SOTA EL SILENCI D’UN DIA RÚFOL

NOTES DE VIATGE. (18 D’OCTUBRE 2018)

Son les 7 del matí i plou de manera pausada a Ciutadella. És pluja d’hivern que, sense l’acció del vent, cau silenciosa i aplomada. Observo els carrers buits del voltant de la Plaça Artrutx, tots banyats i m’enamoro una vegada més del secret de Ciutadella. Potser la meva constància vers aquesta plaça és com si hi hagués perdut alguna cosa i, una vegada i una altra, hi retorno amb l'esperança de retrobar-la al cap dels anys. Miro cap al Carrer de Sant Joan, amb la casa d’en Víctor on la Rosa i jo amb el seu fill David, passàrem la setmana santa del 79. Em fascina l’esplendor recollit de Ciutadella tal i com deu sobreviure a l’hivern i se me’n renoven les ànsies d'habitar-lo, de sentir el fred ferir-me i la humitat entumint els ossos ...  o potser només és que lamento com em trobaré massa aviat al vaixell en direcció a Barcelona, quan ja tot haurà acabat. Prop de les 9 ha escampat transitòriament tal i com indiquen els radars. Com que sembla que aguantarà fins a la tarda, decideixo arriscar-me - qui no s'arrisca, no pisca - i anar-me’n cap a la Vall. A ben segur que amb la pluja restarà solitària i podrà ser només per a mi. 

M’aturo al bell mig d’una prada humida i seductora que desprèn l'olor del fenc i em sento en lloc segur sota núvols amenaçadors, despullat de tot lligam . Respiro fons, amb l'ànsia irresistible de cridar a ple pulmó; i crido a la immensitat il·limitada del paisatge, on l’eco de la meva veu esdevé testimoni del meu desig inefable de formar-ne part. Però el neguit no s’esvaeix, conscient que els minuts avancen insensibles cap el moment de la partida. Amb tot, un vel ancestral m'ancora a la terra i a aquesta mica de vent, com si pogués retenir-los per sempre. 

[...]  I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles. [...]

(Aiguamarina - Josep Maria de Segarra)

Em sembla que va ser l’Àngel que em va explicar que tot aquest entorn majestuós de La Vall, l’havia comprat un tal Adell, si no estàvem confosos, amo de Desigual. Sembla que les finques i conreus els fa tirar tal i com ho feien, conservant el cultiu de blat, l’ordi o el moresc. També la cura de formatges de vaca, d’ovella i de cabra. Fins i tot sembla que s’ha recuperat bona part de l’horta. Espero que el lloc es preservi, doncs la pressió per construir-hi deu existir i la temptació d’uns guanys, a ben segur que mil-milionaris, segur que és molt forta.

Creuo les platges d’Es Tancat, avui completament solitàries. Despullat de tot lligam, gotes fines despreses de les boires em refresquen la cara i s'arrapen a la pell com bocins de la solitud que només un mar d'hivern pot oferir. Les gavines s’aparten mandroses davant les meves passes, alguna emprèn un vol curt i demenjat per aturar-se uns metres més enllà. Quanta bellesa! Voldria romandre aquí el temps que dura una eternitat, tot essencial, sense res superflu. M'aclame a tu, Ovidi i al secret que compartim amb en Joan Baixes: ‘Ones que venen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Quan creus que tens, tot s’esmuny’.

En tornar cap a Ciutadella recorro el camí de Cala Morell on fa tres dies han començat les obres per a desdoblar-lo. No m'he creuat cap vehicle en els set o vuit quilòmetres que hi ha entre Ciutadella i Algaiarens ni a l'anada ni a la tornada. Això sí, un semàfor solitari vetlla pels accidents enmig del no res. Espero pacient els 180 segons que es van descomptant en una pantalla de leds. Per sort, a l'mp3 puc escoltar You Can't Do That, una divertida versió del tema dels Beatles a càrrec de Harry Nilson.

You Can't Do That - Harry Nilsson.mp3

He tornat aviat a Ses Persianes i aprofito per divagar i fer algunes fotografies més d’aquest dia rúfol a Ciutadella, seductora com una amant encara encoixinada sota els llençols. Si el dia segueix plujós, faré una mica el gos. Dinaré un entrepà a Ses Persianes mateix i aniré a passar la tarda llegint en algun lloc prop del mar. Si escampa de cara al vespre, no descarto fer un Hogar del Pollo per sopar. A una setmana de partir em ve de gust un dia de no fer res.. Encara no he passat ni un dia sense algun fet remarcable que no m'hagi sotraguejat.

Tal dit, tal fet. Després de passar bona part de la tarda llegint a la terrassa del Tritón, al port, m’he assegut en una de les quatre taules parades al carrer de l’Hogar del Pollo. Estava gaudint d’un plat de faves amb un got de turbio, quan un home d’aspecte estranger m’ha demanat per signes si podia seure a la meva taula doncs les altres estaven ocupades. Cap problema. Quan he demanat una segona ració de turbio, servit en la tassa de ceràmica característica, s’ha interessat pel que bevia i n’ha demanat una per a ell. Això ha fet arrencar la conversa. Era de Zurich i ens hem entès, jo en el meu anglès d'indi arapahoe, per parlar d’això i d’allò, de Menorca i del món; també de política i quan m’ha preguntat si era de Menorca, en respondre-li jo que era de Barcelona la cosa ha anat més o menys així.

