TRIP TO MALLORCA 05

NOTES DE VIATGE. (30 DE SETEMBRE 2018)

Aquest matí continua l’estat de placidesa en què em va submergir la intensitat d’ahir. Galilea, rodejat de tant silenci que fins i tot la brisa callava, al matí, i a la tarda, recorrent la infància de n’Antònia pels seus indrets estimats i que tant em recorden els meus. Quasi calcats, fruit d’emocions molt properes. Els jocs de canalla, la llibertat dels capvespres a l’estiu, sense adults, quan la penombra avança entre perfums de gessamins i mimoses. Els secrets relatats a mitja veu i els secrets guardats per sempre... Llocs com La Pau, Cura, Randa o Algaida, en el fons, es corresponen amb el Pont Penjant, davant la fàbrica del Valls, a tocar de la riera, les Toeses, cal Regata o la font del Quadres. L’embolcall d’infància es concreta en la cançó The Breeze/My baby cries que m’arriba a través dels auriculars. “Voldria tocar-te però he oblidat com fer-ho”, es pot ser més precís? Quan tot s’allunya en el temps fa l’efecte d’esvair-se fins a generar dubtes sobre l’existència mateixa. En resta l’efemèride, el relat, amb sort una imatge però se’n difumina el contingut vital, l’emoció, talment un arbre que es desfulla a l’hivern. Podem enumerar les emocions però no tornar-les a copsar plenament. Hi ha dies, com avui, en què la limitació em rebel·la no sense un pessic de tristesa. Tornaré a recórrer els camins d’ahir per recollir-me de nou amb aquella intimitat que ja no és. M’agradaria visitar els santuaris de Gràcia i Sant Honorat i també dinar al Celler de Randa, el bar al poble que vaig veure de coa d’ull, ahir, i que feia tant bona pinta. 

Doncs no, al bar de Randa només hi he esmorzat. Una mica de pernil i formatge, una copa de vi negre i un cafè; tot plegat no ha arribat als 5€. Són detalls que em fan sentir agraït amb la vida. Amb la Vespa he passat poc a poc pel paisatge tranquil de la Pau i m’he arribat fins al Santuari de Cura. Ahir hi estàvem gairebé sols, avui una munió de visitants hi formigueja. Malgrat tot m'adono de com les hores viscudes ahir m’hi vinculen quan m’assec en el barri d’entrada al Santuari, guardat per un gran baluard amb una era central al voltant de la qual s’hi alcen diversos edificis de dues plantes que fan pensar en una construcció castrense. La calma, m'empara a l’ombra de les alzines quan baixo fins el Santuari de Sant Honorat on s'hi atura el temps. Conec els símptomes, i em deixo portar malgrat que sento una mica com si li fes el salt a Menorca. Abans m’he quedat a les portes de Gràcia, un santuari dins la roca que no he pogut tafanejar doncs està tancat per obres. En aquest massís de Randa, on s’hi troben aquests tres santuaris, les vistes sobre l’Illa són immillorables i jugo a intentar reconèixer alguns dels llocs pels que he passat els dies anteriors, cosa quasi impossible sense conèixer millor l’Illa. Prenc la decisió de tornar a Mallorca per fer una mica el que he fet amb Menorca; recórrer tots els camins i senders que vagi trobant i ficar el nas a tot arreu per tal d’amarar-me’n.

Com més avanço per la carretera d’Algaida a Llucmajor i Santanyí per l’entramat de camins i camps de conreu del Sud, per evitar passar per l’autovia cap a Campos, més present se’m fa Menorca i la noció de plenitud que l’acompanya. M’estic enamorant de Mallorca, bé, m’estic tornant a enamorar de Mallorca tal i com havia fet l’any 71, quan vaig viure uns dies en una cova d’uns hippies a Cala Figuera, o qualsevol de les vegades que hi he vingut de bolo, amb Canigó, Chauffeur… al Palace!, El Mentider, o de guitarrista amb en Lluís Llach.

