ES CANUTELLS I SANT CLIMENT

NOTES DE VIATGE. (16 D’OCTUBRE 2018)

Part del recorregut d’avui es correspon amb el tram 17 del Camí de Cavalls.

Ahir va ser un dia que avançà en una mena d’encantament encadenat. Per descomptat per la descoberta de Cala Roja, però també pels ous trencats menjats a Son Saura i per les estones passades a Fornells i al port de Ciutadella, a s’horabaixa, pràcticament sol. Estones sostingudes en què espurnejaven aquí i allà ressons de la Menorca tossuda i resistent, de bellesa tant modesta com provocativa. La consciència del recorregut a peu, de Maó a Ciutadella pel nord i a la inversa pel sud, em permet una visió encara més a la mesura humana de tota l’illa, una mica més menuda i a la vegada més estimada. En saber-ne els topalls i conèixer-la millor puc sentir-me tant a prop d’ella i de la seva gent com de les persones que la compartim. Torno a viure-la buida de nosaltres, els forasters – sempre la paradoxa existencial –, mentre que aflora la vida quotidiana soterrada durant la temporada alta i el dia a dia, el seu bategar profund. Gairebé ningú circula pels camins llevat d’algun tractor, ningú ocupa els camps tret d’alguns pagesos. A les carreteres l’activitat es concentra a les hores punta degut a l’augment de la mobilitat entre poblacions, urbanitzacions i el camp, on actualment s’hi han traslladat bon nombre de famílies. Cal sumar-hi l’augment del transport escolar. La resta del dia, el trànsit es redueix a alguns vehicles escadusseres i a tots els autobusos que es poden imaginar. Puc prendre consciència d'indrets que desprenen un fort component sensitiu que desconec a què responen exactament. Simplement constato que em trobo a l’illa,  exactament al lloc on se suposa que em correspon dins un ordre que desconec. Conèixer ritmes, llums, els sons de cada lloc,les  olors, la variació cromàtica en cada estació, els dies de vent o de pluja i alguns d'extraordinaris, com ahir. Un cel blau com uns ulls de fada i castells de núvols blancs com els pòsters de finals dels seixanta, quasi psicodèlics, .

“Picture yourself in a boat on a river

With tangerine trees and marmalade skies.
Somebody calls you, you answer quite slowly,
A girl with kaleidoscope eyes.”

 (Lucy In The Sky With Diamonds – Lennon/McCartney)
Lucy In The Sky With Diamonds - take 8 RM 20 '67 'YS-Film'.mp3

L’embruix es manté quan em disposo a reprendre el camí. En arrencar el trasto als auriculars hi sona A Day in the Life. Menorca sempre es supera i sap com acompanyar-me.

Arribo a Pito’s, a Cala en Porter, disposat a esmorzar tot contemplant la quietud d’una urbanització solitària. S’aixeca el dia sota un únic núvol, negre i amenaçador en direcció a l’est. És la ruta que vull seguir fins Es Canutells. La voluntat és tornar-me a trobar a l’altiplà de Binicalaf Nou, entre el camí de Cales Coves i el Barranc de Ses Penyes per on es  davalla a la platja d’Es Canutells. Vull retrobar-me amb la calma que s’hi respira.

Escric assegut en un dels senyals de fusta que indiquen el Camí de Cavalls quan de lluny m’arriba el ronc desigual d’un tractor que sembla llaurar amb dificultat. A Menorca es deu fer dur el llaurar doncs el sòl és pedregós i les roques fan trontollar el tractor i la rella metàl·lica. De tant en tant el pagès ha de baixar per recollir del terra alguna pedrota que trasllada a una pila que algun dia formarà part d’una nova paret seca per convertir-se en patrimoni immaterial de la humanitat. Passo estona observant l’activitat del pagès i el tractor perquè invoquen sons d’infantesa, a Sant Pere, quan a finals de juny o principis de juliol els pagesos llogaven una màquina de batre, un munt de ferro en forma de trasto vermell i atrotinat, adornat per tires amples de cuiro que feien de cadena de transmissió entre la màquina i un tractor. La instal·laven al camp de futbol poc abans de la festa major i esdevenia l’atracció de tota la canalla del poble quan anàvem a llençar-nos sobre la palla que sobrava, tot i el risc que comportava sí o sí de passar-nos la resta del dia amb picors a tot arreu del cos. Roncs similars que escolto ulls clucs eren el marc sonor dels nostres jocs, del travessar camps de rostolls sense rastre d’humitat, del jugar a fet o simplement del vagarejar per les fonts del Quadres, de Turró, Cargol o Comarquinal. Fatigats ens assèiem als marges de fanal i confessàvem plans i estratègies de cara a la Festa Major, a tocar, i a quines nenes volíem treure a ballar a l’envelat. Tombats a la molsa deixàvem passar, inconscients, les hores millors de les nostres vides, abillats amb calça curta, sandàlies velles, algun barret de palla i un bri d’alguna herba a la comissura dels llavis. Deixo la mirada perduda enllà del firmament amb la plena convicció que els somnis existien per fer-se realitat. Encenc un peta perquè el lloc em retorna alguna cosa del passat i la maria marca territori, com fan els gossos. Arriba el moment de reprendre el camí i deixar enrere la màquina de batre, les fonts i els somnis dels capvespres d’estiu.

Quan he arribat a Es Canutells m’he trobat amb una urbanització fantasma en aquesta època de l’any. He pres el sol una estona còmodament estirat en una gandula a la terrassa d’un espectacular hotel amb aires colonials, completament buit que m’ha fet pensar en les mansions d’Abu Dabi. Ningú no m’ha molestat, tot i que a l’interior, de lluny, m’arribaven veus i sons del personal de manteniment. Al seu davant la parada del bus que em portarà fins a Sant Climent. En l’hora llarga que porto en aquest lloc només han passat dos cotxes i la sensació d’aïllament és absoluta.

A migdia he arribat a Sant Climent. Fa anys ja hi havia passat per trobar un camí que em menés a Alaior, però les ganes de tornar-hi em venen del 2016 quan, en passar-hi per acompanyar la Marta a l’aeroport, vaig veure de reüll un parell o tres de cases que em van cridar l’atenció. Avui les he pogut fotografiar.

Estic fent un menú al Cafè de la Plaça d’Es Pla a Sant Climent, davant per davant de l'església parroquial. Com que a la terrassa hi peta un sol que sembla una maledicció m’he refugiat a la penombra interior. Al local hi deu haver mitja dotzena de persones com a molt i només una parella i jo semblem de fora. Espero el cafè i observo el diàleg entre la blancor amb ribets grocs de l'església i el blau immaculat del cel, quan entren a l’establiment una parella de hippies vells que saluden en general sense obtenir resposta, més per la mandra que per altra raó. Deuen ser dels que es van instal·lar a l’illa a mitjans dels setanta. Vesteixen pantalons amples i faldilla fins als peus, tots dos florejats. Ell porta una armilla damunt un sahari blanc que voleia damunt els pantalons esparracats. Tenen un aire desmanegat i gens convencional. Amb cabelleres grises i deixades, es desplacen en una mena de càmera lenta de moviments desmenjats que recordo bé. Pot ser que visquin a prop, pot ser que hagin tornat per recordar els vells temps, però tot sembla autèntic, com si no hagueren passat els anys. Em ve una visió fugaç d’una tarda de juny del 78 amb una colla d’amics que vivien en una masia, prop d’es Mercadal, quan tothom vestíem si fa no fa. 

Ara, després de dinar i amb la nyonya de la calorada, he entrat a la frescor de l’església. Algú toca a l’orgue alguna cosa de Bach que em sona vagament. N’hi ha tant! No sóc creient però aquest recolliment reverberant entre olors d’encens i de cera cremada sempre m’ha relaxat. M’he estirat en un dels bancs puix que no hi ha ningú més i he col·locat la motxilla a mode de coixí. Sento com em ve la son mentre s’esvaeix el sostre.

La migdiada ha durat 30 minuts, déu n’hi do! Encara faltava una bona estona pel bus que em portaria a Maó per fer transbord fins a Cala en Porter on recolliré la moto. He passejat una estona per Sant Climent en carrers que m’han recordat la primera impressió que vaig tenir de Menorca, a Ciutadella, en aquell viatge amb el Costa i Llobera, l’any 1967. Carrers amples, buits, la meitat ocupats per l’ombra mentre l’altre meitat es torrava estoicament sota el sol. Aleshores, com avui, em va fer pensar en els carrers de les pel·lícules de cowboys. Aquesta intimitat i aquesta soledat em resulten còmodes i permeten somniar “que passaria sí…”, i “com seria si passés que…”. És una soledat meva, pròpia, sòlida, tot i que una mica trista per tot el que, inevitablement, he deixat enrere. Passejant m’he trobat al pati del darrere d’una casa. Una petita piscina amb visió sobre tota la plana del sud-est de l’illa m’ha temptat a refrescar-m’hi els peus. M’he tret botes i mitjons, he creuat els dits i he posat els peus en remull el temps suficient per pensar que, a vegades, la consciència de felicitat es troba tant a l’abast que m'esborrona. Tot i la brevetat de la remullada em queda un punt de mala consciència. Reminiscències de l’entorn dels escoltes o de la responsabilitat treballada al Costa i Llobera? Ara observo la parada del bus des de la banda ombrívola del carrer, per no rostir-me. La veig amb la motxilla solitària deixada sobre el banc i em venen al cap vagues imatges de “A pleno sol” de René Clément, amb Alain Delon, Marie Laforêt i Romy Schneider i amb música de Nino Rota. Al meu mp3 hi sona Ruby Baby dels Silver Beatles, quan joves i abans de ser els Beatles acompanyaren Toni Sheridan. Em sento en plenitud, en harmonia amb l’illa i ple d’energia per com han començat a anar les coses a Menorca després que es buidés de turistes el diumenge passat. Em sento preparat per al comiat. Demà començaré el ritual de les visites als llocs on sempre desitjo tornar.

CAMÍ D'EN KANE

RICHARD KANE (1662-1736),

Fou primer tinent de governador i després governador anglès de Menorca durant els dos primers períodes de l'ocupació anglesa a Menorca.

Richard Kane va néixer amb el nom de Richard O'Cahan, a Duneane (Irlanda). De pares irlandesos, Richard viatjaria aAnglaterra per rebre una millor formació militar i es canviaria el nom per Richard Kane al prendre la religió anglicana i abandonant la seva pròpia, la catòlica i posar-se així en contra del rei catòlic, Jaume II de la Gran Bretanya. Als divuit anys va enrolar el Regiment d'Infanteria anglès amb el qual va lluitar contra els protestants d'Irlanda.

Més tard va participar en les guerres contra la Lliga d’Augsburg i en la de Successió espanyola a Flandes. Entre 1720 i 1721 Kane fou nomenat governador de Gibraltar.

El 1713, amb el Tractat d'Utrecht, en Kane queda al comandament de Menorca amb el càrrec de tinent de governador, ja que el governador, el duc d'Argyll, no passava prou temps a l'illa. En 1733 fou nomenat pel rei Jordi II de la Gran Bretanya nou governador de Menorca i el 1735, el monarca britànic el nomenaria brigadier general.

La seva missió principal era assegurar la possessió de l'illa per part dels britànics, amb la qual cosa hauria de regular el comerç, la indústria, l'agricultura, ramaderia i l'administració insular. Sovint topava tant amb les institucions polítiques i religioses menorquines[1] com amb la població, que "gelosa de la seva fe i dels seus privilegis polítics, veia els britànics com a dominadors i heretges protestants".[1] Fins i tot va haver d'anar a Londres per a defensar-se de les acusacions dels menorquins. Fou el governador que canvià la capital històrica de l'illa, Ciutadella, a Maó. La seva obra més reconeguda és "The Kane's Road" o el Camí d'en Kane.

Morí el 31 de desembre de 1736 a Maó després de vint-i-cinc anys de servei a la corona britànica i havent aconseguit una gran millora en les seves relacions amb els menorquins, que "lamentaren sincerament la seva mort".[1] Fou enterrat a la capella del castell de Sant Felip de Maó. (Font: Viquipèdia)

CAMÍ D'EN KANE

NOTES DE VIATGE. (14 D’OCTUBRE 2018):

És diumenge. Els diumenges els dedico a rentar roba, passejar mentre es renta i s’asseca, deixar-me portar, no seguir cap pla prefixat i deixar que la improvisació i l’atzar s’ocupin de mi. Ses Persianes tanca els diumenges i per esmorzar hauré de buscar-me la vida doncs són quarts de vuit i l’antic bar d’es Molí, ara de disseny, no obre els diumenges i a més li han llevat tot l’encant. He entrat a fer un cafè i una ensaïmada en una fleca de la Plaça dels Pins. A les 8 del matí d’un diumenge, Ciutadella està deserta i silenciosa. Em captiven la llum que es filtra entre els pins de la plaça i el petit local sense tele, ni ràdio, ni fons musical. Em basta escoltar el dringar dels coberts, com bufa la cafetera o el murmuri d’alguna conversa discreta vinguda de lluny. Instants en què tot sembla senzill i perdurable. “Si la vida fos així…”, em sento temptat de pensar a vegades. I és que la vida ho és “així”. Fins i tot canviar unes monedes per posar en marxa la rentadora amb vistes al Canal Salat pot ser un moment captivador... quan no esperes res. Passejo una estona pel parc que dona a Cala Degollador i torno per posar la roba a l’assecadora. Núvols blancs s’enfilen com castells pel damunt de les cases que enlluernen pel sol, com si es tractés d’un decorat que contrasta amb el blau diàfan d'un ciclorama. Faig temps assegut en un dels replans de pedra als marges de la cala, fixada la mirada en l’aigua, sota els peus, com una aiguamarina. Decideixo que recorreré el Camí d’en Kane fins a tocar de Maó, per tornar tranquil·lament pel mateix camí, però perdent-me per on em cridi l’atenció.

En enfilar el Camí Vell per sortir de Ciutadella, connecto la música i, com un senyal Carole King em canta Tapestry a cau d’orella. My life has been a tapestry. Un tema que em fa pensar en Amy Winehouse perquè va ser una de les seves cançons preferides. Em dol que ja no pugui fruir de cap més dia lluminós com el d’avui. “La meva vida ha sigut un tapís”. Doncs això. Comença bé el dia però m’adono que ja li he fet el tomb a l’estada i que es comença a dibuixar l’horitzó boirós del retorn. A casa? A la “normalitat”? a la realitat? On tornaràs, Quico? Evidencio que enlloc que senti meu. Aquest punt de fugida endavant que va començar quan, a punt de fer els divuit, em vaig escapar de casa, del “cole”, de la Carme i dels amics, cap a París. Era l’any setanta, pel març, i els Beatles acabaven de treure el darrer single: Let it Be. El senzill originalment va sortir a la venda el 6 de març de 1970 , amb la cançó You Know My Name (Look Up the Number) a la cara B. Ho recordo perquè va ser l’únic record que vaig poder comprar de París, abans que els gendarmes em posessin un segell al Passaport per fer-me fora de França abans de vint-i-quatre hores. No per res de l’altre món. Hi havia hagut uns incidents estudiantils a Nanterre i, amb el maig ’68 encara fresc, simplement van expulsar tot déu estranger d’entre els estudiants que van trobar als auberges de jeunesse.

M‘he aturat a fer un tallat a Mercadal. En una de les taules una parella jove. No estic pendent del què diuen però me n’arriben paraules aïllades. Se’ls veu molt encaterinats i parlen somrient-se amb els ulls. Ara comenten projectes de vida i compatibilitats.  Em retorna molt enrere, quan em sentia enamorat, tot emoció i alteració dels sentits. Em sembla que la joventut de la meva generació ens enamoràvem de qui érem, de la personalitat, de l’actitud amb què ens enfrontàvem al que ens rodejava, força limitat, per desgràcia, comparant-ho amb l’actualitat. Compatibilitats? Projecte de vida? Què era això? O bé ningú me’n va parlar mai, o bé jo no vaig escoltar, que tot podria ser. Amb prou feines havia après a somiar o a perdre’m en fantasies. Que potser no ve d’aquí  aquest núvol de sucre que es desfà amb el pas dels anys, entre els dits, davant els ulls?

El dia ha donat molt de sí. Ara que ja falten pocs quilòmetres per completar la volta a l’illa, quan l'acabi, voldria dedicar la resta de dies a descobrir llocs nous, com avui. Confio que l’illa satisfarà els meus desitjos tot i que també voldrà retenir-me amb tardes com la d’avui. Voltar, vagarejar pels vorals del Camí d’en Kane i descobrir llocs magnífics a cada sortida del camí asfaltat. Llocs que desprenen un punt de perdurabilitat, de Menorca i de la vida viscuda. Menorca, que encara em sedueix com una estimada. És horabaixa i estic preparat per l’aventura. Sempre l’espero l’aventura, des que Guillermo Brown em va venir a buscar d'entre les pàgines de qualsevol dels seus llibres. És ara l’hora del somni perquè d’aquí a uns moments ja no en quedarà res.

Aquesta tarda de diumenge, Menorca sembla que s’hagi buidat de cop. De fet ha estat així. Deu ser que s’ha acabat el cap de setmana llarg del Pilar i la gent ja ha marxat. Les campanes de la catedral m’acompanyen quan passo pel Carrer Estret fins a la porta de l’Hogar del Pollo on per fi hi ha lloc. Ara mateix estic esperant una ració de “lacón” i de “vino turbio” de patacada per acompanyar-lo. Tot pot esdevenir ritual si se’n té la voluntat. Han marxat els ciclistes de l'illa, la majoria de turistes i forasters'han esfumat i només retem a Ciutadella algunes persones tossudes com jo; l’Hogar del Pollo recupera la condició de refugi natural. Joves amb rastes, noies d’estètica encara punk o fins i tot amb tocs hippiosos, també gent treballadora que agraeix els preus raonables. L’establiment conserva la màquina de tabac,  damunt la qual sona música de fa algunes dècades. Una parella d’avis, hippies supervivents dels setantes, menja en silenci en una de les taules de la petita sala que fa de menjador.  En un moment donat creuen les seves mirades i es somriuen amb tendresa. Em fan pensar en la parella jove del matí a es Mercadal. Projecte de vida! Ric per dins per no plorar. L’establiment i la segona copa de “turbio” em transporten a altres temps i em sento còmode i confortable entre el personal. M’adono que la dotzena de dies que em queden a Menorca seran tranquils i podré, per fi, gaudir de l’Illa i de la seva gent. M’arribo al Tritón, al port, per llegir tranquil mentre faig un cafè. Perfecte. Una vegada més, gràcies Menorca!