TRAM 8: DE LA VALL D'ALGAIARENS A CALA MORELL

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del Camí de Cavalls comença al segon pàrquing que trobem dels dos que hi  ha a les platges d’Algaiarens, a les quals ens haurem d’acostar expressament si les volem gaudir. El camí s’endinsa per una zona boscosa fins a arribar a ses Fontanilles, caminant uns 10 minuts. Després de passar entre algunes barraques de pescadors, anirem vorejant el mar, amb unes bones vistes de les platges d’Algaiarens i punta Roja, fins a arribar al codolar de Biniatram. Un cop travessat aquest atractiu paratge costaner, el sender abandona la línia de mar per agafar un camí interior que ens duu fins a la urbanització de cala Morell. Caminant 25 minuts pels carrers d’aquest nucli turístic arribarem a la necròpolis de Cala Morell, just uns metres abans del final de l’etapa.

Distància: 5,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 1 h 30 min

L’ENTORN

Aquesta etapa del Camí de Cavalls abandona la zona fèrtil i boscosa de la Vall d’Algaiarens per passar a un paisatge de garriga i màquia litoral, dominat per una vegetació baixa i dispersa amb presència de xipell, romaní, savina i camamilla de Menorca. També hi trobarem una interessant concentració de garballó, una palmera endèmica de les regions mediterrànies. No ens ha de passar per alt l’interès del paisatge geològic de cala Morell, punt exacte on es troben les dues grans parts geològiques de Menorca, Migjorn i Tramuntana. Aquest fet ens proporciona unes formacions geològiques molt característiques, de les quals destaca, presidint cala Morell, la roca de l’Elefant, que veurem des de diferents punts elevats de la urbanització o des de la platja.

NO T’HO PERDIS

• Platges d’Algaiarens: També anomenat platges de La Vall, és un conjunt de dues platges verges format per la platja des Tancats i la platja des Bot, amb una zona humida associada a la part posterior. Més informació sobre les platges d’Algaiarens.

• Aljub de Corniola: Aljub en perfecte estat de conservació. Els aljubs són construccions destinades a la recollida d’aigua de pluja mitjançant una gran plataforma oberta en rost que canalitzava l’aigua cap a un pou construït o picat a la roca

• Necròpolis de cala Morell: Conjunt de catorze coves d’enterrament picades a la roca que van ser emprades des de l’època pretalaiòtica fins al segle II dC. Abans d’arribar al final de l’etapa, trobarem un petit pàrquing i l’entrada a la necròpolis. Més informació de la necròpolis de cala Morell.

• Cala Morell: Cala molt ben protegida dels vents del sud i llevant, amb plataformes artificials, ideal per a fer snorkel gràcies a les aigües tranquil·les i transparents, i a la poca fondària.

Noms de llocs: Cala Algaiarens, Platja des Bot, Torrent de la Vall, Puig Tremolor, Platja des Tancats, Pinar de Son Àngel, Cala i Coves de Fontanelles, Punta Blanca Punta de s’Apres, es Reclau, s’Escala, Codolar de Biniatram, Aljub de Corniola, Punta i Penyal de Corniola, Punta de Fra Bernat, Colomar des Pont, Punta Llevant de sa Cova de sa Merda, Punta Ponent de sa Cova de sa Merda, Punta de Cala Morell, Cala Morell.

NOTES DE VIATGE. (7 DE JUNY 2016): FER LES PAUS

Podria assenyalar nombrosos indrets a Menorca que m’hi vinculen emocionalment, entre els quals en sobresurten el carrer de Sant Joan, a Ciutadella,  L’ermita de Sant Joan de Missa i la Vall D’Algaiarens o del Marquès, per les càrregues intensament lligades a l’amor i a la mort que impliquen. Aquests tres indrets, a més d’història pròpia com els altres, formen part de l’essència del mite que he anat construint a través dels anys al voltant de Menorca. Els dos primers no els puc deslligar de les tres estades amb la Rosa a l’illa i guarden clarobscurs d’una relació apassionada i captivadora que, tot i els anys passats, encara em commou en evocar-la. El conjunt que formen La Vall i Cala Algaiarens o les platges des Bot i des Tancats, el relaciono amb la mort del Norbert, l’amic amb qui vam aconseguir trobar aquest paradís el juny de 1983. Aleshores era un indret amagat dels visitants i forasters. Per això el sol fet de conèixer-ne l’existència a través de na Consol i de saber-ne trobar la manera d’arribar-hi ens feia sentir el privilegi real o fantasiós, d’exclusivitat. M’és impossible  deslligar la Vall d’Algaiarens de l'amistat amb el Norbert i d’aquell viatge en què ens sentirem exploradors, talment una espècie de Bowles, probablement influenciats per la lectura dels diferents volums del Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell que els dos havíem coincidit en emportar-nos a Menorca.

Són tants ells llocs, tant poques les paraules.

Ha estat tot tant breu

i la distància tant ample,

des de la gavardina blanca

entre les cortines del Saló Diana.

Entre llums de neó, pujada de bolets

mentre ens miràvem.

Conduint fins al fil, Senyor d’Albacaba.

Els braços en creu en aquella moto alada.

I el retorn, tant vius,

d’aquells racons de platja.

I el càntir fresc.

I el quartet d’Alexandria

llegit a la matinada.

I el metro, en obrir els ulls.

I el bolet que ens tocava

I el cafè silenciós d’una revolada.

Són tantes les coses, et dic.

La ploma a la Vall, en aquella horabaixa.

I ses Voltes, un crit.

I una gavina que ens parla.

Has tancat per vacances, amic,

I no he trobat valor per acompanyar-te.

Les arribades posteriors a la Vall han seguit sempre una mena de litúrgia que consisteix en vagarejar per camins i platges descalç, ja que el terra sorrós ho permet i amb l’esperit alerta, com aquell primer dia. Quan m’he topat amb impediments com cadenats a les tanques o que el cabdal de la zona humida havia crescut, sempre he trobat una manera o altra de superar els entrebancs per recórrer una vegada i una altra el llarg camí arenós que connecta la Vall amb la banda de llevant de la platja des Tancats.

En l’actualitat i de juny a octubre, s’hi pot arribar amb el mini bus de línia regular que parteix de la Plaça des Pins, a Ciutadella i recorre el vell camí de terra en ziga-zaga, ara asfaltat. Sembla irreal que la Vall i les 'platges des Marquès" haguessin estat pràcticament inaccessibles en algun moment. Quan amb en Norbert hi vinguérem per primera vegada seguint les indicacions de na Consol, ens trobàrem una Vall paradisíaca i solitària que s’havia mantingut verge i propietat d’un marquès que hi permetia l’accés en comptades ocasions i semblava que només a persones ciutadellenques. Un marquès que no estava ja massa bé del cap d’altra banda, segons informacions posteriors. Ometent l’advertència que no podríem passar la barrera, en Norbert i jo muntarem en la Benelli que ens portava amunt i avall per dirigir-nos cap a la Vall d'Algaiarens.

‘Anau per sa carretera de Cala Morell i quant tomba cap a sa dreta, des des mateix revolt surt un camí que vos hi durà’. Evidentment a la primera no trobarem el camí i ens plantàrem a cala Morell ja que aleshores no hi havia indicadors, ni noms, ni res. Hom s’havia de guiar pel nom de llocs, cases pageses o boueres, escrits en façanes o en les columnes de pedra seca que solen aguantar les tanques característiques de Menorca a l’entrada d’algunes finques i horts. Posats a fer vàrem vagarejar unes hores pels volts de la cala, per la necròpolis i per les roques feréstegues de la Punta de Cala Morell que semblen sorgir del mar. Després d'intercanviar unes seqüències de xiscles durant una bona estona amb una gavina que semblava respondre'ns, tornarem a intentar trobar la Vall; això sí, després de fer un mos en un bar, un cafè i un peta.

Finalment trobàrem el camí de grava fins al llindar del bosc, quan comença a baixar cap als camps de correu de la Vall serpentejant per entre pins majestuosos. A  mitja baixada ens topàrem amb una gran portal metàl·lic que s’alçava oberta al davant nostre amb tot de senyals que les que predominava el vermell de massa signes d’admiració; direcció prohibida, atenció, achtung, danger, prohibit el pas en diversos idiomes... Tot i que estava oberta, ens aturarem indecisos per decidir si fèiem mitja volta davant la presència dels missatges, o bé si ens podíem fer el distret, aspecte bastant poc creïble, la veritat. No sé com,  a mà dreta del camí va aparèixer una espècie de guarda forestal amb una escopeta a l’esquena, que al final ens deixà passar després de convèncer-lo que no portàvem tenda ni sac ni teníem cap intenció de pernoctar-hi.

Un cop passat el bosc, se’ns va obrir al nostre davant una praderia on hi regnava la placidesa estenent-se fins als turons blavosos de la llunyania. La brisa suau acaronava l’ordi madur i el despentinava en onades vellutades que es desplaçaven sota un munt de papallones i libèl·lules. Més amunt encara voletejaven les orenetes i, amb vols ràpids, baixaven a buscar menjar entre xiscles allargassats. Ens vam descalçar de les avarques i corpresos per aquell paradís de quietud, avançàrem en silenci pel camí sorrenc que ens allunava de la vida convencional a mida que ens apropàvem a les roques de les platges des Tancats. Just al final de la segona, vam descobrir el petit sender que mena fins a la platja des Bot.  Asseguts i amb aigua fins la cintura vam contemplar extasiats la posta de sol més impactant que he vist mai. Més tard ens asseguérem en un tronc que el mar havia portat fins a la sorra per contemplar la immensitat de la Cala d’Algaiarens. Una ploma de colors brillants, sobre la sorra, als nostres peus, ens feu adonar de com n’estàvem d’aïllats de la resta del món. Ens submergirem emmudits en  l’estrepitosa solitud sota el sol ponent que envermellia l’ambient. Recordo haver comentat al Norbert la sensació de tornar a ser un nen  i de sentir-me pirata en una illa del Carib, tai i com havia fet tantes vegades a través dels llibres d’Enid Blyton sobre Guillermo.  La sensació d'exclusivitat, de ser els únics éssers humans en aquell edèn ens omplí d'eufòria.

Avui, són poc més de les 10 del matí a la platja des Bot i acabo de nedar una bona estona. Em sento fresc i disposat a fer el camí fins a cala Morell, on probablement arribaré a temps d’agafar el bus de les 3. En qualsevol cas n’hi ha un altre a les 6. La vida és allò que succeeix mentre s’està assegut esperant el bus, m'he dit. Poc a poc, la noció d’allunyar-me per sempre més d’un món que ja no existeix s’apodera de mi i agraeixo a l’indret la possibilitat que m’ha ofert d’apropar-m’hi, qui sap si per darrera vegada.

Em sobresalta Dylan assegurant-me a cau d’orella que els temps estan canviant. El temps! Se m’encongeix l’estómac davant el paisatge impassible durant mil·lennis i que així romandrà qui sap quants segles més. Em sento un acudit insignificant i m’assec a contemplar el moment, com si fos l’atzar qui m’ha dut fins aquest tronc estavellat i mig podrit sobre el que m’assec. Qui sap si és el mateix que compartirem amb el Norbert aquella horabaixa, fa anys. Qüestió d’atzar. És atàvica en mi la tendència a deixar que sigui la casualitat, la sort, el fat qui s'ocupi de mi. Em somric i esguardo el paisatge feréstec, acollidor i tendre a la vegada. Escolto l’incessant brogit dels llagosts i em perdo per la llum blavosa que retalla bona la costa de tramuntana fins perdre’s en el mar que batega incansable.

Escric assegut sota la minsa ombra d’una roca gegantina que m’acull amb prou feines. Fa calor i espero com si se m'hagués de revelar un secret; el sol em busca inclement, amb obstinació, de tal manera que he de canviar de posició amb freqüència per tal que no m’atrapi la cremor. M'enfonso en aquesta solitud, alhora plenitud i també absència mentre sobre pas en mi la impressió que, després de molt temps, probablement anys, em vaig posant d’acord amb mi mateix.

Acabo de fer el recorregut fins a Cala Morell i quan passo per l’Aljub de Corniola m’entretinc a fotografiar-lo mentre em ve al cap el record del ruc a la sínia de Cala en Turqueta en aquell primer viatge. Com si reconegués alguna cosa que se m’escapa just quan estic a punt de comprendre-la. Potser hauria de fer alguna sessió d’hipnosi per comprovar que no sigui una espècie de reencarnació d’algú que hagués viscut molt abans a l’illa. Ho penso amb ironia, però alguna cosa vibra dins meu quan ho faig. Alguna cosa que s’assembla molt al desig i que em retorna a la calma.

Arribo a la parada del bus quan falta més d’una hora i mitja per tres quarts de quatre, quan li toca passar. No hi ha ningú en cap de les petites cases adossades d’una planta amb jardí que m’envolten i semblen abandonades. Sóc conscient que d’aquí a quinze dies estaran ocupades i així es mantindran tota la temporada alta. No m’ho penso dues vegades, salto una de les tanques d’arbusts baixos i m’estiro a l’ombra d’un dels minúsculs porxos, fora de la vista de possibles curiosos que puguin veure’m des de la carretera. Poso l’alarma del telèfon a dos quarts de quatre i em disposo a fer una migdiada.

M’adormo amb el record viu d’aquell primer dia quan, a la tornada de la Vall, en Norbert es posà dret damunt els estreps de la Benellí, braços en creu, per entonar a ple pulmó una de les cançons del musical que havíem compartit al desaparegut Teatre Barcelona amb l’Adrià Gual, en Pep Torrents, l’Enric Casamitjana, el Rafel Anglada, la Nadala Batista, tots ja desapareguts.

TRAM 19: DE PUNTA PRIMA A CALA DE SANT ESTEVE

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls etapa parteix de la urbanització de punta Prima, a l’extrem nord de la platja. El camí transcorre arran de costa per una zona de marina baixa, deixant enrere la presència de l’illa de l’Aire i el seu far imponent. Després de passar per unes antigues salines en desús, el camí ens porta fins a la torre de defensa d’Alcalfar. El sender baixa fins a la platja del nucli urbà del mateix nom, que haurem de travessar per retrobar el camí, després de creuar la carretera que porta a aquesta població. A partir d’aquí, abandonem la línia de la costa i, després de travessar una altra carretera, en aquest cas la de la urbanització de s’Algar, ens dirigim cap al barranc de Rafalet. Deixem aquest barranc frondós pujant cap a una zona de pastures fins a l’entrada del lloc de Son Vilar, per agafar un camí que ens porta fins a cala Sant Esteve. Després de vorejar aquesta cala cap a l’interior, caminant per un breu tram d’asfalt, es recupera el sender per un camí empedrat que puja fins al final de l’etapa, el pàrquing de cala Sant Esteve, a l’antic Fort Marlborough.

Distància: 7,3 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 40 min.

L’ENTORN

Aquest tram del Camí de Cavalls transcorre primer per un tram pla seguint la mateixa línia de costa. Es camina per una zona rocosa de marina baixa dominada pel llentiscle (mata) i les savines fins a l’alçada de la torre de defensa d’Alcalfar, ubicada dalt d’un penya-segat amb bones perspectives de la zona. Després de passar el petit nucli d’estiueig d’Alcalfar, el camí s’endinsa a l’alzinar de cala Rafalet, un canvi radical en el paisatge, on val la pena aturar-se i recórrer el barranc fins a la seva desembocadura al mar. A partir d’aquest punt i abandonant el barranc, el camí travessa una zona de pastures i petits ròdols d’ullastres on acostuma a haver-hi ramats de bens. És important tancar totes les barreres que trobem al nostre pas, ja que són essencials per regular el bestiar i que no s’escapi. El camí segueix flanquejat per paret seca i passa pels llocs de Son Vidal i Sant Joan de Binissaida. Tot seguit, baixa per un barrancó poblat d’ullastres que arriba a cala Sant Esteve.

NO T’HO PERDIS

• Torre d’Alclafar: Just abans d’arribar a Alcalfar, trobarem la torre de defensa del mateix nom. Fou construïda pels espanyols després de la seva conquesta de l’any 1782.

• Barranc de Rafalet: Poblat per un alzinar ombrívol ideal per fer una aturada. Deixant el Camí de Cavalls i seguint barranc avall, arribarem, en pocs minuts, a la minúscula cala de la seva desembocadura.

• Torre dels Penjats: L’itinerari no hi passa i pràcticament no la veurem si no és que ens desviem per un petit sender que hi porta just abans de baixar cap a la cala Sant Esteve.

• Fort Malbarought: Fortificació excavada al subsòl rocós construïda pels anglesos entre 1710 i 1726 per defensar el castell de Sant Felip. Obert al públic.

LLOCS D’INTERÈS PROPERS

• Illa de l’Aire: Durant la primera part del recorregut anirem deixant enrere l’illa de l’Aire i el seu far. Aquest illot conserva una interessant biodiversitat amb un alt valor ecològic. N’és un bon exemple el fet que allotja la població més densa de sargantana balear Podarcis lilfordi de Menorca.

• Castell de Sant Felip: Restes del que va ser una de les fortificacions més importants a la Mediterrània. Construït pels espanyols a partir de l’any 1555 i ampliat pels anglesos durant la seva primera dominació (1708-1756). Carles III, després de conquerir Menorca l’any 1782, ordenà destruir-lo. Obert al públic.

Noms de llocs: Cala de Biniancolla, Son Ganxo, na Blanca, Punta de na Fonda, Costa de sa Sivineta, Punta Prima, Punta des Mabres, Platja de Punta Prima, sa Sivina de Baix, Ses Pesqueres, Cap de sa Paret, Punta de na Foradada, Morro d’Alcalfar, Caló Roig, Torre d’Alcalfar, Barranc i Cala d’Alcaufar, Carretera de s’Algar, Cala i Camí de Rafalet, Rafalet Nou, Camí de Torraixa a Binissaida, Binissaida de sa Creueta, Camí de sa Cala Sant Esteve, Camí dels Horts de BinissaIda, Camí de sa Torre d’en Penjat,  Camí de sa Torre Vella, Cala de Sant Esteve, Camí des Barranc del Rei.

NOTES DE VIATGE. (5 DE JUNY 2016): ESGOTAT

Estic de ple en la darrera etapa dels trams del Sud. M’he saltat el dinovè tram de Binibèquer a Punta Prima ja que és un continu d’urbanitzacions; de fet el tram d’avui també passa en gran part pel mig d’urbanitzacions i petits pobles d’estiu com Biniancolla, on m’ha deixat el bus, Punta Prima o Alcalfar.

El darrer tram, que no ofereix al caminant una ombra ni per compassió, serà l’únic tram fet sense disposar d’una sola gota d’aigua; tota la meva vida laboral pendent que no faltés mai aigua en els treballs físics i ja són tres dies seguits que, per una raó o altra se m’acaba l’aigua o com avui que m’ha estat impossible trobar una ampolla de litre i mig a Punta Prima. En passar per la urbanització només hi havia obert un bar; les botigues i els súpers encara no havien aixecat les persianes. Així que he esmorzat al bar i només tenien envasos de 200ml i m’he estimat més comprar-ne més endavant. Ha passat que no he trobat un “més endavant”. Al final, esgotat, els llavis secs, adolorits els genolls, acalorat i sentint-me bullir la pell per l’excés de sol, m’he aturat a l’esplanada del prop del Fort Marlborough, una fortalesa situada al costat de la bocana del port de Maó, ja a la Cala de Sant Esteve, dins el municipi d'Es Castell. Va ser construït pels britànics entre 1710 i 1726, que li van donar el nom del general més destacat de l'època, Sir John Churchill, duc de Marlborough, al qual els seus enemics francesos i castellans van immortalitzar en la cançó infantil Mambrú se fué a la guerra, simplificant-ne la pronunciació.

Des de l’esplenada de la Cala de Sant Esteve, he volgut veure passar el ferry amb el que vaig arribar avui fa dues setmanes. Dec presentar un aspecte deplorable, doncs se m’ha acostat un home gran, de Ferreries m’ha dit, i s’ha interessat pel meu estat. En veure la motxilla al terra i jo assegut al seu costat, s’ha pensat que havia pres mal. Quan ha insistit en si realment havia de menester res li he confessat que havia tingut problemes per abastir-me d’aigua i que començava a sentir símptomes de cop de calor. Sense dir res s’ha arribat fins al cotxe que tenia una mica més enllà. N’ha tronat amb una ampolla de litre i mig d’aigua fresca, fantàstic!.  Una cosa ha portat l’altre i en Bep, així s’ha presentat, i jo ens hem arrencat en una conversa. Ell és un caminador que ja havia anat a peu des de Barcelona fins a Roma. Enguany havia intentat anar a peu fins a Jerusalem, però a Dalmàcia, a la costa Croata, va haver d’abandonar per causa d’ un genoll lesionat -collons de genolls!- Així que va haver d’agafar un vol des d’Split de tronada a Barcelona, abandonant l’aventura. Ho tornarà a intentar l’any vinent, ha insistit. Des d’aquí li desitjo tota la sort. En comentar característiques d’alguns trams del Camí de Cavalls hem coincidit en què aquest es ven com un recorregut quasi familiar, per fer a peu, en bicicleta o a cavall, procurant dissimular-ne els entrebanc, però que hi ha alguns trams dels que se n’hauria d’especificar més clarament la dificultat.

Extingit, he arrossegat uns peus que pesaven una tona cadascun i, no podent amb l’ànima, he recorregut uns dos kilòmetres escassos que se m’han fet eterns, fins que he arribat a Es Castell. M’ha recordat les tornades de les excursions amb els llobatons o amb l’escola, quan els carrers de Barcelona esdevenien un calvari fins arribar a casa. Ja a Es Castell, en passar pel davant de l’església de la Mare de Déu del Roser, he decidit premiar-me amb un bon dinar de forquilla. Una mica més avall del carrer Victori, el mateix que passa per davant l’església, he vist un restaurant. Quan m’he trobat al davant m’he adonat que es diu Restaurante España i que la clientela mudada es compon de les famílies benestants del poble, que se saluden entre elles com deuen fer els diumenges.

Em miro a mi mateix, acalorat, polsós, els pantalons caiguts i la motxilla que, per bé que petita fa nosa a tot arreu i penso que estic completament fora de lloc. Però no tinc esma de fer ni un pas més i els plats que veig a les altres taules fan una pinta immillorable. Amb el cafè, ja satisfet i raonablement feliç, em dic que en aquests darrers tres dies i per dues vegades, quan tot semblava enfonsar-se, han aparegut en el darrer moment un parell d’àngels de la guarda com en Bep o com l’home del cotxe l’altre dia. Comprenc que Menorca té més cura de mi que jo mateix.

He arribat fins a Maó en bus. Com que és diumenge, quan arribo a l’estació central dels busos tot està tancat. Només hi ha obert un bar darrere l’estació de busos on passo l’estona amb dos cafès.  Fa una calor seca i intensa i l’aire és tant calent que sembla cremar a la gola i no convida gens a sortir al carrer. Són quarts de tres i fins les 5 no hi ha bus cap a Ciutadella, però m’és igual; les butaques són prou còmodes com per fer-hi una capcinada, els cambrers són amables i romanc assegut davant d’un quadre molt gran que m’agrada i em recorda una mica l’estil del David Ribas. Tot i que em sento cansat i amb ganes de cloure els ulls, no puc deixar de pensar que, en certa manera aconsegueixo acostar-me prou a com imaginava que volia viure quan encara feia plans.