TRAM 17: DE CALA EN PORTER A BINISAFÚLLER

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls parteix del fons de la platja de cala en Porter i travessa la urbanització que l’acompanya. Un cop passada la zona urbana, el sender ens condueix fins al fons del barranc de Cales Coves, travessant-lo molt a prop de la cala, per continuar enfilant-se per les ombres del barranc, molt agraïdes els mesos d’estiu. Deixant enrere Cales Coves, caminarem prop d’1 h per una zona de cultius i pastures per tornar a baixar, aquest cop, cap al fons del barranc de cala es Canutells. Tot i ser més petit, també té la seva zona humida associada a la desembocadura, on destaca un petit bosc d’oms. Sortint del barranc, trobarem una zona de pícnic amb una bona ombra entre pins i ullastres, que ens pot anar molt bé per fer una aturada. A partir d’aquest punt i després de travessar la urbanització des Canutells, ens esperen 1,750 km d’asfalt. Així, abandonem la zona de barrancs de la costa sud per entrar a la zona de la costa est, on domina el típic paisatge en mosaic menorquí, alternant conreus, pastures i ròdols d’ullastrar. Durant 15 min travessarem els camps vora el lloc de s’Argossam, i després, la carretera de Binidalí. Un camí flanquejat per paret seca ens conduirà per una zona de cases disseminades i ens portarà fins al barranc de Biniparratx. Finalment, després de travessar la carretera de Biniparratx, arribarem a la fi de l’etapa, a uns 500 m de la platja de Binissafúller.

Distància: 11,8 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

Durant aquest tram del Camí de Cavalls, tot i anar seguint la línia de la costa, pràcticament no veurem el mar, tret des Canutells i a Cales Coves (si ens hi acostem). En aquesta etapa caminarem pels darrers barrancs de la costa sud per passar al terreny més pla de la costa de llevant. L’itinerari parteix a tocar de la zona humida de la desembocadura del barranc de cala en Porter, per després anar trobant el barranc de Cales Coves, el des Canutells i el de Biniparratx. Això ens permetrà anar alternant el paisatge ombrívol, fresc i humit dels barrancs amb el típic paisatge rural de Menorca, dominat pel mosaic de pastures, conreu i taques d’ullastrar. Cal destacar negativament el tram d’1,750 km d’asfalt després des Canutells i el fet que haurem de travessar dues urbanitzacions (cala en Porter i Es Canutells).

NO T’HO PERDIS

• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la nombrosa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.

• Cales Coves: Doble cala molt tancada i arredossada que convida al bany. A l’estiu acostuma a haver-hi força embarcacions fondejades. A les parets dels penya-segats que la formen hi trobem la necròpolis més important de Menorca, juntament amb la necròpolis de cala Morell. Les coves artificials d’aquesta necròpolis varen haver de ser tapiades pel mal ús que en feien alguns estiuejants.

Noms de llocs: Avinguda Central de la Urb. de Cala en Porter, Carrer de la Travessera, Camp de Futbol, Carrer Alt, Barranc de Sant Domingo, Camí i Barranc de Biniparratx, Camí de Cales Coves i Cala de Biniadrís, Cova Negra, Pleta de Païsseta, Binicalaf Nou, Es Capell d’en Picos, Carrer de Sa Cala a la Urb. de Canutells, Avinguda i Carretera de Canutells, Forma Nou, Sargossam, Santa Caterina de Binidali, Binidali Nou, Ses Vilotges, Binidali de sa Cala, Barranc de Biniparratx, Camí de Biniparratx Petit, Urb. de Binisafúller Platja.

NOTES DE VIATGE. (3 DE JUNY 2016): “A PLENO SOL”

He esmorzat a a Pito’s entre guiris que llegeixen el diari o beuen en silenci, predomina la calma. Malgrat els prejudicis ha resultat cert que el lloc és prou bo com per esmorzar-hi molt bé i quedar-ne satisfet. No ens enganyem, és un Frankfurt, però ben atès i amb una carta de qualitat i exhaustiva. M’ha acabat de convèncer una caixera menorquina rossa i simpàtica d’un súper on, avui sí, hi he pogut comprar aigua.

-  "És s’únic negoci de menorquins de per aquí", m’ha dit abaixant la veu com si algú ens pogués escoltar en un súper completament buit.

En realitat el dia ha començat molt bé, amb una llum esplèndida a primera hora que m’ha permès gaudir d’una passejada per la part ombrívola del barranc de Cala en Porter. Una experiència refrescant que m’ha carregat d’energia cara als darrers trams del Sud, ara que ja falta ben poc per arribar a Maó. En remuntar el Barranc de Sant Domingo per una pujada curta però escarpada em ve al cap la parella del primer dia, a Es Grau; aquella que practicava senderisme. Coratge!  em va dir la noia en acomiadar-nos. Coratge! I quanta raó tenia! No sé qui és ni si mai ens tornarem a creuar; on sigui que es trobi on sigui: gràcies! Potser degut a l’esforç continuat que el record em commou; em sento una mica gagà. Quan enfilo la carena m’enfronto a un terreny pla i sense vegetació, on el sol fondrà les pedres d’aquí a poca estona.

Ja fa un parell d’hores que camino i gran part del camí és a sol batent i sense ombres apreciables. Per tota vegetació els típics grup d’arbusts de ginebró i d’ullastres arrapats als murs de pedra tant típics dels conreus menorquins, alguns amb prou espai d’ombra com per parar-hi uns moments a fer un glop. Em refresco. Reprenc el camí i torna la cremor que puja del terra. Per a més inri, no he tancat bé l’ampolla la darrera vegada que he begut i he perdut gran part del líquid. Només hi resta un cul d’aigua calenta i a mi un parell d’hores ben bones per davant. Els dos darrers dies ha estat fatal la cura que he tingut de l’aigua.

Per fi he trobat una mica d’ombra i m’hi deixo caure per passar les hores més calentes del migdia. Bado protegit entre l’ombra d’un ullastre i d’un pilot de llenya. M’encalma el vent suau, i, mig endormiscat m’enfonso en una terra de ningú a mig camí de la realitat i la ficció.

Em demano si tinc la certesa que les estones passades ajocat sota les estrelles o bé amb els peus enfonsats entre l’aigua i l’arena, les hores i dies caminant, es corresponen al que esperava d’aquest viatge. Em qüestiono fins a quin punt he fet de caminant tant sols, sense arribar a sentir-me formar part del paisatge. Em venen al cap uns versos de León Felipe que al Lluís, al Joan i a mi, ens semblaven extraordinaris.

“... Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo,

pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero,
ligero, siempre ligero. ..". [1]

No obstant capto l’entorn com una amant que em submergeix en nous secrets. Sona Time Lapse de Michael Nyman al meu mp3. Tot es barreja. Menorca, Nyman, la calor i el dolor als genolls s’entortolliguen en un somni fins a la becaina final. Penso en el Ché; fins a la becaina “siempre”! Així que acluco els ulls, em deixo  vèncer per la son. Ni fet a mida!

M’han despertat uns passos pel camí. Era una noia alemanya de disset anys que, motxilla a l’esquena, també feia el camí. Ens hem saludat i hem intercanviat algunes frases d’admiració per Menorca. Era alegre i comunicativa i l’he vist partir camí enllà una mica com qui veu allunyar-se la joventut.

Escric esgotat al bar de la central de busos, a Maó, davant un Aquarius i sense esma, esperant l’hora del bus  cap a Mercadal. He arribat a Binisafúller fos, amb un dolor als genolls i als peus tant intens que em sentia incapaç de fer cap més passa; m’ha caigut l’ànima als peus en comprovar que a Binisafúller no hi havia bus per anar a Maó. Estava confós i la parada només és per a les escoles i en horari escolar. M’ho ha detallat  l’única persona que m’he trobat pel carrer. Se’m devia veure tant descoratjat que el bon home, sense pensar-s’ho, s’ha ofert a portar-me amb el seu cotxe fins a Sant Lluís, a uns 7 Km. Sobreposant-me a la dificultat per caminar, l’he acompanyat a treure el cotxe del garatge i durant el curt trajecte m’ha explicat que és un jubilat aragonès que es va instal·lar a viure la jubilació a Binisafúller. Quina enveja, he pensat, mentre travessàvem els camps dividits pes murs de pedra i jo feia esforços per retenir la bellesa de les escasses oliveres que treien el cap, de tant en tant, darrere els murs.

-     -     Le debes un favor a otro que te encuentres por ahí, m’ha remarcat quan li he agraït el viatge, la comprensió, i l’explicació de com pot viure un jubilat a Menorca.

No passen els minuts i friso per arribar a ca la Jeny, a Es Mercadal, per posar-me a viure sota la dutxa. Agafaré forces durant un dia i demà passat completaré les rutes del sud fent el darrer  tram, el que va de de Punta Prima a Cala de Sant Esteve, ja a l’entrada del port de Maó. Em saltaré el tram des de Binisafúller a Punta Prima, el que passa per Binibèquer i una zona pràcticament tota urbanitzada.

[1] Romero, León Felipe, Versos y oraciones del caminante, 1920-1929

A PEU DES MERCADAL A FORNELLS

NOTES DE VIATGE. (4 DE JUNY 2016): GUARDARÉ ELS TEUS ULLS...

Al centre de Mercadal, on conflueixen els carrers d’Enmig, de Baix, Nou i General Alberti, aquest darrer antiga carretera cap a Maó, s’hi troba el Bar d'en Bep. No recordava que es digués així doncs sempre l’havia anomenat el bar de la plaça. A la casa del costat del bar, a la cantonada, ara s’hi troba una fruiteria però fins fa uns deu anys, hi havia l’espardenyeria de Can Riudavets de Migjorn, on comprava les avarques des dels anys 80. L’única dependenta era una dona gran que ja devia tenir vuit o nou-cents anys la primera vegada que vaig entrar a la botiga. Les darreres vegades, a principis de segle, ja es veia que no podia durar massa degut a la sordesa, als tremolors i a les dificultats d’atenció que s’evidenciaven any rere any. Amb prou feines li quedaven forces per pujar les escales fins al pis de dalt que feia de magatzem i on ja no hi quedaven números, ni colors, ni models. Malgrat tot jo hi seguia comprant perquè el calçat era bo i perquè aquell món, la botiga mateixa i el tracte amable de l’anciana dependenta, em fascinaven. Em conformava amb el que ella bonament baixava després de sentir-la trastejar pel magatzem una bona estona. I va arribar un dia, l’any dos-mil-dos o dos-mil-tres, en què la botiga havia tancat i vaig suposar que la dona havia mort. Per sort vaig trobar un altre lloc a Ciutadella, l’esparteria Magí, on comprar calçat menorquí; no només avarques si no també botes, sabates i porqueres. Però he seguit el costum de tornar a Mercadal on solc fer algun gin acompanyat d’alguna tapa al bar d’en Bep o bé per dinar-hi i aprofitar per fer una ullada a l’antiga espardenyeria.

Aquest any hi he trobat una fruiteria moderna i tant atractiva que hi he comprat unes peces de fruita. Mentre triava el gènere m’ha estat impossible evitar escoltar el que explicava a tothom una cotorra que xerrava pels descosits; que sí “aquí la fruta es muy cara”, que sí “en Barcelona cuesta la mitad”… I no parava de garlar. En posar-me al seu darrera per pagar, és quan he vist el BMW aturat davant la botiga amb el porta paquets obert. Al seu darrere hi creixia un pacient rengle de cotxes.

De cop i volta ha sonat un clàxon i la cotorra s’ha acomiadat des de la porta, carregada de bosses plenes de fruita i trotant cap al maleter del vehicle.

Se ve que mi coche molesta! - ha cridat cap a la dependenta a mode de disculpa amb la sorpresa d’algú que no està acostumat a rebre ordres. La noia i jo hem creuat una mirada de complicitat, mentre es  disposava a cobrar-me uns albercocs.

Si només fes nosa es cotxo…, li he dit sota veu a la noia quan em cobrava. Hem somrigut una mica per dins, mentre la cotorra es ficava dins el cotxe i desapareixia de la visual de la botiga entre gemecs dels pneumàtics.

Quan ha desaparegut la corrua de vehicles acumulats, s’ha restablert la calma i he pogut iniciar  l’excursió cap a Fornells des del mateix indret on abans comprava les meves avarques. M’ha vingut al cap la delicadesa de l’antiga propietària comparant-la amb la veu de la cotorra i m’he adonat que sí, que havia passat molt de temps. 

M’aturo un moment per escoltar com es mereix Our House de Crosby, Stills, Nash & Young que ara mateix sona a l’mp3. M’assec en un sortint de la paret seca que voreja la carretera sota un dels pins monumentals que l’envolten en aquest tram. La cançó era la preferida de la Marta, una amiga d’aquells  finals d’estiu, ja adolescent, a Sant Pere. Ja fa una anys, em vaig assabentar que no havia pogut, sabut o volgut superar la mort de son pare i s’havia llançat al buit des d’un setè pis del carrer Madrazo, a Barcelona. Ella, que em va cridar l’atenció precisament per l’energia vital que desprenia! Una víctima més de la perplexitat. S’acaba la cançó i m’acomiado de la Marta amb tendresa. Reprenc el camí.

Després de vagarejar una estona per Ses Salines on m’he remullat els peus, he arribat a Fornells acalorat i les cames adolorides per haver caminat tanta estona damunt l’asfalt amb les avarques noves. Això sí, ni una butllofeta. He tingut sort. A la Plaça de s’Algueret m’assec a la terrassa de La Palma per assaborir una cervesa gelada amb gin tot contemplant el port com solíem fer amb el Norbert quan llegíem el Quartet d’Alexandria de Durrell també davant una cervesa amb gin. Fins i tot la cervesa sembla no tenir el mateix sabor.

El primers anys, quan vaig començar a visitar Menorca amb assiduïtat, em vaig acostumar a passar les dues o tres o primeres nits a Fornells, a la Palma, per desconnectar del brogit de Barcelona. Els únics establiments del poble es reduïen al bar/fonda La Palma, la fleca i una botiga que feia de basar, de quiosc, de papereria i de botiga d'ultramarins. A la plaça, el restaurant que ara és Ca'n Burdó havia tancat arruïnat després de negar-se a preparar una caldereta al rei Joan Carles per no ser temporada de llagosta; el restaurant d’es Pla, una mica més avall, seguint el moll, va aprofitar-ne l’ocasió. Accedí a preparar la caldereta per a la cort i es convertí així en proveïdor reial. No recordo altre població més tranquil·la que el Fornells d’aquells dies, quan cap al tard de s’horabaixa en recorria els carrers deserts i passejava, en caure la nit, fins al capdavall de l’espigó per escoltar la remor del mar sense veure’l de tant fosc com era. No vull oblidar el sabor càlid dels petons de la Rosa embolicats amb aquella foscor. Tampoc els dies tendres quan passejàvem en silenci, agafats de les mans, prop de la riba i encara esperançats. Per això Fornells és un punt i apart en la meva devoció menorquina i sempre que hi vinc, sempre, em ve al cap una frase, un mini poema o com se li vulgui dir, que se’m revelà a l’habitació de La Palma, enamorat perdut: “guardaré els teus ulls entre els fulls d’un llibre antic”. Quan la penso de nou, com una invocació, em retorna un batec de l’antic delit, ara carregat de recança. Petites emocions, breus instants viscuts que m’aferren a l’illa, l’única realitat capaç de retornar-me-les encara amb un polsim de vida.

La torre de Fornells s’eleva en una llengua de terra que separa l’entrada del port de la platja de Cala Tirant. A uns 40 metres sobre el nivell del mar, és un bon mirador d’aquesta costa, rocosa, feréstega i batuda pel vent. Per arribar a la fortificació construïda a començaments del segle XIX, només cal agafar el camí empedrat que surt del nord del poble i que voreja la cova natural que alberga l’ermita dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. La perspectiva que permet l’altura ofereix a vol d’ocell el nucli pescador farcit de cases blanques amb finestres de guillotina i cortines i vidres de quadrícula d’influència anglesa. Tot blanc i verd, com una imatge congelada en el temps, sobretot en aquesta hora després de dinar. Des de la punta de la torre refaig el camí per endinsar-me pels carrers que baixen al port. Passo davant les restes de l’antic castell de Sant Antoni, del segle XVII considerat el nucli fundacional del poble. Passejant per la plaça del Forn, fins al carrer Major m’entretinc tafanejant per les botigues d’artesania, entre els cada cop més abundants bars i restaurants. Passo per davant Es Cranc, on l’any 81 i recent inaugurat hi vaig gaudir de la meva primera caldereta de llagosta. És el plat que més renom ha donat a Fornells. Diuen que el secret rau en la destresa del cuiner, però, sobretot, en la qualitat de la llagosta que es pesca als voltants d’aquest port: un crustaci de closca vermellosa o morada, capturat de manera tradicional amb cistells o nanses col·locats com una trampa en el fons marí.

La passejada pels darreres de les cases del poble m’ha portat fins al petit cementiri blanc que es troba al capdamunt del carrer de la Verge del Carme, on al número 4 encara hi ha intacta la caseta que havien llogat l’Esteve i la Maria i que ens va acollir a la Rosa, al David i a mi. No he pogut evitar la temptació de fer una mirada a l’eixida del darrere, un minúscul pati on hi dona la finestra de l’habitació on dormíem la Rosa i Jo. Tampoc no he pogut estar-me de fotografiar-la. 

TRAMS 15 I 16: DE SANT TOMÀS A SON BOU I CALA EN PORTER

TRAM 15: L’ETAPA SANT TOMÀS – SON BOU

L'ETAPA

Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de ponent de la platja de Sant Adeodat. Recorre les dues platges de la urbanització de Sant Tomàs per un passeig molt agradable entre la zona dunar i la urbanitzada. Aquest primer tram de l’excursió també es pot fer per la platja. Deixem Sant Tomàs pujant una costa rocosa que ens durà fins a Atalis, seguint la línia de la costa i vorejant els camps fèrtils d’aquesta zona. Un cop travessat el pont per salvar la desembocadura canalitzada del torrent de sa Vall o Son Boter, el camí entra terra endins contornejant la zona humida de Son Bou, amb una vegetació que es va transformant a mesura que anem entrant dins el barranc. Gràcies a una passera feta amb blocs de marès, travessem el torrent en el punt on s’acaba la zona humida i comença el barranc pròpiament dit. Seguim vorejant el prat de Son Bou per un camí poblat de pins i ullastres fins a Son Benet. Després de caminar entre camps i pastures i passar el pont que salva el torrent del barranc des Bec, arribarem a la urbanització de Son Bou. L’etapa recorre tota la urbanització fins al final, on trobarem el pàrquing d’entrada a Son Bou, on acaba l’etapa. Si ens plantegem l’etapa com una excursió d’anada i tornada, ens podem estalviar aquest últim tram urbà, sense gaire interès, deixant el vehicle a l’altra punta de la urbanització, just on comença el sender.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 15 min.

TRAM 16: L’ETAPA SON BOU – CALA EN PORTER

L'ETAPA

Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de llevant de la platja de Son Bou. Seguint els indicadors, abandonem de seguida l’asfalt per agafar un petit sender que, salvant un desnivell força pronunciat, ens portarà fins a cala Llucalari. Seguint el camí per l’altre costat de la cala, abandonarem el barranc que la forma en un altre tram de pujada. Un cop a dalt, el paisatge dóna pas a ambients més secs, i travessant conreus i pastures esquitxades de llentiscles (mata) i ullastres, arribarem a una petita carretera.

L’haurem de seguir a mà esquerra durant uns 10 min fins a recuperar el camí a mà dreta. Després de travessar un pontet de fusta, s’agafa una pista cap a la dreta, deixant enrere la vista llunyana del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés. Al cap de 10 min haurem d’entrar, a mà esquerra, a la finca de Torrenova. Durant ben bé 15 min anirem baixant suaument fins a arribar al barranc de cala en Porter. A partir d’aquí, el camí segueix entre cultius d’arbres fruiters, resseguint les parets del barranc, fins a la petita zona humida de la desembocadura del torrent que precedeix la platja.

Distància: 8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

El recorregut del tram del camí de Cavalls fins a Son Bou és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire alçada. Tot i així, passa per hàbitats prou diferents com ara zones urbanes, barrancs interiors, costa baixa rocosa, dunes litorals, camps i pastures, o la zona humida de Son Bou. Aquesta maresma litoral, alimentada d’aigua pels dos torrents de Son Bolet i des Bec que travessa l’etapa, està separada del mar pel braç d’arena que formen els tres quilòmetres de la platja i la zona dunar de Son Bou. La vegetació predominant de la zona humida està constituïda per canyís i bova, i tot el conjunt fa que sigui un punt calent de biodiversitat, especialment a l’hivern, on es concentren nombroses espècies d’aus aquàtiques.

En sortir de Son Bou el recorregut connecta dos barrancs importants de la costa del migjorn menorquí: el barranc de Llucalari, a ponent, i el de cala en Porter, a llevant. Entre els dos barrancs, predomina el típic paisatge agrícola de Menorca, on s’alternen les terres de cultiu i pastura amb extenses zones d’ullastrar. A Llucalari, en canvi, hi trobem una cala molt rocosa i de caràcter molt salvatge, mentre que, al barranc de cala en Porter, hi podem veure com l’ésser humà ha aprofitat aquestes terres protegides de la tramuntana per les parets del barranc, cultivant-hi arbres fruiters. En aquesta etapa, també tindrem l’oportunitat de conèixer dues de les zones humides de la costa sud: la zona humida de Son Bou i la petita zona humida formada per la desembocadura del torrent de cala en Porter.

NO T'HO PERDIS

• Zona humida de Son Bou: També coneguda com l’albufera de ses Canessies, és una de les principals zones humides de Menorca. Ineludible per als aficionats a l’observació d’ocells i a la natura en general.

• Basílica paleocristiana de Son Bou: Restes d’una basílica de planta rectangular i tres naus separades per pilars que s’estima que va ser construïda al segle V. Es troba a l’extrem oriental de la platja de Son Bou, a pocs metres del mar.

• Pacaners de Son Esquella: En arribar al barranc de cala en Porter, just abans de passar el torrent per un pont, trobarem els pacaners de Son Esquella, catalogats com a arbres singulars pel Govern de les Illes Balears.

• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la diversa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.

LLOCS D'INTERÈS PROPERS

• Torre d’en Galmés: Un dels poblats talaiòtics més grans de les Balears. Per arribar-hi, ens haurem de desviar 1 km abans d’entrar a la finca de Torrenova. Més informació del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés.

• Torralba d’en Salord: Poblat talaiòtic on podem veure una de les taules més grans i més ben conservades de Menorca. Es troba a uns 4,5 km al sud de la població d’Alaior en direcció a cala en Porter.

Noms de llocs: Platja de Sant Tomàs, Racó des Cavall, Prat de Son Bou, es Camp Redó, Torre Solí Nou, Sant Jaume, Carretera de Sant Jaume, Son Bou, Cap de Ses Penyes, Barranc, Cala i Camí de Llucamari, Camí de ses Torres, Camí des Horts de Cala en Porter, Barranc de Cala en Porter, Hort de Son Esquella, Cala en Porter, Passeig de sa Platja.

NOTES DE VIATGE. (2 DE JUNY 2016): RETROBAMENT

He arribat a Sant Tomàs des de Ciutadella a les nou del matí. La temença es veu confirmada just en iniciar el tram del Camí de Cavalls, a llevant de la platja de Sant Tomàs, doncs al meu davant una família italiana al complert, nonna inclosa, encapçala una comitiva de banyistes sorollosos que es deuen dirigir a la platja de Son Bou. Torna a irrompre la massificació detectada al tram de Son Xoriguer fins a Cala en Turqueta. I amb ella la meva paradoxa particular: d’una banda la curiositat estimulada per l’inici de la ruta per una de les parts més desconegudes per mi de l’illa; i de l’altra el temor que avançar per una de les zones més urbanitzades de Menorca, em prepari per al pitjor.

Com que Sant Tomàs i Son Bou són a tocar, qui hagi dissenyat la ruta d’aquest tram el fa passar per l’interior, per darrere la  zona humida del Prat de son Bou. Un cop desviat cap a l’interior davant l’escull de na Redona i desaparegudes rere les dunes les darreres notes de color de les tovalloles dels banyistes m’he aturat un moment sobtat per un “dejà vu”. Tot d’una em veig a mi mateix l’any 1980, amb la Rosa i el David, el seu fill, dirigint-nos de bon matí cap a Cala en Turqueta muntats en la “Impala” que ens havia deixat el Kike. Hi ha un punt del recorregut en què el Camí de Sa Marjal inicia un descens suau cap al barranc que condueix a la cala. Els espadats s’alcen a banda i banda empetitint el firmament. Hi ha un camí que va cap a ses Cases Vermelles, que al mapa consten com a Mallauí. En arribar a aquest punt i en aturar el motor, de cop el silenci s’imposà precisament per la varietat de sons que provenien de totes bandes. El piular insistent d’ocells, la guitza dels llagosts, la mica de  vent o el vol escadusser d’algun insecte subratllaven la quietud tot captivant-nos i deixant-nos muts una bona estona, superats per la grandesa del paisatge. El  sol matiner, el vent suau entre les roques i els pins, l'olor del salobre remuntant la vall com un corrent que fluís al revés... Extasiat, vaig percebre una tel de bondat que semblava apoderar-se de nosaltres i l’illa sencera, com si aquest m’arribés a través del meu primer parell d’avarques. Un 'aire estrany mormolava dins el meu cap i dictava, sense jo saber-ho jo encara, el contracte de fidelitat amb Menorca que mai no he trencat.

-           Què passa?

En David, el fill de la Rosa, aliè a la transmutació general que ens envoltava, reclamava la platja promesa. En les incomptables ocasions en què he tornat a l’illa, poques vegades m’havia retrobat amb tanta intensitat, amb l’emoció d’aquella primera descoberta del silenci de Menorca. Avui, aïllat del món davant na Redona, a ple sol, torno a gaudir d’aquell vell privilegi i em recorre la pell una sensació de retrobament. Aquesta sí, aquesta és la Menorca a qui em vaig declarar.

Un parell d'hores més tard, deixat enrere Son Bou i quan els tons carbassa de la llum de la tarda anuncien el capvespre, trobo un bon lloc on passar la nit prop des Turubenc Nou, a pocs quilòmetres de Cala en Porter on espero esmorzar demà. El sol comença a declinar fent més llarga l’ombra de les coses. Avui que els genolls em fan menys mal i el paisatge ha restituït una part del que trobo a afaltar a Menorca, la nit es presenta perfecte envoltat d’un jardí natural de camps de conreu i de fruiters.  M’aprovisiono d’unes quantes nespres que combinen perfectament acidesa i dolçor. Em sento al cor de Menorca i passo les hores que resten de llum deixant-me portar pel pas lent del temps cap a una nit que s’alça entre colors de melmelada i tarongina.

With tangerine trees and marmalade skies

Somebody calls you, you answer quite slowly

A girl with kaleidoscope eyes

Cellophane flowers of yellow and green

Towering over your head

Look for the girl with the sun in her eyes. [1]

NOTES DE VIATGE. (3 DE JUNY 2016): A PLENO SOL

Em desperto a trenc d’alba dins el sac de dormir, la part exterior del qual està xopa de rosada. L’estenc, em preparo el Nescafé de rigor i faig una passejada pels horts i els camps de fruiters del voltant, a l’espera que el sol acabi d’assecar el sac. Tot seguit, emprenc la curta distància que em separa de Cala en Porter pel Camí des Horts vorejant el vessant esquerre del Barranc de Cala en Porter, un excel·lent balcó des d’on contemplar el fons del barranc cobert de conreus. Al meu davant com en un pessebre, contemplo a mig aire del marge dret les masies de Son Esquella, Bini-Segarra i una mica més avall Torre Nova; tres masos ben orientats a l'est i enllaçats pel Camí de Torres d’Avall que serpenteja fins la zona humida del darrere la platja de Cala en Porter.

Fa calor i no bufa ni un bri d‘aire. Penso en el bitllet de tornada amb data del vint-i-dos i en com han passat de ràpid els dies des que vaig salpar de Barcelona, ja fa tretze dies. Respiro fons en un intent inútil d’alentir el temps, com si volgués demorar la tornada que ja es mostra a l’horitzó i que em pesa com una sentència. Menorca m’ha tornat a conquistar però ha deixat clares les condicions. No puc declinar-les sense renunciar a Menorca, o el que és el mateix: no puc ignorar els canvis innegables que s’han donat a l’illa, a menys que renunciï en part a la llibertat de relacionar-me directament amb els paratges, abans feréstecs i a la complicitat establerta a través dels anys. Tot apunta a què el futur de l’Illa s’ha obert definitivament a la turistificació i als inconvenients que aquesta comporta; la pèrdua gradual de personalitat i la conversió en un parc temàtic més, com Palma o Barcelona. La veritat, no sé com hi encaixo jo en aquest futur.

Entretant, m’he assegut en un marge del camí per escriure, i el temps s’atura amb mi. Em prenc el meu temps per contemplar la reunió del que m’envolta i afino la vista, l’oida i l’olfacte mentre em deixo captivar un cop més per la bellesa majestuosa de Menorca. Els sentiments són contradictoris. Menorca també és el mite que he construït i l’estat d'ànim en què més conscient he estat de ser jo mateix. Per això tant sovint em transporta als dies d’infantesa a la casa del carrer de Sant Quintí, a Sant Pere. En els dies de més calor m’arribava en bici fins a la Devesa. Allí m’abrigava del sol sota una trentena de plàtans que hi havia a tocar de la riera en un terreny argilós cobert d’argelagues, cua de cavall i on un canyissar tancava l’espai pel Sud. Obac i humit, el travessa un rec que aporta el dring d’aigua fresca mentre el joc de la llum entre les branques d’arbres centenaris m’invitava aleshores a perdre’m entre fabulacions d’amors o de curiositat pel futur. Deixava volar la imaginació tot esperant pacientment altres nens de la meva edat que tornarien del camp o de 'repàs d’estudi' que feien a ca la Florentina. Aquelles denses hores lliurat a la imaginació d’esdeveniments inconeguts eren tant estimulants! De gran, només he pogut retroba l’intima satisfacció de perdre el temps sense límits, a Menorca. “Perdo el temps miserablement i el perdria tot el dia, per tornar-lo a recollir” [2].

Com si despertés d'una letargia em torna a venir al cap el passatge de tornada i sento una batzegada a l’estómac. Prenc consciència que em trobo a l’equador d’aquesta aventura i ja m’enyoro. Dios! Qué sinviví! Per postres he acabat l’aigua que he de racionar des d’ahir per imprevisió,. No són ni les vuit del matí i mataria per una cervesa. Decidit! Faré un esmorzar a base d’una dosi raonable de colesterol...  si trobo un lloc obert a aquesta hora és clar. En marxa!

Acabo de recórrer el camí empinat de la cala fins les primeres cases de la urbanització de Cala en Porter. Esgotat, sense alè i encara m’hi he de posar! Un cop a dalt la roca m’assec sense alè al banc de la parada del bus, a l’Avinguda Principal. Demano a un guiri on es pot esmorzar i m'assegura, en un català de Menorca molt treballat, que al bar Pito's fan els millors esmorzars de l’ illa.

No m’ho penso dues vegades i en arribar al bar, que està a l’inici del Passeig Marítim, m’adono que no sé si seran els millors, però he decidit optar per un entrepà de camot calent d’entre una cinquantena de possibilitats;  el pa està ben torrat, el camot és desfà a la boca i m’he quedat més que satisfet. A sobre el cafè és bo! Per primera vegada em fa mandra reprendre el camí i em sorprenc trobant-me còmode en un lloc tant turístic, per bé que desert en aquesta època de l’any. No sé si estic abaixant la guàrdia o és que em faig vell. O potser les dues coses a la vegada.  O viceversa, ves a saber.

[1] Lucy In The Sky With Diamonds. (Lennon & McCartney)

[2] Una tarda Qualsevol. Francesc Pidelaserra.

TRAM 14: DE SANT TOMÀS A CALA GALDANA

L’ETAPA [1]

Aquesta estapa del camí de Cavalls comença dalt de la urbanització de cala Galdana, a l’extrem de llevant. En pocs minuts, el sender ens porta a cala Mitjaneta i, just després, a cala Mitjana, una de les cales verges més apreciades del sud de Menorca, equipada amb una bona àrea de pícnic a l’ombra del seu pinar. A partir d’aquí, l’etapa s’endinsa en una zona boscosa que no abandonarem fins gairebé al final. Salvant diferents desnivells, baixarem fins al torrent del barranc de Trebalúger i, més tard, al d’Albranca, que travessarem gràcies a un pont de fusta. Seguint dins el bosc i tornant a salvar els desnivells provocats pels barrancs, arribarem al fons del barranc de Binigaus. Seguint a mà dreta, ens dirigirem a la platja i, vorejant la costa, amb el mar a un costat i camps de conreu a l’altre, arribarem fins a Sant Tomàs.

Distància: 10,8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 4 h.

L’ENTORN

Si vols conèixer com són els boscos de la costa sud de Menorca, aquesta etapa del camí de Cavalls és una bona ocasió. La major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o el pinsà, entre altres ocells boscans. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides, que coincideixen a la part baixa dels tres barrancs que es travessen durant l’etapa: Trebalúger, Albranca i Binigaus, típics barrancs de la plataforma calcària que forma el migjorn de Menorca. Als dos extrems del recorregut, passarem per dues platges verges que no ens deixaran indiferents: cala Mitjana i la platja de Binigaus, a partir de la qual abandonarem la zona central de penya-segats i barrancs de la costa sud, per passar a una zona de costa baixa, amb un perfil més pla i poc accidentat.

NO T'HO PERDIS

• Cala Mitjana: Una de les platges verges d’arena blanca i aigües turqueses més apreciada i visitada de la costa sud de Menorca. S’hi pot arribar en cotxe i hi ha una bona àrea de pícnic.

• Pedrera de cala Mitjana: Entre cala Mitjana i Mitjaneta, hi ha una antiga pedrera de marès abandonada, d’on es treien blocs d’aquesta pedra calcària per a la construcció.

• Cova des Coloms: Abandonant el camí de Cavalls i seguint el camí que recorre el barranc de Binigaus, trobarem la cova dels Coloms, també anomenada la Catedral, per les seves grans dimensions.

• Cala Trebalúger: Des de cala Mitjana, abandonant el camí de Cavalls, i seguint un sender que ressegueix la costa durant uns 30 min, podem arribar-nos a Trebalúger, una platja formada per la desembocadura del barranc del mateix nom i amb una interessant zona humida associada.

Noms de llocs: Camí de Binigaus, Camí des Barranc de Binigaus, Barranc de Sa Torre, Camí des barranc de sa Torre, Pleta des Obrers Vells, Sa Pedrera, Tanca des Forn de Calç, Terres Noves de s’Ajub, Barranc d’Albranca, Barranc de Trebalúger, Camí de Sant Llorenç, Barranc i Cala Mitjana, Cala Mitjaneta, Penyal Alt de s’Anglès, Cala Galdana, Carretera de Ferreries a Cala Galdana.

NOTES DE VIATGE. (31 DE MAIG 2016) : INTIMITAT RECUPERADA

He sortit del sac cap a tres quarts de cinc del matí. Es llostre [2] i el dia es resum en una fina línia de claror a l’horitzó. Menjo un plàtan, una mandarina, preparo un Nescafe soluble amb llet condensada i l’aigua que queda a l’ampolla; després m’assec al banc rudimentari, davant la taula de fusta sota el cobert de bruc. Contemplo la sortida del sol i assisteixo a la dansa lenta de les ombres esvaïnt-se sota raigs de sol. Abans d’emprendre el camí prenc un bany i, de l’aigua estant, passejo la mirada des de Punta de na Plana fins a l’escull de Binicodrell, darrere el qual treuen el cap les edificacions de Sant Tomàs. M’atrau i m’intriga l’efecte dels primers raigs de sol i el vol quiet d’algunes gavines matineres que planegen damunt les copes dels arbres, les roques, la sorra o els murs de pedra que parapeten els horts.  Deuen ser prop de les set quan, amb recança per l’encantament que em posseeix i pel record màgic de les estones passades en aquest arenal, deixo enrere Binigaus. Binigaus, sempre Binigaus. El camí parteix del barranc, sota el coster i el turó de Sa Corona, seguint el Coster del Barranc de Sa Torre fins on travessa el Camí de Sa Torre Vella prop de Ses Pedreres. Una mica més avall s’hi troba Sa Teulera.No m’ho penso dues vegades, abandono la motxilla al costat del camí i m’arribo fins la vella bouera en desús, ja descoberta fa anys. No podia passar-hi a tan a prop sense fer-m'hi la "selfie" de rigor com en els anys 2007, 2009... i ara, el 2016.

El matí primaveral es presenta esplèndid. No hi ha brisa i la fresca que sembla desprendre’s de les pedres i dels murs on s’encaixa el sender és la justa per fer agradable el camí ombrejat. Abans de divisar la barraca, d’unes mates surten una mare perdiu i els seus pollets; caminem junts uns metres fins que emprenen un vol curt que les porta al límit del camp fins desaparèixer entre els ullastres. 

Quan travesso les zones humides del fons del barranc de Trebalúger, el sol ja escalfa prou com per agrair el ventijol amarat de perfum de resines que m’envolta; camino entre el zumzeig d’insectes i un  xerroteig dels pardals que em fa sentir pletòric. Avui sí, avui trobo a faltar algú al meu costat per compartir el recorregut silenciós, sensual, perdurable. Fruir amb intensitat d’aquest entorn no fa tant profit privat de l’eventualitat de compartir-lo, com si el convertís en una fantasia, una quimera més. Com si sense altre testimoni, l’exuberància no existís plenament. Pot ser que alguns instants comportin un accent de tristesa en sentir-me  incapaç de copsar-ne la fortuna completa fins passat un cert temps? Altra vegada el gat de Schrödinger! Romanc una estona extasiat.

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d'aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina. [3]

Sagarra! quin sentit pren en aquest moment, aquest poema!

No sense pena em preparo per reprendre el camí. Deixaré enrere aquesta porció de paradís que tinc a l’abast i que mai no posseiré del tot. Quanta raó en Xavi, quan em recorda que el preu de la llibertat és la soledat!

La resta de camí, un cop travessat el Barranc d’Albranca, s’enfila per la solana cap un bosc frondós des del qual, com des d’un balcó que resseguís la muntanya, es contemplen els barrancs d’Albranca i de Trebalúger, banyat aquest darrer pel rierol que transita el darrere de la cala. De lluny em sembla reconèixer l’indret per on travessàrem el rierol fent equilibris sobre una passera de fusta quan hi arribàrem per primer cop amb la Rosa, l’Esteve i la Maria.

Un cop a l’alçada del càmping de Cala Mitjana em trobo ja darrera de Galdana, on  espero pacient l’autobús a la parada de la carretera. Un altre parell d’hores ajagut sota l’ombra d’un castanyer bord immens, durant les quals, de mica en mica, vaig rescatant el plaer de no fer res, d’avorrir-me, de no saber què fer i entretenir-me amb el moviment d’una branca, el vol d’un ocell. Em passen pel cap mil i una imatges de pel·lícules on una parada d’autobús és l’únic destacable d’un paisatge sense principi ni final, enmig del no res. Em pregunto si el present no és més que això, un punt aparentment insuls entre infinits. Un punt, el qual rarament cobreix les expectatives de quan havia estat futur i que modelem atorgant-li sentit i textura quan esdevé passat.

Encara falta una hora perquè passi el bus, la solitud absoluta m’envolta i m’empeny a desconfiar de si realment existeixen cap autobús ni cap horari. Sé d’on arrenca aquesta incertesa amb els busos que contraposo al tren o als tramvies, atès que les vies fan tangible la seva existència. Va succeir a París, a l’any 70, quan em vaig escapar de casa fins a la capital francesa aprofitant un viatge a Itàlia amb l’escola. Mai no he agafat un autobús a París i mira que m’agradaven els d’aquella època, amb la seva plataforma al darrere per on s’hi podia accedir en marxa.

Mig ajagut al banc, protegit per l’ombra del garrofer, escolto a la ràdio la Terribas i em fa l’efecte d’una extraterrestre parlant-me de coses d’un món inabastable.

En baixar del bus, ja a Ciutadella, sento el goig de tornar a casa i, només veure l’antic molí, una alegria immensa m’impulsa a besar i abraçar-me a les persones que em trobi pel carrer. Afortunadament no en diviso cap a prop d’on m’ha deixat el bus.

---

[1] Cal tenir en compte que la Ruta de Cavalls s’explica en la direcció contraria, és a dir des de Gala Galdana a Sant Tomàs, tram que jo vaig fer sortint del Camí de Cavalls per passar per Trebalúger, Fustam i Escorxada. Veure DETURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER.

[2] LLOSTRE adj. i m.Foscant, hora crepuscular (Gir., Empordà, Berga). «Ja és llostre» o «Ja es fa llostre»: ja fosqueja. «Com és tan llostre, no hi podem anar». «A les cinc del matí encara és llostre». «Quan és llostre, comencen a sortir els estels». Entre dos llostres: a entrada de fosc (Vilabertran).

    Fon.: ʎóstɾə (Empordà, Gironès, Berguedà).

    Etim.: del llatí lŭstru, ‘claror’ (cf. REW 5184).

[3] Aigua-marina. Josep Ma. de Sagarra.

Obres completes. Poesia. Editorial Selecta. Barcelona 1981 Pàg. 649-650

MAÓ

NOTES DE VIATGE. (30 DE MAIG 2016): RUMB

He arribat a primera hora a Sant Tomàs amb el bus de Ciutadella preparat per fer el camí de Binigaus a Cala Galdana, aquesta vegada sí per on marca el Camí de Cavalls. En deixar enrere Es Bruch, el quiosc de platja de Sant Tomàs, en direcció a Binigaus, en passar per s’oficina, el racó dels petes, m’he adonat que la bateria de la càmera s'havia esgotat. Catxis! M’ha calgut tornar enrere a prendre el bus cap a Maó que no passava fins al cap de tres hores, passades pacientment al banc de la parada i entretingut amb la darrera novel·la de Sue Grafton i la seva detectiu Kinsey Millhone.

Un cop a Maó, com que les botigues ja eren tancades per l’hora de dinar, he pogut fer algunes fotos, entre elles unes estelades penjades a les finestres d’un casalot prop de la Plaça del Bastió. Passejant sense rumb, he redescobert un Maó més viu i menys parc temàtic que Ciutadella; m'he topat amb La Murada, un petit restaurant de la plaça, on he menjat prou bé i on m’han convidat a una copa de cava a canvi d’una foto de la parella que el porten.

When I'm Sixty-four (Molt d’anys, Quico)

Avui faig 64 anys i, en pensar-ho, es dispara un galimaties d'imatges que s’atura en la festa sorpresa que en David, en Joan i la Roser em van preparar l'estiu del 92 amb l’ajuda de nebot i nebodes. Sí, ja fa vint-i-quatre anys dels meus quaranta! La festa va arribar a reunir unes 150 persones de quasi totes les etapes de la meva vida, poca conya! “De totes les meves guerres”, com assenyalà l’Arantza, una de les meves alumnes preferides de l’escola de teatre Josep Yxart de Tarragona. Per damunt de tot en recordo l’estat d’agraïment en forma de somriure sostingut durant tota la vetllada. Des d'aquell moment no he tornat a gaudir d'un 'esplendor' social tant complert. És més: des d'aquell moment els meus cercles han anat minvant significativament, fet que ha comportat un allunyament d'algunes de les amistats que aleshores em semblava impossible perdre de vista, com en Joan i la Carol, en David o la Rosa. Clar que les trobo a faltar doncs mantinc l’afecte per tothom, tot i haver minvat la necessitat de contacte real. De fet segur que té a veure amb la baixa d’autoestima que em comporta l’anar fent anys i criant pèl. Em ve al cap un remolí de noms i d'imatges com si anhelés recuperar-los a tots amb urgència per cridar que no he oblidat ningú i que no vull que m'oblidin. Potser són remordiments per la poca destresa, mentre que s’ha anat fent tard i cadascú hem anat bastint les nostres vides. Menorca significa ara un magma atapeït on sembla que afectes, amistats i enamoraments es mantenen intactes. Em complau celebrar la fita dels 64 al meu racó i en la intimitat de sa meva illa.

Que llunyans em semblaven quan escoltava la xifra en la cançó dels Beatles! Davant meu hi dansen la Rosa, la meva vida al teatre o bé l’aventura a la guerra de Bòsnia. També la connexió amb John, Paul, George i Ringo, així els altres referents que m’han menat a ser qui sóc:  Guillermo Brown (només existia en castellà quan era la meva hora de llegir-lo),  Monty Python, Stan Laurel & Oliver Hardy (o el “Gordo i el prim” com en dèiem a Sant Pere). Molt anarquitzant, tot plegat, i molt orgullós d’aquestes influències.

Alguns d’aquests afectes els  he anat a buscar, com la Rosa, no cal dir-ho, o la meva relació amb Bòsnia; altres me’ls he topat pel camí, com el teatre, que  vaig descobrir als 16 anys gràcies al meu germà Xavier quan em va invitar a fer de figurant en un Juli Cèsar dirigit per en Josep Anton Codina, l'any 68. Em va captivar des del primer moment aquell món sorollós i resplendent fora d’escena i a la vegada tant silenciós entre caixes. Em captivà des del primer moment la llibertat que flotava en l’ambient de la companyia, l'alegria que destil·laven, la sensació que tot venia de molt lluny per no acabar mai...

Guillermo Brown entrà a la meva vida quan jo tenia onze anys, per desvelar-me un món fantasiós i ingenu enfrontat a la realitat avorrida dels grans que era mal interpretada pels pares de Guillermo, mestres, policia del poble i autoritats en general com a rebel·lió premeditada. Ho trobava tant injust i m’hi identificava tant! Va ser la bibliotecària de Sant Pere, la Maria Àngels Torrents, qui em facilità aquell primer llibre de la col·lecció, pensant que m’ajudaria a passar les hores allargassades d’aquells estius inacabables.

Gràcies! Em va obrir un món nou on els “proscritos”, “l’agua de regaliz” o les reunions secretes al “cobertizo” estimularen la meva imaginació i em descobriren les virtuts de la vagància, del divagar per tardes infinites amb els punys closos, entaforats a les butxaques dels meus pantalons curts.

Bòsnia no. A Bòsnia m'hi va portar la indignació i el desconcert. També la incredulitat. Exactament com em passa en l’actualitat amb els refugiats que deixem morir amb indiferència al bell mig del  mediterrani. Va ser a Bòsnia on vaig comprovar com decisions que afecten definitivament a la vida de centenars, a vegades de milers de persones, sovint són preses de manera molt frívola o bé sota l’influencia d’emocions primàries i interessos personals, quan no es prenen sota els efectes de l’alcohol o les drogues. També vaig comprendre que informacions sobre  qui ens ha de representar i a les que potser mai no tindrem accés, s’amaguen sistemàticament. Fins que no donem un cop de puny a la taula, o potser una puntada de peu en llocs més dolorosos.

En conjunt m’adono que gran part del que he pogut aprendre ho he fet per mi mateix, ja que no partia d’una idea preestablerta. Que he extret les meves pròpies conclusions a partir de primeres impressions, moltes vegades sense contaminacions prèvies. O com en el cas de Bòsnia, desmuntant-ne una imatge formada a partir d’informació interessada o contradictòria que pretenia la confusió.

M’assec a prendre un cafè i a esperar que obrin les botigues. És curiosa la facilitat que tinc per atreure personatges insòlits. Ara mateix estic assegut a la terrassa d'un bar, a s'Esplanada de Maó amb uns personatges curiosos amb qui no sé com he acabat establint-hi contacte. Han buscat el contacte ells, això segur, i em mantinc una mica al marge de la seva conversa que gira desordenadament al voltant de temes diversos: Camarón, confidents, drogues, deutes, rics i pobres... En un moment donat, m'involucren en la conversa, breu i entretallada, sobre els canvis que ha sofert l’illa en els darrers nou o deu anys. Coincidim en què es troba a faltar el silenci d’abans. Tres d'ells són castellanoparlants i parla el català de Menorca. La conversa té lloc en castellà, menys jo que aguanto en català peti qui peti. Prenc nota d'una consideració que em fa el menorquí:

-  "Abans tots érem menorquins, alguns només ho éreu uns dies (riu), però tothom formàvem part de l’illa. Catalans i valencians, uns quants bascos i algun madrileny despistat era tot el que hi havia. Si venia una parella estrangera, tothom en parlava i els reconeixíem quan arribaven a qualsevol lloc: he vist els anglesos! o els italians... ens dèiem els uns als altres. Ara tot es barreja i només se sent xerrar en castellà. Ja no saps qui és qui i els menorquins ni ens veiem perquè ho hem posat tot a la venda o per llogar. I Menorca, sense menorquins, no té massa sentit."

S'apropa força a les meves pròpies reflexions sobre l’illa.

Amb això que arriba una parella mig hippie amb gos inclòs. Hora de tocar el dos; són quasi les cinc i he d’arribar-me a botiga per comprar una bateria. A més, els companys de terrassa s'arrenquen amb palmes i cante jondo. Per molts anys, em dic, però no és el meu món i m’acomiado educadament.

When I get older losing my hair

Many years from now

Will you still be sending me a Valentine

Birthday greetings, bottle of wine?

(When I’m Sixty-four, Lennon & McCartney)

Després dels dos dies passats entre  Mercadal i el viatge forçat d’avui a Maó, he tornat a Sant Tomàs i reprenc el Camí cap a Binigaus  a les set del vespre; així doncs em faré un bany i dormiré al porxo on es reuneixen els caps de setmana uns quants padrins. Tinc sort perquè amunteguen les velles hamaques sota el petit cobert de fusta que sembla vigilar l’arenal des d’on conflueixen el Camí de Binigaus i el Sender del Litoral. Així doncs, avui dormiré el son de Binigaus còmode i sota cobert.