TRAM 7: D'ES ALOCS A LA VALL D'ALGAIARENS

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença al codolar dels Alocs, vorejant la costa durant 30 min fins a l’alçada de cala Pilar. Si volem accedir a aquesta platja, unes escales de fusta a mà dreta ens faciliten l’accés. El camí de Cavalls, però, segueix recte, oferint-nos unes bones perspectives de la platja, passant a tocar d’una font natural d’aigua dolça, fins a arribar a un pinar on trobarem unes taules de pícnic ideals per fer un aturada. El sender segueix uns 30 min més fins a baixar al Pla de Mar. A partir d’aquest punt, el camí s’endinsa cap a l’interior travessant una extensa zona de bosc i terres de cultiu que ens acompanyaran unes 2 h fins a arribar a les platges d’Algaiarens o de la Vall, una gran cala formada per dues platges verges: la platja des Tancats i la platja des Bot.

Distància: 9,7 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls destaca per la diversitat d’ambients que travessa. La zona de cala Pilar és important per la seva riquesa d’endemismes vegetals, que conviuen amb la vegetació pròpia dels arenals i de la zona litoral. Més a l’interior hi trobem uns dels alzinars més ben conservats de l’illa. Després del Pla de Mar, el camí s’endinsa cap a l’interior per salvar el gran obstacle geogràfic de la Muntanya Mala, travessant boscos on a la primavera ens serà fàcil sentir el cant del rossinyol o el refilar agut del bruel (reietó cella-blanca), l’ocell més petit d’Europa. El tram final voreja terres de cultiu fins a arribar a les platges d’Algaiarens, amb un espectacular sistema dunar i una llacuna litoral d’aigües a la platja des Bot.

Noms de llocs: Es Alocs, Escull des Barco, Cala Pilar, Penyal de ses Coves, Sa Bombarda, Macar d’Alforinet, Font de sa Taula, Canal i Font des Ports, Puig Julià, Coves de l’Amo en Marc, s’Hort Nou, Na Salada de s’Hort, Algaiarens, Pujol de sa Taula, Pleta de ses Lluques, Na Tombada, Boer Vell, Torrent de la Vall, La Vall, Puig Tremolor, Sa Cantina, Pinar de Son Àngel, Cala d’Algaiarens amb les platges des Bot i des Tancats.

NOTES DE VIATGE. (05 D’OCTUBRE 2018): 

Esmorzo a les vuit, una mica més tard de l'habitual, per coincidir a Ses Persianes amb en Joan, ara jubilat i copropietari de l’establiment, amb n’Àngel i els altres germans. En Joan acostuma a esmorzar amb alguns amics al seu antic lloc de treball. En Biel, que va morir i de qual en parlaré més endavant, va morir fa temps, però jo l’havia conegut en unes altres circumstàncies i també en guardo un gran record.

Aquests germans i na Consol són la meva petita família a Menorca. Amb na Consol l’amistat ve de les primeres vegades que vaig viatjar a l’Illa amb en Norbert o en Kike, i encara de la setmana santa del 79 a Ciutadella, a casa del Víctor., amb la Rosa i el David. Na Consol n’era amiga i, vam tornar a coincidir tot quallant l’amistat. Més o manco des que a mitjans dels 80 en Kike i jo vam començar a allotjar-nos al minúscul hostal de vuit habitacions que en Joan i n’Àngel lloguen sobre el bar Ses Persianes. Ha estat casa meva a Menorca. L’amistat amb els germans ha accentuat el meu sentiment de pertinença per atracament (1) i ha afavorit un  esbós a vol d'ocell de l’Illa, el qual no ha deixat de reblar els vincles amb Ciutadella, Menorca i les Illes en General. Tenim establert un traç eteri que m’apropa a la Menorca que ja no existeix. Gràcies a ells i a na Consol mantinc viu el record d’una Menorca que confirma que la “joie de vivre” viscuda a l’illa no va ser cap miratge.