Avanço per les estretes carreteres voltades de conreus, torno enrere, refaig i em desvio per algun altre camí que em porta a l’anterior. Prenc nota dels noms i penso que tinc tot el temps del món abans d’arribar a Santanyí i Cala Figuera, el destí que m’he marcat. Camí de sa Sorda, Camí des Palmer, Camí des Ravellar, Camí d’es Cirerer de Cortadeta, Camí de Son Marrano, Camí de Son Puigserver…Un laberint de viarons rurals estrets i protegits per murs de pedra seca com a Menorca, tot i que l’aspecte n’és sensiblement diferent. M’envolten camps de fruiters, de cereals alguns de llaurats, altres són vinyes petites, amb 100 o 200 ceps, no gaires més. En alguns hi pasten aparentment immòbils algunes ovelles o vaques. Camins buits, deserts enmig de la plana immensa sota el sol de migdia i el cel d’un blau vigorós. És de llarg el tipus d’entorn que més em plau i n’estic segur que serà una de les parts de l’illa on més tindré per costum perdre-m’hi. Finalment arribo a Ses Salines i em desvio cap a la carretera que porta al far, on després d’uns quants kilòmetres de cotxes aparcats a les dues bandes de la carretera, em trobo cara a cara amb l’illa de Cabrera al meu davant. Mai no l’havia contemplada abans i m’impressiona. Vagarejo una estona per les roques entre el far i el mar, tot i el continu passar de persones. Hi ha qui es banya i prenc nota del lloc com un indret on m'agradarà passar-m’hi hores en un futur no gaire llunya, espero.. 

Finalment arribo a Cala Figuera amb el cor una mica encongit. Tot i els canvis soferts, encara reconec la casa amb el porxo -abans una de les poques que hi havia- on vaig fumar haixix per primera vegada. De la cova on vam viure-hi una setmana amb la Carme, el seu cosí Fernando i un noi que es deia Llop de cognom, ja no en queda res o no l’he sabut trobar. Recordo que era gran i tenia dues sales. Hi devia arribar corrent elèctric, doncs em venen a l'oïda els temes de Chicago que m’acompanyaven quan em tirava a l’aigua de la mica de canal de bon matí, a tres passes comptades de l’entrada de la cova. El 1985, quan vam venir a Mallorca amb la gira d’El Mentider, també m’hi vaig escapar uns minuts, però fins avui no puc dir plenament que he tornat a Cala Figuera, 47 anys després. Se’m glaça la sang quan ho penso i a la vegada m’omple d’orgull haver pogut viure aquells dies, també haver-hi pogut tornar tants anys més tard. Tot és molt confús diu en Joan fent broma a vegades.

El cert és que em plau la consciència de ser en un lloc on m’adono que hi vaig ser feliç. I hi vaig ser feliç perquè em sentia lliure, perquè era jove i se me’n fotien els plans de futur més enllà de viure al dia, al minut, a l’instant, absorbint el major nombre d’emocions que fos possible. Perquè em sentia enamorat i perquè el món del teatre m’esperava amb els braços oberts, o això era el que jo em pensava. Em ve al cap el poema La relíquia, del poeta illenc Joan Alcover, que penja d’un mur al jardí de Can Alcover, a Palma, seu de l’Obra Cultural Balear. Me’l va mostrar n’Antònia en el meu anterior viatge, fa dos anys.

Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut
Beneïda l'hora
que m'ha duït aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos.
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora
i venta qui venta.
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l'engrossadora
com trista penyora
despulla podrida d'un món esbocat...
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut. [1]

Són més de les quatre, és tard i tinc gana. De tornada m’aturo en un bar dels Llombards, població solitària i quieta que em fa pensar en els petits pobles del Penedès, pràcticament d’un sol carrer habitualment solitari i colpit pel sol als migdies. Demano què podria menjar a la dona de l’altra banda de la barra que té un aspecte decidit i una veu greu que m'agraden. Els seus ulls foscs i profunds il·luminen una cara ferrenya, establim una conversa banal amb algun toc d'humor sorneguer que m'ajuda a menjar de gust el frit mallorquí, satisfent-me plenament i arrodonint el dia. És hora de tornar cap a Palma, a Llucmajor prenc la carretera que passa pel costat de l’aeroport on aterra una aeronau. M’hi encanto una bona estona mirant com aterren un avió darrera l’altre amb una freqüència d’entre 3 i 5 minuts. Mai ho havia fet ni havia vist aterrar un avió de tant a prop, cosa que m’ha impressionat i m’ha fet entendre les persones que van al final de les pistes per fotografiar-los. Té la seva gràcia. Engego la nena quan recordo que m’espera el Mónaco, tancat ahir diumenge, on em dirigeixo. És on escric aquestes notes mentre prenc, satisfet, l’enèsim tallat descafeïnat de màquina.

---

[1] La relíquia (Poemari Cap al Tard, 1909) - JOAN ALCOVER, Palma de Mallorca 1854-1926

TRIP TO MALLORCA 04

NOTES DE VIATGE. (29 DE SETEMBRE 2018) TEMPS DE CONFIDÈNCIES

Ahir vaig fer la part Nord de la Serra de Tramuntana, des de Pollença a Sóller. Avui toca la part Sud, des d’Andratx fins a Sóller. Ben aconsellat per n’Antònia i na Magda he sortit ben d’hora de Palma pel Camí de Jesús, que en deixar el nucli urbà es transforma en la carretera Ma-1041. És una carretera solitària que primer ressegueix l’obaga del Torrent de Sa Riera per pujar fins el Comellar de Ses Alzines Dolces i en deixar el bosc travessa un petit altiplà per on s'obre pas entre camps de conreu i d’oliveres fins arribar a Puigpunyent per l’extrem sud. La veritat, estava tant ple de “biciclistes” -com deien a Sant Pere on estiuejava de petit-, que he desistit d’entrar-hi. N’he tingut prou en fer un tallat entre fortors de rebentats de cafè amb rom i de suor que irradiaven el grup d'homes de cames depilades, vestuaris llampants i cares congestionades. Val a dir que rebentat a molts llocs de Mallorca és com anomenen el que al Principat en diem “Carajillo” o cigaló, paraules que procuro no pronunciar mai.

En voler dirigir-me cap a Capdella per arribar a Andratx, he vist que a la dreta s’hi emparrava una carretereta que menava a Galilea. El nom m’ha fet l’ullet i com que la carretera també arriba a Capdella m’he decidit per aquesta ruta que ha resultat ser esplèndida. La carretera és un seguit de revolts i paelles a dreta i esquerra que s’emparra per la vesant d’una muntanya que arriba fins als 600 metres d’altitud. La pujada ha estat lenta perquè m’he trobat tres grups de ciclistes i he hagut de reduir molt la marxa ja que ells mantenien el “pelotón” i no deixaven espai per avançar-los, la qual cosa m’ha permès delectar-me amb el paisatge.

Finalment he entrat al poblet de Galilea que és un conjunt d'uns quants carrers deserts  entre cases disperses, ombrívols a aquesta hora del matí, coronats en el punt més alt de la població per una petita ermita amb una era al davant, des d’on al es contempla una vista espectacular de bona gran part de la costa Sud Oest. El poble semblava resorgir des del silenci, entre l’aire transparent encara fresc i la llum de primera hora del matí, com de conte. No he volgut romandre-hi  gaire estona, només un tast, ja que el soroll del motor de la Vespa, tot i que discret, semblava pertorbar la tranquil·litat que ho impregnava tot.

A la baixada cap a Capdella , l’espectacle que m’oferia el paisatge és espatarrant. He arribat a Andratx i, sense aturar-m’hi més que l’estrictament necessari per trobar un forn on comprar una ensaïmada, he emprès la carretera de la Serra de Tramuntana en direcció a Sóller.

A la carretera de la Serra no hi he trobat massa trànsit; així doncs he pogut recrear-me amb els impressionants espadats que s’enfonsen en el mar Mediterrani. M’he escapat de la carretera per alguns camins per on m’agrada perdre’m-hi, fins que finalment he parat per fer un esmorzar de forquilla al Mirador des Grau, que és un restaurant més que turístic però amb unes vistes excepcionals sobre Els Farallons (es Faraions), uns esculls davant la costa de Tramuntana.

Passat Estellencs, la carretera torna a trobar la costa a la Torre del Verger. M’hi he aturat per pujar a la talaia, doncs ho tenia pendent des de la vegada que m’hi va portar n’Antònia i em va fer vertigen només de començar a pujar els esglaons. He volgut vèncer la suggestió convençut de poder-hi pujar, però hi havia massa grups de turistes amb la mateixa intenció que jo i per no fer cua, m’he conformat amb fotografiar-la. Segueix pendent perquè diuen que des de dalt, els dies clars es pot veure la costa del Principat.

Abans d'arribar a Banyalbufar m’he aturat a la font de la Menta. Un paratge paradisíac a peu de carretera que conforma un espai fresc evocador antigor i de vells vells jocs de canalla, com quan anàvem a fer berenades a la font de Turró, de Cargol o de Comarquinal amb la canalla del meu carrer de vacances. A la font de la menta m’hi va portar n’Antònia per primera vegada i hi tornàrem els dos amb na Magda en un dia memorable d’amistat i proximitats. És un racó que m'apareix com un instant sostingut d'un altre temps, suspès i amagat com una fotografia antiga.

La rossa espigada de vestit blanc, la Rafi, va ser la primera noia a qui em vaig declarar.

En reprendre el camí i abans d’arrencar la moto, m’he posat els auriculars i m’ha sorprès el tema Bookend’s Theme de Simon & Garfunkel, constatant la meva creença en l’atzar. La combinació de la cançó amb la màgia serena de l’indret m’ha resseguit cames amunt com un agradable llampec de nostàlgia que ha resseguit l'esquena amunt fins a estremir-me.

El temps fou
I quin temps fou!
Era
Un moment d'innocència,
Un temps de confidències

Ha de ser fa molt de temps.
En guardo una fotografia
Que  vetlla els vells records,
Doncs ells són tot el que en queda.

M’he comprat una samarreta de Banyalbufar a Banyalbufar -on sinó?-, en record d’uns dinars esplèndids en una marjada propietat de n’Antònia i en Germán, amb na Magda i jo arreglant el món al voltant d’una taula de fusta parada en un dels marjals, davant la immensitat del Mediterrani.

Tot i que m’he desviat per la carretera que  mena a Valldemossa he fet mitja volta. A l’entrada del poble, en un aparcament ad hoc, hi havia una trentena d’autocars i busos turístics. M’ha acabat de convèncer-me de fugir-ne la quantitat de gent que es veia ja en el primer carrer; no exagero si dic que era un veritable mur de persones com el que es pot veure a les Rambles de Barcelona en hora punta. Un altre dia serà.

Pel que fa a Dènia, m’he adonat que n’havia passat de llarg quan m'he topat amb un cartell amb la inscripció “Benvinguts al municipi de Sóller”. Un altre dia serà, també. Des de Sóller torno a Palma perquè a la tarda n’Antònia m’ha de portar a uns indrets que li agraden molt, de quan era canalla. Em desvio per la carretera antiga, coll amunt, fins arribar a Bunyola on em desvio cap a Santa Maria del Camí per una delícia de carretera que em recorda moltíssim les de Menorca.

A la tarda, amb n’Antònia, hem sortit de Sa Cabaneta, on viu amb en Germán el seu home, per seguir una carretera estreta i encaixada entre parets seques fins a Ses Olleries i Algaida, on ens hem endinsat per un camí vorejat d’alzines que ens ha anat apartant del món real. En passar prop d’una casa amb un terreny considerable de cultiu al seu voltant, n’Antònia atura el cotxe i em demana que entrem a la possessió. M’explica que van estar a punt de comprar-la amb en Germán i hem contemplat aquell lloc que podia haver estat on ara potser hi viurien. En una mena de cort per bestiar a tocar de la façana i davant d’una figuera oblidada que ha crescut com bonament li ha semblat, s’hi troba, ple de pols, una relíquia d’un altre temps. Un Seat 600 d’un blau apagat i ple de pols grisa que m’ha fet pensar en com era de blau i gris el franquisme que els fabricava. No li ha passat el temps i, tot i que vell i rovellat, encara aguanta dret però indigne; no em refereixo al cotxe,

Després hem seguit el camí fins a la Pau, una ermita amb una era al seu davant, a tocar d'un casalot senyorial i la seva masoveria. M’ha explicat que allí s’hi feien o s’hi fan un cop l’any, aplecs en què la gent hi puja passejant des d’Algaida o des de Randa duent panades i altres mmenges, per fer un dinar sobre mantes o mocadors al terra. A la tarda, grups de xeremiers hi toquen les seves cançons i s’hi fan balls. El recolliment del lloc m’ha copsat i he entès perquè és un dels llocs que més li agraden a na Maria Antònia. Temps de confidències. La infància remota, a tots ens agermana. Tot plegat m’ha recordat l’escena de la pel·lícula Novecento, de Bertoluci, en què el patró, Burt Lancaster, decideix acabar amb la seva vida quan observa els joves ballar i fer xerinola, al bosc, en una horabaixa d’estiu, seguint el so d'ocarines. És una seqüència que sempre em commou per la senzillesa en què mostra el pas de les generacions alhora que contrasta les esperances de la joventut amb l’enfonsament vital d’un vell que se sent inútil i malenconiós d'aquells joves, els quals, aliens al drama que els esguarda, busquen en el flirteig i l’amor construir-se un futur que a ell ja se li escapa. En arribar a un prat on una filera de plàtans ressegueix un rierol m’he sentit de nou entre el so de les ocarines al so de les quals ballen els joves de la pel·lícula, entre els arbres.

“Quina música més bonica. Els joves ballen, s’abracen i al capvespre faran l’amor. Aquesta no és terra per a un vell”, em xiuxiueja a l'orella Burt Lancaster.

Encara en un estat de semi-ingravidesa hem seguit el camí fins a Randa, un poblet al peu de la muntanya que presideix amb solemnitat el Santuari de Cura. A la mateixa muntanya s’hi troben també el Santuari de Gràcia i l’Ermita de Sant Honorat. M’ha explicat que a dalt a Cura, és on passava els estius de ben petita. És un lloc impressionant i especial des d’on es divisen la immensa  badia de Palma, la plana interior de l’Illa  fins a la Serra de Tramuntana a ponent i, mirant cap al nord-est, es pot resseguir la línia de la costa fins gairebé Capdepera. Ha estat una tarda plàcida, amb el sol que queia mandrós sobre la badia, mentre que ombres del capvespre ens embolcallaven. En silenci i contenint la respiració, hem contemplat una posta majestuosa i roja com n’he vist poques.

Quan quasi a les palpentes tornàvem cap al cotxe, des de la foscor una veu ha cridat la meva amiga pel seu nom. La forma era de pregunta – “Maria Antònia?” – i provenia d’un home assegut en un dels bancs adossats a la paret d’un dels edificis, que ha resultat ser un company de jocs de les temporades en què, infants, compartien els estius. Feia prop de 40 anys que no es veien. A vegades succeeixen fets com aquest, inexplicables i que no vull interpretar perquè pressento que em causarien massa contradiccions. El dia d’avui ha estat memorable, intens, farcit d’emocions, però senyorejat per una mena d’estat de calma que desitjo i espero que m’acompanyi fins al final d’aquests dies a Mallorca i Menorca.