DARRERES ULLADES A LA COSTA SUD

NOTES DE VIATGE.
(19 D’OCTUBRE 2018)

Esmorzo com cada dia a la barra de Ses Persianes. Suc de taronja, ensaïmada de Can Diego i tallat, que tant l’Àngel com l’Andreu preparen al meu gust. Com cada dia, també, fullejo l'Última Hora i el Menorca, els diaris de l’illa, per familiaritzar-me amb el dia a dia, ja siguin problemes locals del transport escolar, l’enjardinament d’un nou espai a Maó, Alaior o Sant Lluís, o qualsevol article d’opinió sobre quin sigui el tema que em cridi l’atenció. Més enllà d’absorbir llocs extraordinaris que ofereix Menorca, hi ha la voluntat de formar part de la vida quotidiana, l'esforç d'intuir el privilegi de residir-hi per sentir-la també meva. En girar el full m’he topat amb un titular que m’ha fet molta il·lusió, sobretot pel significat de Karma que li vull donar, La noticia és que a Pilar Benejam, aquella professora del Costa i Llobera, ciutadellenca, que ens va animar a fer el viatge de final del curs 1966/67 a Menorca, la investiran filla il·lustre de Ciutadella. Ciutadella, la ciutat que em va enamorar a primera vista en aquell primer viatge, amb la que he passat d'adolescent a jove per madurar i de la qual m'acomiado en aquest darrer viatge. La notícia clou el cercle sincrètic on tot comença i acaba en un equilibri perfecte, doncs ho llegeixo a la Plaça d’Artrutx, on ens va deixar el cotxe de línia venint des de Maó. Felicitats ‘senyoreta’, i gràcies infinites per la Geografia i la Història que em vas fer estimar, per permetre'm descobrir la meva llengua més enllà del territori escapçat i del meu accent; i sobretot per regalar-nos el teu origen, Menorca.

Acabo de pixar entre unes mates, aturat al Camí de Son Vives i sento a la pell l’oreig del matí entre el brunzir d’algun insecte i les piulades juganeres de falciots que aletegen sobre els camps en busca de menjar. Enllà, prop d’alguna alqueria que tapa la vegetació, un ruc no para de bramar. M’aproxima als estius antics, quan mirava d’esbrinar el temps de què disposava fins l’hora de tornar a casa, només sabent com la llum tocava el paisatge. Qualsevol matí podia ser un món pletòric de possibilitats com és avui. Sento que podria sobreposar el paisatge sonor de les campanes de l’àngelus que anunciaven la rutina de pujar l’escala de casa, de mala gana, per arribar-me amb el càntir fins a la font del Quadres a buscar aigua o Cal Sagai i Cal Carbona, per portar gasosa i vi pel dinar. El corriol descuidat que s’obria pas entre els camps de fruiters i els recs dels horts fins a la riera, atapeït de bardissa, m’esgarrinxava les cames com ara els matolls d'aquests camps. 

He gaudit del camí a Turqueta després de fer la parada que no puc evitar fer quan passo per Sant Joan de Missa. Avui un núvol fosc corona la petita ermita. Sembla advertir que, malgrat la calor que encara aguanta estem a la segona quinzena d’octubre i tant l’atmosfera com la llum s’impregnen de tardor, com correspon. Comprovo els topants retinguts de la feixa del camí com si hi cerqués un rastre íntim de la meva presència anterior. He deixat dues pedres, l’una sobre l’altre, al lloc on Mossèn Garriga m’oferí la seva cantimplora amb gin, la primera vegada que entreveia Cala en Turqueta. Jo tenia catorze anys. 

He resseguit el Sender Litoral fins a la cala d’Es Talaier, amb calma i aturant-me per contemplar bona part de la costa sud doncs es reconeix bé des del far d’Artrutx fins al Cap de Ses Penyes, més enllà de Son Bou. Per l’interior, a la meva dreta, la Torre Saura m’ha acompanyat des de sobre el turó com ens acompanyava a en Kike i a mi. Era emocionant veure-la per primer cop després de deixar enrere la finca de Son Vecete, com si anunciés l’aventura. Ara quasi la tapen els pins i s’ha de saber què es busca per distingir-la. A Es Talaier no m‘hi he pogut banyar doncs una barrera de posidònia impedia el pas fins l’aigua. He restat una bona estona assegut a la sorra, fins a poder escoltar, si tancava els ulls, la veu ronca del Kike en la sorra solitària de sota els pins. Com han crescut! Deixàvem les Vespa a peu del camí, damunt les roques que baixen fins la sorra. L’entorn de la cala ha canviat, almenys per la banda de ponent que recordo sense tanta vegetació, més àrid i pedregós, fins un horitzó molt més llunyà. Cada cosa té el seu temps; l’illa es renova, jo em faig vell i potser em traeix la memòria.

Gaudeixo del moment, de l’encant del lloc durant una llarga estona, fins que m’arriba una veu provinent del camí, rere el bosquet que tanca la cala a la banda de llevant. Parla cridant, renyant algú tot i que no entenc el que diu. Em molesta perquè interromp la intimitat. Tot d'una sorgeix d'entre el boscam un homenet d'uns cinquanta anys que avança cap a mi travessant l’arena amb passes accelerades i insegures, creua pel meu darrera en direcció a l’altra banda de la platja. Ni m’ha vist. De fet no ha vist res. Ha irromput en l’enorme bellesa per trencar la tranquil·litat que l’envolta. La irritació és a causa del preu d’uns pantalons que no està disposat a pagar. Finalment desapareix en direcció a Son Saura amb el so irritant de la seva veu esbufegant per atrapar-lo. Em pregunto quin sentit li deu donar a venir a un lloc privilegiat com es Talaier per centrar-se en el preu de qualsevol cosa. Després d'ell, les onades empipades baten les roques formant salts d’espuma, el crit del xoriguer, de tant en tant torna a alçar-se per damunt els arbres. La mica de vent continua remugant en creuar el bosquet de pins, el so que emparenta tothom que vivim del Mediterrani. Encara parla per telèfon quan l'entreveig, lluny, seguint la costa. Per sort el mar tapa la seva veu.

Si sóc el món que creo amb la mirada, aquest només existeix quan m'hi trobo, com el gat de Schrödinger, . ‘Com puc guiar algú si no sé cap on vaig’, canta Lennon. Els errors ja no tenen remei. Només les confusions. Aquests blaus, verds i el rosat de la sorra em recorden que no m’he de penedir. Compartir la solitud?. En tot cas l'eterna qüestió. La d’un rodamon sedentari.