DIUMENGE A CIUTADELLA I SANT JOAN DE MISSA

NOTES DE VIATGE. (07 D’OCTUBRE 2018)

En la planificació d’aquest viatge els dissabtes i diumenges queden lliures de qualsevol pla, en part per si em cal descansar i en part per evitar la previsible massificació dels cap de setmana. També per gaudir d’aquella sensació de no tenir res a fer tot deixant-me portar pel vent d’on bufa. Com que la setmana s’ha escurçat a causa d’haver-se posposat un dia el viatge d’Alcúdia a Ciutadella he corregut també la planificació un dia, de manera que ahir dissabte vaig completar el tram de Binimel·là a Alocs. Així que avui diumenge em sento disposat a deixar-me portar pel vent, el temps, l’estat d’ànim i, com sempre, per l’atzar.

El dia es presenta rúfol i no gaire càlid, amb núvols que llisquen pel cel a una velocitat considerable empesos per un vent del sud que no sembla portar res de bo, tot i que s’entreveuen taques d’un blau diàfan. De tant en tant s’escapen unes quantes gotes i el paviment brilla d’humitat. De moment em quedaré a Ciutadella i ho aprofitaré per rentar roba a la bugaderia automàtica que es troba a la confluència del Carrer de la Pau, Plaça Europa i Carrer Degollador, nom que sempre m’ha cridat l'atenció. Fa molt anys era el camí que mena a la platja del mateix nom, ara Platja Gran. Com sempre, n’Àngel de Ses Persianes, m’ha explicat el perquè d'aquest nom. Sembla ser, segons una tradició no documentada, que s’hi esdevingué una dura batalla entre Alfons II de Catalunya i Aragó i els sarraïns menorquins, el 1287, durant la conquesta de l’illa. Venceren els cristians i, segons la llegenda, es van dedicar a degollar una quantitat ingent de sarraïns al capdamunt del barranc del Canal Salat que desemboca a la platja, precisament  on ara es troba el Centre de Salut i Hospital de Ciutadella. Segons recull la llegenda, varen ser tants els degollats que l’aigua del torrent, ara sec, es tornà vermella, fet que va  donar el nom d’Es Degollador a la platja on s’hi acumulava la sang i restes humanes. El camí que conduïa a aquesta platja, ara carrer, era conegut com es camí des Degollador. Curiós que sigui on es troba l’establiment on rentar la roba bruta.

Aprofito els quaranta minuts de coll que em permet la rentadora per baixar al port per fer un bon esmorzar al Tritón, el cafè dels pescadors del port de Ciutadella que estimo des de les tardes passades llegint-hi un dels volums de Quartet d'Alexandria de L. Durrell. El dia rúfol i la penombra fosca com una tarda d’hivern em tempten i opto per un entrepà de sobrassada “coenta” i formatge semi curat. Mentre frueixo amb el pa calent i cruixent, el picant de la sobrassada i la salabror rància del formatge, miro a la tele les darreres sis voltes del Gran Premi de Tailàndia de moto GP. Guanya Màrquez, com sempre, en un final trepidant i amb continus avançaments entre el tro de Cervera, Andrea Dovizioso i Maverick Viñales, segon i tercer respectivament. Satisfet, recolliré la roba i buscaré un lloc arrecerat del vent on instal·lar-me a llegir una estona còmodament.

M’he arribat fins als replans de la Platja Gran encara massa exposats el vent. El dia em demana recolliment, així que decideixo arribar-me a Sant Joan de Missa i una esgarrifança de plaer em ressegueix el cos en enfilar la carretereta, doncs s’han obert els núvols deixant pas a un cel blau i net, ja una mica de tardor. Són moltes les sintonies en relació a aquesta ermita aïllada, encarada a ponent i rodejada de camps de cultiu. Un punt d' il·lusió d’allò que m’agradaria haver viscut potser, d’allò somiat, tal vegada  intuït o qui sap si pertanyent a una altra dimensió.

Hi deu haver alguna cosa inherent a la naturalesa humana que ens empeny a buscar sentit al món caòtic i impenetrable com aparenta el pla quàntic on vivim. La vida no és gaire més que una sèrie d'històries desordenades entre qui creiem ser, amb qui ens relacionem i com resistim per sobreviure. Sembla absurd assignar un significat a cada esdeveniment casual i no obstant ho faig constantment. Rodejat d’anècdotes, premonicions, coincidències atzaroses, casualitats inexplicables o moments màgics passats al porxo blanc, m’assec al banc de pedra del jardí i em predisposo a l’estat d’ànim vibrant que m’arrela a aquest indret, com si fos cridat a ser testimoni d’alguna cosa que se m’escapés constantment, just quan em trobo a punt de copsar-la. Lamento que la sensació de felicitat sigui sempre tant efímera i em pregunto en quin moment podria interrompre-la renunciant a ella mateixa en cas de posseir la capacitat d’allargar-la a voluntat. De seguida m’adono que em quedaria amb el dubte de si el moment següent no hauria estat encara millor que aquell en el qual m'he detingut. La fortuna només es dóna inesperadament. Si durés eternament seria insuportable, com insuportable resulta contemplar com s’escapa i no poder fer res per retenir-la. 

