DARRER DIA A MENORCA

El barranc de Binigaus comença a la localitat d'es Migjorn i acaba a la platja de Binigaus, prop de la platja de Sant Tomàs. En aquest barranc podem visitar diverses coves, sent la més coneguda la Cova des Coloms (també anomenada La Catedral).

Quan arribis a la Cova el lògic és que et sorprenguin les seves dimensions. Es tracta d'una cova de 300 metres de llarg, 15 metres d'ample i 24 metres d'alt. Si decideixes endinsar-t’hi vés amb compte ja que el sòl és molt relliscós a les zones on hi ha pedres causa de la gran humitat. Es creu que aquesta cova es va utilitzar com a santuari o com a lloc de peregrinació religiosa, a jutjar per les troballes que es van fer en el seu interior dècades enrere.

Un cop hagis vist en detall la Cova pots tornar per on has vingut o anar a alguna de les platges properes. L'opció més senzilla és la de Binigaus. En uns 25 minuts pots trobar-te en el fantàstic arenal. Per als més aventurers recomano Cala Escorxada, una platja espectacular i de difícil accés.

NOTES DE VIATGE. (24 D’OCTUBRE 2018)

M’he despertat minuts abans de les 6 amb una barreja de neguit per acomplir tot el previst per al dia d’avui, darrer dia que dormiré a Menorca, i a la vegada amb la recança de saber com s’escolarà de ràpid aquest temps de descompte. Com que la barra no obre fins les 7 he continuat al llit escoltant la Terribas a l’iPad, com a descompressió de cara al retorn de demà. Des de la plaça d'Artrutx m'arriba la fresa de l’Àngel en obrir els para-sols i parar les taules amb les corresponents cadires menorquines de la terrassa. Sé que enyoraré aquests sons familiars i que, un cop a Vilanova, tancaré els ulls alguns matins com si encara pogués escoltar-los. Finalment he baixat a esmorzar a les 7 en punt i he pres el de sempre sota la mirada entremaliada de l’Àngel. He hagut de mirar cap a la plaça per evitar emocionar-me del tot.

Avui podria haver estat d’aquells dies en què la frisança per arribar a tot arreu, per no oblidar-me de cap dels indrets estimats, hauria pogut sorprendre'm anant amunt i avall sense capacitat per parar atenció enlloc, dominat per la consciència de cremar massa ràpid les darreres hores d’estada a Menorca. Per sort vaig planificar aquest viatge de manera que he pogut aconseguir els objectius principals que m’havia marcat. En aquests dies he completat els trams que em restaven del Camí de Cavalls, també he pogut trobar un munt d'indrets nous, aparcats en altres ocasions per a més endavant, com el Castell de Santa Àgueda i, finalment, com si fos un present, n’he descobert de nous, alguns d’ells com el Camí de s’Hort de ses Taronges o la fantàstica Cala Roja, de record inesborrable. Els únics llocs als que he hagut de renunciar per manca de temps han estat per la banda de Máó. Em reca però no haver-me pogut acomiadar de sa Mesquida, d’Es Grau amb s'Albufera, o del far de Favàritx. Tinc pendent visitar la Cova des Coloms, visita prevista per avui. Així que he seguit el camí de Binigaus des d’Es Migjorn Gran, m’he desviat pel barranc fins a a la platja per fer la visita a la Cova des Coloms i m’he arribat fins a sa Teulera, a la Mola de Sant Adeodat, per fer-me la foto que s’ha convertit en ritual. Aquesta bouera abandonada la vam descobrir amb el Kike a mitjans dels vuitanta buscant el camí cap a Cala Escorxada. Des d’aleshores sempre procuro passar-hi un moment o altre per estar-m’hi una bona estona. Els darrers anys m’hi he fet una foto, sempre a la porta, com si fos una possessió meva durant els instants que hi sóc. La resta del dia tenia previst deixar-lo passar sencer a la platja de Binigaus, però Menorca, tenia altres plans per a mi. 

Abans d’arribar a Es Migjorn Gran per la carretera de Ferreries, he volgut recórrer una vegada més el Camí des Pins, un camí que mena fins a la Torre Vella. M’he aturat un moment a escoltar la quietud dels esquellots d’unes vaques pastant i després he refet el camí fins a la carretera sota una llum nítida, filtrada pels pins, que m’ha transportat a la carretera de Vilafranca del Penedès, quan dues fileres de plàtans la resseguien a banda i banda. Era ben bé la mateixa llum que em reté la memòria; daurada, suspesa dels estius de la meva adolescència. Em pensava que era una fantasia, una recreació sobrevinguda amb els anys, però no. Avui l'he pogut veure de nou i l'he pogut capturar en el vídeo. Una vegada a es Migjorn Gran, he deixat la moto prop de la parada i he encarat el Camí de Binigaus Nou que passa per Binicodrell i el cementiri. Allí he aprofitat per fer una visita al Poblat talaiòtic de Binicodrell des Darrere. A mà dreta he deixat enrere el casal de Binigaus Vell que, com Binigaus  Nou, ara és un centre d’agroturisme. Quan m’he desviat cap el barranc de Binigaus per mirar de localitzar la Cova des Coloms, un cartell m’ha informat que la flora més present en el barranc és la llampuga, el càrritx, el pi blanc, l’alzina i l’ullastre. De fet com a la majoria de boscos dels barrancs del migjorn menorquí.

La Cova des Coloms no és ni de lluny com me l’esperava. L’indicador pintat a mà, de mala manera, sempre m’ha cridat l’atenció en passar pel camí de Binigaus Nou. N’he vist algunes fotos, també i em semblava tenir-ne una idea. Res més lluny de la realitat. Vista en directe és d’una espectacularitat inesperada. D’entrada és la cova més alta i ample on hagi estat mai i consti que, en els meus anys de minyó escolta havia practicat l’espeleologia en algunes coves i avencs. Tinc viu el record de quan  em vaig esquinçar el turmell a la Cova dels Mussols, a la Serra de l’Ubach/ Sant Llorenç del Munt, una setmana santa. Trobo curiós que tot i el contacte continu amb la natura, a Menorca tant directe i constant, fins ara no m’hagi recordat dels set anys passats amb els minyons escoltes, on bona part de les activitats tenien relació amb la natura. Potser el sortir-ne expulsat per una mena de consell de guerra organitzat pels manaires del moment o la meva resposta acusant-los de no tenir ni idea de pedagogia, hagin tingut alguna cosa a veure-hi. En Lluís, un company interessat en la mecànica, i jo, havíem aconseguit posar en marxa una vella Vespa que els bombers havien cedit a l'Agrupament Mare de Déu de Montserrat. Il·lusionats per haver estat capaços de reparar-la, vam baixar-la per unes escales per provar-la en un tros del carrer Mercaders, on teníem el ‘cau’, el local. Teníem 14 anys i naturalment no teníem carnet. Evidentment vam anar a la reunió amb els màxims dirigents disposats a assumir alguna mena de càstig per la imprudència, però també algun tipus d'estímul per la iniciativa i les hores dedicades. En lloc d’això ens vam trobar un consell al més alt nivell i expulsió sumaríssima. Una colla de brètols i carques, ja t’ho diré. Igual que el servei militar, l’escoltisme és de les coses que menys pòsit han deixat a la meva vida. De fet, mai no he acceptat de bon grat les jerarquies i sovint he plantat cara a la pretesa infal·libilitat que ostenten alguns caps. Anti-autoritats, iconoclasta, llibertari... Sempre m'he sentit còmode amb aquests pensaments.

En arribar al final del barranc, on es reuneix amb el camí que baixa de Binigaus Vell, ara tancat, he seguit amunt pel tram del Camí de Cavalls en direcció a Cala Galdana, m’he desviat a l'esquerra pel Camí de Torre Nova fins a Sa Teulera, on, una vegada més, he seguit el ritual de cargolar un peta i fumar-me'l en la soledat envoltada de pins, just abans de fer-me la fotografia de rigor recolzat en el marc d’una porta inexistent. Mentre ascendia pel sender que avança pel bosc des de Binigaus he parat esment a una veu i al trot curt d’un cavall. Com que a la falda del barranc el follam és espès, no ho he entès ben bé les paraules fins que m’he adonat que una noia cridava un cavall que se li havia escapat. De cop i volta he vist venir de cara el cavall per l’estret corriol i el trot no era curt, no. Un càlcul ràpid m’ha indicat que la drecera era massa estreta per tots dos i sense pràcticament cap marge de maniobra, m’he hagut de tirar cap un costat, sobre uns esbarzers, fent inútil  qualsevol intent per aturar com havia après a fer durant el parell d’anys que vaig treballar  en una hípica. Era o el cavall o jo, i no he dubtat: el cavall primer. Poc després ha aparegut la noia atabalada, l’he tranquil·litzat recordant-li la tanca al cap al barranc que jo havia deixat amb la balda passada i on l'animal s’aturaria a pastar. M’ha recordat el gag sonor del Joan; so d'un cavall a galop, uns instants de silenci seguit dels passos d’algú corrent i cridant, "caballo! Eh, caballo!"

Bé. He de reconèixer que “el dia sencer a Binigaus”, tal i com jo l’havia previst, no ha funcionat i m’he deixat portar per el que l’illa ha anat disposant. Binigaus avui acollia a causa del el vent de xaloc que aixecava la sorra i arriava onades brusques amb restes de brutícia. He decidit doncs que el meu comiat de Binigaus es limitaria al ritual d’abandonar el calçat menorquí vell i gastat, en aquest cas les botes que han aguantat just per acabar la volta a Menorca, a la primera paperera que trobés. Les he fotografiat, abans de calçar-me les avarques noves i, sense banyar-me, m’he dirigit cap Es Bruch, el "xiringo" que separa les platges de Binigaus i Sant Adeodat.

M'ha contrariat no poder acomiadar-me amb un bany en el meu darrer dia a Menorca, què hi farem! Per no poder, no he pogut ni aturar-me a la barraca del davant de l'escull de Binicodrell, que tant m’agrada, doncs una família s'hi arrecerava del vent. Mentre prenia una cervesa a la barra des Bruch, ha aparegut la noia del cavall i m’ha donat les gràcies, no sé pas de què. Ha marxat parlant amb un noi i comentant que soparien al Bar Peri de Migjorn. Això m’ha fet pensar que era una bona idea per solucionar el meu dinar, doncs no volia quedar-me al xiringo on han disparat els preus. He esperat en un banc del carrer una hora ben bona fins que ha passat el bus que m’ha portat fins a la moto.

Al Peri sempre hi he menjat molt bé, però avui m’ha proposat unes pilotes – mandonguilles – amb salsa d’ametla, increïblement bones. Quan he acabat tot el pa del món sucant-lo a la salsa, li he demanat si em podia fer una ració petita de formatge per acabar d’omplir el budell. "Curat?" off course! M’ha servit uns encenalls de formatge en un bol petit i s’ha apartat una mica pendent de la meva reacció. He tastat el formatge i he flipat. Molt sec i de sabor intensíssim però amb un punt amagat de dolçor i tan melós que quasi es desfeia a la boca. Vaja, dels millors formatges de Maó que he tastat mai. Res a envejar al Parmesà que compto entre els meus formatges preferits. M’ha explicat que el feia un amic seu d’una finca del mateix Migjorn, i que aquest formatge l’any passat havia guanyat el premi nacional de formatges. Res d’estrany, doncs, que l’hagi fruit tant. He pensat que me l’hauria perdut si m’hagués quedat tot el dia a Binigaus, com tenia previst inicialment. 

Com que no sabia massa bé què fer ni on anar, després de dinar i conscient de fer el recorregut per darrera vegada, m’he dirigit xino-xano cap a Ciutadella pel Camí Vell i després cap a Son Saura on, a la platja de ponent orientada més al nord-est, el xaloc no hi arribava. És més, no només no hi havia rastre de vent, si no que l’aigua es veia totalment transparent sense rastre de posidònia, cosa que no havia vist de de feia anys. Vet aquí el darrer regal: un bany final esplèndid a 24 d'octubre, quan ja no hi comptava i en una aigua estupenda. Que bé que em coneix sa meva roqueta, com em mima i m’acull, que diria na Consol. Per cert, amb qui he quedat per acomiadar-nos fent un soparet.

Encara flotant després de la llarga estona dins l'aigua, com d'habitud, he parat a Sant Joan de Missa on ara faig recull d’emocions mentre escric aquestes notes. El vent m’acarona assegut al “meu lloc” en el banc de pedra i el sol m’escalfa contra la paret tant blanca. “Cull l’hora, cull el minut, cull l’instant”, diria que és d’en Jaume Vidal-Alcover però també podria ser de la María Aurèlia Capmany. M'han vingut imatges llunyanes d'Es Barcarès i el Mal Pas, a Mallorca, durant els primers dies d'aquest viatge que ara semblen d'un temps remot. Ha arribat a contracor el moment de deixar enrere el bagatge de somnis i recolliment dels quals les parets de Sant Joan en són testimonis muts. Aquest indret és "el meu lloc" trobat a l’atzar, o "atret per un magnetisme estrany", tal i com descriu Carlos Castaneda a “Las enseñanzas de Juan”. Si fos el cas que la parca s'oblidés d'arrencar-me les funcions vitals, aquest és el l'indret on em trobareu. El meu lloc.

De camí cap a Ciutadella pel Camí de s’Hort de ses Taronges encara creia dirigir-me cap a Sa Farola per fer-hi la darrera posta. Però m’ha vingut de gust una cervesa al Tritón, així que m’he encaminat cap al port, d’on ja no n’he sortit fins després de pondre's el sol. No comptava amb què al port de Ciutadella, tant ben encarat a l’Oest, hi dorm el sol, com canta na Maria a a "les Illes". La llum de la tarda m'ha guanyat i la posta al moll amagant-se rere les cases ha estat sensacional. Però, oh sorpresa! En haver pujat ses escales m’he trobat que des del mirador, més alt, encara he pogut tornar a gaudir de la posta, una segona vegada! Això sí que és un premi de comiat, m’he dit. Si avui no ha estat el dia perfecte a Menorca, poc se n’hi deu faltar. Encara, des de la finestra de Ses Persianes he volgut fotografiar la Plaça d’Artrutx entre els tons acaramel·lats de l’ocàs, rere les cases d’enfront i els fanals del carrer que s'han encès. A Perfect day! Vaig a dutxar-me que he quedat amb na Consol per sopar.

Les Illes - Maria del Mar Bonet

Hem quedat a l’O.A.R per fer una cervesa i portar-me a un petit restaurant, davant l’Hogar del Pollo, que porta una amiga seva francesa. Mala sort, avui tenia tancat. Li he proposat que anéssim a fer un mos al Tritón, així podria comprovar l’efecte del port buit d’amarres i la muralla sense tendals. Ja en davallar per Ses Escales ha al·lucinat en constatar una buidor del port que ni ella recordava haver vist. “El port tant autèntic”, ha manifestat embadalida i això que de petita, la casa de sa mare estava just sobre el Cafè Balear i el seu món, fins i tot quan portava el bar de Sa Gavina, era el propi port. Tot rient m’ha preguntat què li he fet a Menorca perquè em cuidi tant i hem continuat rient en recordar diversos moments d'anys passats, durant els quals mai no hem acabat de perdre el contacte. Li he comentat les noves descobertes d'enguany, camins per on m’he endinsat, indrets on m'he deixat portar, com el paratge enclotat i protegit on viu l'Aitor. Se n’ha sorprès ja que coneix tothom a Ciutadella i també a l’Aitor. Amb una certa admiració m’ha deixat anar, “fins aquests nivells t’has ficat?" He sentit créixer el meu orgull, la sensació íntima d’haver-me apropat a allò més arrelat a la terra i a la Menorca feréstega que només es mostra, presumida, a qui li és fidel. La satisfacció d'haver estat seduït per racons ocults a la majoria i la recança pels que ja no desamagaré.

