TRIP TO MALLORCA 01

NOTES DE VIATGE. (26 DE SETEMBRE 2018): DE BARCELONA A PALMA

Veig el mar des de la finestra del tren que em porta a Barcelona des de Vilanova, on m’he establert els darrers anys. El cel està ennuvolat i alguns raigs de sol aquí i allà fan pensar en la proximitat de la tardor. No sé fins a quin punt haurà estat una bona idea programar el viatge en aquestes dates tant tardanes. M’il·lusiona el viatge i a la vegada em pregunto, com quasi tothom al meu entorn proper, el per què d’aquesta fixació amb Menorca. Tinc la vaga consciència d’haver construït un personatge a través del qual explorar emocions, somnis, desitjos, records o anhels; potser algunes mancances i frustracions també... en definitiva, alguns immaterials que a l’illa semblen prendre sentit mentre que la resta del temps resten fora del meu abast, causant-me més d’una melancolia. El pas del temps, perdut ves a saber com, amors que mai no s’obliden del tot, amistats suspeses en recorreguts diferents, altres truncades, amb dolor, per la mort. A Menorca hi trobo refugi i consol, ànims i estímuls que habitualment no em permeto.

La costa passa fugaç a través de la finestra, com en una pel·lícula i contemplo les onades lentes i profundes que semblen anunciar un viatge amb vaixell mogut. Somric. L’atzar sembla voler complaure el desig de viure un temporal més en vaixell, com els que vaig viure amb la Carme i el Fernando en un trajecte d’Eivissa a Palma l’any 71, amb l’Eduard i amb la Rosa tornant de Maó el 78 i el 79. El que vaig viure amb l’Eduard va ser sonat. Ens havíem trobat casualment a bord, en pujar al vaixell després d’acomiadar-me de dos dies passionals passats amb la Marta a Maó.

M’agrada sentir el vaixell moure’s i sempre penso que encara ho pot fer una mica més encara, fins que alguna onada forta o un sotrac inesperat i desequilibrant em fa dubtar uns moments de si la cosa encara va bé. Tinc la sort de no marejar-me i el bellugueig desigual del vaixell damunt el joc de les onades m’ajuda a passar aquesta mena de temps de ningú que per mi implica una travessia marítima.

Segueixo atret per la finestra i observo el paisatge esmunyint-se tal com m’agradaria poder contemplar el pas del temps. Com si mirés una pel·lícula en una pantalla. Em deixo portar per la llum del matí, la frissança per la proximitat del viatge i el moviment del paisatge en passar. La banda sonora que escolto, una versió de Let It Be Me de Françoise Hardy, m’omple d’emoció  i una esgarrifança em recorre l’esquena. Els elements que componen la seqüència semblen en sincronia amb la llum obliqua del matí que juga amb les ombres dels arbres, els camins i els edificis que conformen l’horta de Viladecans. Incroiable, mon ami.

De cop i volta la maleta que aguanto entre les cames ja que porta rodetes s’escapa del meu control per una frenada brusca del tren. El gest per aturar-la fa caure de la meva falda el telèfon que està carregant. El deixo a terra per aturar la maleta i aleshores cau la llibreta on escric. En voler retenir aquesta,  torna a esmunyir-se la maleta. La puc controlar i tornar a lloc. Intento recollir el telèfon i torna a marxar la maleta. Recullo llibreta i telèfon. Finalment cau la maleta amb estrèpit. Al meu davant uns turistes riuen entre ells i comenten amb la mirada el ‘gag’.

Arribo a Barcelona i constato que no anem bé. Encara no he començat el viatge com aquell qui diu i ja m’han robat la caçadora de cuir al tren. Em fa ràbia perquè és on duia la xapa amb el llaç groc. Hauré de trobar una altra peça d’abric a Palma per poder anar amb la Vespa llogada que m’espera a Mallorca.

Passo el temps d’espera en una estació marítima buida. No hi ha passatgers que vagin a peu i tothom espera en els camions, la majoria, o en algun cotxe, mentre que un operari baixa del sostre per una escala plegable. Una mica surrealista. Anirà al vídeo, segur!

Efectivament. Com havia pensat, el trajecte del vaixell passa de tant en tant per zones on les onades el mouen considerablement. No és exactament un temporal, però almenys no és d’aquelles travessies avorrides, de mar plana, quan sembla que el vaixell ni avanci ni tant sols es mogui.

Passo l’estona escrivint aquestes notes i mirant a l'Ipad la pel·lícula “Whisky Galore!”, traduïda a l'estat espanyol per “Whisky a Go-go”. La versió de 2016, no la de 1949 que és una autèntica joia. Tot i això la versió moderna li és força fidel i està molt ben feta.

Finalment surto a la coberta per veure com el vaixell s’apropa a la Dragonera. L'il·lumina el sol caient del capvespre i sento com si el seu aspecte escarpat però acollidor em donés la benvinguda. La saludo quan el vaixell passa tant a prop de  l'illot talment com si pogués tocar-la amb la mà. Com si arribés a casa. I em sento a casa. És tant clar que som la mateixa cosa!

N’Antònia i na Magda em venen a rebre a l’estació marítima per acompanyar-me al pis que m'ha cedit per aquets dies na Magda. Els hi he portat dues pancartes de lona plastificada amb el Sí del referèndum de l’1-O. Com que compartim anhels de llibertat per al nostre país crec que els hi han agradat. El pis és un pis modest i característic de la manera de fer cases que tenen els mallorquins tot i que no és gaire antic. Està prop del mercat de Pere Garau, sota el carrer d’Aragó. No podia ser més cèntric. Només entrar-hi em sento com a casa. Na Magda l’ha posat al dia amb gust i em trobo amb una cuina comodíssima amb rebost i una petita galeria que dona a una  eixida que és un encant. Sopem els tres al menjador, i penso en com s’ha anat travant aquesta amistat que, si bé és relativament recent, compta amb algunes complicitats que la fan extraordinàriament antiga, com la frisança que es crea quan ens trobem els tres; m'atrau perquè em fa sentir com aquell infant que s'il·lusionava per cada cosa, a cada moment. I m'agrada quan ens preocupem de les circumstàncies de cadascú de nosaltres com si fóssim una família petita, els membres de la qual es protegeixen els uns als altres. És una realitat. Estic instal·lat a Palma, camí de Ciutadella i hem improvisat un pa amb oli amb les meves amigues.

Me’n vaig a dormir cansat i satisfet. Em recullo en una habitació, petita i agradable on una finestra dona a l’eixida per on entren els sons nocturns de Ciutat i els dels veïnat més proper. Abans d’adormir-me al llit protegit per una mosquitera, penso que he de comprar-me alguna mena de caçadora per protegir-me del vent per anar en moto. Demà serà un altre dia, em dic. I tant que ho serà! El primer, concretament. Demà començarà tot.

CAMÍ DE TORNADA 2016

NOTES DE VIATGE. (22 DE JUNY 2016) PUNT I FINAL?

Avui toca fer el recorregut a la inversa. Amb el cor encongit miro i remiro aquests molls que he vist canviar a través del temps com si tinguessin vida pròpia. Puc veure'm, l'any 1967, recórrer en bicicleta la costa serpentejant que baixa del mercat amb els companys del Costa. O bé deu anys més tard, amb una tomàtiga a la mà agafada de l'hort per esmorzar, a la barraca del Moll de Llevant amb la Marta abraçada a la meva esquena. Paquets de Rumbo curt llençats des de la barana del vaixell, en acomiadar-me de qui tenia la sort de romandre a l’illa. Albades amb el Kike, frisosos per desembarcar, a primers dels vuitanta, i gaudir d’un primer gin, asseguts a l'interior fosc del Baixamar escoltant Bach, mentre veiem créixer lla llum del dia que omplia el port. El panorama des del pont, el dia que arribàrem de Mallorca, amb la Rosa i el Moya, l'any de la gira amb la companyia de teatre. El mateix panorama, de tornada a Barcelona abraçat a l’Anna i a  l’Antonio.

Encara no m'he cansat d'escrutar amb nostàlgia aquesta badia cada cop que he de partir. Com si esperés un darrer cop de força capaç de retenir-me i que, malauradament, mai no arriba. M'enfilo a la frontera entre la vida i la rutina que significa el vaixell, amb els primers símptomes de recança. Sé ja per endavant que, un cop a Vilanova,  cercaré a l'horitzó el perfil de Mallorca i que alçaré la vista cap al cel, més amunt de les cases, per comprendre la diferència. El cel, les cases baixes... els migdies llargs i el temps com d’infantesa que passa amb lentitud, el diàleg amb l’illa, amb l’aire, amb la intensitat de colors i d’olors. Voldré escoltar el silenci a l'hora de la migdiada, i sentir-me pres de la calor blanca. Tot es desfarà com fum en entrar al port de Barcelona. La vida s'amagarà, un cop més, rere els plans per viure-la i malgrat tot voldré vagarejar encara per tardes de mans a les butxaques i regust de terra als llavis, com en "Guillermo" amb els "Proscritos".

Quan deixo enrere indrets on hi he viscut emocions i instants extraordinaris, no em sembla deixar-los del tot ja que estic convençut que hi roman una part de mi com a penyora de retorn, la qual reviu en cadascuna de les persones que els he compartit.

No conec port natural més majestuós que el canal de promeses i complicitats que mena a Maó. La partida del vaixell del port pot esdevenir el dramàtic final de l'aventura i l’udolar de la sirena en deixar sa Mola un sotrac de dolor pel comiat.

CIUTADELLA, NOMÉS PER ALS TEUS ULLS

NOTES DE VIATGE. (21 DE JUNY 2016)

De fet, a Ciutadella, per a mi, tot ha girat sempre al voltant de la plaça d’Artrutx i del carrer de Sant Joan, el carreró que parteix de l’extrem nord-oest de la plaça en direcció a la Catedral.

L’any 1967, la primera vegada que vaig arribar a Ciutadella amb el “Costa” i el bus Pegaso amb volant a la dreta que ens portava des de Maó, ens deixà al Passeig de Sa Contramurada, davant d’aquesta placeta. El primer record que en guardo són les cases que l’envoltaven - la majoria ho segueixen fent sense massa variacions -, totes de la mateixa alçada i encalcinades d’un blanc feridor sota l’esclat del sol de migdia de juny. L’abundància de finestres amb porticons pintats d’un verd uniforme feien pensar vagament en construccions de tipus castrense. Els porticons restaven tancats i no s’albirava cap persona, animal o vehicle que no fóssim nosaltres mateixos. El contrast poderós de l’ombra que projectaven les cases sobre l’amplitud terrosa del passeig de sa Contramurada, atorgaven al conjunt un cert aire de poble de l’Oest americà. En un dels darrers viatges vaig trobar una còpia d’aquesta fotografia dels anys trenta que s’assembla fantàsticament a la imatge que sempre he tingut de la plaça d’Artrutx. Només que a l’estiu, a l’estació que se situa el record, els arbres feien ombra al voltant de la font al peu de qual dinàrem en cercle, al voltant de les motxilles amuntegades.

Anys més tard, durant la setmana santa del 1979, La Rosa, el seu fill David, de quatre anys i jo, ens vam instal·lar a la casa del carrer de Sant Joan que ens havia deixat en Víctor Ollé. La plaça d’Artrutx va ser doncs l’entrada i sortida naturals del carrer, però també el punt per on començar a descobrir la Ciutadella vella, la dels carrers dels Sants, els voltants de la Catedral i Ses Voltes. Va ser el segon o tercer dia quan, en sortir a trobar un bar on  comprar tabac, vam entrar per primera vegada a Ses Persianes. Aleshores em va semblar el bar més acollidor del món. I encara avui en dia penso el mateix. Tot i que no m’hi vaig tornar a relacionar més que eventualment durant anys, Ses Persianes ha acabat essent el lloc on m’he allotjat els darrers trenta-cinc anys, fins a dia d’avui.

Al carrer de Sant Joan, en direcció a la Catedral, hi ha la porta del darrere d’un bar que enllaça amb el de Sant Joaquim. L’any 1985, el de la gira amb el grup de teatre El Mentider, els “futboleros” del grup ens trobàvem en aquest bar mirant el partit i les tristament famoses imatges de la final de la Copa d’Europa a l’Estadi de Heissel. Era el dia en què el grup partia cap a Barcelona, menys els xòfers de les furgonetes que ens hi quedàrem una setmana més “topagao”...

Els darrers anys, i alguns d’abans amb el Kike, he fet estada a Ses Persianes quasi sempre sol, però també hi he compartit estades amb l'Anna, amb l'Antonio o la Marta. La plaça Artrutx doncs, ha esdevingut casa meva, talment el carrer de Balmes 23 a Barcelona, o el carrer Sant Quintí 2 a Sant Pere. No puc passar per la plaça sense recordar els esmorzars amb l’Anna i l’Antonio, amb el Kike per decidir el que faríem aquell dia, fent un cafè algun vespre amb na Consol. Sempre tinc presents les estades a la plaça amb la Rosa, mentre el David muntava un d’aquests cavallets mecànics que hi sol haver a les portes d’alguns establiments i que van amb monedes. Per aquesta raó sempre que surto a fer un dels passejos nocturns per Ciutadella que tant em plauen, procuro començar-los o acabar-los a la plaça d’Artrutx o al carreró de Sant Joan, per perdre’m després per la Ciutadella medieval i àrab. Estimo aquestes dues fotografies doncs són principi i final d’arrels que m'atraquen a aquest petit racó de món, a Ciutadella i a l’illa sencera.

DIES TRANQUILS: DIA TERCER

NOTES DE VIATGE. (21 DE JUNY 2016) AQUESTA ILLA T'ACULL, QUICO

- Aquesta illa t'acull, Quico. I no acull a tothom,  hi ha a qui tira fora. Però a tu, t'acull.

Ens trobàvem ahir na Consol i jo, asseguts en una habitació orientada al sud-oest d’una de les darreres cases del raval de Ciutadella i prop de s’Hort de ses Magranes,a s'horabaixa i davant la terrassa acolorida per les llums liloses i ataronjades del crepuscle. Xerràvem d’això i d’allò davant una cervesa i una mica de maria. Han passat molts anys i ha esdevingut un costum veure’ns, sempre que m’estic uns dies a Menorca. Recordant vells temps sorgí a la conversa com ens vàrem conèixer en Norbert, ella i jo aquell juny remot del 83, quan ella tenia Sa Gavina, el minúscul bar entaforat en una cova natural de roca de sota sa Murada al port de Ciutadella. Enyoràrem els entrepans de sobrassada i formatge tot contemplant la posta del sol sobre els molls, asseguts als tres únics tamborets de la minúscula barra de fusta. A la cova ressonava amb força Every Breath You Take d’Sting, Sweet Dreams d’Eurythmics o qualsevol dels temes que es podien escoltar al Zeleste de Barcelona. D’aquesta manera es projectava sobre Ciutadella i Menorca aquell crit jove de caos i creació que ja s’esgotava a les nits de Barcelona. Un parell d’anys més tard es tancaria definitivament el Zeleste de Plateria i l’ambient del “rollo”, sense un pol d’atracció com aquell, s’aniria apagant mentre s’ofegava entre plàstic, llums de neó i la nova novetat de la música tecno.

Va sortir a la conversa el meu tradicional -i mai no reconegut del tot- "despiste". Coses perdudes, algunes de tant valor com les claus d'una Norton Comando MK III 850 de finals dels 60; claus oblidades en panys, tovalloles, ulleres, rellotges... “Però sempre s'han solucionat, és Menorca”, li deia jo. “Mai no m'he quedat tirat del tot”.  Vaig explicar-li la vegada que vaig tenir pana de pobre amb la Benelli que havia comprat a l’Imma Colomer. Després de mitja hora plantat a la general, sense que hi passés cap vehicle, em va trobar una patrulla de la guàrdiacivil, assegut sobre la moto amb el cavallet posat, sense benzina, sense casc i esperant sota el sol de juny que s’esdevingués un miracle. I el miracle va ser que, no només no em van multar si no que van xuclar a través d’un tub la benzina del dipòsit de la seva Sanglas al de meva moto. La Guàrdia Civil! “Paga Felipe”, em van dir. Era l'any 1983 i feia un any que governava Felipe González.

Una vegada que vaig haver de xarrupar benzina, a Eslovènia, tornant de Bòsnia, vaig estar marejat i vomitant tres dies seguits. Va ser en aquest punt de l'anècdota que na Consol va sentenciar:

- Aquesta illa t'acull, Quico. I no acull a tothom,  hi ha a qui tira fora. Però a tu, t'acull.

I me la vaig creure. Me la vaig creure perquè tenia ganes de creure i perquè era bonic pensar en l’illa com una entitat que pot prendre consciencia a voluntat i establir contacte amb les persones. També me la vaig creure perquè jo mateix he tingut la temptació de pensar-ho. Com si l’illa m’oferís la ma quan em trobo a soles amb ella en qualsevol indret aïllat. Més d’una vegada he sospitat la seva presència talment un batec lent i soterrat que d'alguna manera es relacionava amb mi. Em pot passar quan acluco els ulls embriagat i la respiro a fons. “És quan dormo que hi veig clar”, deia J. V. Foix.

Sigui perquè demà a aquesta hora em trobaré al vaixell de tornada, sigui perquè després de tantes setmanes a Menorca, m’ha calat més que altres vegades l'excepcionalitat completa que m'ha envoltat aquest temps, el cas és que em retorna l’asseveració de na Consol a cada lloc on em trobo .

Per començar, a quarts de set del matí Ciutadella s'ha vestit de llum de diumenge amb el resplendor diàfan i fresc de les grans ocasions. Lluminositat que m'ha acompanyat la resta del dia.

Poc després de sortir de Ciutadella pel Camí Vell de Maó en direcció a Ferreries, de reüll he vist que el cadenat de la tanca d’un vedat de caça, no hi era. M’ha cridat l’atenció ja que era la segona o tercera vegada que passava per davant d’aquest camp aquests darrers dies i ni enguany ni en altres anys recordo haver-la vist sense el cadenat. M’he aturat, he obert el pestell i he empès la tanca. Un camí descuidat  i amb aspecte de poc transitat m'ha conduït fins un bosc petit de pins a través d’uns grans camps llaurats, encerclats per murs de pedra. Un racó deliciós, amb la temperatura exacte i amb el so de la brisa entre les copes dels pins que des del primer m'ha provocat un pressentiment de placidesa. En apagar el motor i baixar de la moto, el silenci s'ha imposat mentre jo he restat una estona llarga absent, quiet entre olors de resina de pi, la vella coneguda olor de la resina dels boscos d’infantesa, i de ginebrons.

He sentit la soledat com una brisa que en acaronar la pell n’eriça el borrissol acompanyat de la pausa del matí, els xiscles dels oronells i pel sol que jugava a fet i amagar entre les branques dels pins. Aleshores, envoltat d’una energia que aparentava emanar del meu cos, m'he disposat a caminar fins un terreny llaurat proper al que s’hi accedia per una tanca oberta,. Els peus semblaven no tocar el terra talment hagués entrat flotant en un marc aïllat de la resta de l'univers, contenidor d'alguna mena de benastrugança que feia l’efecte de surar en l'ambient d'aquell lloc des d'un temps indeterminat; tres mesos o cinc mil anys, tant li fa. Semblava provenir potser de l’energia d'un gran amor esdevingut a l'entrada d'un capvespre de tardor, o bé d'uns marrecs que, ignorant-ho, acabaven de viure les millors hores de llurs vides en inventar un joc nou. Qui sap si d’uns vells amics que s'havien retrobat molt de temps després d'haver perdut el contacte. Fos el que fos aquell breu moment que no ha durat ni per fer tres passes, m'ha fet l’efecte d’entrar en un estat de delícia inabastable que per uns instants m’ha suspès en l'espai i en el temps, com si el meu cos se sostingués gràcies a la força estranya. En acabar de travessar-lo m’he retrobat amb el meu caminar de sempre.

Tal vegada la màgia no sigui més que això, un rastre d'emocions arrapades a llocs custodis d’un poder que, en determinades circumstàncies, esdevé perceptible als estranys. Qui sap si és no és. És l’illa que t'acull, m'ha recordat un ocell quan saltava d’una branca a una altra i m’he encaminat cap a la costa Nord pletòric de la nova energia.

Un bany reparador, del tot necessari després de recórrer la carretera i el camí fins arribar a Cavalleria, aquest darrer tram a peu. Refrescat i sense rastre de fatiga he decidit seguir el Camí de Cavalls fins a Cala Mica, una de les cales que més m’atrauen de Menorca. M’atrau el mur de pedra emblanquinat amb calç, com una barana que ressegueix l’orografia del terreny dibuixant un gest, el qual afavoreix la personalitat blanca i gris de la cala. També em fascina la llarga tanca  que, emblanquinada com una barana, serpenteja seguint l’orografia del terreny a la banda de ponent i on uns esglaons comuniquen el camí amb la sorra, cosa que sempre m'ha fet pensar en una mena d'entrada a un jardí particular. Es tracta d’una cala entre roquers baixos i bastant verticals, petita però ampla, oberta i de sorra gruixuda que recrea un paisatge lleugerament desolat i captivador.

La sorra gruixuda s’acaba així que toca l’aigua i continua en un codolar curull de flora marina que s'enfonsa ràpidament entre mates de posidònia. A la riba, a l’albir dels corrents, la sorra crea unes petites escalinates semicirculars sota l'aigua. Així que he decidit fer el darrer bany d'aquest viatge encaixat en una espècie de tron, amb l'aigua fins a la cintura i sol com no havia pogut estar des dels primers dies d’aquesta aventura. M'ha tornat a venir a la memòria na Consol. Que a dos dies de Sant Joan em trobi a plaer en una platja de Menorca, sol, i amb la sorra, l’aigua i la temperatura ideals sota un cel perfectament blau, només es pot entendre - m'he deixat convèncer- si l’ illa, no només m'acull com diu na Consol, si no que a vegades em fa regals com aquesta estona. Per això li he reiterat el meu afecte amb el reconeixement per  la perdurabilitat dels compartits amb tantes persones tan estimades. Compto amb què alguns d’aquests moments quedin capturats en el temps com traces d’emocions que algú, en un altre moment, els pugui rescatar com m'ha passat a mi avui.

Menorca és un refugi on retrobo intactes inconcretes vibracions. A vegades, aquests darrers anys, m’he sorprès preguntant-me si, com més torno a Menorca, d’alguna manera més me'n allunyo. Els anys que vaig viure a Sant Pere després de separar-nos la Rosa i  jo, no hi vaig poder venir per raons de supervivència econòmica i anímica. Quan vaig tornar-hi a finals dels noranta, encara vaig trobar l’illa preservada, quasi com l’havia deixat anys enrere i no va ser fins el 2002 quan em vaig adonar d’alguns canvis que lamentava. Platges on abans tothom anava a pèl, no hi havia quasi ningú o les poques persones que la gaudien passaven desapercebudes, camuflades amb l’entorn de bosquets o de roques. En pocs anys es trobaven plenes de gent, la majoria en banyador o bikinis complerts sota para-sols a tocar de l’aigua. Les puntes de cigarreta a la sorra, venedors de gelats o de fruita a preus caríssims s’havien convertit en habituals. En massa establiments, pel meu gust, el que abans solia ser un “bon dia” d’entrada s’havia transformat en un buenos dias. I és que el 2002 hi va anar a passar les vacances d’estiu l'aleshores president del Govern espanyol, José Maria Aznar. Vaig imaginar que potser hi havia arrossegat una cort de persones indocumentades que no sabien on es trobaven amb la voluntat tant sols d’admirar el  lloc on hi havia anat algú tant important per elles. Les maneres barroeres d’aquella gent, sense respecte per la netedat de l’illa o la velocitat desproporcionada de llurs vehicles en camins estrets i polsosos van minvar bona part de la tranquil·litat, la intimat i el silenci característics de l’illa. Clar que la pressió creixent d’un turisme cada cop més global, la manca de recursos econòmics per aguantar la temporada fluixa de l’hivern, la mala gestió d’alguns pagesos o el decaïment de les indústries del calçat, les ceràmiques o les canteres de pedra marès, també han anat conformant la Menorca actual. Des d'aleshores, vulgui o no, quan em trobo en un indret amb massa gent pel que estava acostumat, Macarelleta per exemple o Pregonda, em sento incòmode pel fet d’esdevenir, jo també, part de la massificació. I em fa mal, perquè trobo a faltar confondre’m amb el paisatge com abans i la relació natural amb els llocs sentint formar-ne part. A Menorca, d'alguna manera he pogut retrobar-me amb fantasmes d'algunes de les millors etapes de la meva vida. Les vegades amb la Rosa o el Norbert, els viatges amb l'escola o el grup d’El Mentider, les estades a les cases dels carrers Sant Joan,  Sant Rafael, Sant Francesc, a Es Mercadal.... Probablement els canvis soferts per l’illa només posin de relleu el desassossec que em crea l’evidència de trobar a faltar aquestes persones i moments.

També la solitud, ara només identificable fora de temporada, ha establert un vincle de continuïtat entre la meva infància i Menorca. Moltes vegades la llum tan neta m'han donat la clau de la connexió que faig entre Menorca i Sant Pere. M'agrada passar pels carrers antics de Ciutadella de dins sa Contramurada, silenciosos i on les escasses persones que hom es creua encara saluda. Aquesta confiança genera en mi una sensació de pertinença semblant a la que tenia de petit durant els estius al Penedès i em sento menorquí en reconèixer-me els altres en tornar-me la salutació. Però la felicitat sostinguda en el temps no existeix tot i que a vegades pugui sorprendre’ns en instants breus que, quan són convocats més tard, ens mostren el feliços que van arribar a ser. Poden desaparèixer durant un temps, però Menorca sempre em retorna un estat d'ànim on més he pogut sentir-me jo mateix.

Ara em trobo a mig camí de Mercadal, al Camí de Tramuntana. Tot i que el paisatge segueix pràcticament com sempre, aturat sobre la moto amb el motor apagat, em costa recrear el sabor d’altres moments. Com si els tingués a tocar però que en intentar apropar-m’hi, al mateix temps la distància me’n allunya. Fora hòsties! El dia bé s’ho val. M’espavilo i m’arribaré a dinar una de les mega-pizzes de  l'Oar. Avui premi!

Quan acabi de dinar recorreré els itineraris cap a  Son Vivó, Sant Joan i Macarella per acomiadar-me’n, com en aquelles tornades de platja de finals dels 70 quan muntava despullat la moto en tornar de qualsevol de les platges del Sud on havia passat el dia sol; no calia posar-me els pantalons fins que no entreveia Morverdre Nou.  Faré parada a Sant Joan per acomiadar-me com cal del meu racó, assegut al banc tant blanc del petit porxo de l’ermita.  Més tard posta des de sa Farola. I passaré pàgina.

P.S.

Ahir dimarts, dia de la setmana en què s’obre al públic la capella de Sant Joan de Missa no vaig poder visitar-la doncs estava tancada per trobar-nos precisament en la setmana de Sant Joan. Ja em resignava a no tenir cap foto de l'interior de la capella. Però avui, en passar-hi per davant, camí de Macarella, l’he vist oberta de bat a bat amb una colla de persones que l’engalanaven per a la celebració de la Diada Nacional dels Països Catalans. L'he pogut visitar per dins, fotografiar-la a pleret i acomiadar-me’n com volia fer ahir. L’estat d’ànim torna a unir-me a l’illa. I és que m'acull. Se'ns dubte.