TRAM 4: DE S’ARENAL D’EN CASTELL A CALA TIRANT

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del comença a l’extrem de ponent de la urbanització de la platja d’Arenal d’en Castell. Caminant 10 min per un sender arran de penya-segat, connectarem amb la urbanització de Son Parc, que haurem de travessar caminant 20 min més fins a arribar al pàrquing de la platja de Son Saura del Nord. El sender continua vorejant la zona humida de Son Saura del Nord i s’endinsa dins una zona boscosa per la qual caminarem durant aproximadament 1 h, fins al fons de la badia de Fornells. Passarem per la basílica paleocristiana de Cap des Port i per les salines de la Concepció, fins a la carretera de Fornells. Des d’aquest punt fins al final del recorregut, ens esperen 3,5 km d’asfalt per la carretera de Fornells i el vial cap a la urbanització Platges de Fornells, fins a arribar a cala Tirant, el final de l’etapa.

Distància: 10,8 km  • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

El primer tram del recorregut voreja el penya-segat entre les urbanitzacions d’Arenal d’en Castell i de Son Parc, per un sender rocallós, amb vegetació baixa de romaní i xipell. Bona part d’aquesta etapa del camí de Cavalls, però, transcorre per dins un bosc dominat per pins amb un sotabosc on és força abundant l’arboç. Aquest fet facilita la possibilitat de veure la papallona de l’arboç (una de les més grans i espectaculars de Menorca), ja que les seves erugues depenen d’aquesta planta.

NO T’HO PERDIS

• Arenal de Son Saura: Platja urbana associada a la urbanització de Son Parc, amb un gran sistema dunar d’arenes gruixudes i blanques. Si la volem gaudir ens hi haurem d’acostar expressament, ja que l’itinerari no la travessa. Més informació sobre la platja de Son Saura del Nord.
• Zona humida de Son Saura del nord: Zona humida interessant com a punt d’hivernada, descans durant els viatges migratoris i de cria per a moltes espècies d’aus. No està preparada per ser visitada i per poder veure-la ens haurem de desviar del camí. Aquí trobaràs altres punts interessants per anar a observar ocells a Menorca.
• Basílica paleocristiana de Cap des Port: Restes d’una basílica paleocristiana d’entre finals del segle V aC i inicis del segle VI dC, on es pot observar la nau central, una cripta amb forma de creu grega, i un baptisteri amb una pila baptismal en perfecte estat de conservació.
• Torre de Fornells: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la seva tercera dominació (1798-1802). Es troba a la bocana de la badia de Fornells, amb bones vistes al cap de Cavalleria. Més informació sobre la torre de Fornells i la Menorca britànica.

Noms de llocs: Arenal d’en Castell, Na Xeringa, Urbanització Son Parc, Escull d’en Puig, Arenal de Son Saura, Racó des Bosc, Na Vila, Sa Marcega, Camí a Sa Mola, Font des Ports, s’Era, Cala Roja, Llosa d’en Paquet, Punta des Cagalló, Cala Blanca, Camí de s’Albufera, Torrent des cap des Port, Torrent de Binigurdó, ses Salines Noves, Pleta de sa Marina, Carregador de Dalt, Parat de Dalt i de Baix, Tanca des Sibil·lins, Ses Pedreres, Carregador d’Aprop, Ses Casetes Noves, s’Almudaina, Cala Teulera, Ses Salines Velles, Es Sec, Es Popet, Platja Redona, Es Pujolet, s’Estacada, sa Barrera, en Fondo, es Fondet, Punta de sa Creu, Fornells, Es Antígons, Cala Tirant.

NOTES DE VIATGE. (15 D’OCTUBRE 2018): SATISFACCIÓ FINAL.

Com gairebé sempre que entro o surto de Ciutadella cap a l’interior de l’illa he seguit el Camí Vell de Maó. Les vegades que l’hauré fet i no em cansa mai! El dia pren la cara de la tardor a través d’una lluminositat resplendent que s’obre pas entre la cua de núvols, restes de l’huracà Leslie que s’esmunyen ràpidament pel firmament i semblen competir amb les taques de les seves pròpies ombres acaronant el paisatge. Ningú passa per la carretera i Menorca sembla una altra. Han començat els dies del compte enrere per la meva partida i Menorca sembla oferir-me allò que té de millor i que més m’encadena a ella: silenci, intimitat i recolliment. Dret enmig de la carretereta, al costat del trasto, voleien al meu voltant ecos de la festa d’altre temps i el galimaties d'imatges sembla esmorteir-se pel xiuxiueig del vent entre els ullastres que sobresurten dels murs de pedra. Els plomalls llargs dels canyissars que ressegueixen els torrents pronostiquen un hivern fred. Em concentro en la tebior dels raigs de sol que m’acaronen mans, cuixes i cara.

Avui ha de ser el dia! Vull acabar el tram 4, - em resta des de Son Saura  a Fornells - que vaig deixar pendent a causa de la plaga de ciclistes. Tampoc acabaré el tram a Cala Tirant, si no que el faré acabar a Fornells. Abans d’arrencar la moto connecto la música i m’acompanya Françoise Hardy que em canta a cau d’orella una versió de Suzanne, l’himne d’una generació que ens regalà  Leonard Cohen.

“And you want to travel with her,

And you want to travel blind.”

Un cop a Mercadal decideixo no agafar la carretera més directa de Mercadal a Fornells, si no que vull desviar-me pel camí de Tramuntana, tantes vegades recorregut amb en Kike, en Norbert, l’Anna, l’Antonio… És dels camins més tranquils de Menorca, almenys fora de temporada i em permetrà acomiadar-me del vell Molí de Mercadal que tantes vegades he somniat meu.

Visitat el vell molí reprenc el camí de Tramuntana. Deixo enrere el trencall que em menaria a Pregonda per Son Ametler, també els trencalls de Binimel·là i Cavalleria, fins que arribo al camí que mena al mas de Son Moscard - ara abandonat - on amb l’Esteve, la Maria i la Rosa anàvem a comprar síndries, melons i algun conill. Em ve al cap la Juanita de ses Coves Noves, i enyoro la vida que abans omplia aquests masos, ara abandonats a la seva sort. Finalment arribo on el Camí de Cavalls abandona la carretera que segueix direcció a Maó. És el camí que em permetrà arribar a s’Arenal de Son Saura. Deixo la moto just al costat del camí. La idea és que, com que com tota la ruta Nord l’he seguit de llevant a Ponent, vull que el retorn per completar la volta sencera a l’Illa sigui en el mateix sentit. Qüestió ritual. Passades ses Salines de la Concepció i la Basílica Paleocristiana des Cap des Port, el camí passa molt a prop del fons de la badia de Fornells després d’endinsar-se per un bosc de pins i alzines. A un quilòmetre i mig, més o menys, de la tanca de fusta que marca l’entrada al bosc he deixat el camí per seguir un sender que surt a mà esquerra. Segons el mapa, a no més de 200 o 300 metres hi deu haver la clariana que deixa a l’esquerra l’extrem oriental de Cala Blanca, i a la dreta Cala Roja. A la part de Cala Blanca el bosc arriba fins a tocar de l’aigua, enmig d’unes roques calcàries blanques i llises que recorden algun tipus d’animal marí.

Però si Cala Blanca és un indret que sembla relativament inhòspit, en retrocedir cap a la clariana, un corriol s’obre pas entre brots de pi i d’arbusts que  mena fins una albufera gran i ampla, rodejada de bosc. És un dels paratges més verges, salvatges, solitaris i insòlits que he trobat a Menorca. No podia deixar l’Illa sense conèixer-lo. La fondària no té aparença de superar ni el mig metre molt enllà i l’àmplia zona de sorra argilosa de color teula que la voreja és el que li deu prestar el nom. Degut a la poca fondària sembla poder canviar constantment d’aspecte depenent de fins on arribi l’aigua per l’efecte de l’evaporació, la pressió atmosfèrica, la lluna...

L’indret és absolutament màgic. Al marge de la mica de caminoi i d’una única empremta de bicicleta, l’únic vestigi de presència humana que hi he sabut veure és una petita fita de no més de 15 centímetres amb el número 14 gravat. He pensat que un lloc tant excepcional - ja és un dels que més m’han fascinat de Menorca - bé podia compartir en la meva memòria el número de Johan Cruyff. M’he despullat i he deambulat pel contorn de la badia càmera al coll i barret de palla per tot vestuari. Després d’una hora ben bona m’acomiado d’aquest racó de paradís per retenir-lo amb els cinc sentits, doncs al plaer visual s’hi suma el silenci dens que m’envolta, l’acaronament del sol tebi sobre la meva nuesa i les olors de resina de pi i salabror prenyen l’aire que m'esbulla els cabells. Em sento sol, salvatge i evoco les estones havent dinat, al terrat de casa a Sant Pere, mentre els pares feien la migdiada com el temps es deturava. M’enfronto a mi mateix sense saber-ho, en un anhel per sentir que formo part d’alguna realitat oculta i desconeguda. No puc evitar commoure’m en comprovar la bellesa, tant a tocar, tant, que em trasbalsa. Per l’avançat de la temporada qualsevol bany pot ser el darrer i he de continuar el camí cap a s’arenal de Son Saura on m’hi espera un bany que foragiti l’ombra allargada de la pena pel retorn.

Assegut al Bruch, davant una cervesa i un gin després del bany, contemplo l’altra banda de l’extens Arenal de Son Saura on, ja fa dies d’això, m’enamorava més i més de la Rosa. Tant sols un instant entre els instants del bosó de Higgs! Interromp els meus pensaments el plat de colesterol que em serveix el cambrer consistent en quatre ous ferrats sobre abundants patates fregides, una mica de sobrassada i un rajolí de mel. Sobrepassa amb escreix el que fins avui entenia com a estàndard de felicitat.

Durant la infància, els objectius venien donats per les circumstàncies; després també, però potser no de forma tant evident. Adeu son Saura, tot hauria estat diferent en un altre algoritme. Si ens mantenim en les minses tres dimensions, és ben bé perquè no hem arribat a tot.

Acabo de creuar la línia d’arribada imaginària a la volta a peu a Menorca que vaig començar el 22 de maig de 2016 i que he conclòs ara mateix, el 15 d’octubre de 2018 a les 14:56. L’he anat fent alternant trams “oficials” amb el tafanejar i vagarejar per Menorca que tant m’agrada. Tot plegat ha durat dos mesos a l’illa per fer-me’n una idea de conjunt molt més afinada.

El dia d’avui m’ha permès entrar en contacte amb diverses menorques. La del primer viatge amb l’escola i la de la Rosa a finals dels setanta, la del Norbert, el Kike i la gira amb el grup de teatre, la de l’Anna i l l’Antonio i l’última amb la Marta... Per descomptat que Cala Roja pertany a la intimitat dels viatges en solitari. D’alguna manera Menorca és un pot petit de mesura humana on s’hi conserva la bona confitura de la meva vida. Recorregut complert als 52 anys de relació amb sa meva roqueta. Gràcies Menorca!

Fornells, sempre retorna. És el Quartet d’Alexandria llegit sota les estrelles a La Palma, és la sargantana contra la paret d’en Joan, l’Anna mirant enllà de la badia cap a la Mola, la mirada serena i tranquil·la de la Marta prenent un cafè davant el port o l’aplaudiment de l’Albert Moya a la posta des del Torreó. Així m’acomiadaré de Fornells, amb posta des de la torrassa.

Una nit més al port de Ciutadella. L’ajuntament està retirant els tendals del moll i ha fet fora els amarratges que encara hi havia dissabte passat. Sense tendals, sense les embarcacions i sense forasters, el port encara evoca més el que vaig conèixer a l’inici de tot. Assegut al Tritón, només em fan companyia tres persones en una altra taula i el clapoteig de l’aigua repicant en el moll. Feia dècades que no havia fruit de tanta tranquil·litat a baix a mar.

Ara, a les 21:42, han marxat els ocupants de la taula dels costat i m’he quedat sol al port, sense ningú més, almenys entre el Tritón i l’establiment tot il·luminat de s’Amarador, que abans era el Cafè Balear. Dia per emmarcar.

NOTES DE VIATGE. (12 D’OCTUBRE 2018): EL FINAL ES FA ESPERAR

Assegut davant el finestral de Ses Persianes des d’on domino la Plaça d’Artrutx, contemplo la parròquia habitual de la cafeteria a primera hora del matí i em veig a mi mateix com un turista més. Calça curta, barret de palla, motxilla i la definitiva càmera fotogràfica delaten la meva condició de foraster. Ja ho sé que els amics de Ses Persianes, o na Consol em tracten com si fos una mica menorquí perquè ja són molts anys de conèixer-nos, però als ulls de la resta sóc un més dels "altres". Formo part del turisme que ha esdevingut imprescindible a causa de l’enfonsada de la indústria del calçat o de la ceràmica i de l'abandó a la seva sort de bona part de l’agricultura. Hi ha males pràctiques en les ajudes agrícoles, alguns pagesos opten per provocar pèrdues beneficiant-se així de les subvencions. Van passant a la història alguns terratinents, uns han perdut les seves finques a mans de bancs descobrint de cop que les rendes no solen ser eternes - cas de la Vall d’Algaiarens -, altres terres han deixat de produir perquè els fills dels antics amos, o bé les han venut a fons financers que poc a poc les van poblant d’urbanitzacions, o bé transformen antics casals en hotels com en el cas de Binigaus Vell, Son Ermità i altres. L’obertura del Camí de Cavalls també ha afectat a la població de l’illa doncs, a més d’ampliar la temporada turística des d’abril a octubre, ha obert als quatre vents espais que fins fa poc eren quasi inaccessibles. És evident que els canvis han afavorit determinats sectors econòmics que milloren el PIB de l’lla, però al preu d’impedir o dificultar a la gent de Menorca gaudir de la seva illa amb la llibertat i la tranquil·litat d’abans. A la Menorca que vaig conèixer de finals dels setanta hi havia alguns estiuejants, principalment catalans, que a l’estiu s’integraven als costums i als ritmes de l’illa, també hi començàvem a aparèixer una determinada joventut cercant llibertat, aire lliure, autenticitat, riure i passar-ho bé, però érem poques persones i seguíem fascinats les pautes silencioses que es desprenien del tarannà pausat dels menorquins. Clar que destacàvem, però la proporció entre illencs, catalans o valencians, amb alguns bascos o madrilenys i pocs turistes internacionals resultava força sostenible. Ara la meva vestimenta i accessoris ja no són un cas aïllat. No voler formar part de la saturació per deixar espai a qui vulgui fruir de l’innegable atracció que continua exercint Menorca, també és un dels motius de la meva renúncia. Senzillament, no hi cabem tothom i potser comença a ser l’hora de deixar espai lliure per a qui encara no la conegui. Com un pas al costat, que es porta tant en l’actualitat.  Observo les terrasses plenes, els carrers plens, un parell de ciclistes drets sobre els pedals, fent equilibris entre la gent. M’entristeix, enyoro la Ciutadella reclosa en ella mateixa i ja no em sento al meu lloc. Prenc el suc de taronja, el tallat i l'ensaïmada per oblidar.

Avui toca completar el Camí de Cavalls. Aniré amb la moto fins on ho vaig deixar ahir, a s’Arenal d’en Castell, on comença el tram 4. D’allí fins a s’Arenal de Son Saura en realitat és un passeig entre dues urbanitzacions de costa, enllaçades per uns centenars de metres de camí coster i potser un quilòmetre per entre un bosc de pins baixos i espargits, típicament mediterrani. De Son Saura en surt el camí que creua per la base de Sa Mola i el Sud de la Badia de Fornells travessant Ses Salines, per desembocar a un parell de quilòmetres de Fornells, a la carretera Me-7 que ve de Maó.

Poc abans de creuar la urbanització de Ses Coves, arribant ja a s’Arenal d’en Castell, a mà esquerra he vist de reüll una mica de camí que mena a un mas a pocs metres de la carretera. Com que la tanca era oberta, he baixat de la moto i he avançat cap a l’era de davant de l’edifici per fer una foto a la casa. M’hi he trobat una senyora podant una parra que s’enfilava per la paret de la casa. Demanar-li permís per fer la fotografia i començar una conversa que l’ha portat a explicar-me qui era i perquè es trobava podant la parra o arrencant males herbes a la casa deshabitada, ha estat tot ú.

Ella és na Juanita de Ses Coves, setanta-nou anys, i la gran extensió de camps i terrenys que es perden de vista pertanyen a la casa de Ses Coves Noves. Na Juanita i el seu marit, en casar-se fa ja un munt d’anys, van venir-hi com a masovers i hi van viure quaranta anys, fins no fa gaire. Aquí hi van créixer els fills amb qui jugava a cuit i amagar i als que es sumaven els fills “d’ets amos” als estius. Aquí feien berenades sota l’esplendorosa figuera, ara abandonada i mig morta. El matrimoni portava les terres i es quedaven la seva part, amb més motiu perquè el seu home “tenia iniciatives i sa finca tirava bé”. Així que es va anar establint un vincle entre les dues famílies i van venir els anys bons, els anys en què venien llet, formatge, fruita, verdura, algun conill els diumenges i a l’estiu melons i síndries als estiuejants “de Barcelona” que passaven per la carretera. “´Noltros érem ets pagesos de sa finca”. Però els amos van morir tots dos i els fills es casaren a Maó i el contacte es va anar refredant fins al tracte purament de la terra, la collita o les reparacions que s’havien de fer a la casa. AIeshores vingué la crisi dels 90, i els fills decidiren vendre la finca a una promotora urbanística. Els fills van exigir que en el contracte de compra-venda constés que la Juanita i el seu marit havien de seguir vivint a la casa i disposant de l’hort, de l’aigua i del camí. La multinacional no hi va posar cap impediment, doncs no li interessava ni la casa ni els terrenys de cultiu, volien només “es tros que no dóna res, es tros del costat de la mar”. Clar! La urbanització de Ses Coves, he pensat. Malgrat tot el matrimoni va continuar vivint a la casa i de la terra, ara amb un sou, però fent-se grans i veient la necessitant d’inversió que la finca s’hi demanava en la sembra, maquinaria i en general per mantenir-la dreta. “Ets qui la van comprar només volien que edificar i van deixar caure sa casa i sa finca… Idò, ets qui tenen quatre doblers ho poden tot, tenen quatre peces i se fan amb tot, va així, això!”. En l’actualitat, na Juanita i el seu marit, els han donat un apartament a la urbanització, on viuen i treballen per a l’empresa fent feines de neteja i manteniment, ara assegurats -“s’amo antic no que no ens hi tenia d’assegurats, però ets nous sí”-. Però na Juanita de Ses Coves, ve alguns caps de setmana a cuidar com pot la casa “per tal que no acabi de caure. Perquè l’estim”, afirma amb la naturalitat de la gent humil.  

M’ha agradat conèixer na Juanita a qui he escoltat en silenci mentre s’anava explicant sense deixar de treballar. M’ha commogut la modèstia amb què assumia els esdeveniments de la seva vida, sense queixar-se però sense resignació, simplement exposant els fets com si els seus sentiments i emocions no comptessin. M’ha fet pensar en la Leonor o la Soledad González, dones treballadores dels  poemes de Martí i Pol.

“L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”. “

“Tot el que es perd, es perd per sempre:

vosaltres, jo, la Soledat González.”

El dia no ha donat gaire més de sí pel que fa al Camí de Cavalls. Després de deixar el trasto on comença el tram del Camí cap a Cala Tirant he arribat fins a s’Arenal de Son Saura d’on parteix el camí pròpiament que m’hauria d’haver menat a Fornells, si no m’hagués trobat centenars de ciclistes que feien cua per entrar al camí, bloquejant-ne l’entrada. I de la banda de la platja en seguien arribant! Després de vint minuts d’una incessant cua de ciclistes contemplada des d’un roquissar prop de l’aigua, decebut, he decidit que ja acabaria aquest darrer tram tant accidentat un altre dia. He endrapat l’entrepà de fuet de Mercadal que m’ha preparat aquest matí n’Àngel de Ses Persianes, m’he assegut al xiringo des Bruch a fer un tallat i uns pastissets mentre feia esforços per imaginar aquest arenal sense els edificis de la urbanització de Son Park tal i com el vaig conèixer amb la Rosa i el David, i amb l’Esteve, la Maria i la seva canalla, l’any 81. No ho he aconseguit. 

Després del cafè he desfet el camí fins arribar a la moto i m’he deixat portar per camins de  prop del Toro, pels voltants de Mercadal. M’he deixat caure un moment per Ca la Jeny a saludar el personal, que m’ha reconegut. Ca la Jeny és la fonda on vaig fer un parell de nits el 2016,. Em sembla que a tothom ens ha fet il·lusió retrobar-nos. De tornada cap a Ciutadella he parat una estona a Sa Perdiu, a Ferreries, per llegir i fer una cervesa al local que em té enamorat de fa anys i que vaig descobrir amb l’Anna. L’ambient fresc de penombra que es respirava dins al local era com el de tardes perdudes en el temps. La  televisió sense volum, la ràdio que desgranava fluix algun pasdoble o cançons com Me gustas mucho, me gustas mucho tu de la Rocío Durcal, la mitja llum de l’interior que contrastava amb la llum tant enlluernadora de l’exterior, els finestrals... Tot plegat m’ha recordat el cafè del “Centro” a Sant Pere. Alguns matins, quan amb altra mainada del poble jugàvem entre els arbusts i la pols del pati de les escoles velles, ens agradava refugiar-nos de la calor en aquell ambient fresc com d’església, a mitja llum del vell cafè on hi ressonava el programa Ràdio Scope. Aleshores demanàvem un got d’aigua que en Jaume “del Centro”, ens servia directament de l’aixeta del desgel de l’antiga nevera de fusta que ocupava tot un dels panys de paret. Quan he marxat de Sa Perdiu sonava a l’aparell “Cuéntame que te pasó” dels Manhattan Transfer. Impossible no evocar el Zeleste en escoltar el solo de trompeta i la inconfusible tornada: “io á, io a é, io á, io a é” . Amb calma he pres el Camí Vell en direcció a Ciutadella. Un cop al camí de Ronda veient que encara era d’hora per la posta m’he arribat fins aquí, a Cala Santandria, conduint a poc a poc i aturant-me aquí i allà en la solitud del Camí de s’Hort des Tarongers. Clar que he fet una mica de volta, però és que aquest camí m’ha convençut que encara em queda molta cosa per descobrir a Menorca. Continuaran desconeguts per mi i em quedarà la recança, però mantindré la il·lusió de la seva existència. A l'hora de la posta, quan orenetes i falciots s'apoderen del capvespre tot voletejant al meu damunt, és quan em recullo i, entre ombres que xisclen juganeres, em sembla percebre a persones vingudes del passat i del present i a tot allò que estimo. 

TRAM 3 - DE FAVÀRITX A S'ARENAL D'EN CASTELL, PRIMERA PART.

L’ETAPA

El tram d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença al cap de Favàritx, a 1 km abans d’arribar al far. La ruta agafa la carretera del far cap a l’interior durant 2 km, fins a recuperar el sender a mà dreta.

Salvant un turó que ens oferirà unes bones vistes de la costa nord, arribarem fins a la cala Pou d’en Caldes. Unes passeres de futa ens ajudaran a travessar un torrent i, a partir d’aquest punt, deixarem la costa per endinsar-nos en una zona de conreus i pastures i dirigir-nos al camí d’Addaia, que haurem d’agafar a mà dreta vigilant amb el trànsit rodat que hi pugui passar. Quan arribem a les barreres de la finca de Mongofre Nou, el sender entra dins la zona humida de les salines d’Addaia o de Mongofre, que haurem de travessar. El camí de Cavalls segueix vorejant el port d’Addaia fins a la urbanització que l’envolta. Des d’aquest punt fins al final de l’etapa haurem de caminar 3,5 km per asfalt, travessant la urbanització d’Addaia, 750 m de carretera i les urbanitzacions de les Coves Noves i de la platja Arenal d’en Castell. L’etapa acaba a l’extrem de ponent de la platja.

Distància: 13,6 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

Bona part del recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls transcorre dins el parc natural de s’Albufera des Grau, on podrem gaudir de paisatges molt diversos. Primer travessa un tram de costa amb vegetació litoral baixa i dispersa amb una interessant concentració de plantes endèmiques com, per exemple, els socarrells. Un cop passat el petit tamarigar de la cala Pou d’en Caldes, travessarem una zona de conreus i pastures on la vegetació va guanyant terreny fins a creuar un pinar i arribar al camí d’Addaia.

Aquest camí està flanquejat per les penyes del Capell de Ferro, on destaquen les formacions dels maresos silicis i que ens acompanyaran fins a les salines d’Addaia. Aquesta zona humida, amb unes antigues salines abandonades, és un lloc important de cria i descans per a moltes aus, que s’han de respectar. Abans d’entrar a la zona urbanitzada, el camí voreja el port d’Addaia, on no és estrany veure pescar l’àguila pescadora (peixatera) a les seves aigües tranquil·les.

Val la pena desviar-se per fer un bany a tres platgetes molt amagades del Nord com son cala Caldes, s’Arenalet i Savinar de Montgofre. La Platja de Savinar d'Mongofre és una petita i aïllada cala del nord de Menorca al costat del petit port d'Addaia. Aquesta platja té un munt de noms i és coneguda com a Savinar, es Savin, Savinar de Mongofre, Mongofre, Mongofre Nou, etc.

Un cop a Mongofre s’hi troba la Caseta des Senyor de Mongofre, una construcció particular que utilitzaven els amos de la finca per al gaudi personal de la platja. Hi ha gent que hi passa la nit en aquesta caseta quan segueixen el Camí de Cavalls. Si has arribat fins aquí pots relaxar perquè estàs en un altre dels racons ocults de Menorca, molt poca gent i cap servei que t'impedeixi gaudir d'un entorn totalment aïllat.

NO T’HO PERDIS

• Far de Favàritx: El primer que es va construir amb torre de formigó a les Balears. La torre, de 28 m d’alçada, blanca amb una banda negra en espiral, li dóna un aspecte molt personal. Més informació sobre el far de Favàritx.

• Salines d’Addaia o de Mongofre: Zona humida interessant com a punt d’hivernada, descans durant els viatges migratoris i de cria per a moltes espècies d’aus durant la primavera. Les antigues salines que hi trobem es van construir l’any 1845, i es van mantenir actives fins al 1990. Van ser les darreres en funcionament de Menorca, amb un procés totalment artesanal. Aquí trobaràs altres llocs on observar ocells a Menorca.

• Torre d’Addaia: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la tercera dominació britànica (1798-1802). Es troba a cala Molí (Addaia), 

Noms de llocs: Ponça de s’Arena, Ponça Gran, Pou d’en Caldes, Marina de s’Arena, Cala en Caldes, Font des Pou, Marina de Motgofra Vell, En Peroto, Terra Nova Vella, Sivinar de Baix, s’Arenalet, Savinar de Dalt, Punta de ses Llengües, Platja de Sivinar, Es Lleó, Coves des Morts, Cala Morena, Es Tudòs, Cala en Brut, Cales des Ponts, Macar Reial, s’Estany, Pou de sa Punta, Platja Gran, Marina i Cala Roja, Marina des Càrritx, Montgofra Nou, Moll de Montgofra, Marina de sa Caseta des Guarda, s’Escalfador, Caldes des Port d’Addaia, Salines Noves i Velles, Torrent des Clot de sa Morta, Torrent d’Addaia, Ses Salines, Cul des Port d’Addaia, Punta de s’Esparrall, Coster de sa Capella, Hort des Lleó, Ses Fontanilles, Port d’Addaia, Torrents de Molí, Bitlo, Arenal d’en Castell, Na Xeringa, Escull d’en Puig, Macar de sa Llosa, Arenal de Son Saura, Na Vila, Sa Marcega, Es Colomar, Font des Ports, Sa Font, s’Era, Cala Roja, Cala Blanca, Torrent des Cap des Port, Torrent de Binigurdó, Ses Salines Noves, Pleta de sa Marina, Carregador de Dalt, Parat de Dalt i de Baix, Tanca des Sibilins, Carregador d’Aprop, Ses Pedreres, Moll de ses Salines, Es Popet, Es Pujolet, s’Estacada, Badia de Fornells, Fornells, Tirant Nou, Es Antigots, Cala Tirant.

NOTES DE VIATGE. (11 D’OCTUBRE 2018): PERDUT!
Falten cinc minuts per tres quarts de cinc de la tarda. Un gin, un parell de canyes, una tapa de pollastre al curri per dinar i un descafeïnat clouen amb excel·lència un matí lluminós i intens, fruït a cada minut de la nitidesa de la llum, de la temperatura idònia i sobretot pels nous paratges descoberts enmig de la quietud. Com si tot el que m’ha envoltat durant hores es trobés en suspensió. I és  que Menorca m’ha embriagat, una vegada més.

Han passat els anys i les portes de vidre de Can Bep segueixen contemplant amb impertorbables el carrer Major des Mercadal, tal i com degueren observar-nos a la Rosa, al David i a mi, arribar xops un dia a finals de març de l’any 79, quan ens hi vam refugiar de la pluja quan travessàvem l'illa en moto des de Maó cap a Ciutadella. A vegades un instant pot contenir el temps capturat en les partícules de pols suspeses en un raig de llum. E=mc2. Einstein devia estar-ne al cas. Des de poc abans de les nou del matí fins a quarts de quatre de la tarda, he pogut caminar absolutament sol, la major part del temps fora de la ruta del Camí de Cavalls i només amb una vaga noció d’on em trobava i quina era la direcció correcta que havia d’emprendre. He descobert llocs fascinants d’una bellesa majestuosa i m’he pogut concentrar en assaborir-los i retenir-los. Què més puc demanar? És Menorca qui m’embriaga.

A les 7:10 del matí m’acomiadava de Ses Persianes i deu minuts més tard em trobava aturat al Camí Vell de Maó, dret entre murs de pedra per contemplar la sortida del sol enmig de la boira de sa roada [1] que s’arrapava  al terròs.

Quan avançava amb la moto, poc abans de la recta de Ferreries, entre el fred intermitent que m’atacava les cames en creuar les boirines ondulants arran de la carretera, he recordat un dia que viatjava de paquet en la Vespa del Kike quan ens dirigíem a embarcar-nos cap a Barcelona, al moll de Maó, un dels darrers dies de setembre. La Norton, la meva moto, amb la roda punxada el dia abans de partir, viatjava entre caixes de fruita en una furgoneta 2CV d’un pagès que ens vegé a la carretera i, sense pensar-ho dues vegades, es va oferir per a transportar la moto a peu de vaixell. Tinc sort o no tinc sort a l’illa? Quan he deixat enrere el bosc que travessa el Camí d’en Kane, després d’Es Mercadal i he arribat al canvi de rasant, la pell exposada a l’aire del matí ha agraït la primera escalfor dels ragis de sol i m’he adonat que esclatava un dia radiant com de diumenge. Encara no eren les nou i ja camuflava el trasto entre uns arbusts prop de la tanca on vaig haver d’abandonar per lesió aquest tram, el maig del 2016 . Avui he parat atenció en no deixar-me les claus en cap dels panys del trasto i les sento dringar a la butxaca dels pantalons quan inicio el camí des de la carretera de Favàritx en direcció al Port d’Addaia, na Macaret i s’Arenal d’en Castell.

Avui he volgut desviar-me del recorregut marcat del Camí de Cavlls per anar a fer una ullada a tres cales a l’Oest de Favàritx, camí d’enlloc. Es tracta de Cala Caldes, s’Arenalet i es Savinar. Tenia previst, si trigava massa, no completar els trams 3 i 4, i deixar  per a un altre dia el tram 4 des de s’Arenal d’en Castell a Fornells (Cala Tirant). Poc després de començar a caminar, no més de 45 minuts, he creuat l’espectacular paratge del Pou d’en Caldes, una petita masia amb un pou que s'ofereix als caminants, a tocar de cala d’en Caldes. He seguit el Camí de Cavalls per on s’enfila cap a l’interior, fins on m’ha semblat que era el camí natural cap a les cales que m’havia proposat visitar. El lloc on cal canviar de camí és precisament la bifurcació on es troben els indicadors creuats que indiquen el camí i la distàncies, bé fins a Favàritx, bé fins a s’Arenal d’en Castell. 

El camí que surt a l’esquerra del darrere del senyal en direcció nord-oest, entra en el fons d’un barranc sec que avança entre roques i molta vegetació baixa, el qual desemboca uns 2 quilòmetres més enllà, a la platja de s’Arenalet, una cala de sorra gruixuda i blanca més pròpia de Macarella que de les platges del Nord. La meva il·lusió per fer-hi un bany ha quedat frustrada per la brutícia acumulada, probablement pels darrers temporals. El lloc és preciós, de  difícil accés per terra i probablement impossible per mar, doncs la badia és rocosa i plena de seques o sobalmes [1], allò que a les novel·les Jules Verne anomenava "bajíos", segons l’obligada versió castellana. Una d’aquelles paraules que contenien la poderosa màgia de submergint-me en l’aventura tot traslladant-me a escenaris carregats d’exotisme imaginari, com podien ser "Macao, Corfú, Láudano, Mar de los Zargazos, Cruz del Sur"...  Com si em trobés en una d’aquelles fantasies, m’envoltava la cala preservada per la vegetació del torrent i per dos turons que l’emmarquen i parapeten del vent per convertir-la en un espai idoni per romandre-hi estès sota l’abraçada calenta de sol, immers  en l’aïllament que anava impregnant el meu estat d’ànim.

En intentar tornar al camí per continuar fins a la cala des Savinar, m’he desorientat tot i que he trobat la manera de poder-hi arribar a través d’un roquissar força complicat, al damunt del qual hi ha les restes d’un niu de metralladores aixecat amb pedra seca, similar a altres que hi ha al llarg de tota la costa de l’illa. La cala Savinar ha resultat ser un codolar al peu d’un cingle no molt elevat però escarpat, que m’ha deixat sense alè en escalar-lo, com si l’illa em fes pagar penyora per deixar-me accedir als racons secrets als que no obstant em mena, posant-me a prova, això sí. Racons com el que s’ha obert al meu davant un cop he aconseguit arribar a dalt del marge. Al meu davant s’hi obria un prat immens que descendia suaument fins la badia de s’Estany, entre els turons ondulants de Punta Roja, a l’esquerra i la Punta de Montgofre al meu davant. A mà esquerra un bosquet de pins que he suposat que arribaria fins a la costa davant el Port d’Addaia, i a mà dreta una elevació erma amb les runes d’una vaqueria a mig aire. Sense vent, només amb la clapoteig suau del mar al darrere m’he adonat que havia trobat un dels racons més bells i més solitaris de Menorca. Primer m’he refrescat els peus a la petita badia que formen s’Estany i la petita cala  des Pou de sa Punta en aigües completament calmes i d’escassa profunditat. Després m’he despullat de tota la roba i he deixat passar el temps vagarejant i impregnant-me de la intimitat retrobada per recuperanr una vella sensació que m’ha atret sempre, des de ben petit. La sensació de trobar-me perdut, ignorant on em trobo i envoltat per la incertesa del com í el quan trobaré alguna referència que em pugui guiar cap a un espai de, entre cometes, “coneixement”. Em recorda moments viscuts a Bòsnia quan avançàvem per carreteres i pistes de muntanya, sense més indicació que els sentits alerta, no fos cas que ens dirigíssim cap a algun dels fronts. Probablement aquesta incertitud fou un dels aspectes que em va atraure profundament de Bòsnia. Com podia ser que un país en guerra m’oferís aquella estranya sensació de llibertat en el sentit més ampli, però també més responsable? M’ha vingut al cap, també, una prova de quan formava part del grup de pioners escoltes de l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat. Es tractava de marxar sol, des del campament durant dues nits, sense diners i amb el menjar racionat. Després de voltar tres dies pel País Valencià, fent autoestop fins a València, o demanant un lloc on dormir a l’Ajuntament de Castelló – també em van donar sopar, esmorzar i cinquanta pessetes a compte d’una organització local de la Falange Espanyola -, vaig tornar al campament i em vaig trobar amb una bronca monumental doncs: A, no es podia sortir del terme municipal de Segorb, el poblet on estàvem acampats. B, no podíem fer autoestop. C, no podíem demanar ajut a tercers si no era imprescindible per a la su-per-vi-vèn-cia. I D, s’havia de complimentar una espècie de formulari amb reflexions sobre qüestions transcendentals (per a ells) com ara com encarar el futur, relacions amb els companys, etc. Probablement,el que va passar, és que, en l’explicació de l’activitat, així que vaig sentir “tres dies per perdre’s", vaig desconnectar per imaginar plans i ja no em vaig assabentar de res més. Vaig repetir la prova dues vegades més, ja a Barcelona i amb mesos entremig, però no va sortir bé. Bé, sí, a mi em va permetre anar caminant (i fent autoestop de tant en tant) des de Gallifa fins a Terrassa i des del Tibidabo fins a Molins de Rei. Però el record que conservo de trobar-me perdut, és fantàstic per l’excitació que va significar cada vegada. Talment avui. 

Despullat i lliure m’he arribat fins a la petita bouera en runes tot recuperant velles sensacions, com quan amb en Norbert, el Kike o la Rosa rastrejàvem els voltants de qualsevol platja trobada a l’atzar només calçats amb les avarques. Després de tombar un parell d’hores m’he encaminat cap on havia deixat la motxilla, les botes i la roba estesa, impregnat de la bellesa del paisatge de somni oblidat, a Menorca, en un paratge on sembla que puguin passar setmanes sense trobar-hi ningú més. Aleshores m’he organitzat per reprendre el Camí de Cavalls que deu passar entre tres i cinc quilòmetres al sud de Montgofre. Volia allargar encara una mica més la sensació increïble de llibertat, de manera que he cercat algun sender que em menés fins el mas de Montgofre Nou, a través del petit bosc de marina que hi ha a ponent de la cala. Després, creuant Ses Salines, he suposat que podria reincorporar-me al tram senyalitzat del camí, a menys que trobés la tanca amb cadenat. També he decidit que en el primer lloc urbanitzat que em trobés demanaria un taxi que em portés fins a la moto, a Favàritx, deixant el tram fins a Fornells per un altre dia. M’encanta tenir una vaga idea d’on havia d’anar a parar però a la vegada distreure’m tastant tots els camins que hi menessin. Em sembla que, per regla general, també m’agrada anar així per la vida. En transcriure les notes m’he adonat que la “volteta” va resultar ser de més de vint-i-tres quilòmetres. Like a Rolling Stone.

El bosquet de marres que m’havia de dur amb facilitat des de s’Estany fins al conjunt d’edificis de Montgofre Nou, ha resultat ser més gran i més perdedor del previst. En qualsevol cas ha estat una estona agradable, amb una temperatura primaveral i acompanyat de la màgia de la solitud, com en aquelles primeres caminades per Menorca entre Cala Turqueta i Cala Macarella, l’any 67 amb els companys de l’escola.

En fi, que he anat amunt i avall a la babalà, unes vegades refent el camí seguit, altres desorientat completament, i tot per no travessar la tanca, convençut que trobaria un camí alternatiu pel coster que no m’obligués a entrar a la propietat. Finalment he comprès que portava tot el matí dins la propietat i he travessat convençut la tanca oberta per arribar a ses Salines d’Addaia i les de Motgofre, al final de la badia. La part del camí d’Addaia, que travessa diverses zones humides, m’ha fet pensar en la llegenda de Lancelot del llac, amb el casalot alçant-se com un castell en una elevació del terreny per damunt de la zona pantanosa. Un cop a ran de mar, el paisatge canvia radicalment en poques desenes de metres en travessar les antigues salines, extensions de sorra argilosa d’un to rogenc tant intens com no havia vist mai. De la cort del rei Artur he passat en qüestió de minuts a trobar-me enmig d’una pel·lícula de l’Oest, d’horitzons vermellosos, vegetació baixa i un sol que ho aplanava tot. Les salines d'Addaia es van construir l'any 1845. Ocupen uns 16.000 metres quadrats entre l'estany de s’Escalfador, 9 evaporadors i 3 cristal·litzadors. L'explotació es va mantenir fins el 1990 i es venia sobretot a formatgers o a diversos establiments per descalcificar l'aigua. En aquest moment i sota un sol inclement m’han atrapat els primers símptomes de fatiga i el fet d’imaginar-me còmodament assegut al seient d’un taxi, ha bastat per fer-me entrar un moment de neguit. I si no hi ha taxi? De tota manera he seguit prenent-m’ho amb calma i en pujar pel marge esquerre de la badia, ja molt a prop de la urbanització d’Addaia, he aprofitat una ombra  amb vistes a l’estreta franja de mar que aquí pren el Port d’Addaia, per fruir de ses meves formatgades, d’un parell de calades que quedaven del peta i en acabat fer una mitja becaina.

Vint minuts més tard, en despertar-me, he seguint el camí que voreja la llarga badia, he travessat la urbanització de Port d’Addaia i, a través d’una carretera recta de doble carril, he arribat fins a Ses Coves Noves, una altra urbanització que es troba just abans de s’Arenal d’en Castell, teòric final del tram 3. Poc després de començar a caminar pels carrers buits de la urbanització, quan més estava desitjant trobar un bar on fer un cafè i trucar un taxi que em portés fins a Favàritx, m’he topat amb l’aparcament d’un petit centre comercial, ara tancat, on l’únic cotxe que hi havia era un taxi a l’ombra d’un pi, amb el xofer fent una migdiada al seient del davant. Una vegada més, sembla com si l’illa s'avancés als moments difícils, tant quan em toca el crostó, o com ara en què cansat, adolorit i arrossegant uns peus de plom, em sembla tocar el cel.

I aquí tanco el capítol d’avui des del recolliment de Can Bep as Mercadal. Em sento pletòric, són quasi les cinc de la tarda i tornaré xino-xano cap a Ciutadella, pel camí vell, directe a Ses Persianes a trobar-me amb una dutxa i una becaina que m’hi esperen. Quan em desperti m’arribaré a Punta Nati a veure si ja no hi ha tanta gent com l’altre dia, però em cal veure-hi una posta de sol com cal, en record de tantes altres viscudes amb tantes persones estimades.

---

[1] SOBALMA f.

|| 2. Porció de penya plana i molt superficial dins la mar, que la cobreix amb poc gruix d'aigua (Eiv.).
    Fon.: subáɫmə (Eiv. Men.).