Esperança Camps ens descobreix una Ciutadella que mai deixarà d'estimar-te
 |
| Sa Farola de Ciutadella des de la Torre de Sant Nicolau FOTO Quico Romeu |
Hi ha una cançó de Ja t’ho
diré, una que no és Si véns(1), que comença així:
‘Teníem quinze anys, duem els cabells llargs, camises extravagants, calçons
amb pota d’elefant…’ i que té una tornada que fa: ‘Grècia, Dalt es
Penyals, carrer des Forn des Palau (…) i en el pati de cal bisbe,
davall el llimoner, una pedra amb la mà i
amb l’altra, un llibre expressament per a
tu…’ Només són un enfilall de paraules. Versos i música. Un himne
que és bandera i que és el paisatge d’un temps, d’uns anys concrets en què,
efectivament, teníem quinze anys i a Ciutadella, Grècia era un hort des Pla,
Dalt es Penyals era un barri molt perifèric, i al carreró des palau, a pocs
metres de la Catedral i de la plaça del Born, hi havia un forn que funcionava
amb llenya i on les nostres àvies duien a coure les formatjades, marcades amb
les inicials perquè no les confonguessin, o les ensaïmades… O el que allà en
diem el ‘dinar as forn’, que no és altra cosa que una menja, saborosa i modesta
alhora: un llit de tomàtiga i ceba dins un tià de terra, patates tallades
primes, oli d’oliva i ratjada o qualsevol altre peix, amb moltes espines,
normalment.
 |
| La badia vista des de dalt la Catedral FOTO Esperança Camps |
En aquesta Ciutadella que va escriure en
Fly hi havia pocs turistes, moltes fàbriques de sabates, també de bijuteria i
desenes de cotxeries on es feia molta feina submergida. Ja hi havia segones
residències en forma de xalet a Sa Cala Blanca, a Santandria, a Sa Caleta, a Son
Oleo, i també hi havia llaüts amb nom de dona per a sortir a pescar serrans els
dissabtes i els diumenges després d’una setmana molt llarga de feina. Els estius
eren eterns i salats, fets d’anades a vega, berenetes familiars i un horitzó fet
de sal i arena i futur. Al port hi havia el Tritón (canyes de cervesa i
cacauets) i el Cafè Balear (pilotes) i a la costa de baixamar, Ca’n Diego
(entrepans de carn amb salsa).
 |
| Carrer del Beat Ramon Llull FOTO Quico Romeu, Boladevidre |
Hi ha en Pau Faner que fa de Ciutadella un
regne per a ell i per a tots els seus lectors, és clar… Una mena de Macondo,
diuen els tòpics, un univers especial on tot és possible i que comença al
microcosmos de la fonda familiar de Ca’n Mario i s’escampa per tot el teixit
urbà per travessar el segle XX i prendre possessió del XXI eixamplant l’atles,
dibuixant mapes perquè hi naveguin els aventurers més intrèpids i
amorosos.
Són Ciutadelles de paper i de música. I de
poesia. Ciutadella és una malaltia, un enyor, una plaga, una petjada marcada a
foc en un lloc tan material com és l’ànima. I per això fa mal. I per això hi ha
tants poetes i tants pintors que no poden deixar d’escriure-la i d’estampar-la
en els llenços. Estellés ho va fer. També Josep Pla. I tants i tants
altres.
Des de la carretera dita general, venint
de Maó, dalt la costa de Ses Arenetes, es veu la mar. A vegades, Mallorca. I
abans de la mar i de Mallorca, hi ha Ciutadella. La ciutat màrtir que el 9 de
juliol del 1558, ‘any de sa desgràcia‘, va ser passada a sang
i a foc en un assalt turc que, a més de morts, va fer centenars de presoners que
van ser embarcats i desterrats. Són els Captius de Constantinopla, que tenen un
carrer i una acta que narra tot el que va passar perquè el notari Pere Quintana
va ser un d’aquests expatriats a la força i ho va deixar escrit. Un llibre
d’aventures, de navegació difícil, de malaltia, de patiment extrem.
Mercat del peix FOTO Esperança Camps
Cada dia ressorgeix de les seves cendres,
Ciutadella. Cada dia es desperta molt de matí per començar una feina hercúlia de
reconstrucció. El passat gloriós, el present incert. La història i la pedra
preservades. Cada dia i cada nit, les aigües del port malden per entrar ben
endins. Aigües urbanes. I per això la colàrsega s’endinsa tant i tant i per
això, a vegades, ve una rissaga i nega el Pla i mareja les barques. És petit, el
port de Ciutadella. Pintoresc, en diuen. A l’estiu els turistes fan cues
insensates per a sopar al costat de la mar que a vegades fa pudor. És la
fotografia immarcescible que mostraran quan tornin a casa: el port petit, les
barquetes, la gent, la llum reflectida a l’aigua, el pont de ferro. I
l’ajuntament. Imponent i de perfil, aferrat a un tros de murada clapada de
tàperes que ha sobreviscut als embats urbanístics d’aquesta ciutat que ha romput
les costures.
 |
| El port vist des del Mirador FOTO Quico Romeu, Boladevidre |
Hi ha, a Ciutadella, la plaça del Born. Un
gran rectangle italianitzat que guaita a la mar i toca el cel. Palaus i cases
senyorials que es barregen amb les botigues de souvenirs per a turistes,
gelateries i restaurants de menjar ràpid. I el teatre. Fa anys que és tancat
perquè una reforma executada de manera irresponsable el va deixar baldat. Sord,
cec i mut. Dóna nom al premi Born de teatre, prestigiós i ben dotat, consentit
pel Cercle Artístic i per les autoritats locals, però les obres guanyadores no
s’hi poden representar. Com l’ajuntament, el teatre del Born comença a la plaça
i s’aboca al port. A Ciutadella, tot tendeix a la mar.
L’hivern. Ciutadella és hivern. I l’hivern
són botigues de souvenirs tancades, desenes de nous ‘hotels amb encant’
sense clients. La plaça del peix sense l’allau de visitants que cada estiu
paguen preus inaudits per les gambes de Ciutadella, per la llagosta de
Ciutadella, per l’anfós de Ciutadella. Són moltes persones sense feina. És
silenci, l’hivern. Davall ses voltes. Carrer de Santa Clara, carrer de Sant
Cristòfol, carrer de ses Roques, carrer de ses Andrones. Dormidor de ses Monges,
carrer de sa Carnisseria, placeta des Rellotge. I la Contramurada. Voreres
amples pel passeig del diumenge a migdia, pels encontres fortuïts, per la
conversa sense pressa.
 |
Mercat, zona de les carnisseries
FOTO Esperança Camps
|
A l’hivern torna la calma. I el desert. La
Ciutadella ben parida és la de l’hivern. Fred, humit, plujós, antipàtic. Un
hivern reconcentrat i fèrtil que deixa reposar les platges i les deixa en
guaret. Per llevar-los la pressió. Cala’n Turqueta, Macarella, Macarelleta, la
Vall, són alguna cosa més que fotografies filtrades en els catàlegs de les
agències de viatges o als murs de Facebook. Les platges, la mar tan poderosa,
són el motor que manté el petit equilibri de l’illa. Qui a l’hivern reposa dels
embats dels turistes no són les persones, és el territori, el paisatge, la terra
que torna fèrtil, les pedres que s’espolsen els curiosos i tornen a dialogar amb
el vent i amb la història. La mar torna a ser del color que era abans que
Instagram la convertís en icona. Sense ànecs inflables, sense pales i rasclets,
sense oli bronzejador. Sense persones i sense filtres. Cales desertes on les
algues seques i pudents preserven l’arena blanca sense la pressió dels banyistes
molestos. Temporals desfermats, galernes que s’enduen platges i que retornen
arenals.
Hi ha tòpics, a Ciutadella. Un gelat de
vainilla a cas Mèrvol. Un dolç de pinyons a ca’l Diamante. Un braç de gitano del
forn del carrer Curniola. Un cóc amb sobrassada i formatge vell amb mel a
l’Imperi. Guaitar al mirador. Les barquetes. Sa Bufera, vermella, que vigila el
port, que va ser un lloc on pasturaven les vaques, casa de colònies i ara,
després d’anys i anys de deixadesa, és un hotel, amb encant, diuen. I una altra
vegada, el carreró de Santa Bàrbara i Dalt es Penyals, que ja no és un barri
perifèric d’aquesta Ciutadella que creix i observa i acull i continua la volta
per Sa Casota i Sa Muradeta i torna a ser juny que és la clau que desclou tots
els punys i els blaus esclaten en una festa atàvica que posa cada sentiment al
seu lloc.
La plaça del Born FOTO Quico Romeu,
Boladevidre
Viure a Ciutadella és molt difícil,
exigeix un compromís amb la bellesa i el respecte. Un joc d’equilibris
impossibles. Viure-hi és complicat, però anar-se’n, també. Ningú no se’n va mai
del tot de Ciutadella. Hom ha d’esperar que sigui ella qui deixi d’estimar-te. I
això no passarà mai.
(1) La cançó dels Ja T’ho Diré
a què es refereix Esperança Camps, és “Per tu” de l’Àlbum:
Un
ram de locura, publicació:
1997
 |
| L'esplendor de la posta de sol al port de Ciutadella FOTO Quico Romeu, Boladevidre |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada