COMIAT DE LA VALL I DARRERA POSTA A SA FAROLA

NOTES DE VIATGE. (21 D’OCTUBRE 2018)

Increïble! He llegit que aquest cap de setmana han arribat uns 600 de l’Imserso que s'instal·laran entre Cala en Blanes i Cala en Bruch, també uns 400 ciclistes amb els equips respectius per no sé quina competició. Així que he escollit les platges d’Algaiarens per acomiadar-me’n; he pensat que cap dels dos col·lectius no hi farien cap. A més, avui el vent ve del SE o sigui que la part de Tramuntana quedarà arrecerada. A primera hora he arribat a la platja d’es Bot. Ciutadella sense gent pel carrer, la carretera buida, l'agradable sorpresa de trobar la cala d'Es Bot impecablement neta de posidònia acumulada. Mai no l’havia vist tant polida, ni la primera vegada. Els darrers anys m'he trobat amb què el bany ha estat pràcticament impossible, almenys per mi que sóc una mica maniàtic. Ja ho sé que és posidònia i que la seva presència és un símptoma de la bona salut de la zona costera, però a mi sempre m'ha fet angúnia que l’aigua no sigui transparent. Deu ser un trauma del llot de la riera, de nen, a Sant Pere. L’altre dia ja hi havia una part  considerable de la riba  prou neta com per permetre`m un bany còmode. Dret, nu i sol a la cala, els peus banyats al trencar de les ones, contemplo el blau tropical que s'estén al meu davant, fins topar amb la gravetat rocosa de la Punta de s'Àngel que tanca la badia, a ponent.  Menorca sap com tractar qui se’n meravella i, en el meu cas, sap perdonar la mica de traïció de partir per no tornar. Voldria abraçar-la i no em deixa.

Prop de les roques i del pendent cobert de pins que s'enfila pel coster, a l’extrem de llevant de la sorra, s'hi troba l'antiga caseta d'es bot. M’he endormiscat una estona estirat a l'arena i, en el sopor agombolat pel xipolleig manyac de l'aigua i el vol de tàbacs - feia anys que no veia un tàbac! -,  m’han vingut imatges d’un agost a Sant Pere, cap a mitjans dels seixanta, quan el pare “Xarraín” ens va portar al pèlag bullidor, on n'estava ple de tàbacs. La canalla ens referíem a ell com el pare “Xarraín” doncs ens feia un pessic amistós a la panxa tot dient “xarrain-xarrain”, com a salutació. Era un monjo caputxí d’un col·legi d’Igualada que alguns estius solia venir a fer proselitisme a Sant Pere i reunia la canalla del poble que trobava pel carrer en les tardes tedioses de finals d’agost. Després de la festa major, quan mig poble desapareixia per anar a visitar familiars abans de la verema, o per seguir les festes majors de la comarca, les colles d'amics de cada carrer quedaven coixes per la falta de quòrum infantil. Aleshores, els nois voltàvem perduts sense gaires idees i formàvem grups efímers amb canalla d'altres carrers; també podíem apropar-nos a les noies, doncs la feina al camp i a les fàbriques s'aturava i no portaven cistells amb el dinar a sons pares; tampoc anaven a costura, a ca la Maria Lluïsa. El cas és que el pare "Xarraín" era una distracció nova i exòtica - vist ara, una mica surrealista -, amb les seves bromes i jocs de mans amb cartes monedes, pedres o el que fos. La canalla el seguíem encuriosits pels carrers i camins com si fos el flautista de Hamelin. Un dia ens mostrà les fotos d’uns estudiants del col·legi d'on venia. Tots vestien l’hàbit amb caputxa com ell i, a mi, amb 9 o 10 anys, em va impressionar tant que vaig córrer a casa convençut que volia continuar l'escolarització a Igualada per vestir hàbits com aquells de la fotografia. Es veu que la meva vocació teatral va tenir un primer intent fallit abans de manifestar-se’m definitivament, no massa anys després. El darrer estiu que vingué, en una tarda particularment calorosa, se’ns emportà a una colla de cinc o sis a fer una capbussada al pèlag Bullidor on ens feu despullar doncs no teníem els banyadors. Ell restà a la riba observant els nostres cossos nus entrar i sortir de l’aigua, jugar i xipollejar innocentment com sol fer la canalla. En un moment donat que jo estava assegut en una de les roques que vorejaven el petit gorg, vaig notar una substància calenta a l’esquena. Era en Jaume de la Riba que, induït pel pare “Xarraín” s'hi estava pixant. Com és natural la reacció de rebuig al fàstic em va fer tirar a l’aigua de cop mentre el religiós i la resta de canalla reien. No recordo haver-me enfadat, de fet no recordo res més que el fàstic i la molèstia dels tàbacs assedegats bevent i mossegant les gotes de la meva pell mullada mentre deixava que el sol l'assequés. Ara de gran comprenc que aquell monjo simpàtic no era més que un pederasta o com a mínim un “voyeur” que es degué satisfer mentre fèiem el nostre paper de nens. Quanta merda l'església, senyor! I no només.