- “Bé, hem aguantat un poc més que ets altres, però al capdavall, també hem cedit a sa pressió”, em confirma en Joan. I continua:

- “Molta de sa gent que ve ara ja no sap on ve, a què ve, ni què és Menorca… llei de vida.”

Cada vegada veig més forasters i turistes calçats amb xancles brasileres. És un símptoma que confirma la teoria d’en Joan de Ses Persianes. Les avarques i la resta de calçats de pell de vaca habituals a Menorca, com ses porqueres, avarques tapades o ses botes amb sivella, que ja quasi no se’n veuen, tret d’autòctons, estiuejants establerts i poca cosa més. Els joves s’apunten a la moda de calçat esportiu. Un fet similar es dona amb el Gin, que ara forma part de l’aparador quan era una part fonamental del paisatge.

L'illa de Menorca va estar sota dominació britànica des del 1712 fins al 1802, moment en què va tornar definitivament a ser ‘espanyola’. La influència anglesa a Menorca és indubtable i perceptible clarament avui en dia, i es veu reflectida en la ginebra com en identitat cultural. Durant la dominació anglesa a Menorca es va començar a produir ginebra adreçada als soldats que hi estaven destinats, però va passar progressivament a ser valorat i consumit pels illencs, de manera que va sobreviure a la desocupació dels consumidors originals. En un principi la ginebra s'elaborava a partir d'aiguardent obtingut per la fermentació de cereals, seguit d'una posterior destil·lació i aromatització amb baies de ginebró, per distintes tècniques. Se li addicionaven també altres ingredients com ara llavors i grans de coriandre, arrel d'angèlica, canyella, comí, pell de taronja, etc. Actualment la legislació europea accepta que les begudes espirituoses «al ginebró», puguin ser obtingudes per l'aromatització amb baies de ginebró, d'alcohol etílic d'origen agrícola, d'un aiguardent o un destil·lat de cereals. L'esperit mediterrani de l'illa de Menorca va fer que s'optés per un alcohol d'origen vínic, en lloc del procedent dels cereals. Aquest toc mediterrani, juntament amb algunes herbes aromàtiques dóna al Gin de Menorca el seu caràcter i personalitat. Ara forma part de la història, del gust, dels costums i de les celebracions dels menorquins i, per extensió, de molts habitants de les altres illes i de la resta de Països Catalans. El 1997 es va aprovar el reglament de la denominació geogràfica Gin de Menorca, la qual cosa permet per una part protegir el nom geogràfic, i per l'altra evitar la competència deslleial i garantir la qualitat del producte.

Però els canvis són més profunds, gens anecdòtics i afecten sobretot la minsa economia, pràcticament aturada fora de la temporada d’estiu, mentre que s'observa un component de canvi de mentalitat generacional. El decaïment de gran part de les cases de camp, habitualment grans casalots de pedra marès elegants i senyorials, rodejats de grans extensions de terreny, s’han convertit en hostals o cases d’agroturisme. En altres casos s’ha urbanitzat el terreny i s’han abandonat tant la masia com l’activitat agrícola. Les administracions han prioritzat doblar carrils a carreteres caríssimes de mantenir que només col·lapsen a l’estiu, a provar altres solucions comprovades en destins turístic de tot el món. Comento aquestes i altres coses a en Joan deixant-li entreveure que probablement aquest sigui es darrer viatge. Primer es pensa que es deu  a què tanquen el negoci d’hostal. Quan li explico el dolor que sento davant la pèrdua de personalitat en diferents àmbits de l’illa, ho entén i em comenta que a vegades ell també en marxaria. Però ‘on aniria millor que aquí’, es pregunta en veu alta. I té raó. Malgrat les pèrdues, Menorca contínua essent un lloc privilegiat que satisfà les expectatives de qui busqui la bellesa primigènia de la Mediterrània.

He partit aviat, doncs la ruta prevista per avui tot i no ser molt llarga, entre 9 i 10 quilòmetres, és de dificultat mitjana i a més acaba a Algaiarens, un indret que mai no en tinc prou. Sento que m’hi esperen una vegada més la llum intensa filtrada per la boirina subtil que embolcalla el silenci, l’olor dels boscos, els tancats i els camins frondosos per la humitat acumulada. Vaig amb el trasto fins als Alocs on la deixaré fins demà. Avui toca el tram entre Alocs i La Vall d’Algaiarens, passant per ses cales des Pilar. Cada vegada em queda menys per haver fet la volta sencera a l’Illa, i començo a sentir-me una mica “veteranu”.

M’assec a escriure en una paret seca, em trec el barret que em protegeix del sol i deixo que la mica d’aire m’esbulli els cabells. No puc descriure l’eufòria i la plenitud que m’omple en aquest moment. No puc evitar sentir-me al capdamunt del cim del món, del meu món, quan prenc consciència de ser dalt de tot d’una de les carenes més altes del tram. Diviso la gran massa de la Muntanya Mala i els Penyals de sa Falconera al fons, on formen la Punta de l’Anticrist. A primer terme els esculls des Barco i cala Pilar,. Un lloc que vull meu per la bellesa majestuosa que em commou. Emocionat penso en persones amb qui compartiria aquest moment i faig la foto, malgrat la inabastable combinació de bellesa i encantament, una dolça impotència m’humiteja els ulls. Un lloc per quedar-s’hi.

Fa calor i m’he anat creuant una munió de sargantanes que s'esmunyien davant les meves passes, multitud de papallones grogues, precioses i un exèrcit de llagosts. Fins i tot jo, que no em fixo gaire amb insectes ni animalons petits, m’he adonat de la gran quantitat de petites bestioles, escarbatets, marietes... També uns mosquits que de tant en tant et claven una fava que et deixa distret, tot cal dir-ho. El camí des Alocs fins a Pilar és incòmode i pedregós, ple de petits desnivells constants, però se’m fa curt si el comparo amb la primera vegada que el vam recorre amb l’Anna. Juraria que el camí passava més ran de mar amb més desnivells i més forts, doncs se’ns va fer inacabable.

Ara em trobo a l’extrem de llevant de Pilar entre sorra, roques i l’aigua calmada. Encara no fa prou calor per a un bany i aprofito per escriure assegut en una pedra, amb els peus dins l’aigua. Veig les meves pròpies petjades enfonsades en la sorra granelluda. Peuades d’amunt s’arena, penso en la cançó d'en Cris Juanico. Contemplo la penya enorme de la Punta de l’Anticrist des de lluny i les roques argiloses ran de l’aigua, on amb l’Anna ens empastifàvem d’argila per fer una neteja de pell que deixava les nostres pells com la d’un nadó. Clar que passàvem 3 dies tacant tovalloles de fang. Ara està prohibit per l’erosió que en causava l’excés. M’he estat una bona estona a Pilar i  després d’una primera ingesta de mandarines toca seguir la ruta cap a La Vall.

Segueixo el camí que surt de l’extrem oriental de la cala tot recorrent, costa amunt, la Punta des carregador, quan a mitja alçada em topo amb una cavitat a la roca que protegeix el degoteig d’una font diminuta amb una vitrina que guarda la imatge de la verge del Pilar. Als seus peus, alguns caminants hi deixen petxines, pedres o canyes amb inscripcions que donen fe que tal dia de tal any algú estimava algú altre. M’entretinc a llegir-ne alguns i començo a buscar algun lloc on poder deixar la meva petjada. Trobo un tros de canyís on poder-hi escriure alguna cosa. La llista dels que m’estimo és massa llarga i la canya massa curta. Finalment em decanto per escriure ‘peuades damunt s’arena’, vers que em balla pel cap fa estona i que resumeix perfectament l’estat en què em trobo en escriure-ho. Repeteixo la frase a mitja veu amb la fonètica tant suau de l’accent menorquí tot fruint de la connexió amb l’entorn i permeto que la imatge de les meves peuades damunt s’arena de ses cales des Pilar, em quedi fixada també als records d’aquest dia .

Peuades damunt s’arena
Si vens em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca,
i tu per jo et tornaràs loca.
[...]
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d’aigua
a ses cales del Pilar.

Te cantaré as capvespre,
t’estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

(Si véns – Ja t’ho diré)

El recorregut s’enfila per un pendent suau que voreja el Penyal de Ses Coves i, un cop arribat al punt més elevat, baixa fins a sa Bombarda, ran de mar. És espectacular malgrat l'aridesa i la poca vegetació. Just després d’aquesta cala ample, el camí gira a l’esquerra seguint el Canaló de sa Fonts des Porcs, ran d’un bosc d’alzines i pins en el qual s’acaba endinsant per tramuntar fins el pendent que baixa suaument fins l’extrem més oriental de La Vall d’Algaiarens. És un territori desconegut fins ara per mi i el vaig desvelant amb fruïció. En arribar al punt més alt, just abans que el camí iniciï la baixada, descobreixo a mà dreta la font de la Teula en un clar de bosc ombrívol i una mica apartat del camí. És un lloc que destil·la pau i un ambient fresc que agraeixo, així que aprofito per carregar l’ampolla d’aigua fresca i descansar. Deixo la motxilla sobre unes pedres, em trec la samarreta amarada de suor per estendre-la al sol i, vençut per la gana,  em cruspeixo un parell de formatjades. És d’hora, encara no és migdia i des que he deixat enrere la cala des Pilar estic completament sol al bosc, així que allargo l’aturada per assaborir l’exclusivitat.

Relaxat i amb la mirada perduda més enllà de les copes dels arbres em pregunto les raons que em van fer decidir pel teatre. Va passar l’estiu de 1968 quan vaig assistir a la representació de Juli Cèsar, de Shakespeare, que em canvià la vida. Un diumenge de maig pel matí poc abans de complir anys, quan encara no havia entrat en contacte amb aquest món, passejava amb la Carme per l’escullera del port de Barcelona i em lamentava d’arribar ja als setze. Meitat perquè em sentia una mica deprimit, meitat per fer-me l'important. Trobava que la meva vida es trobava en un cruïlla. A punt d’acabar el batxillerat se'm feia molt costa amunt continuar estudiant, però no tenia ni idea de què volia fer amb la meva vida. No feia tant que havia anat deixant la lectura dels llibres de Guillermo, fins aleshores devorats amb passió, mentre que el moviment hippie començava a arribar als carrers de Barcelona i m’atreia perquè em despertava molta curiositat;  semblava una transició prou coherent per seguir, mans a les butxaques, les passes del meu heroi de pubertat. A casa m’animaven a seguir estudiant, però tenia una paret davant, el trauma causat per un fill de puta falangista, sàdic i professor de Formación dels Espíritu Nacional, Higinio Pérez Maldonado, que m’havia fet perdre dos cursos i m'havia apartant dels companys i amics que tenia des dels 10 anys. En paral·lel, l’esperit contracultural i anti-sistema (franquista, aleshores) de les noves tendències desvetllaven en mi rebuig pel món materialista del treball. Menyspreava els diners i no volia que ningú em manés en una feina; d’altra banda, el món dels negocis que significaria seguir les passes del pare, el trobava una monstruositat i una mandra immensa. Així doncs, la clau era trobar una activitat que m’agradés tant que estigués disposat a fer-la sense més condicions. No són gaires les persones que ho aconsegueixen! -  em deia. Descartava pilots de cotxes o de motos com Jim Clark o Giacomo Agostini, que  l’Oriol, el Lluís i jo admiràvem. Altres alternatives eren els músics, jo estava hipnotitzat pels Beatles, els Stones i tota la música dels seixanta, com tota la meva generació. Però també sabia que era un somni a pesar que havia après a tocar la guitarra pel meu compte. Ja només quedaven artistes i jo no tenia cap talent, atletes i jo odiava l’exercici físic… O els assassins a sou. Potser aquella funció de l’obra de Shakespeare i el contacte amb la companyia, amics i companys del meu germà Xavier, em va obrir realment els ulls... o potser em vaig agafar al primer tren que passava. El fet és que a lo tonto a lo tonto em vaig quedar amb el teatre i encara no en sé les autèntiques raons.