No sé l’estona que he estat assegut al banc del porxo davant un dels arcs emblanquinat quan, al jardí de davant les voltes porxades, ha aparegut d’improvís una pilota que avançava rodolant, lentament i amb bots espaiats cap a la porta de sortida al camí. N'observo el recorregut i penso que és hora de marxar. Corrent al seu darrere, un nen d’uns 9 o 10 anys. El senyal clar de marxar, m’he dit, tot intuint una família. En dirigir-me a la porta ferrada del petit jardí en direcció a la moto, em creuo amb el nano.

- Bon dia, li dic jo.

- Bon dia.

Penso en la frase de Pla: “El meu país és aquell on quan dic Bon dia, em responen: sí, sembla que farà bon dia”.

- Més tard hi ha una festa -, he sentit la veu quan ja havia deixat enrere al mainatge, com diuen al Rosselló. La veu clara que m’ha cridat l’atenció. M’he tombat encuriosit.

- On és la festa? Aquí? A Sant Joan?

- Sí

- A quina hora?

- De les 12 a les 6 (letsís)

- Gràcies, miraré de venir…

- De res. Bon dia

-Bon dia, - I ha agafat la pilota amb les dues mans.

Uns passos més enllà m’he girat per preguntar-li si era una festa privada o no, però ja no hi havia rastre ni del nen ni de la pilota. Tampoc he sabut distingir cap família ni cap cotxe a l’entorn. No dic que no hi fossin fora de l’abast de la meva vista, però… Un cop de vent ha fet sonar imperceptiblement una de les campanes i m’ha fet pensar en un relat que vaig escriure fa temps i que passa a Sant Joan de Missa. He reprès el camí cap a Ciutadella convençut una vegada més que les coses que em succeeixen a Sant Joan de Missa no són gaire habituals. Si més no pel que fa a la poesia.

RELAT (Sant Pere, 1992)

Serà a finals de maig i el camí de Sant Joan de Missa s'oferirà particularment esplendorós sota la llum obliqua que travessarà les branques dels pins i en destacarà l’aire de puresa inabastable que envolta l'ermita. Seran amb prou feines les vuit del matí, quan un grup de persones s'acostaran a la porta ferrada que dona entrada al jardí de l'ermita. Immersos en un silenci greu, es dirigiran al porxo tan ben orientat a l'oest, en un contrallum perfecte de tons negres contra la paret tan blanca, que obligarà a aclucar els ulls. En un dels extrems del porxo, sobre el banc de pedra pintat amb calç blanca, hi deixaran aigua fresca en un càntir de terracota grisa. I el lloc, tot d’una, esdevindrà més acollidor encara. Restaran uns instants bocacloses. Potser el flash d'una càmera fotogràfica captarà un sanglot contingut.

No tardaran en abandonar el porxo en direcció al jardí i al banc adossat al mur que dóna al nord, una balconada que s'aboca sobre el prat, on hi pasturaran un grapat de vaques rumiant les seves coses. Uns quants dels personatges s'asseuran al banc mirant de fit cap a l’horitzó. Tot plegat guardarà un aire de recolliment. Com si hom esperés esdeveniments. Sense saber ben bé com, apareixeran uns altaveus sobre el banc. Una dona gran, de cabells rossos i rinxolats s'atansarà als blocs de pedra. A les mans hi durà amb delicadesa una urna amb les meves cendres. Als ulls, del color de la mel, s’hi reflectiran records d’altres temps que combinaran amb el blau del cel, el verd del prat i el roig de la terra de l'illa. En uns altaveus apereguts dels no-res començarà a sonar Bird on a Wire de Leonard Cohen.

Coincidint amb les darreres notes de la cançó la dona destaparà l'urna i n'abocarà el contingut més enllà del respatller del banc. Una regolfada de vent atraurà les cendres i se les emportarà seguint formes capritxoses per damunt dels caps, per dipositar-les finalment com la pluja fina sobre el terra. Com una ombra, el grup es dirigirà cap al pou que es refugia sota un ullastre immens on guardaran uns minuts de silenci. Finalment tornaran amb recança cap als cotxes. Engegaran llurs motors i es posaran en marxa per allunyar-se del lloc fins a confondre’s amb el paisatge. Quan ja no es distingeixin ni la remor ronca dels motors ni la carícia dels pneumàtics sobre la pell del camí, el lloc recuperarà la seva quietud. Un lleuger cop de vent, o el que sigui, farà sonar una única vegada la campana. Al banc de pedra blanca el càntir seguirà oferint aigua fresca a qualsevol visitant.