COMIAT DE PUNTA NATI I CALA ROJA

NOTES DE VIATGE. (23 D’OCTUBRE 2018)

Demà serà ja el darrer dia a Menorca i el vull destinar íntegrament a l’illa. Per tant, és avui quan faré algunes compres personals i per a un parell de persones amb qui vull compartir un bon formatge curat, sobrassada coenta i cuixot. També serà el dia de passar comptes amb n’Àngel per veure qui guanya en aquest estira i arronsa. Curiosament ens "barallem" jo per pagar-li més i ell per cobrar-me menys. M’agrada tancar el cercle de Menorca, obert en aquest mateix indret i després de tants anys, amb el toc poètic de ser el darrer client de s’hostal abans de tancar definitivament. Just quan em plantejo no tornar a Menorca per evitar-me la tristesa d’assistir a la pèrdua de personalitat de llocs per mi emblemàtics. També la pèrdua d'intimitat. A Ses Persianes la temporada que ve ja no obriran. Un factor més a tenir en compte i definitiu des del punt de vista econòmic. Mentre esmorzo la meva rutina de taronjada natural, ensaïmada i tallat, pregunto a l’Àngel i l’Andreu on puc trobar una sobrassada coenta amb garanties. Sé que a Ca Na Fayas, a sa Contramurada, tots els productes són de qualitat, però de sobrassades en té una gran varietat. Em diu un nom que sembla gairebé una contrasenya, “demana sobrassada de Sa Muradeta”. Un cop a Ca Na Fayas m’han ofert tastar un parell de formatges ben curats i un cuixot extraordinari, però la sobrassada l’he demanada directament de sa Muradeta. M’adono de la seva sorpresa just abans que em pregunti si ja n’havia comprat altres vegades. Ha anat donant voltes fins que li he dit d’on provenia la  informació, a Ciutadella tothom es coneix. Me n'ha posat un bocí en un pessic de pa amb un parell de gotes d'oli. Estupenda, de sabor intens, textura carnosa, sense greix i amb un subtil picant que es desfà a la boca. Carregat, torno a Ses Persianes per si em volen guardar la bossa a la nevera fins demà passat quan hagi de partir definitivament. Prenc un cafè a la barra per escriure aquestes notes. Començo a sentir la buidor que impregnarà el dia de la meva partida cap a Barcelona. Contemplo el local i les persones, cadascú fent la seva. L'Àngel a la cafetera, l’Andreu entrant i sortint de la terrassa amb la safata carregada de cafès i entrepans, la dona que passa els fulls del diari mentre distreta fa un glop de la tassa. Els dos padrins que parlen reposadament a la barra, l’un davant d’un cafè, l’altre amb un got de gin buit al seu davant, el grupet de joves oficinistes que parlen animadament mentre berenen [1]. Em concentro en els murmuris i sorolls que conec de cada dia, conscient que seguiran com avui, com ara mateix, però sense mi per saber-los. Les persones, les coses, el lloc mateix, sembla que ja no comptin amb la meva presència. És el que té la cosa quàntica.

Voldria arribar-me a Punta Nati per deixar enrere les experiències funestes d’aquest viatge, les quals no m’han permès gaudir de l’isolament que tant m'havia fascinat del lloc, ocupat per aquella mena de gent que no saben on són. Crits i xiscles dels uns als altres, palplantats davant els mòbils i d'esquena a la posta, selfis, drons substituint amb el seu brunzit el xerroteig d’orenetes i falciots... En fi, m’agradaria pensar que ja s’ho faran, si no fos que em molesta el menyspreu per la intimitat dels altres. Un clar abús. A veure si avui, de dia, tinc més sort! Més tard vull fer una darrera ullada a Cala Roja. Com m’agradaria haver-la trobat abans, per compartir-la tarda qualsevol amb el Kike per exemple,, i les dues Vespa, quan recorríem el camí de Ses Salines de la Concepció, al fons de la badia de Fornells. Una vegada descobrint el bosquet que la rodeja, no deguérem passar a més de cent o cent-cinquanta metres. També provaré sort amb la posta des del Toro, on mai no hi he aconseguit contemplar cap posta gaire més que discreta. Hi tinc poca tirada.

El dia és preciós tot i les temperatures ja són tardorenques i tanmateix no he tingut sort amb Punta Nati. Una vegada més! El darrer tram del camí estava impracticable pels tolls d’aigua i fang a causa de les pluges nocturnes dels darrers dies. Hi havia qui s'atrevia a passar per damunt els murs de pedra fent-ne caure algunes pedres, o bé arriscant-se pel damunt de pedres inestables enmig dels bassals. M'ha fet mandra i he fotografiat el far des de lluny, una mica frustrat, la veritat. He enregistrat en vídeo una part del recorregut que abans portava a la fi del món, ara transitada per cotxes, motos, bicicletes i caminants. M’he aturat una estona a l’indret on una matinada encara calorosa de principis de setembre amb la Fali una coneixença dels anys bulliciosos, ens arraulirem amorosos entre una paret seca i el camí, en sortir de la gresca d’Es Pla. So long Punta Nati! 

He enfilat cap es Mercadal sense entrar a Ciutadella per fer un “plat del dia” per 7 €, a la barra. Avui era pollastre al Curry amb una amanida de formatge de cabra calent que m’hi he llepat els dits. Mentre dinava seguia la partida de dòmino de quatre avis. Quan acabava de demanar el descafeïnat,  han telefonat a un dels jugadors i ha hagut de deixar la partida. No hi havia ningú més al bar i, com que m’havien vist interessat, m’han convidat a ocupar el seu lloc, parlant-me de vostè, això sí. Tot i que els he advertit que no en sabia gaire, per si un cas, m’han fet entrar a la partida. Com que m’he emparellat amb el que havia perdut la primera pota, era important guanyar la segona per empatar la partida i mantenir l'opció d'una tercera. I així ha estat. En la tercera pota, però, ja no hem tingut tanta sort i hem perdut per un resultat bastant ajustat. Gràcies Joan, Bep Marià i Fernando. 

He arribat amb el trasto fins a tocar de l’aigua a cala Roja, com solia fer en els vells temps. El paisatge encara m’ha impressionat més que l’altre dia. En tenir tants pocs centímetres de calat i amb una extensió tant gran, l’evaporació i la minsa variació de nivell de l’aigua canvien el paisatge d’un dia per l'altre. Avui l’aigua s’havia retirat considerablement i he pogut arribar a roques que recorden monstres petrificats sobresortint de l’argila sorrenca. Hi he pogut comptar un drac, una serp cargol gegant, un gall d’Indi… és un lloc salvatge i  atractiu. Quina llàstima de no haver-lo conegut abans! La badia de la cala queda tancada per una llengua de terra de pocs metres d’altura que s’endinsa dins la badia de Fornells. He trobat un petit sender que m’ha portat fins a la minúscula carena des d'on he pogut contemplar una imatge insòlita per mi de la badía de Fornells, amb la torrassa al seu darrera, la bocana de la badia i l’illa de Ses Sargantanes o Sa Sargantanera, al peu de Sa Mola. No podia perdre'm aquest angle de visió per res del món! Amb recança, he deixat enrere Cala Roja acompanyat d'una temperatura quasi primaveral.

Tardejava quan m’he encaminat cap el Toro. Com sempre, hi havia cotxes, un parell d’autocars i gent per tot però he trobat l’església oberta i, sense massa interès, he entrat a fer un parell de fotos i temps fins la posta. Després m’he entretingut una bona estona concentrat en esbrinar cadascun  dels llocs i camins que es contemplen des del mirador. Finalment assisteixo a la posta que em recorda aquella primera sobre la baia de Palma, des del Santuari de Cura, a Mallorca. La d’avui, si bé no és espectacular, almenys està resultant digna. 

Després d'arribar a un acord amb l’Àngel de ni tu ni jo pel que fa al preu de l'estada a Ses Persianes i de menjar-me un entrepà de cuixot per sopar, he anat a perdre’m pel cau de murmuris dels carrers silenciosos que s’entrecreuen darrere la catedral de Ciutadella. I he tornat a estimar-te pels carrers dels sants. Sant Crisòfol, Sant Bertomeu, Sant Jaume, Carrer de Ses Roques, Sant Antoni, Sant Rafel, es carrer qui no passa… Carrers estrets, empedrats i torçats per trencar el vent, lluminosos de dia amb les cases pintades de blanc i que es tornen silenciosos i hospitalaris en fer-se fosc, on cada angle protegeix de mirades indiscretes. Refugis per a besades i abraçades sostingudes per les parets encara calentes del sol de la tarda. Com van ser de fàcils i suaus  aquells dies! És Ciutadella qui em contempla a mi, assegut en aquest graó al carrer de Sant Joan on, com sempre que hi passo, miro la casa en passar-hi pel davant. Demà serà el darrer dia a Menorca, necessitava aquesta passejada nocturna, només per a mi, només per amarar-me de nou de les nits a Ciutadella.

Finalment he anat a raure al port on ja han començat els preparatius per a les obres de renovació, he baixat ses escales pensant en cada graó, he passejat tot sol i amb parsimònia fins el Tritón, mans a les butxaques, satisfet de com han anat aquests dies. He pogut sentir-me una vegada més Guillermo el Travieso, sense rumb. Després d'un descafeïnat i d'un gin a la salut del Norbert amb Quartet d’Alexandria inclòs, m’he deixat perdre altra cop pels carrers dels sants per tornar a casa, a Ses Persianes. Aquest hostal ha esdevingut la meva casa a Menorca gràcies a l'amistat amb en Joan, amb l'Àngel, la seva família que ha esdevingut la meva i a totes les persones amb qui he compartit les estones viscudes. Gràcies a tothom per fer-me sentir a casa, a Ciutadella i a Menorca, gràcies. 

[1] BERENAR || 2. a) v. intr. Menjar el matí per primera vegada en el dia (Mall., Men.); cast. almorzar, desayunar.