DARRERES ULLADES A LA COSTA NORD

NOTES DE VIATGE. (20 D’OCTUBRE 2018)

Em trobo on m’ha portat una combinació d’atzar i reflexió doncs he canviat dues o tres vegades d’opinió mentre avançava poc a poc pel Camí Vell de Maó. El firmament avui és diàfan i lluminós, amb núvols de cotó fluix que es desplacen pel firmament en direcció contrària a la de la mica d’oreig de migjorn. És dissabte i per tant compto que camins i llocs deuen estar més transitats. Davant la incertesa, m’he aturat en un cafè a Ferreries i he demanat una mica de formatge, pa amb oli i una copa de vi negre. Sí, són quarts de 8 del matí, ho sé però em ve de gust. Em passen pel cap aquells esmorzars de forquilla quan en als “bolos”, en ple hivern, paràvem en qualsevol restaurant de carretera. No és potser el tast d'un ritual antic?

Satisfet, després del cafè he decidit anar cap a la part de Tramuntana pel meu camí “secret” de Sant Antoni de Ruma, des del qual es divisa tant bé tot el cap de Cavalleria i la part dels Horts de Son Ametler, Binimel·là, el pic de Santa Àgueda i la Serra de l’Enclusa. De fet, el camí de Sant Antoni no en té res de secret, però és poc conegut a partir d’on acaba, prop de Son Vives, un mas de turisme rural, d'on surt un camí amb tanca que permet fer el salt pel Torrent des Canal des Porcs fins als camins de Son Serra i Tramuntana. Com que hi ha un cartell d’un projecte mediambiental davant la tanca, a molta gent els fa enrere en suposar que el camí és tancat. Doncs no, i és un camí no massa llarg que davalla a través d’un bosc de pins i alzines fins a Sant Joan de Serra i d’allí fins a trobar el Camí de Tramuntana.

Com que seguia sense decidir on volia anar, he fet un xino-xano per la carretereta que havíem recorregut tantes vegades amb el Kike apresa de la Maria i l'Esteve. Aleshores no hi passaven dos cotxes i quan eventualment es trobaven dos vehicles, algun dels dos reculava fins algun dels racons ad hoc fets a les parets de pedra seca. M'he desviat cap a Cala Tirant, però finalment he decidit arribar-me fins a Binimel·là, on escric aquesta nota confortablement assegut a l’extrem de ponent del fons de la cala. De fet mai no m’hi havia aturat en aquesta platja, sempre de pas cap a Pregonda o cap als calons de la riba de llevant. Avui ja hi porto una estona llarga i dos banys generosos. És impressionant esguardar la gran badia des de l’aigua, envoltada de turons ondulats que proporcionen protecció del vent. He estat a un badall de grill de perdre'm l'emoció i, en els darrers moments, l'impuls a penes perceptible d'altres ocasions m'hi ha guiat com si em portés per l'orella.

- Ja era hora, ruc!, m'ha fet dir una veu interior, com si no fos jo.

I aleshores m'adono que avui és l'única vegada que he agafat la tovallola en tots els dies, com si de bon matí hagués estat previst allò de "fer platja". Aquestes imponderables coincidències em fan l'efecte de jugar a una mena de gran "fet i a amagar" global! Assegut sobre la tovallola contemplo al meu davant les minúscules cales i calons de la riba de llevant, lloc habitual en altres èpoques, on hi contemplo, les minúscules persones que han vingut a la platja en dissabte. Les observo des del meu lloc a la platja gran, al fons la badia i, a prop, la gent travessa, camí de Pregonda, sense aturar-se. Estic sol a la platja immensa i envoltat d’una bellesa salvatge i harmònica a la vegada. Un encant i un plaer que allargaré fins que em vingui gana de debò. 

He tornat a l’aigua  i després d’un peta m’he posat a escoltar música. El segon o tercer tema que sona és Feelin’Allright en la versió del grup Traffic. Recordo la versió que en va fer el grup al concert del grup al Pavelló del Joventut, a Badalona, l’any 1974. La Marta i jo sols, a la llotja presidencial, en els temps en què amb Dagoll-Dagom preparàvem el “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos”. La força del tema, l’empenta i la vitalitat de la joventut. El Mesías Salvaje de Ken Russell.

Tard, passades les quatre, he travessat la sorra gris rogenca i granelluda fins al restaurant de Binimel·là. Ara mateix estic esperant un estofat de sípia amb fèsols - pèsols a Menorca - mentre decideixo que avui tocarà acomiadar-me de la posta a Cavalleria. Per un moment m’ha semblat veure el Norbert passar entre les tanques. Mateix cabell rinxolat i negre, mateixes ulleres de sol negres i rodones, estil John Lennon... clar que ahir et vaig veure a tu, a Turqueta, estirada a la sorra amb un altre home, al lloc on solíem estirar-nos. I tornaves a tenir 30 anys. No erets tu, ho sé,  però els rínxols daurats, el morè vermellós de la pell i l’aire entre desvalgut i a l'hora decidit eren ben bé els teus. Duies un biquini blanc i jo t’observava de molt lluny. Com que no crec en fantasmes, ni llops, ni esperits, he pagat, m’he posat el capell i em dirigeixo cap a la moto.

He badat una bona estona a Sanitja i encara he pogut fer un bany de darrera hora a Cala Viola de Ponent. Les ombres s’allarguen i la llum taronja del crepuscle acarona la mola de Cavalleria. Cala Violant, d’aigües poc fondes i calmes, es troba en un dels paratges més tranquils de Menorca i encara avui em sobta no haver-m'hi trobat mai ningú. La llum em corprèn. Quina pau! 

Just abans de la posta, avui tapada per un núvol convectiu espectacular, ha sonat If, de Pink Floyd als auriculars. Sempre que escolto aquesta cançó penso en la Marta Llimona i aquells dies d'un setembre perdut en el temps que vam compartir. Tant amant de la vida i tant vivaç! Hi penso i em commou encara la teva desaparició, tant jove i de manera tant absurda. Hora dolça, llanço un petó a l'aire per fer-te arribar una mica de mi, avui.

Són prop de les nou i em trobo assegut davant una pantalla immensa a l’O.A.R. pendent de la pizza i del partit Barça-Sevilla que tot just comença. Quina satisfacció acabar el dia així. Quins magnífics dies darrers!