30 d'abril

Ja demà i al vaixell de tornada, contemplo l’illa com desapareix ràpidament en l’horitzó i pren força el comiat amb na Consol. A reveure, polit, com tantes vegades m’ha ressonat el seu “Quico, aquesta illa t’acull”. I sí, la meva timidesa m’ha impedit demanar-li acollida en tots aquests anys, quan podria haver estat el més natural. Probablement la seva generositat m’hagi fet veure no només l’absurditat dels compliments entre amics, si no també el despropòsit de renunciar a tot el que encara experimento quan estic a Menorca. Repasso algunes notes d’aquests dies i interioritzo que en la següent estada, tornaré a topar-me amb noves sorpreses ingrates, nous desencants i més d’una frustració; però l’aprenentatge d’aquest viatge, culminació dels dos anteriors en què he trobat tant canviada l’illa, m’ha servit per relativitzar-ho tot una mica. No sé a quin tipus de Menorquí m’assemblo més, si al que es resigna amb apatia o al que justifica els canvis desordenats amb la mica de cinisme que comporta l’assimilació d’aquests.

A vegades, quan s’espaien les anades a un lloc que has estimat molt i que voldries estimar encara un temps més, la relació entre la passió dels primers moments i la tebior sobrevinguda pel distanciament, pot confondre’s amb un punt d’insatisfacció, com un desarrelament, com qui vol I dol. Aleshores el desig recula i s’apropa a la indiferència, com entre dos focs. Potser t'estimaries més que la darrera trobada ja no hagués tingut lloc, poder aturar a temps el regust aspre de la rancúnia. Però no deixa de ser un miratge, una il·lusió que permet sobreposar-te. Quan et sobreposes, però, t’adones una vegada més que no hi ha cura per a l’amor, com desvela Cohen. No hi ha res a fer. Malgrat que el desamor sembli entrar per la finestra t’adones que, finalment, quan s’estima, és per sempre. A reveure, polida.

29 d'abril

Darrer dia. Els darrers dies de les meves estades a Menorca sempre em plantejo viure’ls de manera una mica especial. De fet els recordo quasi tots, barrejats naturalment i sense poder assegurar a quin any pertany el record fixat, però els mantinc guardats a la retina, alguns de força antics. El cop que vaig haver de fer autoestop amb la Norton, una moto de 210 Kg., i no obstant va parar un pagès que conduïa una furgoneta 2CV i que em va permetre carregar la moto a la caixa del vehicle,  com si fos el més natural del món; la boira que a primera hora del matí s’esfilagarsava arrapada al terra en passar per es Pla Verd, al peu de la serra de s’Enclusa, viatjant de paquet a la Vespa del Kike; la pluja enrabiada per la partida que acompanyà el vaixell fins que perdérem de vista l’illa rere l’horitzó; una munió de darrers banys ben concentrat en no perdre’m-en cap detall, a Binigaus, a Son Saura, a Cala Mica, a Macarella i Macarelleta, a Mesquida...

Sé que avui prestaré una atenció especial a tot el que faci, per retenir les emocions d’un dia que mai no s’assembla als altres. Fa temps que vaig comprendre que la millor manera de fruir-ne a més no poder del darrer dia, consisteix en deixar-me portar per la improvisació i permetre que l’escàs temps que em resta flueixi sense filtres.

Les rotondes de la ronda de Ciutadella i en general de Menorca, són les més ben parides que conec per passar-hi en moto.

Em dirigia cap a Ferreries quan he parat l'atenció en el cartell que indica el camí de cala Pilar. No m’ho he pensat ni dues, ni mitja vegada. Intermitent i cap a cala Pilar.

A l’aparcament que es troba al peu del camí de Pilar hi ha només un parell de cotxes, però m’inquieta un autocar. Falsa alarma. La classe dels aneguets de P3 ha sortit d’excursió i estan fent jocs en una clariana del bosc, prop del camí, sota l’ombra de l'alzinar.

-          Bon dia, els dic en passar.

-          Bon dia, em responen dues mestres.

-          Bon diaaaaaaaaa! Xisclen els aneguets.

I continuen amb els jocs. Tothom xerrant en català. Quina enveja!

Com que per facilitar el Camí de Cavalls ha canviat lleugerament el camí que travessa el bosc, intento seguir el camí que seguia fa més de deu anys. Al principi tot anava bé, fins que el camí ha desaparegut com per art de màgia enmig de la vegetació. És clar que ha tingut temps suficient per esborrar qualsevol rastre en alguns trams transformats en torrenteres. Sort que entre branques i troncs he aconseguit emparrar-me fins el cim d’una de les dunes que domina el roquissar i cau bruscament fins a la cala. Com que ara està prohibit el pas per davant les coves arribo fins a la sorra per les escales construïdes per facilitar el Camí de Cavalls. Pilar, tota per a mi.

L’arribada és espectacular realment i l’estada tant encisera que podria passar-m'hi tot el dia. Potser ho acabi fent tanmateix encara que em requi per tots els indrets que deixaré al marge.

Ve gent, vull retenir la llibertat que m’ha permès ocupar tota la cala durant les darreres dues o tres hores. És el senyal per partir. Adeu Pilar i a reveure. Escric el meu avatar en un trosset de ceràmica trobat entre els còdols d’una minúscula cova i el deposito al costat del rajolí que fa de font, al peu del petit altar que sosté la figura de la verge del Pilar.

Al bar Peri, a Es Migjorn Gran, el moment és de nou esplèndid, com si el temps hi romangués suspès. De fons, un tema tranquil de Chet Baker, de Blue Note, acompanya a la perfecció la tapa de bacallà amb ceba i un punt de sobrassada que és per no oblidar. Ja l’havia tastat en una altra ocasió i sabia què venia a buscar. A veure si l’encerto amb una mica de formatge. Clavada! És només un semi-curat, però és sa cirereta del pastís.

I cap a Binigaus com en els vells temps, sense pensar-m'ho. I com sempre, Binigaus no falla. Espectacular, millor fins i tot que fa tres dies. Feia molts anys, molts, que no trobava la platja com avui, amb tanta sorra i l’aigua tant transparent i calma.

En refer el camí, hores més tard, una darrera ullada a l’extensa platja i al camí que serpenteja damunt el marge, tot resseguint la part de la sorra on s’hi troba més gent. M'estic de resseguir-lo de nou com faria per no perdre’m la posta a Sa Farola. Un clàssic.

Al darrer moment, en passar per davant la barrera del Camí des Pins, no puc estar-me de recórrer una vegada més aquest lligam boirós amb la infància a Sant Pere que em provoca el sol fet de passar-hi; com si tornés a tenir onze anys i amb la colla d’amics ens aventuréssim a contradir als nostres pares circulant per la carretera deserta que discorria entre l'ombra de grans plàtans .

Com sol fer, Menorca m’ha ofert un darrer dia exultant. I com solc fer, m'he deixat portar com una fulla al vent. Com si demà ja no em despertés al lloc on m’adormiré avui.

A s’horabaixa, en creuar la Plaça des Born per baixar cap al port, quan el sol resta suspès per uns instants a les façanes dels edificis, les campanes de Santa Maria toquen, mandroses, a morts.

Clang... Clong...

A la nit, després d'una queixalada al Casino, asseguts a la fresca amb na Consol, ens dirigim a casa seva, on conversem fins ben avançada la entre cerveses amanides amb algun gin. En recalcar  que és la primera vegada que em quedo a dormir a casa seva, tot i haver conegut els pisos al costat del Cafè Balear, al port i el de sa mare prop de sa Contramuarda, va i em llença,

-    - Mai no m’has demanat res. Que visc a Ciutadella, Quico! Tots els amics de fora l’illa m’han demanat per venir i a passar uns dies a ca meva. Tu mai no ho has fet. A què esperes?

La seva pregunta esvaeix els meus dubtes sobre “tornar o no tornar, heus aquí la qüestió”. Gairebé m’hi comprometo encara que només sigui per retornar a na Consol tot el que li dec sobre el coneixement de l’illa. Quan jo no era més que un nouvingut, delerós de sol, platges i una mica de festa a la nit, va ser ella qui va obrir-me la porta a platges quan eren encara verges i solitàries de debò, de quins camins em calia descobrir per arribar a indrets amagats, i el seu amor per sa seva roqueta, ara també meva, va desvetllar-me la curiositat. Gràcies a na Consol, i també a n’Àngel o en Joan de ses Persianes, que no m’he sentit mai com un foraster o un turista. Així he pogut teixir complicitats amb cada macar, cada marge, cada dia de sol o de pluja o de vent, com si realment hagués viscut a Menorca. Després de només una hora i mitja de son, he trucat a la porta de la seva habitació per acomiadar-me.

- És l’hora de partir, me’n vaig, gràcies per l’hospitalitat -  l’hi he dit fluixet des del llindar de la porta.

- A reveure, polit...

28 d'abril

He dedicat el matí a passejar per la munió de botigues del centre de Ciutadella. Al final m’he decidit a comprar uns pantalons i algunes camises i samarretes a Can Fullana, davant la Catedral de Santa Maria. Abans d’anar cap a l’hotel a dinar, me les he enviat per correu a Vilanova i així evito carretejar la roba amunt i avall.

 

Com els darrers viatges dubto en tornar o no a Menorca. Marxaré una mica decebut, com ja em va passar el 2016 i el 2018. El canvi en els darrers 3 anys ha estat molt gran. I sé que amb el temps oblidaré i tornarà a semblar-me possible trobar els meus espais a l’Illa, nous racons on l’aïllament i el contacte empàtic amb l’entorn tornin a ser possibles. El temor de trobar cada cop més llocs i camins inaccessibles m’ofega. El paisatge s’allunya massa quan les carreteres són tan amples, la velocitat esborra els detalls Ja no em parlen. L’Illa m’ha sabut trobar de nou, sí, però quan engego la Vespa enmig del camí de Son Vives, pels auriculars m’arriba Let it Be. Deixa-ho estar, deixa-ho estar.

 

Que trobo a faltar la jovenesa? Doncs és clar! El joc, l’energia, els afectes...sens dubte no son els mateixos. Però aquesta cosa em passa tant si em trobo a Menorca com si no. No. No és només una vena nostàlgica pel temps i els llocs sense rastre. És el desencant per una suma de canvis que, si bé inevitables, em sembla que no s’han fet amb prou cura per preservar intangibles que no s’haurien hagut de deixar perdre, sobretot quan han existit unes condicions excel·lents fins no fa gaire que s’han obviat. És també l'exasperació trista de comprovar com els habitants de l’Illa, almenys entre els que conec, s'empassen els canvis, cap cots i amb tristesa resignada els uns,  o bé amb ràbia continguda uns altres. Menorca semblava l’illa més pura de les Balears. Pura en el sentit de lliure, d’exempta d’elements perniciosos pel que fa a la llengua, a la cultura o al paisatge. 

Des de sempre que sento debilitat per les bicicletes recolzades a les cases dels carrers de Ciutadella. Semblen de ningú i de tothom al mateix temps i m’agrada comprovar que ningú les amarra, com una mostra de confiança.

 

El dinar a l’hotel, segon àpat que hi faig, em desespera. El gran menjador està atapeït, el soroll és eixordador i la barreja d’olor de fregits i d’hospital persisteix. Em veig a mi mateix com una ceba en una reunió de plàtans. Res, doncs. Becaina i passeig amb la Vespa pel camí de Son Guiem per rescabalar-me. Demà serà el darrer dia. Creuo els dits per saber encertar els llocs on anar. 

27 d'abril

Com cada dia passo per Ses Persianes a fer el tallat de primera hora. 

He quedat amb na Consol al bar Imperi, a la Plaça des Born, ja que vaig reservar el passatge del vaixell per al 30 quan l’hotel s’acaba el 29 i l’hi he de demanar si em deixa dormir a casa seva la nit del 29 al 30 d’abril.

 

Abans, però, passo per Ca Na Fayas a comprar formatge i sobrassada coenta per portar cap a casa. Aquesta vegada n’escullo unes de porc negre i lleugerament fumades. El formatge escollit entre els que m'han deixat tastar, és un curat que es trenca a trossos, saladet i melós com m’agrada. 

Passo pel carrer de Sant Joan que tants records em porta de la Rosa. A la paret del fons encara s’endevinen restes dels dibuixos anònims d’alguns velers gravats a la pedra marès. El primer grafiter de Ciutadella, com apuntà amb humor en Víctor Ollé. Sostenia que, pel tipus de vaixells que s’hi endevinen, probablement els devia fer algú a finals del segle XIX o principis del XX. La veritat és que sempre m’han intrigat i sorprès que ningú més de Ciutadella en sàpiga res.

Mentre espero na Consol a s’Imperi, un noi trans pren un tallat dret a la barra. Xerra en menorquí amb el cambrer i, tot i saber que és una bestiesa, em xoca i ho trobo divertit.

  

Després de partir-nos un llonguet de sobrassada i formatge, passem un moment per l’ajuntament, on hi treballa el germà de na Consol. Segons ella, havia estat un activista defensor del medi ambient i de preservar l’illa del creixement desordenat. Ara, més gran, se’l veu resignat i amb un discurs desenganyat que m’entristeix. Sembla que arreu està de moda que els polítics, representants de les nostres voluntats a l’administració, vagin renunciant a allò que defensaven i intentin justificar-ho davant la resta amb un discurs derrotat i ple de cinisme amarg.

Passem per la plaça des Peix, nom popular de la plaça del Mercat. Ja està plena de turistes i forasters i na Consol s’exclama: Ja està, ja han vengut! Ara ja serà un no parar. Ho diu amb humor, però n'adono de com se li humitegen els ulls. Tot seguit em mostra el camí a casa seva i quedem per l’horabaixa del 29.

 

Provo d’arribar-me a Son Saura però pel camí em trobo restes de pluja recent i també una família de vaques que avancen pel camí anquejant despreocupadament. Una es gira i em llença una llambregada com per anatematitzar-me. M'aturo un moment i deixo que decideixi el seu camí perquè quedi clar que no soc cap depredador. Les vaques, com els cavalls i altres animals que tenen els ulls a banda i banda del cap, temen instintivament a animals que, com els humans, tenim els ulls junts, característica dels depredadors. Raons no els en falten.

Per com està el dia de tapat i pel nombre de vehicles a l’aparcament de Son Saura, decideixo girar cua i tornar cap al camí de son Guiem on estic segur que hi ha d’haver un camí que em permeti recórrer sencer el barranc d’Algendar, que deu sortir de prop d’una estable en runes coneguda com es Desmamador. Volto i volto, m’esgarrinxo les cames amb les bardisses humides, però no li trobo el desllorigador. Mitja volta i cap a Ciutadella.

Deixo enrere la nuvolada del sud, però el dia segueix rúfol i fred. Em sento una mica bloquejat i no sé què fer, on anar. Aparto la temptació de dinar a l’hotel i quedar-m'hi fent el manta pel que resta de dia i encaro cap al Bananas, a Ciutadella. Salsitxes amb ceba, perfecte. No sé com, em ve al cap el Norbert i el dia que vam anar a Cala Morell per després descobrir la Vall d’Algaiarens. El trobo un pla que s'avé amb el dia i després del cafè em dirigeixo cap a Cala Morell.

 

Des de l’assentament pre-talaiòtic que es troba al cim de l’impressionant Punta de Ponent de Cala Morell, veig arribar un autocar del que baixen una cinquantena de persones grans, avis com jo per entendre’ns, abillats amb robes multicolors d'alta muntanya. Deuen ser dels meus, penso. Hora de marxar! Un bosc de cames, bastons i xiscles enriolats i jo ens creuem en una corba del sender estret i rocós que baixa fins quasi tocar el mar per després enfilar-se cap a la Punta de Ponent. Van a la seva i m'he d'arrambar a l'espadat per deixar-los passar. - Bon dia, els dic, més que res perquè s'adonin de la meva presència i evitar que em llencin al mar.

- Buenas tardes, responen un parell o tres, concentrats en on posen els peus. La resta m'han confós amb un dels penyals, n'estic convençut.

Algaiarens. Des de la part més elevada de la carretera, abans no s’endinsi serpentejant pel bosc que descendeix suaument cap a La Vall, es divisa l’extensa plana que envolta Ciutadella. M’hi he aturat un moment per tornar a gaudir de la vista i retrobar-me amb l’estat d’ànim tant especial que m’inunda quan m’acosto a La Vall d’Algaiarens i les platges d’Es Tancat i Es Bot. Després deixo lliscar la Vespa per la lleugera baixada i deixo enrere els vells pins que em saluden tot balancejant mansament les copes. Una munió de pàl·lids rajos d’un sol opac travessa les branques inundant el bosc de notes de llum que dansen en una coreografia que em fa sentir que torno a casa, una altra casa, i amb la família. Una altra família. Les valls, entre els troncs, aparenten un edredó verd de tants ullastres com hi brillen, rics de reflexos allí on la brisa els acaricia les fulles del color dels peixos. Al fons de tot, s’hi retallen alguns xiprers alts i esvelts que balandregen com si estiguessin enfeinats a pintar el cel encara una mica més blau entre els castells de núvols blancs. Sembla com si Menorca s’esforcés per satisfer-me i així, el dia que ha començat boirós, ha anat mudant amb subtilesa cap aquest capvespre plàcid que ens reconcilia. Ja no em sento només de visita, fora compliments i quan emprenc el descens cap a Ciutadella, Dylan em recorda que no és del tot fosc encara. 

26 d'abril

Li ho devia a Binigaus, i Binigaus m’ho devia a mi. No ens havíem prestat massa atenció - llevat d’algunes tardes passades amb l’Anna a la franja d’arena més propera a l’illot de Binicodrell - d'ençà d’un remot 'Das ist toll’, això és genial en alemany, exclamat per la Susanne en una horabaixa tardorenca del 86. Quan vaig recórrer el Camí de Cavalls hi vaig dormir una nit esplèndida però no es va tractar d’un “dia de platja” com estic fent avui. I francament, Binigaus presenta un aspecte esplèndid amb tanta sorra com feia molts anys que no veia, amb tant poca gent i la mar tant tranquil·la que sembla vestida com per a les grans ocasions.

Pel camí, només sortir d’Es Migjorn Gran pel camí del lloc de Binigaus Nou, Lucinda Williams m’ha picat l’ullet prop de les orelles. També li ho devia a Lucinda, a qui vaig descobrir un dia de vent quan recorria l’ara impossible camí de Sant Antoni d Ruma. Per cert que el camí de Binigaus Nou torna a estar barrat. Ho he intentat camp a través però tampoc se m’ha permès arribar al vell casalot de Binigaus. Almenys he pogut estar una estona prop de l’aljub on ens refrescàvem exhausts, després de la costa que s’enfila des de la platja pel barranc de Torreveia.

Rere Binigaus em captiva el puntillisme groc d’una munió de flors que clapeja el verd de la pastura. Deu ser que el terreny no s’ha infectat com assegura n’Àngel.

Quina il·lusió trobar-me assegut a “s’oficina” per contemplar, una vegada més, l’hipnòtic escull de Binicodrell que em fa pensar en un immens punt i coma horitzontal. El temps no compta, ni pesen els anys, els secrets que guarda aquest indret segueixen sense ser revelats i em disposo a passar una bona estona a la platja.

 

En un racó apartat, ran de l’aigua quieta i sota els espadats de la part de ponent de Binigaus, m'instal·lo amagat entre roques. Quina llàstima que l’aigua em cridi seductora però encara massa fresca per al bany. Em sento resguardat, quasi clandestí, protegit per l'etèria lluïssor blavosa i el relaxament del xip-xap de l’aigua que em frega els peus. He passat una bona estona recorrent l’arena sota els penya-segats, inassequible durant els darrers anys, encuriosit pels efectes i les formes abruptes dels esfondraments provocats pels temporals. Em refugio en una de les petites coves a l’abric del sol i en la frescor aprofito per fer justícia a una de les formatjades que he comprat a Can Diego. Visualitzo el pes de terra sobre meu i l’entrada enlluernadora de la caverna sembla que meni a un altre món, un altre món potser irreconciliable.

 

M’aventuro a deixar la tovallola i la resta de patracols que guardin el lloc privilegiat on m’he instal·lat per arribar-me sense noses fins Sa Teulera, al camí de Torre Nova i fer-me l'autoretrat de rigor com faig des del 2007.

 

Les avarques ha esdevingut un senyal d’identitat

 

Un parell d’hores més tard, em recorre el cos un corrent de satisfacció en tornar al meu cau entre les roques i comprovar que tot el que hi he deixat segueix al lloc. Renovo la confiança en sa meva roqueta, i aquell “és que s’illa t’acull, Quico” que em va augurar na Consol, pren sentit de nou. He posat a prova la meva confiança i m’he arriscat a perdre alguna pertinença, quasi com un torcebraç amb el destí, només per assaborir uns breus segons de complicitat. La felicitat especial dels somiadors.

 

Prop de dos quarts de cinc, avançada la tarda i després de badar, passejar i remullar-me, em sento pletòric i il·lusionat d’haver-me retrobat amb Binigaus. Un estat d’ànim furtiu més que un accident geogràfic.

 

Arribo al bar Peri d’Es Migjorn Gran passades les cinc de la tarda. Tinc gana i a l’interior la calma que hi regna em fa pensar que podria començar-hi un novel·la en qualsevol moment.

 

El dia intens cal pair-lo amb calma i recolliment, per això, a s’horabaixa, vagarejo per alguns dels camins del migjorn menorquí muntant la Vespa fins fer cap a Sant Joan de Missa, on esperaré la posta tot fent una capcinada recollit en la seva quietud. Fotografio la porta de la rectoria i el pou. Voldria captar-ne l'essència que custodien.

 

Un cop a l’hotel m’enamoro del somriure d’una noia capturada en una fotografia antiga que ocupa el pany de paret. Em fa pensar en el meravellós, fascinant, efervescent corredor de despulles per on passa l’existència.