L'ETAPA
Aquesta etapa del
camí de Cavalls comença a 1 km del far d’Artrutx, seguint la carretera
costanera de la urbanització que l’acompanya, però també podem partir des del
far mateix. És aquí on comença la costa sud pròpiament dita. Els primers 2 km
de l’etapa són per asfalt, travessant les urbanitzacions de cap d’Artrutx, Son
Bosch (on haurem de passar el pont del port artificial) i Son Xoriguer. A
partir d’aquesta platja, abandonem la zona urbanitzada i durant 4 km caminarem,
resseguint la costa baixa del litoral, per un camí pla i rocós on anirem
trobant petites cales fins a arribar a les platges de Son Saura del sud. Un cop
travessades aquestes dues platges, el camí ens porta cap a la petita cala des
Talaier. El sender comença a guanyar alçada, augmenta la presència de vegetació
en el paisatge i, vorejant la talaia d’Artrutx, ens endinsem a la zona boscosa
de l’apreciada cala en Turqueta, on acaba l’etapa.
Distància: 13,3 km
• Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h
L’ENTORN
El recorregut
d’aquest tram del camí de Cavalls és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire
alçada. El paisatge dominant d’aquesta etapa consisteix en àmplies zones de
roquissar litoral alternades amb petites cales al llarg del recorregut. Durant
la major part del camí, hi trobarem una vegetació dominada per la marina baixa
amb plantes com el xipell, les estepes i el romaní. A les platges de Son Saura
del sud, podrem gaudir d’un pinar frondós entre la platja i la zona humida que
la precedeix. A partir d’aquest punt, el paisatge comença a canviar i el camí
de Cavalls entra a la zona boscosa de la part central de la costa sud de
Menorca, dominada per l’ullastrar, el pinar i l’alzinar, com en el cas de
l’entorn de cala en Turqueta.
NO T'HO PERDIS
• Prat de
Bellavista: Zona humida associada a les platges de Son Saura del Sud, refugi
d’aus aquàtiques i emplaçament d’un alt valor ecològic. Respecteu-lo.
• Far d’Artrutx:
Construït l’any 1858 i automatitzat a finals de la dècada de 1980, és un bon
lloc per veure les postes de sol amb Mallorca com a teló de fons. Actualment, a
les seves instal·lacions hi ha un bar restaurant obert durant la temporada
turística.
• Talaia d’Artrutx:
Antiga torre de defensa situada entre cala en Turqueta i cala des Talaier.
Permet bones panoràmiques de la costa sud de Menorca.
NOTES DE VIATGE. (26 de maig de 2016) : OBRIR ELS ULLS
M’he desfet de la
motxilla grossa amb la major part del pes que he deixat a Ses Persianes. L’Àngel,
el propietari, m’ha fet el gran favor. Ara me’n faig creus de no haver previst la
necessitat d’anar d’arribada a Ses Persianes. Sóc una mica intrèpid i una mica
neci; Comptant que m’havia aixecat del llit de casa l’Antònia i en German a les
6 del matí per fer la travessia de Palma a Maó, baixar del vaixell i llençar-me
a caminar tot seguit, com si res i a les 3 de la tarda té collons! Sort que
portava aigua, nous i fruita. M’he hagut de comprar una motxilla petita on enquibir-hi
el més imprescindible, i fora tenda! Recomenço amb força i amb prou cremes antiinflamatòries.
Defallir no defalliré, malgrat els genolls.
En sortir de
Ciutadella en bus cap a Artrutx, a primera hora, he vist per damunt els camps d’ullastres
i ginebrons que arriben des de la carretera fins al mar, el Ferry de Baleària
atracat a un moll tapat per la vegetació; allà, plantat, entre ullastres i murs
de pedra seca com caixetes de bombons. He provat de fer la foto amb el telèfon
però el bus anava massa ràpid. Vindré a fer-la algun dia perquè m’ha recordat un efecte de la
pel·lícula Lawrence d’Aràbia; el moment quan un vaixell travessa de dreta a esquerra de la pantalla,
amb solemnitat i entre les dunes del canal de Sues. M’impressionà
la imatge quan tenia deu anys i ha romàs enregistrada al meu record gràcies a
què la germana gran d’en Sandaran sempre interpretava el tema musical del film al
piano del pis principal on vivien, al carrer del Rosselló. Sembla mentida com
algunes impressions poden encastar-se als sentits per retrobar-les intactes, anys
més tard quan menys s’espera.
