TRAM 13: DE TURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls s’inicia al fons de l’arenal de cala Turqueta, des d’on el sender s’endinsa ràpidament a la zona boscosa i s’enfila per salvar el desnivell del barranc que forma la platja. Després de caminar aproximadament 1 h, just havent passat el trencall cap a cala Macarelleta a mà dreta, arribarem a cala Macarella. Travessant la platja, vora l’únic restaurant que hi trobarem, unes escales ens condueixen a la part més alta del barranc que conflueix amb el camí que ens porta a cala Galdana, caminant uns 45 min. Un cop a cala Galdana, el camí senyalitzat ens dirigeix a l’altra punta de la platja pel passeig de la urbanització, però és molt més agradable travessar el pont de fusta que trobem just arribar i vorejar la platja pel passeig fins al punt de primers auxilis. Des d’allà, unes escales travessen la urbanització per dins un alzinar fins a l’avinguda de sa Punta. Caminant a mà dreta i seguint les indicacions cap a cala Mitjana, haurem d’agafar el carrer del Camí de Cavalls (el segon a mà esquerra), que ens portarà al final de l’etapa, a Cala Galdana.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 30 min (Només fins a Galdana, doncs Trebalúger queda fora del Camí de Cavalls)

L’ENTORN

Un dels grans atractius d’aquesta etapa del Camí de Cavalls són les platges verges de cala Turqueta, cala Macarella i Macarelleta, unes de les platges més emblemàtiques i sovintejades de la costa sud de Menorca. Tot i així, la major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o la mallerenga carbonera i, amb una mica de sort, el famós cant del cucut. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides que donen accés a les platges. En canvi, a la part més alta, entre barrancs, hi domina la vegetació d’ambients més secs amb presència de romaní, estepes i xipell.

Noms de llocs: Camí de ses Arborceres, Coves de Cala en Turqueta, Canal de Baixamar, Marina d’Alparicó, Camí de Macarelleta, Cala Macarelleta i Cala Macarella, Es Bèrecs, Canal des Tarongers, Barranc de Santa Anna, Barranc d’Algendar, Cala Galdana, Penyat Alt de s’Anglès, Cala Mitjaneta, Cala Mitjana, Sender Litoral, Cova d’en Pantxo i Cala Trebalúger.

NOTES DE VIATGE (27 DE MAIG DE 2016) : LES ARRELS

Ahir a la nit, quan ja feia estona que estava dins el sac llegint a l’iPad, altra vegada algú amb una llum molt potent va arribar-se a la cala enfocant diversos indrets. Molt estrany, no sé a què es deu. D’altra banda, al cap d’una estona vaig veure un llum intermitent vermell que primer em va semblar un avió, ja que semblava volar alt, però entre els arbres (?). Va resultar que era algú que entrenava corrent i que va passar corrent a pocs metres d’on jo em trobava, per sort sense veure’m doncs encara no havia sortit la lluna. Just quan m’adormia em va visitar un gos clapat de blanc i negre que es va ajeure al meu costat. Aquest matí, quan m’he despertat, ja no hi era.

Avui, abans d'emprendre el camí vull fotografiar l’indret d’on conservo la primera imatge que recordo de Turqueta durant aquell viatge de final de curs i on mossèn Garriga em va oferir la cantimplora. Era ginet. Jo tenia 14 anys i em van quedar gravats, el lloc, la temperatura i les pústules a la cara del mossèn. La mirada també busca la pedra en forma de llosa on, anys més tard, vaig oblidar les claus de la casa del carrer Sant Joan que ens havien deixat a la Rosa i a mi. Aleshores vaig tornar a cop d’Impala per recollir-les, a través de la pluja. Recordo el retruny del temporal de mar quan m’apropava a la cala i les paraules que ressonaven dins el meu cap, probablement per espantar la basarda que em provocava la llum grisa i fosca de la tempesta. La maldición de los Dain. El títol d’una novel·la negra de Dashiell Hammett es repetia com una lletania, suposo que per distreure’m també de l’espant per si no trobava les claus. Però allí m’esperaven. Aquest és el lloc, Encara no són les 7 del matí; la llum  i la proximitat del paisatge em sacsegen. Torno a veure el ruc fent anar la sínia. Hi havia vida. Les sínies, els murs de pedra, les tanques de fusta eren útils per a la vida agrícola de l’illa, no natura morta.

El Camí de Ses Arboceres que mena a Macarelleta és curt, còmode i agradable en aquesta hora del matí. El recorro amb la sensibilitat atenta doncs em sembla reconèixer detalls, aquí i allà,  que no veia des de fa cinquanta anys. Una determinada corba en pujada del camí amb l’estora d’escorça caiguda dels pins, un mur de pedra seca que divideix el bosc, una tanca... De fet, probablement la primera tanca menorquina que vaig travessar.

Baixo cap a Macaralleta pel Canal des Tarongers entre el xivarri dels moixons buscant menjar i l’olor de la serena que em transporta, en cosa de segons, a un joc del temps. Sobtadament em sento acollit. El clapoteig de les onades s’anima mandrós. Són les arrels que mai no oblido. Jo, que sovint em trobo desarrelat en qualsevol situació. Torno a ser infant i paro esment a l’eco de veus d’antics companys ressonant entre les roques. M’agrada pensar que l’illa guarda els moments de màgia com aquest record, tant sols per a mi. Absurd? Sí,  però dubto que tot just amb la raó aconseguís moments de fortuna com els que ara m’inunden.

L’entrepà de formatge i sobrassada i el cafè calent que em serveixen al quiosc de Macarella renoven l'energia per fer la tirada fins a Galdana. Al complex turístic de Cala Galdana m’hi estic el temps just per aprovisionar-me i m’esfumo cap a la soledat del camí cap a Trebaluja. Això sí, he  comprat Paracetamol per mirar de contenir el dolor als genolls, que no minva.

He decidit apartar-me del Camí de Cavalls entre  Cala Mitjana i Sant Tomàs. Vull seguir el sender litoral que mena a Trebalúger on tinc previst fer-hi nit. Després de deixar enrere Cala Mitjana, tant bonica com plena de gent, m’endinso en el bosquet que em menarà fins a Trebalúger. Tresco per un camí planer i tant afable que m’estiro a reposar i menjar una formatjada de carn en salsa mentre escolto les notícies del Catalunya Migdia. Cony! sembla que la CUP no aprovarà els pressupostos del Govern! Nois! Que difícil és mantenir la serenitat, a vegades.

Després d’una curta becaina, arribo a Trebalúger, a l’hora dolça de la tarda. Tot i que hi ha força personal, amb prou feines es deixa veure, amagat entre la vegetació que envolta les dunes. Em ve de gust un bany per refrescar-me i tot seguit em refugiaré de la calor a la part del darrera de l'arenal, on un rierol d'aigua dolça separa un bosc de pins i alzines de l'horta frondosa en què la intervenció humana ha transformat el Barranc de Trebalúger.

A la sorra del bosc s'hi està fresc mentre m’abandono al temps entre piulets de rossinyols i el xerric dels llagosts de rostoll que em submergeixen en un son dolç. En despertar, la platja s’havia buidat gairebé del tot, però ella restava allí. Abans, en sortir de l’aigua després d’el bany deliciós, m’ha cridat l’atenció una noia que prenia el sol a l’altra banda de la cala. Era lluny i no la distingia bé, però diria que les nostres mirades s’han creuat. Fantasiejo en com entrar-hi en contacte ja que hauria de caminar una estona per arribar on és. Les darreres persones enfilen el caminet de tornada cap a Galdana però ella està plegant les coses amb molta calma. La veig dreta i m’agraden l’aire que desprèn i el seu cos bru i ben proporcionat. Em dirigeix una darrer mirada que em sorprèn escrivint; després d’una imperceptible pausa inicia el camí cap a les roques que s’enfilen fins el sender. Vull pensar que dubta com jo, qui sap... Em reca no haver intentat contactar-hi, però no ho he sabut fer mai. Arriba a les roques, i dirigeix la mirada cap a la platja. Cap on em trobo. Tot i que és lluny, vull pensar que em mira. Aixeco el braç per acomiadar-me d’una història que ni tant sols ha començat. M’alegra comprovar que ella alça el braç i em fa adeu amb la mà. Un fet efímer per omplir un capvespre.

Resten dues hores ben bones de llum i tinc Trebalúger al meu abast, sol, el mar xocant contra les roques,  acaronant la sorra; la llum deixant-se anar damunt el penya-segats entre contrallums translúcides que juguen en la penombra dels pins. Intento imaginar on vam instal·lar-nos la primera vegada que hi vaig venir amb la Rosa, la Maria, l’Esteve; busco el lloc on devíem deixar la barca amb en Kike i en Tito, l’estiu en què coneguérem la Susanne i la Kershtin. Miro els roquers boscosos del barranc que protegeix la cala. Resten quiets, impassibles al temps i indiferents a la seva bellesa, com ara, com milers d’anys enrere, com milers d’anys per endavant. Tant si hi sóc jo, com si no. Però hi hauré estat, les hauré mirat per un instant, i em commou talment el fenomen quàntic del gat de Schrödinger. Em veig diminut contemplant-nos fit a fit milions d’anys i jo, però em sento aquí i allà.