NOTES DE VIATGE. (21 DE JUNY 2016) AQUESTA ILLA T'ACULL, QUICO
- Aquesta
illa t'acull, Quico. I no acull a tothom,
hi ha a qui tira fora. Però a tu, t'acull.
Ens trobàvem ahir
na Consol i jo, asseguts en una habitació orientada al sud-oest d’una de les
darreres cases del raval de Ciutadella i prop de s’Hort de ses Magranes,a s'horabaixa
i davant la terrassa acolorida per les llums liloses i ataronjades del
crepuscle. Xerràvem d’això i d’allò davant una cervesa i una mica de maria. Han
passat molts anys i ha esdevingut un costum veure’ns, sempre que m’estic uns
dies a Menorca. Recordant vells temps sorgí a la conversa com ens vàrem
conèixer en Norbert, ella i jo aquell juny remot del 83, quan ella tenia Sa
Gavina, el minúscul bar entaforat en una cova natural de roca de sota sa Murada
al port de Ciutadella. Enyoràrem els entrepans de sobrassada i formatge tot
contemplant la posta del sol sobre els molls, asseguts als tres únics tamborets
de la minúscula barra de fusta. A la cova ressonava amb força Every
Breath You Take d’Sting, Sweet Dreams d’Eurythmics o qualsevol dels temes que es podien escoltar al Zeleste
de Barcelona. D’aquesta manera es projectava sobre Ciutadella i Menorca aquell
crit jove de caos i creació que ja s’esgotava a les nits de Barcelona. Un
parell d’anys més tard es tancaria definitivament el Zeleste de Plateria i l’ambient
del “rollo”, sense un pol d’atracció com aquell, s’aniria apagant mentre s’ofegava
entre plàstic, llums de neó i la nova novetat de la música tecno.
Va sortir a la
conversa el meu tradicional -i mai no reconegut del tot- "despiste". Coses
perdudes, algunes de tant valor com les claus d'una Norton Comando MK III
850 de finals dels 60; claus oblidades en panys, tovalloles, ulleres,
rellotges... “Però sempre s'han solucionat, és Menorca”, li deia jo. “Mai no m'he
quedat tirat del tot”. Vaig explicar-li la vegada que vaig tenir pana de
pobre amb la Benelli que havia comprat a l’Imma Colomer. Després de mitja hora plantat
a la general, sense que hi passés cap vehicle, em va trobar una patrulla de la guàrdiacivil,
assegut sobre la moto amb el cavallet posat, sense benzina, sense casc i
esperant sota el sol de juny que s’esdevingués un miracle. I el miracle va ser
que, no només no em van multar si no que van xuclar a través d’un tub la benzina
del dipòsit de la seva Sanglas al de meva moto. La Guàrdia Civil! “Paga Felipe”,
em van dir. Era l'any 1983 i feia un any que governava Felipe González.
Una vegada que vaig
haver de xarrupar benzina, a Eslovènia, tornant de Bòsnia, vaig estar marejat i
vomitant tres dies seguits. Va ser en aquest punt de l'anècdota que na Consol
va sentenciar:
- Aquesta
illa t'acull, Quico. I no acull a tothom, hi ha a qui tira fora. Però a tu, t'acull.
I me la vaig
creure. Me la vaig creure perquè tenia ganes de creure i perquè era bonic pensar
en l’illa com una entitat que pot prendre consciencia a voluntat i establir contacte
amb les persones. També me la vaig creure perquè jo mateix he tingut la
temptació de pensar-ho. Com si l’illa m’oferís la ma quan em trobo a soles amb
ella en qualsevol indret aïllat. Més d’una vegada he sospitat la seva presència
talment un batec lent i soterrat que d'alguna manera es relacionava amb
mi. Em pot passar quan acluco els ulls embriagat i la respiro a fons. “És quan
dormo que hi veig clar”, deia J. V. Foix.
Sigui perquè demà a
aquesta hora em trobaré al vaixell de tornada, sigui perquè després de tantes
setmanes a Menorca, m’ha calat més que altres vegades l'excepcionalitat completa
que m'ha envoltat aquest temps, el cas és que em retorna l’asseveració de na
Consol a cada lloc on em trobo .
Per començar, a quarts de set del matí Ciutadella s'ha
vestit de llum de diumenge amb el resplendor diàfan i fresc de les grans
ocasions. Lluminositat que m'ha acompanyat la resta del dia.
Poc després de
sortir de Ciutadella pel Camí Vell de Maó en direcció a Ferreries, de reüll he
vist que el cadenat de la tanca d’un vedat de caça, no hi era. M’ha cridat l’atenció
ja que era la segona o tercera vegada que passava per davant d’aquest camp aquests
darrers dies i ni enguany ni en altres anys recordo haver-la vist sense el
cadenat. M’he aturat, he obert el pestell i he empès la tanca. Un camí
descuidat i amb aspecte de poc transitat
m'ha conduït fins un bosc petit de pins a través d’uns grans camps llaurats,
encerclats per murs de pedra. Un racó deliciós, amb la temperatura exacte i amb
el so de la brisa entre les copes dels pins que des del primer m'ha provocat un
pressentiment de placidesa. En apagar el motor i baixar de la moto, el silenci
s'ha imposat mentre jo he restat una estona llarga absent, quiet entre olors
de resina de pi, la vella coneguda olor de la resina dels boscos d’infantesa, i
de ginebrons.
He sentit la soledat com una brisa que en acaronar la
pell n’eriça el borrissol acompanyat de la pausa del matí, els xiscles dels
oronells i pel sol que jugava a fet i amagar entre les branques dels pins. Aleshores,
envoltat d’una energia que aparentava emanar del meu cos, m'he disposat a caminar
fins un terreny llaurat proper al que s’hi accedia per una tanca oberta,. Els
peus semblaven no tocar el terra talment hagués entrat flotant en un marc
aïllat de la resta de l'univers, contenidor d'alguna mena de benastrugança que feia
l’efecte de surar en l'ambient d'aquell lloc des d'un temps indeterminat; tres
mesos o cinc mil anys, tant li fa. Semblava provenir potser de l’energia d'un
gran amor esdevingut a l'entrada d'un capvespre de tardor, o bé d'uns marrecs
que, ignorant-ho, acabaven de viure les millors hores de llurs vides en
inventar un joc nou. Qui sap si d’uns vells amics que s'havien retrobat molt de
temps després d'haver perdut el contacte. Fos el que fos aquell breu moment que
no ha durat ni per fer tres passes, m'ha fet l’efecte d’entrar en un estat de delícia
inabastable que per uns instants m’ha suspès en l'espai i en el temps, com si el
meu cos se sostingués gràcies a la força estranya. En acabar de travessar-lo m’he
retrobat amb el meu caminar de sempre.
Tal vegada la màgia
no sigui més que això, un rastre d'emocions arrapades a llocs custodis d’un
poder que, en determinades circumstàncies, esdevé perceptible als estranys. Qui
sap si és no és. És l’illa que t'acull, m'ha recordat un ocell quan saltava
d’una branca a una altra i m’he encaminat cap a la costa Nord pletòric de la
nova energia.
Un bany reparador,
del tot necessari després de recórrer la carretera i el camí fins arribar a
Cavalleria, aquest darrer tram a peu. Refrescat i sense rastre de fatiga he
decidit seguir el Camí de Cavalls fins a Cala Mica, una de les cales que
més m’atrauen de Menorca. M’atrau el mur de pedra emblanquinat amb calç, com
una barana que ressegueix l’orografia del terreny dibuixant un gest, el qual
afavoreix la personalitat blanca i gris de la cala. També em fascina la llarga tanca
que, emblanquinada com una barana, serpenteja
seguint l’orografia del terreny a la banda de ponent i on uns esglaons
comuniquen el camí amb la sorra, cosa que sempre m'ha fet pensar en una mena
d'entrada a un jardí particular. Es tracta d’una cala entre roquers
baixos i bastant verticals, petita però ampla, oberta i de sorra gruixuda que
recrea un paisatge lleugerament
desolat i captivador.
La
sorra gruixuda s’acaba així que toca l’aigua i continua en un codolar curull de
flora marina que s'enfonsa ràpidament entre mates de posidònia. A la riba, a l’albir
dels corrents, la sorra crea unes petites escalinates semicirculars sota
l'aigua. Així que he decidit fer el darrer bany d'aquest viatge encaixat en una
espècie de tron, amb l'aigua fins a la cintura i sol com no havia pogut estar
des dels primers dies d’aquesta aventura. M'ha tornat a venir a la memòria na
Consol. Que a dos dies de Sant Joan em trobi a plaer en una platja de Menorca,
sol, i amb la sorra, l’aigua i la temperatura ideals sota un cel perfectament
blau, només es pot entendre - m'he deixat convèncer- si l’ illa, no només
m'acull com diu na Consol, si no que a vegades em fa regals com aquesta estona.
Per això li he reiterat el meu afecte amb el reconeixement per la perdurabilitat dels compartits amb tantes persones
tan estimades. Compto amb què alguns d’aquests moments quedin capturats en el
temps com traces d’emocions que algú, en un altre moment, els pugui rescatar
com m'ha passat a mi avui.
Menorca
és un refugi on retrobo intactes inconcretes vibracions. A vegades, aquests
darrers anys, m’he sorprès preguntant-me si, com més torno a Menorca, d’alguna
manera més me'n allunyo. Els anys que vaig viure a Sant Pere després de
separar-nos la Rosa i jo, no hi vaig
poder venir per raons de supervivència econòmica i anímica. Quan vaig tornar-hi
a finals dels noranta, encara vaig trobar l’illa preservada, quasi com l’havia
deixat anys enrere i no va ser fins el 2002 quan em vaig adonar d’alguns canvis
que lamentava. Platges on abans tothom anava a pèl, no hi havia quasi ningú o les
poques persones que la gaudien passaven desapercebudes, camuflades amb l’entorn
de bosquets o de roques. En pocs anys es trobaven plenes de gent, la majoria en
banyador o bikinis complerts sota para-sols a tocar de l’aigua. Les puntes de
cigarreta a la sorra, venedors de gelats o de fruita a preus caríssims s’havien
convertit en habituals. En massa establiments, pel meu gust, el que abans solia
ser un “bon dia” d’entrada s’havia transformat en un buenos dias. I és
que el 2002 hi va anar a passar les vacances d’estiu l'aleshores president del
Govern espanyol, José Maria Aznar. Vaig imaginar que potser hi havia arrossegat
una cort de persones indocumentades que no sabien on es trobaven amb la
voluntat tant sols d’admirar el lloc on
hi havia anat algú tant important per elles. Les maneres barroeres d’aquella
gent, sense respecte per la netedat de l’illa o la velocitat desproporcionada de
llurs vehicles en camins estrets i polsosos van minvar bona part de la tranquil·litat,
la intimat i el silenci característics de l’illa. Clar que la pressió creixent
d’un turisme cada cop més global, la manca de recursos econòmics per aguantar
la temporada fluixa de l’hivern, la mala gestió d’alguns pagesos o el decaïment
de les indústries del calçat, les ceràmiques o les canteres de pedra marès,
també han anat conformant la Menorca actual. Des d'aleshores, vulgui o no, quan
em trobo en un indret amb massa gent pel que estava acostumat, Macarelleta per
exemple o Pregonda, em sento incòmode pel fet d’esdevenir, jo també, part de la
massificació. I em fa mal, perquè trobo a faltar confondre’m amb el paisatge com
abans i la relació natural amb els llocs sentint formar-ne part. A Menorca,
d'alguna manera he pogut retrobar-me amb fantasmes d'algunes de les millors
etapes de la meva vida. Les vegades amb la Rosa o el Norbert, els viatges amb
l'escola o el grup d’El Mentider, les estades a les cases dels carrers Sant
Joan, Sant Rafael, Sant Francesc, a Es Mercadal....
Probablement els canvis soferts per l’illa només posin de relleu el desassossec
que em crea l’evidència de trobar a faltar aquestes persones i moments.
També la solitud,
ara només identificable fora de temporada, ha establert un vincle de
continuïtat entre la meva infància i Menorca. Moltes vegades la llum tan neta m'han
donat la clau de la connexió que faig entre Menorca i Sant Pere. M'agrada
passar pels carrers antics de Ciutadella de dins sa Contramurada, silenciosos i
on les escasses persones que hom es creua encara saluda. Aquesta confiança genera
en mi una sensació de pertinença semblant a la que tenia de petit durant els
estius al Penedès i em sento menorquí en reconèixer-me els altres en tornar-me
la salutació. Però la felicitat sostinguda en el temps no existeix tot i que a
vegades pugui sorprendre’ns en instants breus que, quan són convocats més tard,
ens mostren el feliços que van arribar a ser. Poden desaparèixer durant un
temps, però Menorca sempre em retorna un estat d'ànim on més he pogut sentir-me
jo mateix.
Ara em trobo a mig
camí de Mercadal, al Camí de Tramuntana. Tot i que el paisatge segueix
pràcticament com sempre, aturat sobre la moto amb el motor apagat, em costa
recrear el sabor d’altres moments. Com si els tingués a tocar però que en
intentar apropar-m’hi, al mateix temps la distància me’n allunya. Fora hòsties!
El dia bé s’ho val. M’espavilo i m’arribaré a dinar una de les mega-pizzes de l'Oar.
Avui premi!
Quan acabi de dinar
recorreré els itineraris cap a Son Vivó, Sant Joan i Macarella per
acomiadar-me’n, com en aquelles tornades de platja de finals dels 70 quan
muntava despullat la moto en tornar de qualsevol de les platges del Sud on
havia passat el dia sol; no calia posar-me els pantalons fins que no entreveia
Morverdre Nou. Faré parada a Sant Joan
per acomiadar-me com cal del meu racó, assegut al banc tant blanc del petit porxo
de l’ermita. Més tard posta des de sa
Farola. I passaré pàgina.
P.S.
P.S.
Ahir dimarts, dia de la setmana en què s’obre al
públic la capella de Sant Joan de Missa no vaig poder visitar-la doncs estava
tancada per trobar-nos precisament en la setmana de Sant Joan. Ja em resignava
a no tenir cap foto de l'interior de la capella. Però avui, en passar-hi per
davant, camí de Macarella, l’he vist oberta de bat a bat amb una colla de
persones que l’engalanaven per a la celebració de la Diada Nacional dels Països
Catalans. L'he pogut visitar per dins, fotografiar-la a pleret i acomiadar-me’n
com volia fer ahir. L’estat d’ànim torna a unir-me a l’illa. I és que m'acull.
Se'ns dubte.
