DIES TRANQUILS: DIA PRIMER

NOTES DE VIATGE. (19 DE JUNY 2016)

Un cop acabats els trams del Camí de Cavalls que els genolls m’han permès fer, he deixat enrere els dies caminats cap a nits al ras embolcallades pel trànsit de la lluna; també els darrers dies passats a Ciutadella en companyia de la Marta i que van culminar amb l’excel·lent caldereta a Es Cranc de Fornells. Ahir ens vam acomiadar a l’aeroport. Per als darrers tres dies que em queden d’escurar el temps compto amb un scooter Peugeot, així que espero tornar a sentir el vent escabellant-me els cabells, fregar-me cara i mans tot arremolinant-se’m a l’esquena, sota la samarreta, sobre la pell.  Em podré gronxar entre olors de ginebró, de bosc, de camps adobats I reviure l’olor indescriptible que entra pels porus i s'arrapa a la pell. L'olor dels anys. Ara m’he aturat i escric mentre aguanto la moto entre les cames. A l'mp3 hi sona 'Put a Straw Under Baby' de Brian Eno que m'obre un ventall de possibilitats. L’apunto per quan faci el vídeo amb les fotos d’aquest dia.

Des de la meva arribada he prescindit dels auriculars en tombar per l’illa doncs he volgut impregnar-me dels paisatges sonors i acostumar-me de nou als sons antics que, al capdavall, expliquen bona part del viscut a Menorca. Per amortir el soroll del motor de la moto, avui m’he tornat a posar els auriculars i el paisatge, sense els sons naturals, m'evoca una Menorca diferent que ara puc captar sota els peus. Munto el cavallet i em deixo endur a través de l’illa per una alegria continguda feta d'hores d’espera.

Obro bé els ulls i contemplo una vegada més el cel d’un blau que no me’n sé avenir tot esquitxat de núvols perfectes. Cap vent. Calma. El lloc, el moment, tot el que es reuneix al meu voltant esdevé balsàmic i actua com si ho fes sobre velles ferides causades per la supervivència. Les endolceix però no les cura. Com els analgèsics.

Ja he arribat a l'aparcament a peu del camí a Cala Pilar a través del bosc. Segueix la màgia que se m'ha aferrat al cos. El bestiar que rondina rere una tanca a l'ombra d'un parell de roures trenca el silenci com si cap altra element pogués alterar el moment. Les tanques, el petit bosquet d'alzines i pins que s'enfilen costa amunt, el sol entre les fulles que obliga als animals del tancat a desplaçar-se amb moviments mandrosos. El temps resta suspès i el camí d’arena m’invita protegit del sol per l’ombra del bosc mediterrani. Contemplo la vall talment ho feia els estius a Sant Pere, esguardant el poble des de Mas d’en Tort, o algun altre dels turons que l’envoltaven; feia plans per quan arribés la tardor amb les pluges i la família m’arrossegués fins a Barcelona, separant-me de les hores vibrants de l’estiueig. Ara ja no en faig de plans, ni estiuejo. Els estius, com la resta d’estacions, les puc passar intentant esbrinar com es van esvair tots aquells plans, en part per mandra, en part per oblit... Què tenim contra la nostàlgia? És la darrra distracció que ens queda quan hem perdut la fe en el futur. Però l'agost no s'acaba i la tardor no arriba fins que no venen les pluges, no cal que ens hi posem pedres al fetge. Al capdavall està bé. Està bé així. Serà millor agafar la motxilla i començar a caminar.

Esguardo Cala Pilar i del penya-segat estant  m’adono que hi ha massa mar. Cala Pilar té un mar que enganya per les roques a ras d’aigua que hi ha a tocar de la riba.  No m’hi embolico i decideixo fer un tros del camí cap Algaiarens. Coneixent La Vall d’Algaiarens i pel tros de camí fet, el recorregut sencer ha de ser espectacular. Potser sí que hauré de tornar una vegada més encara.

La tornada de Cala Pilar sota el sol, amb la moto circulant ben a poc a poc, em transporta a les passejades amb el Kike, muntats en sengles Vespa. Sense casc, una sola mà, fumant i conversant en paral·lel, els cabells rossencs del Kike esbullats pel vent i decidint anar fer un mos a Ferreries per després fer cap a Binigaus per passar-hi la tarda. Ben pensat, em dic. Ja es veu que sabíem el que ens fèiem. Així doncs m’encamino a Sa Perdiu, a Ferreries.

Sa Perdiu continua essent un d’aquests bars blaus, que de tant en tant es donen a l’Empordà i que sorprèn una mica aquí, on el verd característic de l’illa acostuma a predominar. Finalment m’he decantat per la sípia amb pèsols. Exquisida.

Tarda de descobriments. Després d’unes hores estupendes a Binigaus he decidit tornar cap a Ciutadella abans de cremar-me, però poc abans d’arribar a Ferreries per la carretera Me-20 d’Es Migjorn, a mà esquerra, he llambregat una tanca oberta. He seguit un camí que habitualment havia vist amb el cadenat sempre posat. Un cartell en un dels pilars de tanca hi posava ‘Sa Mola’.  Com que mai no l’havia recorregut i sempre friso per descobrir nous llocs he emprès la mica de costa que segueix una corba ampla cap a llevant i el Sud. Al capdamunt del turó m’hi he trobat un mas amb de pedra seca i l blocs de pedra marès, perfectament reformat, alçat enmig d’una quietud transparent i amb vistes sobre la major part del Migjorn de l’illa. La vista m’abastava des del far d’Artrutx que s’endevina a l’Oest fins a Cala en Porter. En un tancat proper bramaven uns rucs i m’arribava l’escataineig de les gallines. Era evident que em trobava en una propietat particular. Al meu darrere he sentit el so d’una cortina com aquelles de gafets, d’on arrencàvem la munició per a les nostres pistoles de fusta, seguit dels crits de les botigueres. En escoltar el so característic del petar d’una cortina en la fusta, m’he girat i una dona de mitjana edat ha aparegut al pati. Abans que digués res m’he excusat per la intrusió. Li he explicat que en veure la tanca de baix oberta amb el nom de Sa Mola, m’he imaginat una altra cosa, cosa que era certa. No s’ha molestat, al revés, m’ha ofert un cafè i hem estat no més de mitja hora fent-la petar. Es diu Maria Àngels, és de Barcelona i viu en aquest lloc privilegiat. Després ha aparegut una furgoneta d’on ha baixat el seu fill que tornava del col·legi. He aprofitat per agrair-li el cafè, l’estona i acomiadar-me. M’he guardat una frase que m’ha cridat l’atenció: “la setmana que ve, em sembla que baixaré a Ferreries –a menys de dos quilòmetres- ... És que d’aquí dalt, costa de sortir-ne”. 

He tornat a Ciutadella amb ganes de repetir una estona en aquest lloc privilegiat, amb una persona tant acollidora, amb qui hem parlat de teatre, de música i de la bellesa de Menorca. No obstant, sé que no faré cap pas per tornar i que passarà a enriquir el cabdal de fets i circumstàncies que he anat deixant per més endavant al llarg de la meva vida.

Com sempre, he fet la tornada per Es Camí Vell per allargar la tranquil·litat fins al darrer moment. Arribat a Ciutadella m’he trobat amb es bè de Sant Joan i es Caixer Major amb tota la comitiva de jovent que el seguia. M’he afegit a la festa pletòric de satisfacció després d’un dia de tranquil·litat absoluta.

Abans de buscar un lloc on fer un mos, m’he acostat a la bocana del port de Ciutadella per reflexionar i assaborir la satisfacció plena que m’ha brindat el dia. He fotografiat Capdepera de Mallorca, a l’altra banda del canal. M’han vingut al cap les meves amigues, n’Antònia i na Magda. Són allà, no fa ni un més de la meva curta estada a Palma i sembla que hagin passat mesos. El temps és relatiu, va assegurar Einstein. I Ciutadella, Menorca en general, en són la confirmació de la teoria.

ALAIOR

NOTES DE VIATGE (9 DE JUNY 2016): STARDUST MEMORIES

a Marta Castelar

Era la primavera del 77 o el 78. Feia poc que en Franco havia mort, això sí. El xivarri i la festa, que bullia a Zeleste, al Saló Diana, al London, als Enfants Terribles, al Minotauro  o a qualsevol altre de les desenes de tuguris que oferien activitat nocturna fins a les primers clarors del dia, havien pres els carrers juntament amb la lluita diària per reclamar drets socials, sindicals, nacionals, de condició sexual, de llibertat, d’amnistia o contra les nuclears (No, gràcies!). Les mateixes persones que ens trobàvem a les Rambles manifestant-nos entre l'Ocaña i el Nazario, també ens trobàvem a les reivindicacions de 9 barris en contra de la planta asfàltica o a Gallecs defensant la conservació d’un paratge natural. Era l'època en què ens reconeixíem i ens saludàvem pels carrers quan ens creuàvem; temps de cridòries rebels fent costat a les feministes o als presos de la Copel. Era l'època en què el Zeleste separava el dia de la nit i era on ens trobàvem tothom amb tothom. Algunes nits, a la guingueta del Parc de la Ciutadella s’hi muntava una festa entre amics i coneguts fins que sortia el sol amb la meitat de músics de l’Orquestra Plateria i d’altres formacions musicals del moment. Va ser en aquell ambient de persones que ens colàvem al parc per fer música, fumar "leños" , ballar o simplement lligar, en el context d'eufòria llibertària, d'afanys de descoberta, d'estímuls frescos, de noves emocions i també, perquè no dir-ho, de joventut. Va ser en aquest entorn on els fets, les accions simplement fluïen, quan em va sorgir l’oportunitat de tornar a Menorca després d’aquell primer viatge amb l’escola d’una dècada abans. Entre les noies que assistien a aquelles nits blanques, a la Marta li van caure a les mans un parell de passatges cap a Maó d'una parella que havia hagut de renunciar al viatge. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig aprofitar l’oferta desconeixedor, òbviament, de l’impuls que donaria als vincles emocionals amb l’illa, els quals s’han aprofundit amb el pas dels anys. Així que la Marta i jo ens embarcàrem al Ciudad de Compostela enmig de l'esclat de música i colors tant freqüent en aquelles dates; vingueren a acomiadar-nos un munt d'amistats amb instruments i rotllos de paper higiènic per llançar com a  serpentines en el moment de salpar el vaixell. Semblava el que aleshores en dèiem un passa-carrers, per traducció directa de pasacalle. Fins i tot el Pepelú, que portava una torradora de campionat, va aconseguir entrar al vaixell sense passatge, i una mica més i se'n ve a Menorca amb nosaltres.