A la Vall d’Algaiarens s’hi entra per s’Hort Nou pel camí que passa sota un túnel verd fet de branques baixes d’alzines, heures i altres plantes enfiladisses. Camino per sota l’arc emocionat ja per endavant. Tinc el record diàfan de l’horabaixa en què amb en Norbert vam arribar per primera vegada a La Vall. Per cert, em pensava que la memòria em jugava una mala passada, però no: l’home que ens va aturar per impedir-nos l’entrada i que semblava el guarda d’algun feu sicilià, sí que duia una carabina penjada a l’esquena. És molt probable que fos el propi Marquès, encara el propietari aleshores de La Vall, al qual se li’n va anar l’olla en perdre un territori immens a mans dels bancs, o viceversa. Em balla pel cap que algú em va dir que era la propietat, en el seu conjunt, més gran de cap illa de l’Estat espanyol. El cas és que es posava ell personalment a controlar, carabina en ma, que només entressin menorquins a les seves propietats. Amb nosaltres feu una excepció. Recordo que dos anys més tard, per poder-hi anar amb la Companyia de Teatre El Mentider, ja vam haver de demanar permís a La Caixa.

Podria passejar-hi durant hores, mans a les butxaques, badant i rivalitzant amb les passes sense rumb de Guillermo. Finalment surto del túnel d’alzines i s’obre al meu davant la plenitud de la vall. Entretant ressonen dins meu les exclamacions de quan entràrem per primera vegada a Algaiarens per l’altre extrem, muntant la Benelli, el motor apagat i cridant al vent “És el paradís”, “hem pillat, tio!”. Els repeteixo en veu alta, com un joc. Sobtadament em sembla com si algú assentís al meu costat, a la meva dreta. No hi ha ningú, és clar. Jugo despreocupadament uns instants amb la suggestió, però la impressió persisteix i finalment decideixo incorporar-la. M’ha semblat adonar-me d’una presència - no és la primera vegada a l’illa - i m’agradaria que tingués alguna relació amb el Norbert, perquè avui el trobo a faltar. I perquè no? Penso que estic sol absolutament i m’allibero de tot prejudici. Així que tanco els ulls i dic en veu alta reflexions que semblen ser escoltades tot i que no hi ha resposta. Em sento ridícul, però el resultat són uns minuts esplèndids i emotius, parlant a prats i al boscam com si mantingués una conversa amb algú invisible. Fins que l’efecte ha passat.

Com que m’hi he posat molt d’hora i el camí per la Vall és planer m’ha resultat relativament fàcil recórrer el tram més ràpid del previst i ara considero la possibilitat d’arribar-me fins a la platja des Bot per tornar a Ciutadella amb el bus de la tarda. L'alternativa és fer una migdiada sota un parell de castanyers immensos que tinc a la vista i tornar amb el bus de migdia. Em venç la mandra.

A la nit he anat a fer una visita a la “casa con una cópula” al Camí de Sa Farola. Hem sopat a la fresca del jardí i la Susanne i jo hem explicat a la seva amiga Ullie (de fet Ulrike) aquelles vacances del 86 en què ens vàrem conèixer. Ja només li queden 4 dies, però hem quedat d’estar en contacte per veure’ns. Abans de presentar-m’hi, he passat per Sant Nicolàs a acomplir amb el ritual de fotografiar la posta El marc és insuperable i  fa que qualsevol moment esdevingui un moment únic. Passa la barca i un grup de noies xerren alegres a bord, que em fa pensar en Papasseit.

(1) A Menorca i en algunes parts de Mallorca, encara s'usa el verb transitiu atracar en el sentit de la segona definició del Diccionari Català/Valencià/Balear d'Alcover-Moll, 1962 - Editorial Moll, Palma.

ATRACAR v.
2. tr. Acostar, posar més prop; cast. acercar. No vos atraqueu tant an es soldats, Roq. 2. Del Pirineu, niu d'àligues, t'atraca als penyalars, Atlàntida, i. a) Atracar al vei: fer una casa arrambada a l'altra (Barc.).