i m'acomiado de Macarelleta abans de perdre-la de vista.
A
Macarella ja hi havia massa gent. M’he passejat una bona estona per la riba, peus en remull i finalment
he fet una canya i uns taquets de formatge al bar, a tocar de la platja. Aleshores m’he
encaminat cap a Ciutadella per dinar a l’Hogar del Pollo i fer el cafè a la
terrassa de Ses Persianes. En ambdós terrasses m'he submergit en el silenci d’aquesta
Ciutadella retrobada. Quan em cobri l’Àngel aniré a fer una becaina. Em ve de
gust ajaçar-me amb la finestra oberta i escoltar Ciutadella de fons mentre em
venç la son. “Alguns diran que perdo el temps miserablement, jo el perdria tot
el dia per tornar-lo a recollir”, canta Pidelaserra a Una tarda
qualsevol. Sento que ja no
tinc aquella ànsia d’abans per ocupar cada segon, per omplir tots els minuts
del dia com si em perdés alguna cosa cabdal. Al capdavall, deixar que el
temps passi sense ocupar-me de res permet allargar l’estada.
No sé si hi he somiat
però m’acabo de despertar d’una becaina de mitja horeta i m’ha vingut al cap el
29 de maig de 1985. Era el darrer dia de l’estada a Menorca del grup de
teatre en aquella gira d’El Mentider amb el muntatge de Goldoni. Estàvem en un bar fent
temps fins l’hora d’anar cap al vaixell i es jugava la final de la Copa d’Europa de
futbol a la televisió. La tristament famosa final a l’estadi de
Heysel on van morir em sembla que trenta persones en una allau humana. A tota
la companyia se’ns encongí el cor, astorats, davant les imatges en directe.
Experiències com aquesta quallen en la memòria col·lectiva i apropen les
persones. Posteriorment he pogut comprovar per mi mateix a Bòsnia, com els
desastres tenen la facultat de treure també el millor de cadascú i d’establir lligams
inesborrables. A vegades la simple observació a distància pot fer un efecte
similar per simple empatia. Aleshores, com molts grups de teatre
independent del moment, estàvem acostumats a pertànyer a famílies diferents en
cada nou projecte. Periòdicament es refeien velles amistats o es bastien nous
enamoraments. De tant en tant algunes relacions sobreviurien als assajos, als
nervis de les estrenes ampliant el cercle d’amistats que ens ajudava a sobreviure. Al
capdavall, en el teatre, el material sensible amb el que treballem són les passions,
els sentiments, esperances, il·lusions... Per treballar els somnis cal
estar ben despert i a exposar-nos a possibles ferides doloroses doncs la
pròpia feina posa algunes vulnerabilitats al descobert. Amistats
d’aquella companyia han sobreviscut i, poc o molt, anem sabent les unes de les
altres, d’altres n’he perdut el rastre completament. En aquesta habitació de Ses
Persianes, assegut al llit i amb l’esguard fit a la finestra, miro els núvols
creuar el cel damunt les cases entre les imatges evocades. Paro esment a la
mica de vent que despentina els arbres de la plaça Artrutx, al so mandrós
d’un automòbil de tant en tant i al murmuri de breus converses de l’Àngel o el
Joan servint les taules de la terrassa. Sento l’energia maldant per retenir-me.
Cap al tard he passat
una vegada més pel Camí de s’Hort de ses Taronges, i m’he deixat portar fins a
la part de Son Cabrisses. Ara mateix contemplo una extensió de terreny sense
conrear on la pedra grisa i esquitxada de males herbes es confon amb les parets
seques que flanquegen camins i fraccionen el territori, és l’harmonia que atorga caràcter de jardí als paisatges menorquins. Més enllà dels murs s’hi
endevinen camps de conreu de mil-i-un tons de verd, fins a l’horitzó,
sense solució de continuïtat. La tarda s’escola lentament cap al
crepuscle davant els meus ulls sota un firmament nítid. A la terra, cada color,
cada matís es baralla amb els altres per oferir-se al quadre idíl·lic que pinta
la llum de l’ocàs. De pel·lícula!
Finalment m’he arribat
fins al far d’Artrutx, indret al que en tots els anys de relació amb Menorca he
prestat poca atenció. L’he volgut fotografiar des de tots els angles per
compensar la meva manca. Ara em trobo pràcticament sol contemplant la posta que
s’allarga sobre el mar. Només dues noies joves que, lluny, comparteixen
amb mi l’espectacle fotografiant-se l’una a l’altra. M’agraden els seus
moviments jovenívols i espontanis. Les imagino tornant a qualsevol
població de l’illa compartint sopar per, després potser, deixar-se
caure en algun local del port per relaxar-se entre riures d’altres joves,
talment solia fer jo a la seva edat mentre gastava les nits de la meva joventut.
Increïble! He llegit que aquest cap de setmana han arribat uns 600 de l’Imserso que s'instal·laran entre Cala en Blanes i Cala en Bruch, també uns 400 ciclistes amb els equips respectius per no sé quina competició. Així que he escollit les platges d’Algaiarens per acomiadar-me’n; he pensat que cap dels dos col·lectius no hi farien cap. A més, avui el vent ve del SE o sigui que la part de Tramuntana quedarà arrecerada. A primera hora he arribat a la platja d’es Bot. Ciutadella sense gent pel carrer, la carretera buida, l'agradable sorpresa de trobar la cala d'Es Bot impecablement neta de posidònia acumulada. Mai no l’havia vist tant polida, ni la primera
vegada. Els darrers anys m'he trobat amb què el bany ha estat pràcticament impossible, almenys per mi que sóc una mica maniàtic. Ja ho sé que
és posidònia i que la seva presència és un símptoma de la bona salut de
la zona costera, però a mi sempre m'ha fet angúnia que l’aigua no sigui transparent. Deu ser un trauma del llot de la riera, de nen, a Sant Pere. L’altre dia ja hi havia una part considerable de la riba prou neta com per permetre`m un bany còmode. Dret, nu i sol a la cala, els peus banyats al trencar de les ones, contemplo el blau tropical que s'estén al meu davant, fins topar amb la gravetat rocosa de la Punta de s'Àngel que tanca la badia, a ponent. Menorca sap com tractar qui se’n meravella i, en el meu cas, sap
perdonar la mica de traïció de partir per no tornar. Voldria abraçar-la i no em deixa.
Prop de les roques i del pendent cobert de pins que s'enfila pel coster, a l’extrem de llevant de la sorra, s'hi troba l'antiga caseta d'es bot. M’he endormiscat una estona estirat a l'arena i, en el sopor agombolat pel
xipolleig manyac de l'aigua i el vol de tàbacs - feia anys que no veia
un tàbac! -, m’han vingut imatges d’un agost a Sant Pere, cap a mitjans dels seixanta, quan el pare “Xarraín” ens va portar al pèlag
bullidor, on n'estava ple de tàbacs. La canalla ens referíem a ell com el pare
“Xarraín” doncs ens feia un pessic amistós a la panxa tot
dient “xarrain-xarrain”, com a salutació. Era un monjo caputxí d’un col·legi d’Igualada que alguns
estius solia venir a fer proselitisme a Sant Pere i reunia la canalla
del poble que trobava pel carrer en les tardes tedioses de finals d’agost.
Després de la festa major, quan mig poble desapareixia per anar a visitar
familiars abans de la verema, o per seguir les festes majors de la comarca, les colles d'amics de cada carrer quedaven coixes
per la falta de quòrum infantil. Aleshores, els nois voltàvem perduts sense gaires idees i formàvem grups efímers amb canalla d'altres carrers; també podíem apropar-nos a les noies, doncs la feina al camp i a les fàbriques s'aturava i no portaven cistells amb el dinar a sons pares; tampoc anaven a costura, a ca la Maria
Lluïsa. El cas és que el pare "Xarraín" era
una distracció nova i exòtica - vist ara, una mica surrealista -, amb les seves bromes i jocs de mans amb cartes monedes, pedres o el que fos. La canalla el seguíem encuriosits pels
carrers i caminscom si fos el flautista de Hamelin. Un dia ens mostrà les fotos
d’uns estudiants del col·legi d'on venia. Tots vestien l’hàbit amb caputxa com ell i, a mi, amb 9 o 10 anys, em va impressionar tant que vaig
córrer a casa convençut que volia continuar l'escolarització a Igualada per vestir hàbits com aquells de la fotografia. Es veu que la meva vocació teatral va tenir un
primer intent fallit abans de manifestar-se’m definitivament, no massa anys després. El darrer estiu que vingué, en una tarda particularment calorosa, se’ns
emportà a una colla de cinc o sis a fer una capbussada al pèlag Bullidor on ens feu despullar doncs no teníem els banyadors. Ell restà a la riba observant els nostres cossos nus entrar i
sortir de l’aigua, jugar i xipollejar innocentment com sol fer la canalla. En un moment donat que jo estava assegut en una de les roques
que vorejaven el petit gorg, vaig notar una substància calenta a l’esquena. Era en
Jaume de la Riba que, induït pel pare “Xarraín” s'hi estava pixant. Com és
natural la reacció de rebuig al fàstic em va fer tirar a l’aigua de cop mentre el
religiós i la resta de canalla reien. No recordo haver-me enfadat, de fet no
recordo res més que el fàstic i la molèstia dels tàbacs assedegats bevent i
mossegant les gotes de la meva pell mullada mentre deixava que el sol
l'assequés. Ara de gran comprenc que aquell monjo simpàtic no era més que
un pederasta o com a mínim un “voyeur” que es degué satisfer mentre fèiem el nostre paper de nens.
Quanta merda l'església, senyor! I no només.
Quan m’he desvetllat, no hi havia cap dinosaure. Una família aquí, una parella allà, un grupet d’avis i avies de Ciutadella conversant a prop
meu, així que he decidit fer el bany que em tenia promès. Sense onades i amb l’aigua
que ja fresqueja una mica, el bany ha estat fantàstic. La platja és tan plana
que he pogut endinsar-me en l'aigua caminant, ben bé fins a uns 200 o 250 metres, des d’on es té una immensa panoràmica de tota la badia. Des de Punta des Llaüt i la platja d'Es
Bot, fins les platges des Tancat, el majestuós penyal del Puig
Tremolor i la impressionant mola de la Punta de s’Àngel. He passat una
bona estona a l’aigua, fins que he vist que a ponent, la sorra s’anava omplint de petites figuretes. Quan he arribat a la sorra he
pogut comprovar que es tractava d'un grup d’unes quaranta persones amb tot l'aspecte de
ser de l’Imserso. Botes i bastons de caminar, pantalons llargs, motxilles
a l'esquena i palplantats admirant la bellesa. Ha estat el senyal per
acomiadar-me de la platja d’Es Bot. Ha donat molt més de sí del que esperava.
La cala per a mi sol durant una bona estona, un bany esplèndid i un record
inesborrable d’un dels paratges més estimats de Menorca.
Evocador el moment en
què he aturat el trasto a la carretera que serpenteja sota els pins ,per fer una darrera ullada a l’entrada de La Vall És un revolt on sempre hi romanc uns instants, silenciós, com la vegada que vam endinsar-nos a La Vall amb el Norbert. Just aleshores ha sonat I Got the Blues dels Stones. "Al llençol de seda del temps, trobaré tranquil·litat". Commovedora per oportuna. M'he emportat el moment.
He tornat cap a
Ciutadella i, com que l’he trobat buida, he deixat l’scooter a la plaça d’Artrutx i me n’he dirigit xino-xano cap a
S’oficina, un bareto fora de les rutes turístiques que està la mar de bé, prop
de la Plaça Menorca. Una pizza, un got de vi negre i un cafè, poden ser incondicionalment reparadors. A la tarda m’he perdut pels camins dels horts de la banda Nord de Ciutadella. Camí de Retxilleres, S’Hort de Ses Magranes, Son Bernat,
Son Fe, Rafal des Capità, Son Canaló, Son Escudero… Noms que he anat apuntant
perquè no els vull oblidar. M’he aturat cada
dos per tres a vagarejar encuriosit per entre els camps, els horts i els
tancats del bestiar, deixant passar la tarda buida fins que el sol ha començat
a estendre ombres d'una llum deliciosa de diumenge. Intimitat. Passar el temps sense parar atenció a res en especial, plaer material del "dolce far niente", retorn a Ciutadella, polida i recollida com sa primera vegada. Avui acaba la tercera setmana complerta a Menorca i entreveig l'encongiment d'estómac pel difícil llampec del retorn.
Tot plegat ha resultat una combinació d'estones lluminoses amb alguns dies plujosos, poca gent les darreres setmanes i un ventall de verds, blaus, rogencs i ocres com no recordo haver vist mai. L'obsequi de tornar a fruir d'allò que donava per perdut.
Com si l’illa sencera, amb familiaritat domèstica, s’ordenés al meu davant i s’endrecés per passar
l’hivern. Menorca prova de retenir-me temptant-me amb allò que no m'ha mostrat mai.
A la caiguda de la
tarda, les campanes de la catedral han acompanyat el passeig pel port camí de la posta, a Sa Farola, quan es barregen la claror de s'horabaixa amb la llum dels fanals. Una posta esplèndida, sense núvols ni boirina, d’una
transparència de pau que convida a la contemplació. Enamorat de Menorca una vegada més, penso en les hores deixades anar a les roques, al peu de Sant Nicolau, sota els blocs de pedra
Marès que alcen la torre sota la llum de l’ocàs; en amics, parelles, llocs, persones, coses que estim... Excés de lirisme, potser? No me’n penedeixo. Els llocs contenen la vida que els prestem, i ens la retornen amb interès a través de l’energia d’altres criatures que l'han recorregut. Màgia que ens
arrela desesperadament a certs indrets. Absurd és renunciar-hi.
Les llums cançoneres
del capvespre han acompanyat la tornada cap al moll on m’hi esperava el millor
dels regals. Els darrers dies al port, fent un cafè o passejant després de sopar, he observant com es buidava dels tendals d'establiments que tapaven la muralla - sa murada -, del moll de
llevant. Doncs bé, quan he arribat a l’alçada del Tritón, m’he adonat que ja no
en quedava cap, ni el d'aquest establiment. Una ordenança municipal els ha fet retirar per poder reordenar la zona portuària i transformar-la en peatonal. Mentre durin les obres també han fet retirar els iots i embarcacions
petites amarrades al moll. El resultat és un port despullat de tot artifici, amb l'imponent muralla a la vista. Què tal una tapa i una cerveseta amb gin en una de les quatre taules
buides que tenen a fora del Tritón? M'ha semblat un somni. Ni un sol moviment, ningú,
cap establiment entre el Tritón i l’edifici de l’antic Cafè
Balear, al peu de Ses Escales. Completament sol al port, degustant uns tacs de
formatge curat i unes olives negres. "Ni jo m’ho crec",
acabo d’escriure. Quantes atencions, Ciutadella!