Des de Cala en
Bosch, una corrua ininterrompuda de caminants converteix el camí en un passeig
marítim. No em sorprendria trobar-hi alguna de les estàtues de les Rambles! He deixat
passar caminants, uns quants ciclistes i un grup de quatre o cinc genets a
cavall abans de trobar un espai que em permetés caminar amb intimitat. 'Ommmm' ,
Quico, 'Ommmm'. És un espai públic. Sí, també per a l’estúpid de les xancletes
de plàstic que enganxa el xiclet a l’escorça d’un pi!. Fruit de la pressió
humana es detecten rastres de brutícia als camins i a l'aigua, impensable fa
tant sols una dècada. A Son Saura m’he de posar a escoltar música amb els
auriculars per no haver de sentir els xiscles i crits provinents d’un catamarà
turístic. A bord, el so d’una espècie de turisme de borratxera esclafa el
silenci de son Saura quan la megafonia els encoratja a consumir sangria com a
premi per saltar a l’aigua. S’anuncia en diversos idiomes. Cap d’ells el català.
Penso en quin futur
pot esperar a l’illa tant cobejada i em recorre una esgarrifança davant la
previsible acceleració del deteriorament. Qualsevol record del passat s’allunya
per evidenciar-me que el seu moment ja ha passat. Com més m’adono dels canvis,
a voltes subtils a voltes inversemblants, més m’apareixen les antigues
vivències com fantasies irreals. Em dol i m’entristeix, però a la vegada em
commou el privilegi d’haver-les viscut. Em costa retrobar alguna cosa que ja no
hi reconec. Potser la mena d’encís, de solitud profunda que l'obertura del Camí
de Cavalls sembla desbaratar. No dubto de l’encert turístic i econòmic; però em temo que serà a costa de sacrificar
bona part d’allò que em seduïa tant: recolliment, intimitat i silenci. Són
tant difícils de recuperar mancats de l’aparença d’exclusivitat i del perfum d’aventura
que es desdibuixa...
Observo Cala en
Turqueta des de l’altra banda de la platja, assegut en un roquer emboscat prop
de na Fonoll. Em pregunto com deurà estar en ple agost! Tot i això, sobre
impressionat al paisatge tacat de banyistes, puc entreveure el racó dels petons
amb la Rosa, o bé on mossèn Garriga em va oferir ginet de la seva cantimplora. 50
anys més tard, Turqueta no sembla poder-me oferir gran cosa més que el Parc
Güell en diumenge. Si més no pel que fa al dia, veurem com m’acollirà a la nit
quan custodiï el meu son.
Arribo passat mitja
tarda a Turqueta. No estic acostumat a aquesta llum i és que sempre hi he vingut
abans de dinar o a primera hora de la tarda. Ara em crea la impressió de tornar
a ser com la primera vegada ja que la llum del capvespre és una novetat que ho
redibuixa tot de bell nou. Em retrobo amb la sínia a l’entrada de la cala, ara mig derruïda i coberta
de vegetació; la recordo en funcionament quan hi vaig arribar la primera vegada
amb el Costa i Llobera, amb un ruc petit donant voltes i més voltes cobert amb
un barret de palla amb forats per deixar sortir les orelles. La
primera platja que veia, llevat de les de les urbanes de la Barceloneta, Ocata
i Masnou o de la de Comarruga, a prop del Vendrell. Quina
novetat aleshores, trobar-me en una platja amb roques o pins i deserta!
A l’arena només hi
restem, arraulits dessota els darrers raigs de sol que s’acomiaden de la paret
oriental de la cala, una parella que deu ratllar els quaranta i jo. Ella
llegeix i ell dorm donant-li l’esquena. Pells brunes i opaques per la
deshidratació que s’endevinen calentes com les roques que ens envolten. El
moment delicat en què ella passa una pàgina i aparta la mirada del llibre tot
allargant-la cap a la solitud de la cala, em compensa d’un dia no gaire
satisfactori. Dur per la calor, per la caminada i dur també, perquè no he pogut
acabar d’enllaçar amb antigues sensacions, vells estímuls que podien apropar-me
a llocs i a persones, en altres temps. La noia fa ara una moixaina amb la mà
tova a l’esquena del noi. Pleguen les coses en silenci, mandrosament. Les mans
aprofiten qualsevol contacte casual per acaronar-se. Reconec aquesta frisança,
doncs l’he viscut en aquesta mateixa cala. Finalment s’aixequen, es vesteixen i
romanen uns instants contemplant el mar agafats de la mà. És bonic veure
persones que s’estimen. Té, ara la parella se’n va. Caminen per la riba i els
segueixo amb la mirada des de sota la palmera que avui és casa meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada