24 d'abril

Son Olivar Vei

Tinc el dia per davant i l'esplèndida aventura de no tenir ni idea de què faré ni on aniré avui. Decideixo arribar-me a Son Olivar Vei i pensar-mho allí, entre murs de pedra. El lloc és la vaqueria dels germans de Ses Persianes, o si més no ho havia sigut, i també és el lloc on vaig conèixer en Biel, un dels germans, el dia en què vam fer una excursió a cavall cap a Son Xoriguer i Son Saura amb un grup d’amics. El lloc es conserva exactament igual, llevat de l’asfalt del camí. Els cavalls prenen el sol immòbils, els rucs festegen, els ponis semblen tenir una reunió i jo segueixo sense saber què faré. De moment aquí s’hi està més que bé.

Penso en la munió d’habitatges, antigues estables o petites masies que ara abunden per aquests camins i que per sort s’han rehabilitat respectant l’aspecte inicial. Segur que contribueix a l’aspecte net i ordenat que  l’illa conserva.

Al final, m’he arribat fins al camí de Binigarba on m’he aturat per decidir què fer d’una vegada abans d’arribar a la carretera general. Res a fer. Em penjo amb el silenci i amb un aspersor que rega el sembrat. Em sento ric de temps, en mans de la ventura, i és una sensació extraordinària d’assaborir la llibertat. Al final prenc una decisió: Favaritx, Sanitja i Cavalleria. Per aquest ordre.

Com que s'ha acabat el passar directament de Ferreries al camí de Tramuntana per Sant Antoni de Ruma i la Serra, m’arribaré fins a Favàritx pel camí d’en Kane. Fa temps que dec una visita al far de la lluna. Després retrocediré fins a Alaior pel Kane, seguiré el cami de sa Roca fins arribar al port de Sanitja, al peu de Cavalleria, per mirar de trobar les restes arqueològiques del port romà de Sanisera. I per acabar el dia: posta de sol a Cavalleria.

Favàritx. Ja m’he adonat que vagi on vagi i sigui l’hora que sigui, sempre hi haurà algú més. I no és que hi hagi molta gent, l’illa està pràcticament buida, deu ser que els que hi som ens movem molt... 🙄

Montgofre també tancat. Adéu a s'Estany de Montgofre, doncs!

La Vespa ja no és el vehicle ideal per moure’s per l’illa. Les carreteres són massa amples i massa ràpides per a un vehicle que és ideal per anar relaxadament a 60 km/h. Molts dels camins de terra que queden estan tancats de tal manera que les vies de comunicació esdevenen vies d’incomunicació. Se nos va, se nos va!

M’ha costat trobar el camí que mena fins a la Punta de sa Torre, a ponent de Sanitja, a l’altra banda del cap de Cavalleria. A mig camí de la Torre de Sanitja s’hi troben les restes arqueològiques d’una ciutat  o un port romans que alguns arqueòlegs relacionen amb la ciutat romana de Sanisera , citada per Plini el Vell, tot i que altres pensen que aquesta podria trobar-se al fons de la badia de Fornells. Tot plegat sembla un conjunt de pedres vagament ordenades, però s’hi endevinen contorns i semblen restar al mateix lloc on les van deixar fa segles. Qui les devia carregar per darrera vegada? Podria haver estar fatigat i haver begut aigua, distretament, pendent de preocupacions que mai més no han tingut sentit? Segur que no d’una ampolla de plàstic, com jo. Podria haver descansat, assegut com jo ara, davant l’omnipresent massís de Cavalleria a l’altra riba del port de Sanitja? Podria haver sentit la cremor del sol a les seves espatlles i aclucat els ulls forçat per la llum aclaparadora? I malgrat tot, restes d’una paret romanen majestuoses en peu com a testimoni mut de tants secrets i misteris.

restes de la ciutat romana a Sanitja

Avui can Bep està més tranquil que de costum, però s’han despistat i m’han servit una carn amb fesols, pèsols a Menorca, que ha estat massa estona al micro-ones i ha quedat com una sopa de carn mig desfeta. El sabor és bo, però la carn ha quedat estellosa i en deixo la meitat.

La llum a la plaça d’Es Born de Ciutadella en una tarda assolellada de diumenge de primavera, no té preu. M'atrau l'esplendor senyorial dels altius porxos dels palauets construïts amb pedra Marés que aporten als edificis l'aspecte misteriós i insondable de les grans obertures que s'enfonsen en la foscor de l'interior. Generacions senceres han pogut gaudir de l’espectacle, de la grandesa d’aquesta llum sigil·losa que acomiada el dia mentre llisca per les parets que tanquen la plaça, i em sento abrigat per la munió anònima amb qui puc compartir el moment, enllà del pas del temps i de l’espai. Sud-oest, sempre cap al sud-oest, com assenyalava el pèndol del professor Tornasol. Cansat i amb ganes d’una dutxa m’arribo fins a Artrutx però no espero l’ocàs que  em sorprèn més tard darrere d’uns ullastres. Tant li fa, el dia ha estat gratificant.

23 d'abril

He esmorzat al bufet de l’hotel un talla i una ensaïmada mini, per cert molt bona. Però he observat que els pocs hostes que ho fan amb mi, tant a primera hora, s’omplen es plat amb un poquet de tot el que hi ha: ous de tota mena, xoricets, xistorres, bacó fumat, pernil dolç, formatges, ensaïmades, croissants, xuixos... Els plats semblen petites muntanyetes de greix, llard i altres formes de colesterol. I tronen contents cap a les taules comentant excitats el bo que és tot. Em revolta una mica l’estómac doncs ja fa anys que, en saltar del llit, no puc encabir gaire res més que un cafè i poca cosa més. Fins l’ensaïmada mini em costa d’acabar. El meu cos rebutja la visió, però al meu cap s’hi congria un pessic d'enveja perquè guardo bons records dels esmorzars de forquilla i de l’avidesa amb què em disposava, davant del plat, a menjar-me el món. Sobtadament, darrera el mur d’una tanca, s’han apropat uns cavalls curiosos i amables que em treuen dels meus pensaments. Xerro una estona amb ells i fins i tot n’hi ha un que sembla que assenteixi fent anar el cap amunt i avall. Hi restaria més estona però tinc ganes de començar el dia. Cap a Ses Persianes, doncs!

Davant d’un cortado, n’Àngel se’m mostra decebut,

-          Tot és una facècia! Exclama.

“Els pagesos que infecten els sembrats per viure de ses subvencions, això comporta que molts ocells i bestioletes no prosperin”; les pastures també es perden perquè amos de llocs on abans es pasturava fan un hotel d'agroturisme en l’antic casalot i es dediquen més as turisme que a s’agro; altres venen les finques senceres a fons d’inversió només per urbanitzar-ne una part, deixar de produir el que fos que s’hi produís i permetent que sa casa des lloc caigui a trossos. Això sí, han pintat algunes cases de camp, n’han reconstruït o rehabilitat d’altres, i tot sembla molt polit. “I sa gent pensa que tot és verd i ordenat, i no saben que es camps tots verds són es que estan més infectats. A la primavera no toca es verd. Als sembrats hi toca es groc i es vermell de ses flors. Quan vegis un sembrat florit, aquell ho fa bé. Com un català que va comprar sa finca d’Algaiarens i l’ha anat regenerant amb gestió ecològica i tot bé, s’amo de Desigual, em sembla que és,. Un deu.”

Aporto a la conversa que, sobretot amb sa pandèmia i el teletreball, moltes casetes i boueries a no més de quatre o cinc quilòmetres de Ciutadella s’han habitat i ha calgut asfaltar camins com el de s’Hort de ses Taronges, el de sa Coma, Son Vicenç, Son Vives... cosa que ha comportat en pocs anys un augment del transit en una de les parts que encara restava preservada i natural per la banda de Ciutadella. Poc a poc Menorca va canviant sa seva personalitat i es va posant al dia en el món líquid i telemàtic del S. XXI.

Abans de partir de Ciutadella cap al camí de Tramuntana faig una volta per les parades de llibres i roses que han plantat a la plaça de la catedral. Em commou constatar com n’és d’idèntica la festa aquí com al Principat. Sí, efectivament, som un sol poble encara que ens ho vulguin fer oblidar.

He seguit el camí de Sant Antoni de Ruma per passar al camí de la Serra i arribar-me fins a la Mola de Fornells pel camí de Tramontana, però a la masia de Sant Antoni m’he trobat sa barrera tancada. Una parella amb accent francès ha sortit de la casa per indicar-me que l’actual amo ha tancat el camí i que, a més, no es pot passar perquè, a baix, on el camí travessava un petit barranc, han enrunat el pontet amb una excavadora. És una contrarietat que em pesa, doncs era una ruta que, a més de bonica i poc coneguda, estalviava haver de passar per la carretera general si es volia anar de Ferreries cap as Mercadal. Menorca es va fent petita i hi ha massa gent al bosc.

Canvio de plans i em dirigeixo cap a cala Galdana per mirar de trobar el camí d’Algendar. Passat Ferreries, en començar el descens cap a la costa del sud, ràfegues de vent del sud-oest desestabilitzen la Vespa. “Sento enveja del vent que murmura a cau d’orella, que udola a l'hivern, que congela els dits i remou els cabells, que enceta els llavis i glaça fins al moll de l’os”, canta la Lucinda Williams

Un cop al barranc d’Algendar m’adono que m’ha caigut el cul definitivament i tornant de Galdana, prop de Ferreries, quatre gotes d’un cap de núvol m’aconsellen resguardar-me per si fos el cas. Faré un mos fins que escampi, espero que a temps d’arribar a Ciutadella per fer un cafetó amb na Consol.

Primer m’he confós de bar. Al que he entrat no tenen tapes, però sona Janis Joplin de fons i veig uns jugadors que llancen uns dards contra la diana. Em venen imatges del Kike i jo a l’Herba de Ciutadella i les innombrables partides que allargaven algunes nits. El català domina totes les converses. Tot plegat em resulta tant familiar que demano un gin i una canya de cervesa per romandre-hi una estona. El mos pot esperar al bar del costat.

I el següent bar és el Feymar. El bar on l’Anna Papita hi va treballar i també on vaig estar a punt de conèixer n’Olga Febrer, que és de Ferreries. Conec ses tapes i en demano una de sípia amb ceba. És mel. I cau sa segona cervesa. Aniré cap al cafè i no cap es segon gin. Ja no tenim edat per una pallofa.

Escull de Binicodrell, a Sant Tomàs i la passarel·la que arriba fins al caminet que mena a la platja de Binigaus

Com que el cel es va aclarint m’arribo fins a Binigaus. Ara, des del xiringo d’Es Bruc, hi ha una passera de fustes amb baranes de corda fins a “l’oficina”, el petit porxo davant s’escull de Binicodrell. Tothom amb qui he estat a Menorca ha parat en aquest lloc. Em trobo que una cadena blanca i vermella no em permet entrar-hi des de la passera de fusta que hi ha construït. Vaig a fer una fotografia des lloc i un home surt amb cara de pocs amics. En un castellà més que catalanitzat em deixa anar,

-          No, eso no. Fotografie el mar y lo que quiera, pero eso... – amb un gest vague m’assenyala es porxo i es petit banc – eso no!

Una lloc menys. Per contra, en es porxo de l’inici del camí cap a Binigaus Nou, al final de l’arenal, un home surt de la cova per invitar-me a entrar. Desestimo l’oferta amb l’excusa que només cerco un lloc arrecerat des vent per fer-me una cigarreta. No li vull dir que el que vaig a fer és liar-me un garibaldi.

Des de Binigaus veig les grues que construeixen dos mega hotels a Sant Tomàs. Em ronda la idea que el vent i el mar probablement son de les poques coses que persisteixen immutables  a l’illa. Potser n’Àngel té raó i tot plegat no és més que una facècia.

Guardaré els teus ulls,

Entre els fulls,

D’un llibre antic.

A s’horabaixa i davant sengles tasses de te i cafè, na Consol s’interessa per com veu les coses n’Àngel de Ses Persianes, “perquè sa família són pagesos”, diu. Em comenta que els francesos estan fent-se amb l’illa com van fer els alemanys amb la veïna Mallorca i penso en el camí tancat i el petit pont abatut de Sant Antoni de Ruma. Na Consol i jo ens hem fet grans i estem contents d’haver arribat fins aquí. Brindem amb unes cerveses.

-          Quant a la nostra generació...

No acabo la frase, els ulls es troben i les mirades sornegueres fan que  esclafim en una rialla.

-          Al manco sabem de què parlem!

I brindem amb la complicitat abismal que aporten els anys de coneixença.

Per fí una posta de sol com cal!

22 d'abril

Assegut a l’esglaó  que fa de vorera a Ses Voltes esperant que obrin la botiga de fotografia, acabo de constatar dues coses: s’Hogar del Pollo no ha tancat i no acabo de sintonitzar amb l’illa. Tot va molt bé, Menorca està preciosa, tranquil·la i acollidora, però s’ha creat una distància subtil entre l’illa i jo que ha refredat la relació. Procuraré retrobar-la.

De moment he solucionat el problema sobrevingut amb la Nikon.

A la plaça d’Artrutx han començat a enderrocar l’edifici als baixos del qual hi havia el Sayto, una barreja de petita sala de festes i de night-club, emblema nocturn d’una determinada Ciutadella. Em sembla que només hi vaig entrar una vegada, però el nom de Sayto en neó vermell que il·luminava el cap de cantó entre els carrers de Sant Joan i Sant Isidre amb la plaça, els trobaré a faltar.

Assegut en un mur des camí de Binigarba, m’organitzo es dia. M’atracaré a Maó per visitar la Mola, que ja toca. Mai no he tingut gaire curiositat per les fortaleses perquè sempre m’han semblat massa properes a allò militar, i en  els 43 anys que fa que venc a Menorca, mai no l’he visitat. Consider que ja toca. Un cop al Camí d’en Kane en direcció a Maó veig passar el paisatge verd, frondós, els casalots grans dels llocs grans i les petites barraques que semblen vigilar algun ramat de vaques o d’ovelles que pasten indiferents, sense prestar-me cap atenció. Ja no els crida l’atenció el soroll de cap motor. Veig passar l’illa com si l’observés a través d’una postal antiga. Polida fins a la perfecció però distant i enfonsada en una apatia displicent, com resignada al seu destí.

Res millor que un berenar de mig matí, tranquil, a Sa Perdiu de Ferreries, una tapa, un gin, una canya i un cafetó, i deixar-te endur a aquest viatge en el temps que es congria a l’interior del local de molt abans que arribés a l’illa per primer cop.

Gaudeixo del Camí d’en Kane i del Camí a Sa Mola, sentint el vent a la cara.

La Mola és un lloc fascinant i immens. En el primer que he pensat és en una localització per a una pel·lícula. Una d’aquelles que feien tant bé els anglesos els anys seixanta i setanta. Militars rigorosos amb salacot donant ordres en escenaris abandonats, batuts pel vent i plens de pols; corns de caça i de corneta sonant per damunt de la testa, batalles impossibles guanyades a cops de canó i de disciplina. La construcció fortificada té, en la seva major part, fronts amb 3 nivells defensius: el superior, per a defensa llunyana i amb gran artilleria; l'intermedi, per a la defensa de mitjana longitud i amb artilleria; i la inferior, per a la defensa de curt abast amb fusells. No pertany en absolut al meu món, però m’atrau la seva grandesa àrida, sense absolutament res fora de lloc i també sense arbres ni gran vegetació. La visita és un recorregut d’uns set quilòmetres, senyalitzat i amb freqüents panells informatius, ple de sorpreses arquitectòniques d’una lògica sense discussió, de túnels, fossars, bateries, edificis i baluards, que he recorregut en poc menys de tres hores i m’han fet imaginar mil aventures. Somio una mica en com hagués gaudit, de nen, si hagués tingut un lloc com aquest per jugar amb la canalla de Sant Pere. A la vespa, vaig fent càbales sobre quin tipus de jocs ens hauríem inventat! Perquè cony deixem de ser infants? Quin sentit pràctic té?

Sis avis repartits en 5 taules, a Can Bep, as Mercadal, parlen de futbol. A la terrassa, famílies mes joves. Tothom xerra en menorquí. A la gran pantalla rere la barra, el canal DMAX emet mut la vida de moderns buscadors d’or i a la ràdio hi sona Rocío Jurado. Cómo una ola, insisteix ella, però ningú no li fa cas. Pago la tapa de pollastre al curri i el tallat i surto de Can Bep cap a la Vespa. En travessar la porta la cançó ja és una altra: Allà en el rancho grande, Allí donde viviiiiiiiaaaa...

La Vespa descansa, discreta i mig amagada entre bardisses al camí de Santa Eularieta. Alço la mirada per damunt dels murs de pedra i del verd que omple les tanques. L’ocre de la tarda cau sobre el paisatge com un tel o com una carícia. La calma i la bellesa mantenen una conversa per damunt les onades dels camps de cereals.

De tant en tant passa el cotxe d’algú que va o ve de Ciutadella, minuts més tard una furgoneta en direcció contrària, un ciclista, una parella a peu...

-          Adéu, bon dia.

-          Bon dia...

És agradable participar de la vida quotidiana de l’illa. Però a la vegada aquests petites distraccions interrompen la conversa silenciosa entre jo i l’illa. Veig però no tinc temps de contemplar, com qui fulleja amb ànsia un llibre de fotografies en un quiosc, tement el moment en què li cridaran l’atenció. El mateix succeeix amb l’amplitud de la carretera general que t’has de menjar, sí o si, per circular entre Binigarba, Ferreries i es Mercadal. L’illa queda lluny, en segon pla, rere una mirada concentrada en carrils, retrovisors i la resta de vehicles. No hi ha temps d’assaborir, de fixar el paisatge que passa rabent com la darrera existència d’un record. No sé si és més pràctic beure per oblidar, o oblidar per no haver de beure.....

21 d'abril

Començar el dia a Ses Persianes davant un cafè amb llet – feia anys que no passava del tallat -, una torrada amb mantega i de fons Elton John oferint la seva versió de Lucy In The Sky With Diamonds, no té preu...

Aquest matí toca Ciutadella perquè fins a migdia no tindré la moto. M’estic una estona a la plaça dels Pins i veig passar un grup de l’Imserso... Els miro passar de lluny.

No plou de moment tot i que és la previsió i sí que sembla que amenaça pluja. Però em ve de gust perdre’m per la Ciutadella tancada en si mateixa i comprovar com la vida ancestral aflora a cada cap de cantó. Passejo estona pels carrers solitaris de la Ciutadella vella i m’impregno de la vida tant de poble, encara. Passo pel carrer de Sant Francesc, m’aturo davant la casa on vaig estar-me la tardor del 85, m’emociono en baixar per ses escales cap al port de Ciutadella com si l’eco de les vegades que l’he recorregut fos gairebé perceptible i al moll, no puc renunciar a un gin al Tritón encara que només siguin les 10 del matí. És l’encant d'aquest port i el recolliment que evoca. Potser una vida al món del teatre és el que m’ha permès sentir-me a prop de la vida contemplativa.

M’arribo a Son Saura, platja que sempre he vist amb aigües tranquil·les, però avui el vent del sud-oest que s’ha aixecat remou les aigües de la cala. Quatre gotes apunten que pot ser que arribin les pluges anunciades.

En front del políticament correcte només ens resta l’anarquia i el caos com a conseqüència.

Doncs al final, de tornada a l’hotel on provaré de dinar, tampoc no ha plogut. Això sí, s’ha aixecat vent i amb el vent, indefectiblement, ha acabat venint la pluja just després de dinar. Canvi de plans. Aquesta tarda m’hauré d’espavilar per Cala Blanca, una urbanització fantasma a aquestes alçades de temporada.

D’entrada he entrat a fer un tallat en l’únic establiment obert dels voltants i és un bar de lolaileo i colegueo, en el que s’anuncien tapas y montaditos que no es veuen per enlloc. El més destacable, tret del fons musical aflemencat i de la veu sonora i rogallosa d’un que no calla, és la campana, un toc de la qual podria perforar un timpà amb durícies. I la noia la fa sonar a cada propina. I els parroquians deixen propina a cada consumició. I consumeixen molt. El bar es diu No Ni Na i la parella de cambrers duen sengles samarretes amb la inscripció: "Si la vida te dice no, tu dile No, Ni Na!!" De debò, un local que pot estar molt bé però que si s’hi ha d’anar expressament, no paga la pena. Després he girat cua i he tornat a l’hotel a mirar sèries a l’Ipad, mentre el vent i la pluja a l'exterior avançaven les ombres de la nit i s'emportaven el món cap al fred i el cruxir de dents.

20 d'abril

Un cel plomós de diversos tons de gris i una mar plana i avorrida com un diumenge a la tarda d’hivern, és el que mostren les primeres llums del dia en sortir a la coberta del pont de passatgers que he fet meva durant la nit. I plou.

De qui havia de ser sa maleta que ha volgut revisar sa guàrdia civil? Exacte! M’he hagut d’esperar fins prop de les 10 que me la tornessin.

Com enyorava la banda sonora de Ses Persianes! Les salutacions amb l’Àngel i l’Andreu han sigut emocionants en comprovar que, tot i la pandèmia, tothom seguia a lloc. L’Àngel s’ha mig emocionat quan li he demanat que m’adrecés a alguna floristeria on comprar flors per deixar a la creu en record dels nàufrags del vapor Général Chanzy. He pogut veure el somriure satisfet malgrat el cap cot per la timidesa i els ulls clavats en el got que esbandia rere la barra i és que a molts ciutadellencs els esborrona la mort de les cent-cinquanta-sis persones en les aigües gelades de gener, a la costa de Tramuntana.

He fet fer un pom de flors menudes de les que creixen entre les pedres que he pogut fer aguantar al peu de la Creu del Général Chanzy entre roques i còdols

He demanat al mecànic que fes un cop de vista als nivells d’oli a de la Vespa, perquè a la bodega del vaixell m’he adonat que el motor havia degotava. Hem quedat per demà al matí a primera hora per fer el canvi d’olis, que ja tocava, doncs no ha vist res afectat pel cop d’ahir. Demà al matí, doncs, tocarà quedar-me a Ciutadella.

I aleshores he anat a l’hotel. Gran bandera espanyola plantada al davant de l’edifici que té forma d’ela. La majoria de personal d’uniforme porta una mascareta fosca amb una estanquera petita. És veu d'una hora lluny que forma part de l’uniforme. Però hi ha algunes mascaretes de les blaves entre els parlants del català de Menorca.

He dinat a l’hotel. Els àpats consisteixen en un bufet que podria ser pitjor, la veritat, però el vi que serveixen és d’aquell que se serveix des de tiradors amb aspecte de tirar Fanta. Blanco, rosado, tinto, sangria i, per sort, també aigua fresca. El personal és amable i amb una cordialitat natural que s’agraeix, tot i que cap esforç pot evitar que l’hotel faci pudor d’hospital.

Com que amenaça pluja i no vull fer córrer massa la moto fins que no passi pel mecànic, m’he arribat a Sant Joan de Missa pel camí de s’Hort des Tarongers i el camí de Son Vives, tots dos asfaltats. I hi ha diferència amb quan encara eren camins de terra tot just fa pocs anys. La pandèmia i els efectes del teletreball sobre els ciutadellencs han facilitat que una munió d’antics llocs del camp, masies i vaqueries, s’hagin arreglat per viure-hi. No cal dir que, amb els camins asfaltats, aquella part que vaig trobar encara tant aïllada i solitària el 2018, en l’actualitat sigui un degoteig lent de vehicles, escassos encara, però veurem a l’estiu...

Sant Joan tancat! Més endavant na Consol m’explicarà que és cosa del bisbat. No m’ho puc creure! En fi, un nou xoc que he superat saltant el mur de pedra que l’encercla i recollint-m’hi una bona estona.

La major part del temps no ens adonem que estem vius, simplement experimentem mentre ens lliurem al pas del temps. El problema amb l’experiència és que escurça la vida.

A PUNT, 19 d'abril

Sempre he anat i vingut de Menorca en vaixell. Per les connotacions d'aventura que encara trobo al fet de comprar un passatge, treure la tarja d’embarcament, salpar i atracar, hores més tard, en qualsevol dels dos mons el els que sempre he viscut. Enyoro els primers anys quan tant a l’anada com sobretot a la tornada compràvem el passatge una hora abans a les finestretes d’una de les dues estacions marítimes. El sentit de l’aventura és el que m’ha allunyat, des que tinc us de consciència, de qualsevol viatge en grups organitzats i un cop a l’illa sempre he procurat fugir dels hotels. A Ciutadella he viscut en cases llogades, cedides pels amics, en habitacions de cases particulars i, les darreres dècades, a Ses Persianes, un petit hostel familiar de vuit habitacions petites i polides d'una casa antiga de la Plaça d'Artrutx. Als baixos, el bar que li presta el nom i on es tanquen els tractes i es cultiva l’amistat. A aquest establiment i a la família que el gestiona els dec gran part de la fidelitat que he conreat envers l’illa i Ciutadella en particular.

L'Àngel darrere la barra de Ses Persianes

Enguany, per primer cop m’he embarcat en un viatge de l’Imserso, és a dir: viatge organitzat i hotel de patacada, en el qual espero romandre-hi les menys hores possibles. Res de Ses Persianes i a veure què passarà amb l’aventura.

Els primers anys, a finals dels setanta i fins a la meitat dels vuitanta, comptàvem els dies a Ciutadella comptant els diners que ens restaven i per la minva de l'haixix i avui, en fer la maleta i comptar les pastilles que em toquen per als propers dies, m’he adonat que els comptaré per les pastilles que restin. Llei de vida i és que, com diu l’Antonio, la nostra generació ja hem canviat els casoris pels enterraments i el coneixement dels bars pel de saber-nos totes les farmàcies.

Les vint-i-quatre hores anteriors i posteriors a qualsevol viatge sempre m’han semblat un territori de ningú, un espai irreal de temps on l’esperit es troba en un lloc i el cos en un altre. Així que he aprofitat la vigília per baixar la Vespa a Barcelona i, com que demà amenaça amb ploure, podré baixar cap al port de Barcelona en tren i amb la maleta.

Mentre em dirigeixo cap al vaixell per embarcar, carregant la maleta, la bossa amb la càmera, el trípode i una petita motxilla al maleter de la Vespa, m’adono que res no em tranquil·litza tant com la proximitat del mar. Tornar a voler provar-ho tot.

A la rampa del ferri el conductor del cotxe del davant l’ha calat i m’ha vingut a sobre. No he pogut reaccionar a temps i moto, jo, maleta, bossa i trípode hem anat per terra. L’home ha baixat disculpant-se preocupat. La veritat és que el cop ha estat fort i sorollós però els danys irrellevants. Una mica de pelades als dos parafangs i llestos.

-          Bah, aquí no s'ha fet res... Deixem-ho així?

Noto potser un punt de temor a la mirada? Com que estem impedint l’embarcament i les pelades al parafang de la Vespa no tenen importància no m’ho penso dies vegades:

-          Deixem-ho així..., responc.

I ens dirigim cadascú al seu lloc a la bodega de càrrega del ferri, jo encara esglaiat de pensar que m’ha anat pels pèls que no em quedo a terra i amb la moto avariada.

Salpar des del port de Barcelona cap a Ciutadella i que em vingui al cap la Rosa, recolzada a la barana de coberta per cantar-me a cau d’orella, te vas alfonsina con tu soledad / qué poemas nuevos fuiste a buscar, és tot ú.

Com d’habitud, a bord, només existeixen el castellà i l’anglès. Opto per l’anglès. Però el bar està obert tota la nit! Iuhuuuu 🕺

És impressionant aquesta zona del port, de fet el final de l’antiga escullera, on es trobava el restaurant Porta Coeli. El soroll dels camions dins el vaixell, la coreografia que executen mil·limètrica ment per anar cadascun al lloc previst i la munió de punts de llum son m’atabalen, i per primera vegada constato la sospita que, més enllà dels tres o quatre metre els contorns es difuminen i, així, la munió de llums del port que m’acomiaden semblen llums de nadal.

Coreografia de camions.

 

A la gossera, de matinada, un gos lladra i udola reclamant l’atenció de qui en sigui l’amo. Vaig a saludar-lo i procuro calmar-lo. Està mullat i baveja desconcertat amb els ulls esbatanats. Em venen ganes d’explicar-li que només durarà una estona, que demà tornarà com abans, que tot anirà bé, que no passa res. Però no vull mentir-li i, després de distreure’l amb unes quantes carícies m’allunyo per no veure’l rosegar frenètic un dels barrots de ferro entre udols i grinyols. Miro la línia llunyana de la costa il·luminada i em retiro al cambrot a somiar que viatjo en vaixell cap a Menorca.

Ciutadella again.