L’ETAPA
El recorregut
d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença a pocs metres de la necròpolis de
cala Morell. El sender va vorejant el penya-segat marí durant uns 30 min fins a
un mirador. Des d’aquí el camí s’endinsa cap a l’interior passant per una
barraca de pedra seca (pont de bens), per trobar, més endavant, una pista que
haurem de travessar. Poc a poc ens anirem acostant una altra vegada als
penya-segats marins fins a arribar un antic aljub. A partir d’aquest punt, el
far de punta Nati ens acompanyarà la resta de l’etapa, que s’acaba a uns 600 m
del far.
Distància: 7 km •
Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 30 min
L’ENTORN
Aquesta etapa del camí
de Cavalls transcorre íntegrament pel que es coneix com la Menorca seca,
caracteritzada per l’escassa vegetació i les interminables fileres de paret
seca interrompudes per les nombroses barraques de bestiar o ponts de bens, on
els ramats es refugien de les inclemències del temps. És un paisatge modelat
per la influència de la tramuntana on domina la vegetació arbustiva i herbàcia,
amb presència de romaní, xipell, savina, camamilla de Menorca i taperera,
concentrada especialment a la zona de punta Nati. Els amants de l’observació
d’aus podran observar ocells estèpics com ara la cogullada fosca, la titella (a
l’hivern) o el trobat (a l’estiu). El falcó pelegrí també és comú a la zona i,
abans que es faci fosc i en època de cria, davant la costa s’acostumen a formar
grans grups flotants de baldriga cendrosa (baldritja grossa), aus marines que
es concentren per accedir a la colònia més gran d’aquesta espècie a
Menorca.
NO T’HO PERDIS
• Necròpolis de cala
Morell: Conjunt de catorze coves d’enterrament picades a la roca que van ser
emprades des de l’època pretalaiòtica fins al segle II dC. Abans d’arribar a
l’inici de l’etapa, trobarem un petit pàrquing i l’entrada a la necròpolis. Més
informació sobre la necrópolis de cala Morell.
• Cala Morell: Cala
molt ben protegida dels vents del sud i llevant, amb plataformes artificials,
ideal per practicar snorkel gràcies a les aigües tranquil·les i transparents, i
a la poca fondària.
• Creu del General
Chanzy: Creu en honor del naufragi del vapor Général Chanzy (1910), que va
provocar les pressions del govern francès gràcies a les quals es va construir
el far de punta Nati, inaugurat el 1913. Posteriorment es va construir el far
de Favàritx, que completava, juntament amb el far de Cavalleria, la
il·luminació de la costa nord de Menorca.
Far de punta Nati:
Consta de dos edificis de maçoneria rectangulars i independents, i d’una torre
de 19 m d’alçada de planta hexagonal. El far es troba a 42 m sobre el nivell
del mar. Està ubicat en un dels millors punts de Menorca per veure la posta de
sol. Més informació sobre el far de punta Nati i els fars de Menorca.
Noms de llocs: Cala Morell, ses Ancolles, Pas des Mosquits,
Cul de sa Ferrada, Cova des Surets, s’Angladó, s’Estacada, Marina de Son
Angladó, Es Pla, Cova d’en Vallarí, Codolar d’en Bou, Llosa d’en Rafal,
Escletxa de s’Ull de Sol, Punta des Grec, Punta i Coves des Llosar, Racó de ses
Rebetjades, Cova de sa Torre Nova, Na Morera, Creu del Général Chanzy,
NOTES DE VIATGE. (04 D’OCTUBRE 2018): EMOCIÓ PER UN NAUFRAGI ANTIC
Avui és el dia del meu
sant, no sé què m’hi ha fet pensar en obrir els ulls. Tret de quan anava a l’escola
i prenia el tren de Sarrià frisós per la il·lusió de portar caramels als
companys de classe, mai no l’he tingut gaire en compte i quasi sempre cal que
m’ho recordin. Aleshores la il·lusió m’acompanyava durant el trajecte fins
l’estació de Sarrià i després, seguint el recorregut a peu pel Passeig de la
Bonanova i els carrers d’Anglí o d’Iradier.
Pot ser que m’hi hagi fet pensar el trobar-me de nou a Menorca i l’agitació
per descobrir nous indrets, nous paratges que m’encadenin encara més a l’illa. Avui
m’he marcat fer el tram que passa per un dels espais que més m’ha encuriosit de
Menorca, des de sempre. Esmorzo d’hora d’una esgarrapada una ensaïmada comprada
a Can Diego, un suc de taronja natural i un tallat. Mentre esmorzava he
fullejat el Menorca i l’he comentat amb l'Àngel de Ses Persianes, que sempre
acaba per posar-me en context de qualsevol notícia sobre l’illa. M'agrada estar
al dia del que passa a Menorca; que han entrat a robar en un Súper a Cala en
Porter, els negocis bruts de la gent del PP o un incendi en una bugaderia, tant
li fa. Em fa sentir menorquí, i flirtejo amb la idea de viure a Ciutadella. Fantasiejo
amb quins horaris faria, amb quines persones em reuniria, quines serien les
meves activitats, amb qui què, on, com… Hi somnio sovint i em sembla inabastable
a la vegada però, quan hi visc uns dies, m’interessa tot el que hi succeeix, no
vull sentir-m’hi un passavolant.
Des del bus constato
com l’espai dels topants del nord de Ciutadella, abans poc habitat, s’ha anat
desordenant. Noves construccions han sorgit on abans hi havia barraques de
pedra, refugis en petites possessions encerclades per murs pedregosos, característics
de la zona mediterrània. M’agrada la pedra seca i em provoca un sentiment de
pertinença que va més enllà de països i fronteres. Em fa sentir prop de cultures
que, des de l’Iran fins a Galícia, han bastit el paisatge com si fossin - que
ho són - els meus ancestres. Infàncies de segles passats que, com jo, s’han
assegut al damunt de murs com aquests i s’han esgarrinxat la part posterior de
les cuixes amb les vores esmolades de les pedres. Amb un esqueix de fonoll, de
menta o de fanal a la boca, han deixat esmunyir les hores millors de la vida
encarats al sol de la tarda. La intimitat es desfà amb blocs de ciment
que substitueixen la bellesa antiga de la pedra marès. Els anys passen i pesen
en les coses petites. Em costa escriure amb els sotracs del bus, però vull
fer-ho ara abans no s’escapi aquest instant intangible d’intuir que comprenc una
vegada més Menorca. Els camps esdevenen erms o envaïts per ullastres i resten tan
sols com un exotisme, com una paisatge pintat d’un altre temps. Els enyoro
empolsegats però poblats de vaques o porcs i plens de vida. Tal vegada una
evidència del canvi lent però constant que detecto des de fa anys amb tristesa,
com tot allò que es perd per sempre.
El bus em deixa a
l’aparcament i m’arribo fins a la Platja des Bot, buida, esplèndida, sota
aquest sol del matí. Busco amb la mirada el lloc aproximat on amb el Norbert
vam trobar aquella ploma de colors que engalanà un temps el meu barret de
gavardina, quan em vestia com els hippies, subjectada per un mocador de colors
vius. També el lloc on vam contemplar aquella posta de sol mítica, estupefactes,
asseguts dins l'aigua, al centre de la badia i compartint un petardo. I
encara l’indret on ens sorprengué un diablet quan preníem el sol la gent
del grup de teatre. Un diablet és
com un minúscul tornado sobtat i breu que normalment causen les altes
temperatures i que remou sorra i fulles per elevar-les i deixar-les caure uns
metre més enllà. Hi roman, com una penyora, la petita barraca blanca que en
altre temps devia guardar el bot que donà nom a la cala i on en Sergi López i
en Miquelarro hi han rodat La vida lliure. Quina enveja! Tot hi és
encara sota la meva mirada. Fins i tot el lloc on, anys més tard, quan la
platja ja havia perdut la intimitat d’antany, a l’Anna, l’Antonio i a mi ens
van cobrar 18€ per tres talls de meló. Per no preguntar el preu abans de clavar
la primera mossegada!
M'instal·lo a l’extrem
oriental i arrecerat de la platja, a l’ombra d’unes alzines que s’emparren
costa amunt. Només una parella d’estrangers a la sorra i un petit grup de
menorquins per tota companyia. Espero que arribi la calor entre el so continuat
de les onades i la tranquil·litat que prové del bosc. Entro a l’aigua conscient
que és el primer bany d’enguany a Menorca i també de fa anys en aquesta platja
on l’excés de posidònia l’impedeix tant sovint. Avui a la banda de la barraca
hi ha una zona àmplia ben neta i transparent.
Quan arriba un grup
nombrós de persones dirigides per un guia, començo a tirar cap a la Platja des
Tancat on faig un bany ràpid per refrescar-me pensant en la tirada que
m’espera. De fet la caminada és transforma en passeig un cop passades ses
Fontanilles o Cala Fontanelles. No m’aturo a Cala Morell, tot i que m’hauria
agradat arribar-me fins a la Punta de Llevant on, trobant-m’hi amb el Norbert, vam
tenir una conversa amb una gavina al vol. Bé una conversa… Ella feia un seguit
de xiscles breus i jo responia, o a l’inrevés. La cosa va durar els minuts en
què l’ocell feu cercles allunyant-se i apropant-se d’on ens trobàvem. Finalment
va venir una altra gavina i les dues van marxar ignorant-nos.
Segueixo el camí que creua
el terreny ermot sense ombres a la vista i on el paisatge s’eixampla fins a fer
pensar en l’infinit. Prop del codolar de Torrenova em desvio uns metres per fer
honor a la Creu del Général Chanzy. M’impressiona aquesta creu modesta sobre un
munt de pedres que contrasta amb el cel blau i el mar fosc i profund de la
costa nord. Em recullo uns moments pensant en l’horror a les fosques d’aquell
naufragi en plena nit. Penso en les víctimes i recullo quatre flors minúscules
trobades enmig de les escasses herbes crescudes entre pedres. Una onada
d’empatia m’omple quan les deixo al peu de la creu, sota una pedra, perquè no
volin.
El Général Chanzy va
ser un buc correu transatlàntic francès que va naufragar Menorca, el 10 de
febrer de 1910 quan cobria el trajecte entre Marsella i Alger. El vaixell va encallar
contra la costa nord de Menorca cap a les 5 de la matinada del dia 10 de febrer
de 1910. De les 157 persones que portava, només va sobreviure un passatger,
Marcel Baudez. A causa de les pressions del govern francès es va construir el
far de Punta Nati, inaugurat l’any 1912.
Arribo a l’aparcament
de Punta Nati, a uns sis o set-cents metres del Far quan encara falten ben bé 2
hores per la posta. El trasto, l’scooter que faig servir per desplaçar-me, està
al mateix lloc on el vaig deixar ahir i amb les claus posades al contacte, com
era d’esperar. Penso en la sort que m’acompanya a Menorca i me’n sento orgullós
com si fos un mèrit personal o un do. La veritat és que tenen raó tots els que
em titllen de despistat, però com que encara és l’hora que hagi de tenir algun
disgust, per sort, segueixo coquetejant amb la sentència de na Consol, “Quico,
aquesta illa t’acull” i endavant les atxes fins que escarmenti. Em
veig incapaç de caminar fins al far i m’hi arribo amb la moto. Ja de lluny
m’adono de la gran quantitat de personal que ja pren posicions per la posta. Em
contraria però em carrego de paciència, cerco un lloc apartat, faig les dues
darreres calades que li queden al peta i m’esforço en trobar la meva connexió
íntima amb el lloc. Resulta bastant inútil doncs segueix arribant gent - i
alguna persona, que diria l’Antonio -. La llum comença a girar entre riures i
crits de la multitud. Compto més o manco un centenar de persones i m’horroritzo
quan descobreixo la procedència del brunzit estrany que fa estona que m’emprenya.
És un puto dron! Així és impossible, em dic. I abans d’hora me’n vaig cap a
Ciutadella a dutxar-me i a trucar a la Susanne per quedar. Sort que l’estreta
carretera des del Far a Ciutadella em retorna en part la placidesa perduda a
Punta Nati. Truco a la Susanne i em
faig un fart de riure. És una noia alemanya que parla molt i molt bé el
castellà i que sempre sorprèn quan fa alguna errada. Però sembla que les
esculli. Quan vam estar a Hamburg amb La Vendetta, l’any 87, al Marti, al Joan,
a l’Albiol i a mi ens feia gràcia quan deia “zuzio”, enlloc de “sucio”. La
novetat amb què avui s’ha despenjat, quan m’indicava quina era la casa que
tenia llogada a primera línia de mar, al camí de sa Farola a Cala en Blanes, és
que era una casa de 1934 amb “còpula”. Clar, es referia a la cúpula que
coronava la petita casa rodejada de jardí on s’han instal·lat. Ens hem fet un
fart de riure perquè sempre està de bon humor i, tot i que ja deu rondar la
cinquantena, no ha perdut gens d’una ingenuïtat i espontaneïtat que fa que ens
entenguem molt bé. Hem sopat al jardí amb la seva amiga Ulrike i les
respectives filles tancant un dia que, a excepció de quedar-me sense posta de
sol, es pot qualificar de rodó. Com sempre, destacar que una de les virtuts de
l’Illa és que quan s’hi porten unes hores ja t’hi sents com si hi portessis
dies i quan hi portes, encara que sigui només un dia, sembla ja una eternitat.
Ara que escric eternitat, al llit, a punt de caure en un son satisfet, no puc
evitar que em passin pel cap imatges d’un vapor mercant embarrancant a la costa
Nord, enmig d’un temporal com el que ahir vaig viure. Connecto l’Ipad i en busco
alguna fotografia. Trobo un dibuix que m’agrada i el penjo a l’One Drive per
quan passi a net i amb fotografies aquestes notes. M’ha colpit l’historia del
Général Chanzy intentant evitar la catàstrofe entre les ones, que no deu ser
diferent de les històries de tants i tants naufragis. Probablement el que em
colpeix sigui la imatge d’aquella única creu tant modesta damunt una pila de
pedres sola davant l’eternitat, com a únic record de 156 vides engolides per la
mar. La vull fer extensiva a totes les vides que s’emporta la Mediterrània cada
any per l’actitud criminal dels dirigents europeus i gràcies a la nostra
indiferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada