L’ETAPAAquesta etapa del camí de Cavalls comença a
l’antiga estació marítima del port vell de Ciutadella. Pel carrer de Santa
Bàrbara, primer, i després pel de sa Moradeta, vorejarem els plans de Sant Joan
fins a arribar a la plaça des Born. Un cop travessada la plaça dels Pins,
agafem el carrer de Mallorca, per sortir de Ciutadella passant per la platja
Gran. A partir d’aquí, girant a mà dreta per una rotonda, caminarem per
diverses zones residencials, passant per la nova estació marítima i cala
Santandria, fins a cala Blanca. Tot plegat, 9,5 km d’asfalt. Des de cala
Blanca, el camí transcorre seguint la línia de la costa per un camí pla i
pedregós que ens durà al final de l’etapa, a 1 km del far de cap d’Artrutx.
Distància: 13,2 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h
L’ENTORN
El recorregut
d’aquesta etapa el podem dividir en dues parts ben diferenciades. La primera
meitat travessa Ciutadella i bona part de les zones residencials de la costa de
ponent de Menorca. Val la pena aprofitar-ho per fer una visita a fons pels
carrers antics i els edificis històrics de Ciutadella. Des de cala Blanca fins
al final de l’etapa, recorrerem un camí pla i poc accidentat, resseguint un
litoral de penya-segats marins de poca alçada, amb una comunitat vegetal molt
interessant. El matollar costaner de cap d’Artrutx hi destaca la gran
abundància de socarrells, planta endèmica de Balears, que veurem florits a
finals de primavera.
NO T’HO PERDIS
• Ciutadella: Val la
pena aprofitar per passejar pel port vell i fer una visita a fons pels carrers
i edificis històrics del casc antic.
• Torre de Santandria:
Torre de defensa construïda durant la segona dominació anglesa (1799). El
recorregut voreja cala Santandria passant-hi ben a prop.
• Naveta d’habitació:
Restes d’un edifici d’ús domèstic del període pretalaiòtic (2000-1500 aC). Es
troba just darrere de la platja de cala Blanca.
• Far d’Artrutx:
Construït l’any 1858 i automatitzat a finals de la dècada de 1980, és un bon
lloc per veure les postes de sol amb Mallorca com a teló de fons. Actualment, a
les seves instal·lacions hi ha un bar restaurant obert durant la temporada
turística. Més informació sobre el far d’Artrutx.
Noms de llocs: Cap i Far d’Artrutx, Punta de Tramuntana de
sa Cova des Moro, Punta de na Guinavet, Barraques de s’Home i de la Mar, Bancal de son Olivaret, Cala i
Punta des Sac des Blat, Es Bel Sant, Marina de son Olivaret, Cala Aixada, Marina
de So Na Marineta, Sa Boida de n’Aleix, Cap Negre, Camí i Cala en Bassó, Son
Morro, Punta de na Freda, Cala en Bastó, Punta de na Fonda, Racó de ses
Bardisses, Es Boi de ses Sirvies, Son Cabrisses, Punta de s’Aigua Dolça, Cap de
na Paret, Cala Blanca, Punta d’en Quintana, Roca Tombada, Punta Rafelina, Cala
Fetge, Punta Rafelera, Clot de sa Cera, Cala de Santandria, Sa Caleta, Es Castellà,
Racó de ses Avellanes, Cova de ses Tres Boques, Pont Puós, Punta de son Oleo,
Punta des Pagre, Punta i Cova des Gegant, Punta Prima, Ciutadella
NOTES DE VIATGE. (08 D’OCTUBRE 2018): PERILL.
He vist que el matí aguanta,
humit, lleugerament ventós i fred però sense pluges. Així que he engegat el
trasto per seguir el Camí Vell cap es Molí
de Dalt fins on em trobo ara, al camí de Son Guillermo en una barraca enrunada que es troba just abans
de la baixada cap a l’entrada del Barranc d’Algendar i on, no sé ben bé perquè ,
acostumo a tenir-hi tirada per passar-m’hi algunes estones. El lloc, segons el
mapa, és el Desmamador de Baix, suposo que en relació a les vaques, com tants
noms a Menorca. El cel i els núvols es mouen imperceptiblement i la llum és
agrisada i amenaçadora. Escolto el silenci una bona estona i observo
pastar uns rucs al prat del darrere ,aliens a tot. Realment el silenci
intimida per absolut, sense el cant de cap ocell ni el brunzir de cap
insecte.
Estic temptat d’arribar-me
al barranc d'Algendar però el seny
s’imposa i m’adverteix que ajuntar l’amenaça
de tempesta amb un torrent no és la millor idea. Penso en un lloc alt i decideixo
visitar les runes del Castell al pic de Santa Àgueda, tercer “cim” de Menorca
després del Toro i la serra de l’Enclusa. Mai no hi he estat, no és gaire lluny,
el pensava fer un altre dia i una
vegada, fa anys, vaig buscar-ne el camí però estava tancat. M’encomano a la
meva sort per tal que el dia aguanti com fins ara, sense pluja. Em desviaré cap
a la general pel Camí de Binigarba i, abans de Ferreries, giraré cap a
l’esquerra pel camí d’Els Alocs i Son Ermità.
És un veritable home d’enlloc
Assegut a la seva terra enlloc
Fent els seus plans d’enlloc per a ningú.
No té un punt de partida
No sap cap on va
No és una mica com tu i jo?
No sé l’estona que fa
que volto per l’extensió considerable de terreny i feixes a diversos nivells, antics
horts closos, l’aljub, les torres i el castellet, que formen el conjunt de
ruïnes del Castell de Santa Àgueda. La visió de l’Illa des del mur de pedra on
em trobo assegut és impressionant. Encarat al Nord, albiro des del Far de
Cavalleria i la part posterior de la badia de Fornells fins la zona de Pilar i
Algaiarens i encara es pot endevinar la corba plana de la costa, després de
Cala Morell cap a Punta Nati. Apuntant a l’Oest es domina la part central de l’illa,
travessada per la carretera general. Cap a Migjorn s’endevina Mallorca a
l’altra banda del canal, sorgint del mar. I bona part de la costa sud, fins a
quedar tapada per la serra de l’Enclusa. A la part sud-oest sembla que és on es
concentra la tempesta. A l’Est, amb alguns clars, la vista arriba fins al Toro,
a l’esquerra de la serra de l’Enclusa.
M’ha sorprès el ben conservada que està la pràctica totalitat del vell camí romà que s’enfila fins al capdamunt del pic. Impressiona sentir sota els peus les pedres com altres les han sentit, segles enrere. Tot plegat, la pujada, una meteorologia com per habituar-se a una concepció diferent del temps i l’espai. Visitat per primera vegada Santa Àgueda, m'ha semblat, en alguns moments, com si retornés a les estones passades al Castell de Mediona, a l’Alt Penedès, en llunyanes trobades familiars, amb gent de Sant Pere o, ja de més gran, amb amistats de Barcelona. M’agradava contemplar la Torre enmig del bosc, ara cremat, i emparrar-me per les restes mig derruïdes de l’escala interior, tot seguint al meu germà Xavier. La festa del casament del Toni i l’Àngels, al pati de rajoles de toba, l’anar i venir buscant bolets al bell mig del bosc que ara ocupa una urbanització il·legal… Santa Àgueda ha resultat un lloc nou i a la vegada estranyament familiar que he estimat des de l’arribada. Un lloc nou que m’hauria agradat compartir amb persones estimades. Sembla que cap el Nord, els núvols es separen i deixen veure forats de cel blau. Contrasta amb el SO on es concentra una negror considerable sobre Mallorca.
Arribar a Ciutadella,
entrar a l’Oar per fer una pizza i començar a plovisquejar, ha estat tot u. He
tingut sort de no mullar-me i, encara influenciat per record de l’estona a Santa
Àgueda, continuo pensant que l’Illa m’acull. Espero la pizza amb una cervesa al
meu davant i unes patates fregides al "punto de sal" que dedico al meu cardiòleg. Crec que aquesta
tarda m’arribaré amb la moto fins el cap d’Artrutx per mica que millori el
temps.
Una mica abans d’arribar
a Artrutx, passat Son Cabrisses, m'he aturat un moment al Camí de Son Vicent.
Allí hi ha unes quadres que havien estat d'en Biel, germà d'en Joan i n'Àngel
de ses Persianes. Fa anys va morir, però el 85, quan el vam conèixer amb en
Jaume d'Es Glop, en Kike i altres persones del port de Ciutadella que no
recordo, va ser per anar amb els seus cavalls fins a Son Saura en un dels dies
més feliços a Menorca que recordo. Aquell dia ens va explicar que amb prou feines
coneixia res més que Ciutadella. Només havia estat a Maó un parell de vegades
en tota la seva vida i mai no havia sortit de l'Illa. Aleshores devia rondar la
quarantena. Era un home taciturn però molt agradable que va ser un més entre la
‘colla de catalans
i algun foraster’, com va
definir al grup. El recordo caminant descalç per la quadra sobre una capa de
fems, orins i palla, mentre guarnia els cavalls i carregava de menjar i aigua
les alforges d’un ruc que va resultar ser també la seva muntura. D’aquell dia
tant extraordinàriament brillant en guardo tres records que encara m’impacten. El so del trot d’el cavall en el terra del
camí, una catifa de pinassa que apaga el pa-ta-trap dels cascs, a l’ombra d’un
bosquet entre les Torres Saura Nou i
Vell, tant baix que m’obligava a muntar ajupit sobre el cavall. L’impressionant
moment quan ens vam aturar al cim d’un turó per reagrupar el grup, i sobretot
esperar el ruc d’en Biel. Quan ens vam girar cap a ponent, podíem contemplar
tota la plana fins al Cap d’Artrutx, amb el Far retallat contra un sol rodó,
vermell i brillant sobre el mar platejat, enmig d’un cel blau i magenta que ho impregnava
tot d’una boirina que semblava de vellut. Quan ens giràrem cap a llevant, una súper
lluna plena semblava néixer del mar, omplint de llum platejada les allargades ombres
de la costa de Son Saura que ja no cobria la llum del Sol. En aquell moment vaig
considerar un luxe poder contemplar a la vegada la posta de sol i la sortida de
lluna. I encara ho considero. El tercer record
que en tinc és l’entrada al mar muntant els cavalls negres, fins al punt de no fer terra.
Es veu que les bèsties es volien refrescar i així que van trepitjar la sorra,
van córrer decidits cap a l’aigua, com un sol cavall.
Ostres! A mig camí
d’Artrutx m’he adonat que amb prou feina tenia benzina per arribar . Un cop a
Artrutx he preguntat per la benzinera i m’han dit que no n’hi ha. Bé… què hi
farem! Faré el tram 11 de Ciutadella a Artrutx a la inversa que havia previst fer el mateix dia que
visités Santa Àgueda! Així l’ordre dels factors i el canvi d’avui no alterarà
el resultat, o viceversa...Quan arribi a Ciutadella compraré un parell de
litres de benzina i tornaré amb autobús a recollir el trasto. Voldria arribar a temps de quedar amb
la Susanne, doncs em sembla que demà parteix cap a Barcelona i Alemanya. L’any
79 durant el viatge amb la Rosa i el David la Impala amb què ens desplaçàvem
també es quedà sense benzina en aquesta mateixa plaça i la tarda amenaçava
tempesta. Com avui, també vaig anar fins a Ciutadella, aquell dia en taxi, per
tornar amb un dipòsit amb benzina.
Del tram de camí des
d’Artrutx a Ciutadella, poca cosa a dir. Fins a Cala Blanca el camí voreja la
costa amb espadats que es diferencien
poc de la costa entre Ciutadella i Punta Nati. El més rellevant avui és
l’amenaça constant de les nuvolades que m'intranquil·litzen una mica… A veure
si al final encara em mullaré! A Cala Blanca, com que ja tot és urbanitzat, he
decidit preguntar per un bus enmig d’un carrer de xalets entre pins. De cop i volta veig un bus
i m’adono que estic just a la parada.
- Va cap a Ciutadella?
Sí, va a Ciutadella.
Què? M’acull o no m’acull l’illa? Just en arribar a casa ha caigut un ruixat
breu. Contemplo la possibilitat de deixar la moto a Artrutx fins demà al matí i
no arriscar-me a una mullena més que probable, però em fa mandra a l’avançada
passar la moguda a demà, abans de planificar el dia. Miro el radar - que ja he
instal·lat a l’Ipad -, i veig que disposo d’una hora, hora i mitja abans no
torni ha haver-hi risc de pluja, decideixo arriscar-me. Són prop de les sis de
la tarda i sé que tornaré quan ja serà fosc, no obstant tiro endavant.
He anat corrent fins el
basar per comprar un dipòsit de plàstic per a la benzina, tot seguit a la
benzinera, i sense parar, de dret fins a la Plaça dels Pins a buscar el 65,
tot, en poc més de 20 minuts. Al cap de cinc minuts ha vingut el bus de les 18:00
h. Pels volts de Cala Blanca, just a l’horitzó, un sol ponent de llum estranya
i inquietant ha sorgit de sota la torbonada de núvols negres, il·luminant per
uns moments la nit aparent que ho envoltava tot. Massa fosc per l’hora en aquesta època de l’any, he
baixat del bus, he omplert el dipòsit i, quan anava a engegar la moto, han
començat a caure unes gotes grosses i pesants. M’adono, tard, que he fet cas omís dels darrers avisos que he
anat rebent durant tot el dia.
Ha començat a ploure
de debò just en allunyar-me d’Atrutx. He notat com augmentava la
intensitat de la pluja i he accelerat per la carretera mullada mirant d'avançar-me
a la pluja. La cosa ha funcionat més o menys fins que han arribat els primers
revolts. Allà he hagut de frenar i avançar en direcció diferent a la de la
pluja, per la qual cosa he notat com m'atrapava de ple el patac d'aigua. Hores
d’ara jo ja estava xop de cap a peus i darrere la visera, on lliscava l’aigua
amb força, veia poca cosa més que un calidoscopi de llums dels pocs cotxes que
circulaven en direcció contraria. Alguns s’havien aturat. Amb prou feines es
veien els límits de la carretera, i per descomptat cap edifici. Estava al bell
mig del núvol amb uns vents canviants que feien perillar la meva estabilitat. I
a sobre els llamps! Cada vegada eren més freqüents i sentia algun espetec
abans del tro. Però no podia fer res més. No veia cap lloc on resguardar-me. És
un suïcidi contemplar els llamps des de tant a prop d’on cauen i haver de
seguir i seguir. De tant en tant passava per un transformador elèctric de la
carretera, un, dos, tres, potser quatre… M’espantava que hi caigués un llamp just en
passar-hi pel davant doncs són a tocar de la carretera. La força de la tempesta era
desmesurada i estava realment acollonit per la manifestació brutal de
la naturalesa.
Finalment he aconseguit arribar sencer a Ciutadella on m’he sentit
segur i protegit pels edificis. No m’ho he pensat dues
vegades. He deixat el trasto al carrer Alaior quan encara plovia fort i he
avançat ja del tot indiferent a la mullena pel Carrer Estret fins l’Hogar del Pollo. He
deixat darrera meu un rastre d’aigua en entrar i la gent em mirava entre
divertida i estranyada. Tinc molt fred i em demano un Gin que m’he guanyat.
Entra bé, molt bé. En demano un altre i sembla que el fred s'escapa.
M’assec en una de les
taules i em demano una ració de faves. Respiro a fons, alleugerit i em vaig
tranquil·litzant tot i que la sensació de mullena ho domina tot. Una noia
bromeja amb els ulls sobre la meva mullena en recollir una copa de la barra i
passar pel meu davant. Va a seure a la taula on està amb altra gent però ens
seguim veient. Ens hem caigut bé i ens agrada jugar, almenys a distància. Agraeixo
la mica d’escalfor que em proporciona el gin i el menjar calent que acaben de
refer-me. Pago i surto del local. Un cop al carrer i a través de la
finestra veig la noia parlant amb un noi. Ella mira cap on sóc i li faig l’ullet.
Ella aprofita que el noi mira el plat i em torna l’aclucada d’ulls amb un
somriure. Com seria de fàcil viure sense pors ni prejudicis. N’estic segur que tothom sabem com
fer-ho, aleshores, a què esperem?
Arribo a Ses Persianes. Ja no plou. Em sap greu
no haver-me pogut acomiadar de la Susanne, però estic esgotat. De Ses Persianes
aniré a la dutxa i al llit. Hi faig un tallat entre algunes mofes sobre
la meva “sort”. Després d’una dutxa calenta i de deixar la roba estesa al bany,
em fico al llit a escriure les notes i comprovo sorprès que només són dos
quarts de deu! Els dies intensos tenen aquestes coses. Menorca segueix essent
molta Menorca i es reivindica a cada pas. Com m’estimo aquest cony d’illa!
M’acull, sí, però em tracta com vol i avui he après que em farà gruar tant com
pugui la meva intenció de no tornar-hi. M’alegro de seguir viu.