Quan m’he desvetllat, no hi havia cap dinosaure. Una família aquí, una parella allà, un grupet d’avis i avies de Ciutadella conversant a prop meu, així que he decidit fer el bany que em tenia promès. Sense onades i amb l’aigua que ja fresqueja una mica, el bany ha estat fantàstic. La platja és tan plana que he pogut endinsar-me en l'aigua caminant, ben bé fins a uns 200 o 250 metres, des d’on es té una immensa panoràmica de tota la badia. Des de Punta des Llaüt i la platja d'Es Bot, fins les platges des Tancat, el majestuós penyal del Puig Tremolor i la impressionant mola de la Punta de s’Àngel. He passat una bona estona a l’aigua, fins que he vist que a ponent, la sorra s’anava omplint de petites figuretes. Quan he arribat a la sorra he pogut comprovar que es tractava d'un grup d’unes quaranta persones amb tot l'aspecte de ser de l’Imserso. Botes i bastons de caminar, pantalons llargs, motxilles a l'esquena i palplantats admirant la bellesa. Ha estat el senyal per acomiadar-me de la platja d’Es Bot. Ha donat molt més de sí del que esperava. La cala per a mi sol durant una bona estona, un bany esplèndid i un record inesborrable d’un dels paratges més estimats de Menorca.

Evocador el moment en què he aturat el trasto a la carretera que serpenteja sota els pins ,per fer una darrera ullada a l’entrada de La Vall És un revolt on sempre hi romanc uns instants, silenciós, com la vegada que vam endinsar-nos a La Vall amb el Norbert. Just aleshores ha sonat I Got the Blues dels Stones. "Al llençol de seda del temps, trobaré tranquil·litat". Commovedora per oportuna. M'he emportat el moment.

He tornat cap a Ciutadella i, com que l’he trobat buida, he deixat l’scooter a la plaça d’Artrutx i me n’he dirigit xino-xano cap a S’oficina, un bareto fora de les rutes turístiques que està la mar de bé, prop de la Plaça Menorca. Una pizza, un got de vi negre i un cafè, poden ser incondicionalment reparadors. A la tarda m’he perdut pels camins dels horts de la banda Nord de Ciutadella. Camí de Retxilleres, S’Hort de Ses Magranes, Son Bernat, Son Fe, Rafal des Capità, Son Canaló, Son Escudero… Noms que he anat apuntant perquè no els vull oblidar. M’he aturat cada dos per tres a vagarejar encuriosit per entre els camps, els horts i els tancats del bestiar, deixant passar la tarda buida fins que el sol ha començat a estendre ombres d'una llum deliciosa de diumenge. Intimitat. Passar el temps sense parar atenció a res en especial, plaer material del "dolce far niente", retorn a Ciutadella, polida i recollida com sa primera vegada. Avui acaba la tercera setmana complerta a Menorca i entreveig l'encongiment d'estómac pel difícil llampec del retorn.

Tot plegat ha resultat una combinació d'estones lluminoses amb alguns dies plujosos, poca gent les darreres setmanes i un ventall de verds, blaus, rogencs i ocres com no recordo haver vist mai. L'obsequi de tornar a fruir d'allò que donava per perdut. Com si l’illa sencera, amb familiaritat domèstica, s’ordenés al meu davant i s’endrecés per passar l’hivern. Menorca prova de retenir-me temptant-me amb allò que no m'ha mostrat mai.

A la caiguda de la tarda, les campanes de la catedral han acompanyat el passeig pel port camí de la posta, a Sa Farola, quan es barregen la claror de s'horabaixa amb la llum dels fanals. Una posta esplèndida, sense núvols ni boirina, d’una transparència de pau que convida a la contemplació. Enamorat de Menorca una vegada més, penso en les hores deixades anar a les roques, al peu de Sant Nicolau, sota els blocs de pedra Marès que alcen la torre sota la llum de l’ocàs; en amics, parelles, llocs, persones, coses que estim... Excés de lirisme, potser? No me’n penedeixo. Els llocs contenen la vida que els prestem, i ens la retornen amb interès a través de l’energia d’altres criatures que l'han recorregut. Màgia que ens arrela desesperadament a certs indrets. Absurd és renunciar-hi.

Les llums cançoneres del capvespre han acompanyat la tornada cap al moll on m’hi esperava el millor dels regals. Els darrers dies al port, fent un cafè o passejant després de sopar, he observant com es buidava dels tendals d'establiments que tapaven la muralla - sa murada -, del moll de llevant. Doncs bé, quan he arribat a l’alçada del Tritón, m’he adonat que ja no en quedava cap, ni el d'aquest establiment. Una ordenança municipal els ha fet retirar per poder reordenar la zona portuària i transformar-la en peatonal. Mentre durin les obres també han fet retirar els iots i embarcacions petites amarrades al moll. El resultat és un port despullat de tot artifici, amb l'imponent muralla a la vista. Què tal una tapa i una cerveseta amb gin en una de les quatre taules buides que tenen a fora del Tritón? M'ha semblat un somni. Ni un sol moviment, ningú, cap establiment entre el Tritón i l’edifici de l’antic Cafè Balear, al peu de Ses Escales. Completament sol al port, degustant uns tacs de formatge curat i unes olives negres. "Ni jo m’ho crec", acabo d’escriure. Quantes atencions, Ciutadella!

DARRERES ULLADES A LA COSTA NORD

NOTES DE VIATGE. (20 D’OCTUBRE 2018)

Em trobo on m’ha portat una combinació d’atzar i reflexió doncs he canviat dues o tres vegades d’opinió mentre avançava poc a poc pel Camí Vell de Maó. El firmament avui és diàfan i lluminós, amb núvols de cotó fluix que es desplacen pel firmament en direcció contrària a la de la mica d’oreig de migjorn. És dissabte i per tant compto que camins i llocs deuen estar més transitats. Davant la incertesa, m’he aturat en un cafè a Ferreries i he demanat una mica de formatge, pa amb oli i una copa de vi negre. Sí, són quarts de 8 del matí, ho sé però em ve de gust. Em passen pel cap aquells esmorzars de forquilla quan en als “bolos”, en ple hivern, paràvem en qualsevol restaurant de carretera. No és potser el tast d'un ritual antic?

Satisfet, després del cafè he decidit anar cap a la part de Tramuntana pel meu camí “secret” de Sant Antoni de Ruma, des del qual es divisa tant bé tot el cap de Cavalleria i la part dels Horts de Son Ametler, Binimel·là, el pic de Santa Àgueda i la Serra de l’Enclusa. De fet, el camí de Sant Antoni no en té res de secret, però és poc conegut a partir d’on acaba, prop de Son Vives, un mas de turisme rural, d'on surt un camí amb tanca que permet fer el salt pel Torrent des Canal des Porcs fins als camins de Son Serra i Tramuntana. Com que hi ha un cartell d’un projecte mediambiental davant la tanca, a molta gent els fa enrere en suposar que el camí és tancat. Doncs no, i és un camí no massa llarg que davalla a través d’un bosc de pins i alzines fins a Sant Joan de Serra i d’allí fins a trobar el Camí de Tramuntana.

Com que seguia sense decidir on volia anar, he fet un xino-xano per la carretereta que havíem recorregut tantes vegades amb el Kike apresa de la Maria i l'Esteve. Aleshores no hi passaven dos cotxes i quan eventualment es trobaven dos vehicles, algun dels dos reculava fins algun dels racons ad hoc fets a les parets de pedra seca. M'he desviat cap a Cala Tirant, però finalment he decidit arribar-me fins a Binimel·là, on escric aquesta nota confortablement assegut a l’extrem de ponent del fons de la cala. De fet mai no m’hi havia aturat en aquesta platja, sempre de pas cap a Pregonda o cap als calons de la riba de llevant. Avui ja hi porto una estona llarga i dos banys generosos. És impressionant esguardar la gran badia des de l’aigua, envoltada de turons ondulats que proporcionen protecció del vent. He estat a un badall de grill de perdre'm l'emoció i, en els darrers moments, l'impuls a penes perceptible d'altres ocasions m'hi ha guiat com si em portés per l'orella.

- Ja era hora, ruc!, m'ha fet dir una veu interior, com si no fos jo.

I aleshores m'adono que avui és l'única vegada que he agafat la tovallola en tots els dies, com si de bon matí hagués estat previst allò de "fer platja". Aquestes imponderables coincidències em fan l'efecte de jugar a una mena de gran "fet i a amagar" global! Assegut sobre la tovallola contemplo al meu davant les minúscules cales i calons de la riba de llevant, lloc habitual en altres èpoques, on hi contemplo, les minúscules persones que han vingut a la platja en dissabte. Les observo des del meu lloc a la platja gran, al fons la badia i, a prop, la gent travessa, camí de Pregonda, sense aturar-se. Estic sol a la platja immensa i envoltat d’una bellesa salvatge i harmònica a la vegada. Un encant i un plaer que allargaré fins que em vingui gana de debò. 

He tornat a l’aigua  i després d’un peta m’he posat a escoltar música. El segon o tercer tema que sona és Feelin’Allright en la versió del grup Traffic. Recordo la versió que en va fer el grup al concert del grup al Pavelló del Joventut, a Badalona, l’any 1974. La Marta i jo sols, a la llotja presidencial, en els temps en què amb Dagoll-Dagom preparàvem el “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos”. La força del tema, l’empenta i la vitalitat de la joventut. El Mesías Salvaje de Ken Russell.

Tard, passades les quatre, he travessat la sorra gris rogenca i granelluda fins al restaurant de Binimel·là. Ara mateix estic esperant un estofat de sípia amb fèsols - pèsols a Menorca - mentre decideixo que avui tocarà acomiadar-me de la posta a Cavalleria. Per un moment m’ha semblat veure el Norbert passar entre les tanques. Mateix cabell rinxolat i negre, mateixes ulleres de sol negres i rodones, estil John Lennon... clar que ahir et vaig veure a tu, a Turqueta, estirada a la sorra amb un altre home, al lloc on solíem estirar-nos. I tornaves a tenir 30 anys. No erets tu, ho sé,  però els rínxols daurats, el morè vermellós de la pell i l’aire entre desvalgut i a l'hora decidit eren ben bé els teus. Duies un biquini blanc i jo t’observava de molt lluny. Com que no crec en fantasmes, ni llops, ni esperits, he pagat, m’he posat el capell i em dirigeixo cap a la moto.

He badat una bona estona a Sanitja i encara he pogut fer un bany de darrera hora a Cala Viola de Ponent. Les ombres s’allarguen i la llum taronja del crepuscle acarona la mola de Cavalleria. Cala Violant, d’aigües poc fondes i calmes, es troba en un dels paratges més tranquils de Menorca i encara avui em sobta no haver-m'hi trobat mai ningú. La llum em corprèn. Quina pau! 

Just abans de la posta, avui tapada per un núvol convectiu espectacular, ha sonat If, de Pink Floyd als auriculars. Sempre que escolto aquesta cançó penso en la Marta Llimona i aquells dies d'un setembre perdut en el temps que vam compartir. Tant amant de la vida i tant vivaç! Hi penso i em commou encara la teva desaparició, tant jove i de manera tant absurda. Hora dolça, llanço un petó a l'aire per fer-te arribar una mica de mi, avui.

Són prop de les nou i em trobo assegut davant una pantalla immensa a l’O.A.R. pendent de la pizza i del partit Barça-Sevilla que tot just comença. Quina satisfacció acabar el dia així. Quins magnífics dies darrers!

DARRERES ULLADES A LA COSTA SUD

NOTES DE VIATGE.
(19 D’OCTUBRE 2018)

Esmorzo com cada dia a la barra de Ses Persianes. Suc de taronja, ensaïmada de Can Diego i tallat, que tant l’Àngel com l’Andreu preparen al meu gust. Com cada dia, també, fullejo l'Última Hora i el Menorca, els diaris de l’illa, per familiaritzar-me amb el dia a dia, ja siguin problemes locals del transport escolar, l’enjardinament d’un nou espai a Maó, Alaior o Sant Lluís, o qualsevol article d’opinió sobre quin sigui el tema que em cridi l’atenció. Més enllà d’absorbir llocs extraordinaris que ofereix Menorca, hi ha la voluntat de formar part de la vida quotidiana, l'esforç d'intuir el privilegi de residir-hi per sentir-la també meva. En girar el full m’he topat amb un titular que m’ha fet molta il·lusió, sobretot pel significat de Karma que li vull donar, La noticia és que a Pilar Benejam, aquella professora del Costa i Llobera, ciutadellenca, que ens va animar a fer el viatge de final del curs 1966/67 a Menorca, la investiran filla il·lustre de Ciutadella. Ciutadella, la ciutat que em va enamorar a primera vista en aquell primer viatge, amb la que he passat d'adolescent a jove per madurar i de la qual m'acomiado en aquest darrer viatge. La notícia clou el cercle sincrètic on tot comença i acaba en un equilibri perfecte, doncs ho llegeixo a la Plaça d’Artrutx, on ens va deixar el cotxe de línia venint des de Maó. Felicitats ‘senyoreta’, i gràcies infinites per la Geografia i la Història que em vas fer estimar, per permetre'm descobrir la meva llengua més enllà del territori escapçat i del meu accent; i sobretot per regalar-nos el teu origen, Menorca.

Acabo de pixar entre unes mates, aturat al Camí de Son Vives i sento a la pell l’oreig del matí entre el brunzir d’algun insecte i les piulades juganeres de falciots que aletegen sobre els camps en busca de menjar. Enllà, prop d’alguna alqueria que tapa la vegetació, un ruc no para de bramar. M’aproxima als estius antics, quan mirava d’esbrinar el temps de què disposava fins l’hora de tornar a casa, només sabent com la llum tocava el paisatge. Qualsevol matí podia ser un món pletòric de possibilitats com és avui. Sento que podria sobreposar el paisatge sonor de les campanes de l’àngelus que anunciaven la rutina de pujar l’escala de casa, de mala gana, per arribar-me amb el càntir fins a la font del Quadres a buscar aigua o Cal Sagai i Cal Carbona, per portar gasosa i vi pel dinar. El corriol descuidat que s’obria pas entre els camps de fruiters i els recs dels horts fins a la riera, atapeït de bardissa, m’esgarrinxava les cames com ara els matolls d'aquests camps. 

He gaudit del camí a Turqueta després de fer la parada que no puc evitar fer quan passo per Sant Joan de Missa. Avui un núvol fosc corona la petita ermita. Sembla advertir que, malgrat la calor que encara aguanta estem a la segona quinzena d’octubre i tant l’atmosfera com la llum s’impregnen de tardor, com correspon. Comprovo els topants retinguts de la feixa del camí com si hi cerqués un rastre íntim de la meva presència anterior. He deixat dues pedres, l’una sobre l’altre, al lloc on Mossèn Garriga m’oferí la seva cantimplora amb gin, la primera vegada que entreveia Cala en Turqueta. Jo tenia catorze anys. 

He resseguit el Sender Litoral fins a la cala d’Es Talaier, amb calma i aturant-me per contemplar bona part de la costa sud doncs es reconeix bé des del far d’Artrutx fins al Cap de Ses Penyes, més enllà de Son Bou. Per l’interior, a la meva dreta, la Torre Saura m’ha acompanyat des de sobre el turó com ens acompanyava a en Kike i a mi. Era emocionant veure-la per primer cop després de deixar enrere la finca de Son Vecete, com si anunciés l’aventura. Ara quasi la tapen els pins i s’ha de saber què es busca per distingir-la. A Es Talaier no m‘hi he pogut banyar doncs una barrera de posidònia impedia el pas fins l’aigua. He restat una bona estona assegut a la sorra, fins a poder escoltar, si tancava els ulls, la veu ronca del Kike en la sorra solitària de sota els pins. Com han crescut! Deixàvem les Vespa a peu del camí, damunt les roques que baixen fins la sorra. L’entorn de la cala ha canviat, almenys per la banda de ponent que recordo sense tanta vegetació, més àrid i pedregós, fins un horitzó molt més llunyà. Cada cosa té el seu temps; l’illa es renova, jo em faig vell i potser em traeix la memòria.

Gaudeixo del moment, de l’encant del lloc durant una llarga estona, fins que m’arriba una veu provinent del camí, rere el bosquet que tanca la cala a la banda de llevant. Parla cridant, renyant algú tot i que no entenc el que diu. Em molesta perquè interromp la intimitat. Tot d'una sorgeix d'entre el boscam un homenet d'uns cinquanta anys que avança cap a mi travessant l’arena amb passes accelerades i insegures, creua pel meu darrera en direcció a l’altra banda de la platja. Ni m’ha vist. De fet no ha vist res. Ha irromput en l’enorme bellesa per trencar la tranquil·litat que l’envolta. La irritació és a causa del preu d’uns pantalons que no està disposat a pagar. Finalment desapareix en direcció a Son Saura amb el so irritant de la seva veu esbufegant per atrapar-lo. Em pregunto quin sentit li deu donar a venir a un lloc privilegiat com es Talaier per centrar-se en el preu de qualsevol cosa. Després d'ell, les onades empipades baten les roques formant salts d’espuma, el crit del xoriguer, de tant en tant torna a alçar-se per damunt els arbres. La mica de vent continua remugant en creuar el bosquet de pins, el so que emparenta tothom que vivim del Mediterrani. Encara parla per telèfon quan l'entreveig, lluny, seguint la costa. Per sort el mar tapa la seva veu.

Si sóc el món que creo amb la mirada, aquest només existeix quan m'hi trobo, com el gat de Schrödinger, . ‘Com puc guiar algú si no sé cap on vaig’, canta Lennon. Els errors ja no tenen remei. Només les confusions. Aquests blaus, verds i el rosat de la sorra em recorden que no m’he de penedir. Compartir la solitud?. En tot cas l'eterna qüestió. La d’un rodamon sedentari.

SOTA EL SILENCI D’UN DIA RÚFOL

NOTES DE VIATGE. (18 D’OCTUBRE 2018)

Son les 7 del matí i plou de manera pausada a Ciutadella. És pluja d’hivern que, sense l’acció del vent, cau silenciosa i aplomada. Observo els carrers buits del voltant de la Plaça Artrutx, tots banyats i m’enamoro una vegada més del secret de Ciutadella. Potser la meva constància vers aquesta plaça és com si hi hagués perdut alguna cosa i, una vegada i una altra, hi retorno amb l'esperança de retrobar-la al cap dels anys. Miro cap al Carrer de Sant Joan, amb la casa d’en Víctor on la Rosa i jo amb el seu fill David, passàrem la setmana santa del 79. Em fascina l’esplendor recollit de Ciutadella tal i com deu sobreviure a l’hivern i se me’n renoven les ànsies d'habitar-lo, de sentir el fred ferir-me i la humitat entumint els ossos ...  o potser només és que lamento com em trobaré massa aviat al vaixell en direcció a Barcelona, quan ja tot haurà acabat. Prop de les 9 ha escampat transitòriament tal i com indiquen els radars. Com que sembla que aguantarà fins a la tarda, decideixo arriscar-me - qui no s'arrisca, no pisca - i anar-me’n cap a la Vall. A ben segur que amb la pluja restarà solitària i podrà ser només per a mi. 

M’aturo al bell mig d’una prada humida i seductora que desprèn l'olor del fenc i em sento en lloc segur sota núvols amenaçadors, despullat de tot lligam . Respiro fons, amb l'ànsia irresistible de cridar a ple pulmó; i crido a la immensitat il·limitada del paisatge, on l’eco de la meva veu esdevé testimoni del meu desig inefable de formar-ne part. Però el neguit no s’esvaeix, conscient que els minuts avancen insensibles cap el moment de la partida. Amb tot, un vel ancestral m'ancora a la terra i a aquesta mica de vent, com si pogués retenir-los per sempre. 

[...]  I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles. [...]

(Aiguamarina - Josep Maria de Segarra)

Em sembla que va ser l’Àngel que em va explicar que tot aquest entorn majestuós de La Vall, l’havia comprat un tal Adell, si no estàvem confosos, amo de Desigual. Sembla que les finques i conreus els fa tirar tal i com ho feien, conservant el cultiu de blat, l’ordi o el moresc. També la cura de formatges de vaca, d’ovella i de cabra. Fins i tot sembla que s’ha recuperat bona part de l’horta. Espero que el lloc es preservi, doncs la pressió per construir-hi deu existir i la temptació d’uns guanys, a ben segur que mil-milionaris, segur que és molt forta.

Creuo les platges d’Es Tancat, avui completament solitàries. Despullat de tot lligam, gotes fines despreses de les boires em refresquen la cara i s'arrapen a la pell com bocins de la solitud que només un mar d'hivern pot oferir. Les gavines s’aparten mandroses davant les meves passes, alguna emprèn un vol curt i demenjat per aturar-se uns metres més enllà. Quanta bellesa! Voldria romandre aquí el temps que dura una eternitat, tot essencial, sense res superflu. M'aclame a tu, Ovidi i al secret que compartim amb en Joan Baixes: ‘Ones que venen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Quan creus que tens, tot s’esmuny’.

En tornar cap a Ciutadella recorro el camí de Cala Morell on fa tres dies han començat les obres per a desdoblar-lo. No m'he creuat cap vehicle en els set o vuit quilòmetres que hi ha entre Ciutadella i Algaiarens ni a l'anada ni a la tornada. Això sí, un semàfor solitari vetlla pels accidents enmig del no res. Espero pacient els 180 segons que es van descomptant en una pantalla de leds. Per sort, a l'mp3 puc escoltar You Can't Do That, una divertida versió del tema dels Beatles a càrrec de Harry Nilson.

You Can't Do That - Harry Nilsson.mp3

He tornat aviat a Ses Persianes i aprofito per divagar i fer algunes fotografies més d’aquest dia rúfol a Ciutadella, seductora com una amant encara encoixinada sota els llençols. Si el dia segueix plujós, faré una mica el gos. Dinaré un entrepà a Ses Persianes mateix i aniré a passar la tarda llegint en algun lloc prop del mar. Si escampa de cara al vespre, no descarto fer un Hogar del Pollo per sopar. A una setmana de partir em ve de gust un dia de no fer res.. Encara no he passat ni un dia sense algun fet remarcable que no m'hagi sotraguejat.

Tal dit, tal fet. Després de passar bona part de la tarda llegint a la terrassa del Tritón, al port, m’he assegut en una de les quatre taules parades al carrer de l’Hogar del Pollo. Estava gaudint d’un plat de faves amb un got de turbio, quan un home d’aspecte estranger m’ha demanat per signes si podia seure a la meva taula doncs les altres estaven ocupades. Cap problema. Quan he demanat una segona ració de turbio, servit en la tassa de ceràmica característica, s’ha interessat pel que bevia i n’ha demanat una per a ell. Això ha fet arrencar la conversa. Era de Zurich i ens hem entès, jo en el meu anglès d'indi arapahoe, per parlar d’això i d’allò, de Menorca i del món; també de política i quan m’ha preguntat si era de Menorca, en respondre-li jo que era de Barcelona la cosa ha anat més o menys així.

- Catalan?

- Yes I’m a Catalan.

- From the Catalan Republic?, ha dit somrient amb el que m’ha semblat una certa complicitat.

- From the Catalan Repúblic. Yes.

Aleshores ha començat un munt de preguntes, algunes molt concretes, demostrant un coneixement prou correcte de la qüestió. Amb el meu anglès de circumstàncies i de manera tant desordenada com les preguntes que deixava anar, li he fet cinc cèntims d’història. Els comptats, l'expansió, la confederació  amb els Regnes de Mallorques i de València, la corona catalano-aragonesa, la falsa “federació” amb Castella, les diferents temptatives d’assimilació, les 12 propostes catalanes de resoldre l’encaix del país dins el nou estat al llarg dels segles... Els bombardejos sobre  Barcelona, la repressió endèmica contra els representants del Principat, les Illes, el País Valencià, com a resposta de Castella. També el trencament del pacte constitucional que va significar la sentència del Constitucional, el2009. Ell s’anava posant les mans al cap quan li recordava els dos milions de persones al carrer durant sis o set anys, les contínues demandes per fer un referèndum o per trobar una resposta política a l’aspiració de tanta gent. Ell mateix ha reconegut la resposta a l’1 d’octubre, "la brutalitat com a conseqüència lògica d’un estat violent" i es feia creus de fins a quin punt anava d’errat en creure que Espanya havia deixat enrere el seu secular "toc autoritari". Ho segueix per la premsa suïssa, que en gran mesura es mostra "comprensiva amb l’independentisme i crítica amb la presó i l’exili dels representants catalans". Curiosament ha presidit la conversa un grafit de l’Estrella de la Mort, de Star Wars. (L'endemà, quan la vaig voler fotografiar de prop, havia desaparegut...)

Amb els cafès i els gins hem anat desvelant professions, aficions... s’ha presentat com a dibuixant en una revista prestigiosa de Suïssa i en confesar-li que jo m’havia dedicat al teatre ha esclafit a riure en comprovar que "jo també era un artista"’, ha dit. Hem parlat de Robert Crumb, el dibuixant americà de finals dels 60’s, de la seva relació amb el bar de sa Gavina de na Consol, de Shakespeare, de Leonard Cohen, d’Einstein, de la màgia només "demostrable a partir de la ciència o bé de l’art"… Més tard ha vingut la que suposo que és la seva parella i hem anat a fer un cafè a s’Imperi. Mentre miràvem el port des de la barana de la plaça des Born ha fet una definició de Menorca que li he comprat en el mateix instant en què ha afirmat que "és un lloc on sempre sembla que s'hi amaga més del que se’t mostra o se’t permet veure, com la percepció d’alguna mena de transcendència". A l’hora d’acomiadar-nos doncs parteixen demà, m’ha regalat un dels seus llapis de dibuix. M’he excusat per no tenir res a mà per regalar-los. Un tipus important, diria jo. Un amic seu és el fotògraf oficial del Dalai-Lama. També havia sigut amic d’Astrid Kirchherr, la fotògrafa dels Beatles a Hamburg que va inspirar el seu caracteristic pentinat dels primers temps i novia d’Stuart Sutcliffe, l'amic de Lennon que aleshores tocava el baix al grup. Li he comentat la meva trobada a Barcelona amb Tony Sheridan, amb qui els de Liverpool van enregistrar en la seva estada a Hamburg el famós single  "My Bonnie" que els donà a conèixer. “Amics comuns”, ha dit i tots dos hem esclafit a riure. No sé com explicar-m'ho. Algú ha aparegut des d'un món estranyament proper al meu i m'ha permès créixer precisament en el moment en què em sentia empetitir. És cert i constatable que a Menorca tot és possible si et mantens obert a la seva impenetrable manera d'acollir-te. He pensat una vegada més en el "aquesta illa t'acull, Quico", de na Consol.

Acaben de marxar i jo he restat a la barana de la Plaça des Born, rumiant com aquesta illa, a vegades esquerpa, és capaç d'oferir-te sobtadament un dels dies més intensos que recordo a Ciutadella. Me'n sento habitant just quan he de partir i em poso a escriure les notes, la mirada perduda en la negror del port que em convoca. Els darrers dies vaig més enllà de perdre’m pels camins i em sento del tot alliberat, sense destí ni obligacions que m’estirin cap a una o altra banda. Efectivament, Lennon, un dels "amics comuns", afirma que la vida és allò que passa mentre estem ocupats fent plans per viure-la. Caminar per Menorca m'ha permès deslliurar-me de no sé ben bé quins plans per a més endavant, que és el seu lloc natural. O hauria de ser-ho. Espurnes intermitents de llibertat s'han fos amb instants, somnis, conjures d'amor i pèrdues, difuminades en els marges de la realitat. O almenys jo no he sabut passar d’aquí. Guillermo Brown, John Lennon, Woody Allen, William Shakespeare. No tenir por del desconegut significa anar al davant de tot. La meva curiositat ha fet la resta. Menorca com a refugi on fantasia i realitat se superposen entre els amagatalls de la seva pell.

Absorbeixo delitós l’aire humit i ple de vida que prové del port. El silenci cau pesadament per entre els racons de la plaça des Born i m’abraça com només ho pot fer qui estima de debò, dolçament. Torno cap a casa - a casa! - pels foscs testimonis empedrats dels carrers solitaris dels Sants, mans a les butxaques m'omplo els narius de nit abans de retirar-me a veure-hi clar, com deia en J.V. Foix.