Quan feia un parell d'hores que havíem salpat, de la barana de popa estant Barcelona només era una lluïssor que s’esmorteïa darrere l'horitzó. L'aire primaveral i humit, era càlid i l’envergadura del vaixell ens protegia d'un excés de vent. La lluna, quasi plena, lluïa entre els cabells rinxolats de la Marta i parlàvem apassionadament de música i cançons, com solia passar entre la colla en la que ens movíem, amb diversos músics dels Koniek, Secta Sònica, Plateria... La Marta i jo compartíem el gust pels Beatles, els Stones i el blues entre molts altres estils, però molt especialment les cançons del Rubber Soul. En un moment donat i no sé per quina raó, la conversa girà sobre Joan Manuel Serrat i la cançó que parla d’una trobada amb una noia en un petit cafè del port, on no hi volen entrar ni la llum del carrer ni la gent assenyada. Va ser com una revolada, no sé si pel romanticisme de la cançó, per l'embriaguesa de la nit o pel fet inusual i excitant de trobar-nos en enmig del mar, envoltats per aquella immensa foscor. El fet és que ens abraçarem i ens besarem amb avidesa, amb desig impacient l’un de l’altre i a la vegada amb la tendresa i complicitat que va sostenir-se durant els dos dies que vam passar junts a l’illa. Em feu descobrir Alaior, Cala Mesquida, Son Bou, els tomàquets menjats a mossegades de la planta estant i un casalot de camp fet de blocs de pedra marès on vaig ser conscient per primer cop de la calma hermètica de Menorca, i que no he sabut localitzar mai més.

Quan vaig apagar el motor de la moto a la mica d’era que hi havia al davant de l‘edifici ens envoltà de cop un silenci anterior fet de les tardes quietes del mes d’agost. Oia només el grinyol regular d’algun objecte metàl·lic ballant per l’efecte de la mica de brisa. Més tard vingueren les presses per arribar al port de Maó a temps per no perdre el vaixell, que aleshores sortia a les set del vespre.

En partir jo de Maó ella restà a l’illa, no se del cert si a Alaior o a Es Mercadal. Era diumenge, tornava cap a Barcelona i perdia la pista per sempre més d’aquell enamorament amb data de caducitat. També tornava de tres dies plens de llum, dels qual he retingut a la memòria un moment intranscendent, una aturada a Alaior per fer benzina. Feia una mica de vent, al firmament, els núvols i el sol s’alternaven amb rapidesa, mentre jo sostenia la mànega del sortidor. Ella, dreta i una mica allunyada de la moto, restava  immòbil, aliena a tot, contemplant absent més enllà de la carretera, la faldilla fins els peus que voleiava. Fou després d’aquest moment quan anàrem a Son Bou i al mas on ens hi esperava l'Alba, envoltada del silenci de les tardes d’estiu entre camins protegits per parets de pedra seca.

Menorca ens amarava i la Marta i jo érem conscients que allò que ens passava, fos el que fos, només succeiria allí i durant aquells dies.  Records d’aquelles hores han perdurat a través dels anys.  L'arribada al mercat de Maó sobre el port a primera hora del matí, l'aigua gelada del pou per dutxar-nos, les cançons cantades resseguint el camí de terra que aleshores vorejava la part final del port de Maó. I sobretot el comiat punyent d'aquell capvespre trist i alegre a la vegada.

El parèntesi que es va obrir a finals dels setantes ha perdurat fins avui, quan passejant per Alaior m'he topat amb una d'aquestes botigues modestes i elegants tant habituals als carrers menorquins, on a l’aparador hi destacaven unes sabates d'avarca totes florejades, que m’han retornat a la faldilla llarga i estampada voleiant mentre la Marta contemplava l’horitzó. He anat al cafè de la plaça, m'he demanat un gin i una cervesa per celebrar el record d’aquells dies.  Agraït que la memòria me’ls hagi fet reviure, m’he disposat a escriure aquestes quatre ratlles, aliè a tot, absent, la vista perduda en la plaça d’Alaior.

TRAM 8: DE LA VALL D'ALGAIARENS A CALA MORELL

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del Camí de Cavalls comença al segon pàrquing que trobem dels dos que hi  ha a les platges d’Algaiarens, a les quals ens haurem d’acostar expressament si les volem gaudir. El camí s’endinsa per una zona boscosa fins a arribar a ses Fontanilles, caminant uns 10 minuts. Després de passar entre algunes barraques de pescadors, anirem vorejant el mar, amb unes bones vistes de les platges d’Algaiarens i punta Roja, fins a arribar al codolar de Biniatram. Un cop travessat aquest atractiu paratge costaner, el sender abandona la línia de mar per agafar un camí interior que ens duu fins a la urbanització de cala Morell. Caminant 25 minuts pels carrers d’aquest nucli turístic arribarem a la necròpolis de Cala Morell, just uns metres abans del final de l’etapa.

Distància: 5,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 1 h 30 min

L’ENTORN

Aquesta etapa del Camí de Cavalls abandona la zona fèrtil i boscosa de la Vall d’Algaiarens per passar a un paisatge de garriga i màquia litoral, dominat per una vegetació baixa i dispersa amb presència de xipell, romaní, savina i camamilla de Menorca. També hi trobarem una interessant concentració de garballó, una palmera endèmica de les regions mediterrànies. No ens ha de passar per alt l’interès del paisatge geològic de cala Morell, punt exacte on es troben les dues grans parts geològiques de Menorca, Migjorn i Tramuntana. Aquest fet ens proporciona unes formacions geològiques molt característiques, de les quals destaca, presidint cala Morell, la roca de l’Elefant, que veurem des de diferents punts elevats de la urbanització o des de la platja.

NO T’HO PERDIS

• Platges d’Algaiarens: També anomenat platges de La Vall, és un conjunt de dues platges verges format per la platja des Tancats i la platja des Bot, amb una zona humida associada a la part posterior. Més informació sobre les platges d’Algaiarens.

• Aljub de Corniola: Aljub en perfecte estat de conservació. Els aljubs són construccions destinades a la recollida d’aigua de pluja mitjançant una gran plataforma oberta en rost que canalitzava l’aigua cap a un pou construït o picat a la roca

• Necròpolis de cala Morell: Conjunt de catorze coves d’enterrament picades a la roca que van ser emprades des de l’època pretalaiòtica fins al segle II dC. Abans d’arribar al final de l’etapa, trobarem un petit pàrquing i l’entrada a la necròpolis. Més informació de la necròpolis de cala Morell.

• Cala Morell: Cala molt ben protegida dels vents del sud i llevant, amb plataformes artificials, ideal per a fer snorkel gràcies a les aigües tranquil·les i transparents, i a la poca fondària.

Noms de llocs: Cala Algaiarens, Platja des Bot, Torrent de la Vall, Puig Tremolor, Platja des Tancats, Pinar de Son Àngel, Cala i Coves de Fontanelles, Punta Blanca Punta de s’Apres, es Reclau, s’Escala, Codolar de Biniatram, Aljub de Corniola, Punta i Penyal de Corniola, Punta de Fra Bernat, Colomar des Pont, Punta Llevant de sa Cova de sa Merda, Punta Ponent de sa Cova de sa Merda, Punta de Cala Morell, Cala Morell.

NOTES DE VIATGE. (7 DE JUNY 2016): FER LES PAUS

Podria assenyalar nombrosos indrets a Menorca que m’hi vinculen emocionalment, entre els quals en sobresurten el carrer de Sant Joan, a Ciutadella,  L’ermita de Sant Joan de Missa i la Vall D’Algaiarens o del Marquès, per les càrregues intensament lligades a l’amor i a la mort que impliquen. Aquests tres indrets, a més d’història pròpia com els altres, formen part de l’essència del mite que he anat construint a través dels anys al voltant de Menorca. Els dos primers no els puc deslligar de les tres estades amb la Rosa a l’illa i guarden clarobscurs d’una relació apassionada i captivadora que, tot i els anys passats, encara em commou en evocar-la. El conjunt que formen La Vall i Cala Algaiarens o les platges des Bot i des Tancats, el relaciono amb la mort del Norbert, l’amic amb qui vam aconseguir trobar aquest paradís el juny de 1983. Aleshores era un indret amagat dels visitants i forasters. Per això el sol fet de conèixer-ne l’existència a través de na Consol i de saber-ne trobar la manera d’arribar-hi ens feia sentir el privilegi real o fantasiós, d’exclusivitat. M’és impossible  deslligar la Vall d’Algaiarens de l'amistat amb el Norbert i d’aquell viatge en què ens sentirem exploradors, talment una espècie de Bowles, probablement influenciats per la lectura dels diferents volums del Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell que els dos havíem coincidit en emportar-nos a Menorca.

Són tants ells llocs, tant poques les paraules.

Ha estat tot tant breu

i la distància tant ample,

des de la gavardina blanca

entre les cortines del Saló Diana.

Entre llums de neó, pujada de bolets

mentre ens miràvem.

Conduint fins al fil, Senyor d’Albacaba.

Els braços en creu en aquella moto alada.

I el retorn, tant vius,

d’aquells racons de platja.

I el càntir fresc.

I el quartet d’Alexandria

llegit a la matinada.

I el metro, en obrir els ulls.

I el bolet que ens tocava

I el cafè silenciós d’una revolada.

Són tantes les coses, et dic.

La ploma a la Vall, en aquella horabaixa.

I ses Voltes, un crit.

I una gavina que ens parla.

Has tancat per vacances, amic,

I no he trobat valor per acompanyar-te.

Les arribades posteriors a la Vall han seguit sempre una mena de litúrgia que consisteix en vagarejar per camins i platges descalç, ja que el terra sorrós ho permet i amb l’esperit alerta, com aquell primer dia. Quan m’he topat amb impediments com cadenats a les tanques o que el cabdal de la zona humida havia crescut, sempre he trobat una manera o altra de superar els entrebancs per recórrer una vegada i una altra el llarg camí arenós que connecta la Vall amb la banda de llevant de la platja des Tancats.

En l’actualitat i de juny a octubre, s’hi pot arribar amb el mini bus de línia regular que parteix de la Plaça des Pins, a Ciutadella i recorre el vell camí de terra en ziga-zaga, ara asfaltat. Sembla irreal que la Vall i les 'platges des Marquès" haguessin estat pràcticament inaccessibles en algun moment. Quan amb en Norbert hi vinguérem per primera vegada seguint les indicacions de na Consol, ens trobàrem una Vall paradisíaca i solitària que s’havia mantingut verge i propietat d’un marquès que hi permetia l’accés en comptades ocasions i semblava que només a persones ciutadellenques. Un marquès que no estava ja massa bé del cap d’altra banda, segons informacions posteriors. Ometent l’advertència que no podríem passar la barrera, en Norbert i jo muntarem en la Benelli que ens portava amunt i avall per dirigir-nos cap a la Vall d'Algaiarens.

‘Anau per sa carretera de Cala Morell i quant tomba cap a sa dreta, des des mateix revolt surt un camí que vos hi durà’. Evidentment a la primera no trobarem el camí i ens plantàrem a cala Morell ja que aleshores no hi havia indicadors, ni noms, ni res. Hom s’havia de guiar pel nom de llocs, cases pageses o boueres, escrits en façanes o en les columnes de pedra seca que solen aguantar les tanques característiques de Menorca a l’entrada d’algunes finques i horts. Posats a fer vàrem vagarejar unes hores pels volts de la cala, per la necròpolis i per les roques feréstegues de la Punta de Cala Morell que semblen sorgir del mar. Després d'intercanviar unes seqüències de xiscles durant una bona estona amb una gavina que semblava respondre'ns, tornarem a intentar trobar la Vall; això sí, després de fer un mos en un bar, un cafè i un peta.

Finalment trobàrem el camí de grava fins al llindar del bosc, quan comença a baixar cap als camps de correu de la Vall serpentejant per entre pins majestuosos. A  mitja baixada ens topàrem amb una gran portal metàl·lic que s’alçava oberta al davant nostre amb tot de senyals que les que predominava el vermell de massa signes d’admiració; direcció prohibida, atenció, achtung, danger, prohibit el pas en diversos idiomes... Tot i que estava oberta, ens aturarem indecisos per decidir si fèiem mitja volta davant la presència dels missatges, o bé si ens podíem fer el distret, aspecte bastant poc creïble, la veritat. No sé com,  a mà dreta del camí va aparèixer una espècie de guarda forestal amb una escopeta a l’esquena, que al final ens deixà passar després de convèncer-lo que no portàvem tenda ni sac ni teníem cap intenció de pernoctar-hi.

Un cop passat el bosc, se’ns va obrir al nostre davant una praderia on hi regnava la placidesa estenent-se fins als turons blavosos de la llunyania. La brisa suau acaronava l’ordi madur i el despentinava en onades vellutades que es desplaçaven sota un munt de papallones i libèl·lules. Més amunt encara voletejaven les orenetes i, amb vols ràpids, baixaven a buscar menjar entre xiscles allargassats. Ens vam descalçar de les avarques i corpresos per aquell paradís de quietud, avançàrem en silenci pel camí sorrenc que ens allunava de la vida convencional a mida que ens apropàvem a les roques de les platges des Tancats. Just al final de la segona, vam descobrir el petit sender que mena fins a la platja des Bot.  Asseguts i amb aigua fins la cintura vam contemplar extasiats la posta de sol més impactant que he vist mai. Més tard ens asseguérem en un tronc que el mar havia portat fins a la sorra per contemplar la immensitat de la Cala d’Algaiarens. Una ploma de colors brillants, sobre la sorra, als nostres peus, ens feu adonar de com n’estàvem d’aïllats de la resta del món. Ens submergirem emmudits en  l’estrepitosa solitud sota el sol ponent que envermellia l’ambient. Recordo haver comentat al Norbert la sensació de tornar a ser un nen  i de sentir-me pirata en una illa del Carib, tai i com havia fet tantes vegades a través dels llibres d’Enid Blyton sobre Guillermo.  La sensació d'exclusivitat, de ser els únics éssers humans en aquell edèn ens omplí d'eufòria.

Avui, són poc més de les 10 del matí a la platja des Bot i acabo de nedar una bona estona. Em sento fresc i disposat a fer el camí fins a cala Morell, on probablement arribaré a temps d’agafar el bus de les 3. En qualsevol cas n’hi ha un altre a les 6. La vida és allò que succeeix mentre s’està assegut esperant el bus, m'he dit. Poc a poc, la noció d’allunyar-me per sempre més d’un món que ja no existeix s’apodera de mi i agraeixo a l’indret la possibilitat que m’ha ofert d’apropar-m’hi, qui sap si per darrera vegada.

Em sobresalta Dylan assegurant-me a cau d’orella que els temps estan canviant. El temps! Se m’encongeix l’estómac davant el paisatge impassible durant mil·lennis i que així romandrà qui sap quants segles més. Em sento un acudit insignificant i m’assec a contemplar el moment, com si fos l’atzar qui m’ha dut fins aquest tronc estavellat i mig podrit sobre el que m’assec. Qui sap si és el mateix que compartirem amb el Norbert aquella horabaixa, fa anys. Qüestió d’atzar. És atàvica en mi la tendència a deixar que sigui la casualitat, la sort, el fat qui s'ocupi de mi. Em somric i esguardo el paisatge feréstec, acollidor i tendre a la vegada. Escolto l’incessant brogit dels llagosts i em perdo per la llum blavosa que retalla bona la costa de tramuntana fins perdre’s en el mar que batega incansable.

Escric assegut sota la minsa ombra d’una roca gegantina que m’acull amb prou feines. Fa calor i espero com si se m'hagués de revelar un secret; el sol em busca inclement, amb obstinació, de tal manera que he de canviar de posició amb freqüència per tal que no m’atrapi la cremor. M'enfonso en aquesta solitud, alhora plenitud i també absència mentre sobre pas en mi la impressió que, després de molt temps, probablement anys, em vaig posant d’acord amb mi mateix.

Acabo de fer el recorregut fins a Cala Morell i quan passo per l’Aljub de Corniola m’entretinc a fotografiar-lo mentre em ve al cap el record del ruc a la sínia de Cala en Turqueta en aquell primer viatge. Com si reconegués alguna cosa que se m’escapa just quan estic a punt de comprendre-la. Potser hauria de fer alguna sessió d’hipnosi per comprovar que no sigui una espècie de reencarnació d’algú que hagués viscut molt abans a l’illa. Ho penso amb ironia, però alguna cosa vibra dins meu quan ho faig. Alguna cosa que s’assembla molt al desig i que em retorna a la calma.

Arribo a la parada del bus quan falta més d’una hora i mitja per tres quarts de quatre, quan li toca passar. No hi ha ningú en cap de les petites cases adossades d’una planta amb jardí que m’envolten i semblen abandonades. Sóc conscient que d’aquí a quinze dies estaran ocupades i així es mantindran tota la temporada alta. No m’ho penso dues vegades, salto una de les tanques d’arbusts baixos i m’estiro a l’ombra d’un dels minúsculs porxos, fora de la vista de possibles curiosos que puguin veure’m des de la carretera. Poso l’alarma del telèfon a dos quarts de quatre i em disposo a fer una migdiada.

M’adormo amb el record viu d’aquell primer dia quan, a la tornada de la Vall, en Norbert es posà dret damunt els estreps de la Benellí, braços en creu, per entonar a ple pulmó una de les cançons del musical que havíem compartit al desaparegut Teatre Barcelona amb l’Adrià Gual, en Pep Torrents, l’Enric Casamitjana, el Rafel Anglada, la Nadala Batista, tots ja desapareguts.

TRAM 19: DE PUNTA PRIMA A CALA DE SANT ESTEVE

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls etapa parteix de la urbanització de punta Prima, a l’extrem nord de la platja. El camí transcorre arran de costa per una zona de marina baixa, deixant enrere la presència de l’illa de l’Aire i el seu far imponent. Després de passar per unes antigues salines en desús, el camí ens porta fins a la torre de defensa d’Alcalfar. El sender baixa fins a la platja del nucli urbà del mateix nom, que haurem de travessar per retrobar el camí, després de creuar la carretera que porta a aquesta població. A partir d’aquí, abandonem la línia de la costa i, després de travessar una altra carretera, en aquest cas la de la urbanització de s’Algar, ens dirigim cap al barranc de Rafalet. Deixem aquest barranc frondós pujant cap a una zona de pastures fins a l’entrada del lloc de Son Vilar, per agafar un camí que ens porta fins a cala Sant Esteve. Després de vorejar aquesta cala cap a l’interior, caminant per un breu tram d’asfalt, es recupera el sender per un camí empedrat que puja fins al final de l’etapa, el pàrquing de cala Sant Esteve, a l’antic Fort Marlborough.

Distància: 7,3 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 40 min.

L’ENTORN

Aquest tram del Camí de Cavalls transcorre primer per un tram pla seguint la mateixa línia de costa. Es camina per una zona rocosa de marina baixa dominada pel llentiscle (mata) i les savines fins a l’alçada de la torre de defensa d’Alcalfar, ubicada dalt d’un penya-segat amb bones perspectives de la zona. Després de passar el petit nucli d’estiueig d’Alcalfar, el camí s’endinsa a l’alzinar de cala Rafalet, un canvi radical en el paisatge, on val la pena aturar-se i recórrer el barranc fins a la seva desembocadura al mar. A partir d’aquest punt i abandonant el barranc, el camí travessa una zona de pastures i petits ròdols d’ullastres on acostuma a haver-hi ramats de bens. És important tancar totes les barreres que trobem al nostre pas, ja que són essencials per regular el bestiar i que no s’escapi. El camí segueix flanquejat per paret seca i passa pels llocs de Son Vidal i Sant Joan de Binissaida. Tot seguit, baixa per un barrancó poblat d’ullastres que arriba a cala Sant Esteve.

NO T’HO PERDIS

• Torre d’Alclafar: Just abans d’arribar a Alcalfar, trobarem la torre de defensa del mateix nom. Fou construïda pels espanyols després de la seva conquesta de l’any 1782.

• Barranc de Rafalet: Poblat per un alzinar ombrívol ideal per fer una aturada. Deixant el Camí de Cavalls i seguint barranc avall, arribarem, en pocs minuts, a la minúscula cala de la seva desembocadura.

• Torre dels Penjats: L’itinerari no hi passa i pràcticament no la veurem si no és que ens desviem per un petit sender que hi porta just abans de baixar cap a la cala Sant Esteve.

• Fort Malbarought: Fortificació excavada al subsòl rocós construïda pels anglesos entre 1710 i 1726 per defensar el castell de Sant Felip. Obert al públic.

LLOCS D’INTERÈS PROPERS

• Illa de l’Aire: Durant la primera part del recorregut anirem deixant enrere l’illa de l’Aire i el seu far. Aquest illot conserva una interessant biodiversitat amb un alt valor ecològic. N’és un bon exemple el fet que allotja la població més densa de sargantana balear Podarcis lilfordi de Menorca.

• Castell de Sant Felip: Restes del que va ser una de les fortificacions més importants a la Mediterrània. Construït pels espanyols a partir de l’any 1555 i ampliat pels anglesos durant la seva primera dominació (1708-1756). Carles III, després de conquerir Menorca l’any 1782, ordenà destruir-lo. Obert al públic.

Noms de llocs: Cala de Biniancolla, Son Ganxo, na Blanca, Punta de na Fonda, Costa de sa Sivineta, Punta Prima, Punta des Mabres, Platja de Punta Prima, sa Sivina de Baix, Ses Pesqueres, Cap de sa Paret, Punta de na Foradada, Morro d’Alcalfar, Caló Roig, Torre d’Alcalfar, Barranc i Cala d’Alcaufar, Carretera de s’Algar, Cala i Camí de Rafalet, Rafalet Nou, Camí de Torraixa a Binissaida, Binissaida de sa Creueta, Camí de sa Cala Sant Esteve, Camí dels Horts de BinissaIda, Camí de sa Torre d’en Penjat,  Camí de sa Torre Vella, Cala de Sant Esteve, Camí des Barranc del Rei.

NOTES DE VIATGE. (5 DE JUNY 2016): ESGOTAT

Estic de ple en la darrera etapa dels trams del Sud. M’he saltat el dinovè tram de Binibèquer a Punta Prima ja que és un continu d’urbanitzacions; de fet el tram d’avui també passa en gran part pel mig d’urbanitzacions i petits pobles d’estiu com Biniancolla, on m’ha deixat el bus, Punta Prima o Alcalfar.

El darrer tram, que no ofereix al caminant una ombra ni per compassió, serà l’únic tram fet sense disposar d’una sola gota d’aigua; tota la meva vida laboral pendent que no faltés mai aigua en els treballs físics i ja són tres dies seguits que, per una raó o altra se m’acaba l’aigua o com avui que m’ha estat impossible trobar una ampolla de litre i mig a Punta Prima. En passar per la urbanització només hi havia obert un bar; les botigues i els súpers encara no havien aixecat les persianes. Així que he esmorzat al bar i només tenien envasos de 200ml i m’he estimat més comprar-ne més endavant. Ha passat que no he trobat un “més endavant”. Al final, esgotat, els llavis secs, adolorits els genolls, acalorat i sentint-me bullir la pell per l’excés de sol, m’he aturat a l’esplanada del prop del Fort Marlborough, una fortalesa situada al costat de la bocana del port de Maó, ja a la Cala de Sant Esteve, dins el municipi d'Es Castell. Va ser construït pels britànics entre 1710 i 1726, que li van donar el nom del general més destacat de l'època, Sir John Churchill, duc de Marlborough, al qual els seus enemics francesos i castellans van immortalitzar en la cançó infantil Mambrú se fué a la guerra, simplificant-ne la pronunciació.

Des de l’esplenada de la Cala de Sant Esteve, he volgut veure passar el ferry amb el que vaig arribar avui fa dues setmanes. Dec presentar un aspecte deplorable, doncs se m’ha acostat un home gran, de Ferreries m’ha dit, i s’ha interessat pel meu estat. En veure la motxilla al terra i jo assegut al seu costat, s’ha pensat que havia pres mal. Quan ha insistit en si realment havia de menester res li he confessat que havia tingut problemes per abastir-me d’aigua i que començava a sentir símptomes de cop de calor. Sense dir res s’ha arribat fins al cotxe que tenia una mica més enllà. N’ha tronat amb una ampolla de litre i mig d’aigua fresca, fantàstic!.  Una cosa ha portat l’altre i en Bep, així s’ha presentat, i jo ens hem arrencat en una conversa. Ell és un caminador que ja havia anat a peu des de Barcelona fins a Roma. Enguany havia intentat anar a peu fins a Jerusalem, però a Dalmàcia, a la costa Croata, va haver d’abandonar per causa d’ un genoll lesionat -collons de genolls!- Així que va haver d’agafar un vol des d’Split de tronada a Barcelona, abandonant l’aventura. Ho tornarà a intentar l’any vinent, ha insistit. Des d’aquí li desitjo tota la sort. En comentar característiques d’alguns trams del Camí de Cavalls hem coincidit en què aquest es ven com un recorregut quasi familiar, per fer a peu, en bicicleta o a cavall, procurant dissimular-ne els entrebanc, però que hi ha alguns trams dels que se n’hauria d’especificar més clarament la dificultat.

Extingit, he arrossegat uns peus que pesaven una tona cadascun i, no podent amb l’ànima, he recorregut uns dos kilòmetres escassos que se m’han fet eterns, fins que he arribat a Es Castell. M’ha recordat les tornades de les excursions amb els llobatons o amb l’escola, quan els carrers de Barcelona esdevenien un calvari fins arribar a casa. Ja a Es Castell, en passar pel davant de l’església de la Mare de Déu del Roser, he decidit premiar-me amb un bon dinar de forquilla. Una mica més avall del carrer Victori, el mateix que passa per davant l’església, he vist un restaurant. Quan m’he trobat al davant m’he adonat que es diu Restaurante España i que la clientela mudada es compon de les famílies benestants del poble, que se saluden entre elles com deuen fer els diumenges.

Em miro a mi mateix, acalorat, polsós, els pantalons caiguts i la motxilla que, per bé que petita fa nosa a tot arreu i penso que estic completament fora de lloc. Però no tinc esma de fer ni un pas més i els plats que veig a les altres taules fan una pinta immillorable. Amb el cafè, ja satisfet i raonablement feliç, em dic que en aquests darrers tres dies i per dues vegades, quan tot semblava enfonsar-se, han aparegut en el darrer moment un parell d’àngels de la guarda com en Bep o com l’home del cotxe l’altre dia. Comprenc que Menorca té més cura de mi que jo mateix.

He arribat fins a Maó en bus. Com que és diumenge, quan arribo a l’estació central dels busos tot està tancat. Només hi ha obert un bar darrere l’estació de busos on passo l’estona amb dos cafès.  Fa una calor seca i intensa i l’aire és tant calent que sembla cremar a la gola i no convida gens a sortir al carrer. Són quarts de tres i fins les 5 no hi ha bus cap a Ciutadella, però m’és igual; les butaques són prou còmodes com per fer-hi una capcinada, els cambrers són amables i romanc assegut davant d’un quadre molt gran que m’agrada i em recorda una mica l’estil del David Ribas. Tot i que em sento cansat i amb ganes de cloure els ulls, no puc deixar de pensar que, en certa manera aconsegueixo acostar-me prou a com imaginava que volia viure quan encara feia plans.