En sortir del Tritón, moll enllà m’ha comentat que el Nando i la Lin, els mateixos que tenien el bar d’Es Pla a finals dels 70 i durant els 80, havien deixat de llogar-lo a tercers i ara, un cop jubilats, l’han tornat a obrir per portar-lo ells mateixos. Cap allí ens hem encaminat, doncs. Durant una bona estona hem repassat entre cerveses i ginets aquells estius meravellosos i aquelles nits desbocades, plenes d’anècdotes, embolics, sensualitat i coincidències. Noms de llocs, de persones, situacions que ens han fet riure i d’altres que ens han commogut, tot ha anat venint rodat amb la música dels antics LP que animaven aquelles nits. Em trobava tant bé, tant a gust, que quan em sorprenia pensant en demà, a Vilanova, de tornada a casa, una punxada de dolor em pujava per la gola i havia de fer un glop de cervesa per tal de fer enrere la desolació. La cirereta ha arribat quan ens preparàvem per deixar la barra i la Lin ha volgut compartir un descobriment musical que ha fet a Youtube Music: una versió del 2006 de "A Whiter Shade of Pale" en concert a Dinamarca. La cançó, en el delicat moment del comiat, m’ha provocat una esgarrifança desconsolada com un abisme insuperable d’anys, com un nus d’esglai que s'enfonsava en les meves entranyes.

Hem partit d’Es Pla amb la cançó que omplia el port i, amb ell, tots aquests anys. Mentre ens encaminàvem cap a Ses Escales, abans de tombar per darrera vegada la cantonada de l’antic Cafè Balear m’he acomiadat des Pla sense girar el cap. Aleshores he sentit damunt les espatlles el pes de Menorca i un remolí d’emocions. Joventut que queda lluny, llibertat mai assolida del tot mentre sigui un luxe car; sa meva roqueta, moments excepcionals compartits.

I aleshores hem encarat ses Escales en silenci greu. Més tard, Na Consol i jo ens hem acomiadat darrere la catedral entre riures i abraçades. Abans de tornar cap a casa, però, m'ha calgut passejar una estona pels carrers de la part vella de Ciutadella per assossegar-me. I així, amb una festa modesta, íntima i compartida amb qui més m’ha regalat la Menorca que estimo, és com ha arribat al final aquest viatge i el meu darrer dia a Menorca. Demà l’illa contemplarà indiferent com recorro des de bus el seu cos amb la mirada, i s’alçarà un dia més, indiferent al meu dolor i amb cada cosa al seu lloc; el Camí Vell, Sant Joan, Ses Persianes, els carrers dels Sants...  els aniré deixant enrere. Demà em sabré amb tants quilòmetres recorreguts, que m’acompanyaran encara mil-i-un instants, destinats molts d'ells a un futur oblit. Altres restaran intactes. Una llum entre els pins de matinada, la humitat d’una roca banyada de mar que brilla d’una manera especial, un cop d’aire en  girar el cap de cantó d’un carrer o d’un camí, la suor calenta que amara la samarreta en tramuntar una carena, el braç d’una noia que s’acomiada de mi a Trebalúger, el silenci de les nits dormides al ras, la melodia dels boscos de Menorca sota el cant dels llagosts… Boscos, mar, pedra, camí, horts, cases, amigues, amics. Demà serà un altre dia.