- Catalan?

- Yes I’m a Catalan.

- From the Catalan Republic?, ha dit somrient amb el que m’ha semblat una certa complicitat.

- From the Catalan Repúblic. Yes.

Aleshores ha començat un munt de preguntes, algunes molt concretes, demostrant un coneixement prou correcte de la qüestió. Amb el meu anglès de circumstàncies i de manera tant desordenada com les preguntes que deixava anar, li he fet cinc cèntims d’història. Els comptats, l'expansió, la confederació  amb els Regnes de Mallorques i de València, la corona catalano-aragonesa, la falsa “federació” amb Castella, les diferents temptatives d’assimilació, les 12 propostes catalanes de resoldre l’encaix del país dins el nou estat al llarg dels segles... Els bombardejos sobre  Barcelona, la repressió endèmica contra els representants del Principat, les Illes, el País Valencià, com a resposta de Castella. També el trencament del pacte constitucional que va significar la sentència del Constitucional, el2009. Ell s’anava posant les mans al cap quan li recordava els dos milions de persones al carrer durant sis o set anys, les contínues demandes per fer un referèndum o per trobar una resposta política a l’aspiració de tanta gent. Ell mateix ha reconegut la resposta a l’1 d’octubre, "la brutalitat com a conseqüència lògica d’un estat violent" i es feia creus de fins a quin punt anava d’errat en creure que Espanya havia deixat enrere el seu secular "toc autoritari". Ho segueix per la premsa suïssa, que en gran mesura es mostra "comprensiva amb l’independentisme i crítica amb la presó i l’exili dels representants catalans". Curiosament ha presidit la conversa un grafit de l’Estrella de la Mort, de Star Wars. (L'endemà, quan la vaig voler fotografiar de prop, havia desaparegut...)

Amb els cafès i els gins hem anat desvelant professions, aficions... s’ha presentat com a dibuixant en una revista prestigiosa de Suïssa i en confesar-li que jo m’havia dedicat al teatre ha esclafit a riure en comprovar que "jo també era un artista"’, ha dit. Hem parlat de Robert Crumb, el dibuixant americà de finals dels 60’s, de la seva relació amb el bar de sa Gavina de na Consol, de Shakespeare, de Leonard Cohen, d’Einstein, de la màgia només "demostrable a partir de la ciència o bé de l’art"… Més tard ha vingut la que suposo que és la seva parella i hem anat a fer un cafè a s’Imperi. Mentre miràvem el port des de la barana de la plaça des Born ha fet una definició de Menorca que li he comprat en el mateix instant en què ha afirmat que "és un lloc on sempre sembla que s'hi amaga més del que se’t mostra o se’t permet veure, com la percepció d’alguna mena de transcendència". A l’hora d’acomiadar-nos doncs parteixen demà, m’ha regalat un dels seus llapis de dibuix. M’he excusat per no tenir res a mà per regalar-los. Un tipus important, diria jo. Un amic seu és el fotògraf oficial del Dalai-Lama. També havia sigut amic d’Astrid Kirchherr, la fotògrafa dels Beatles a Hamburg que va inspirar el seu caracteristic pentinat dels primers temps i novia d’Stuart Sutcliffe, l'amic de Lennon que aleshores tocava el baix al grup. Li he comentat la meva trobada a Barcelona amb Tony Sheridan, amb qui els de Liverpool van enregistrar en la seva estada a Hamburg el famós single  "My Bonnie" que els donà a conèixer. “Amics comuns”, ha dit i tots dos hem esclafit a riure. No sé com explicar-m'ho. Algú ha aparegut des d'un món estranyament proper al meu i m'ha permès créixer precisament en el moment en què em sentia empetitir. És cert i constatable que a Menorca tot és possible si et mantens obert a la seva impenetrable manera d'acollir-te. He pensat una vegada més en el "aquesta illa t'acull, Quico", de na Consol.

Acaben de marxar i jo he restat a la barana de la Plaça des Born, rumiant com aquesta illa, a vegades esquerpa, és capaç d'oferir-te sobtadament un dels dies més intensos que recordo a Ciutadella. Me'n sento habitant just quan he de partir i em poso a escriure les notes, la mirada perduda en la negror del port que em convoca. Els darrers dies vaig més enllà de perdre’m pels camins i em sento del tot alliberat, sense destí ni obligacions que m’estirin cap a una o altra banda. Efectivament, Lennon, un dels "amics comuns", afirma que la vida és allò que passa mentre estem ocupats fent plans per viure-la. Caminar per Menorca m'ha permès deslliurar-me de no sé ben bé quins plans per a més endavant, que és el seu lloc natural. O hauria de ser-ho. Espurnes intermitents de llibertat s'han fos amb instants, somnis, conjures d'amor i pèrdues, difuminades en els marges de la realitat. O almenys jo no he sabut passar d’aquí. Guillermo Brown, John Lennon, Woody Allen, William Shakespeare. No tenir por del desconegut significa anar al davant de tot. La meva curiositat ha fet la resta. Menorca com a refugi on fantasia i realitat se superposen entre els amagatalls de la seva pell.

Absorbeixo delitós l’aire humit i ple de vida que prové del port. El silenci cau pesadament per entre els racons de la plaça des Born i m’abraça com només ho pot fer qui estima de debò, dolçament. Torno cap a casa - a casa! - pels foscs testimonis empedrats dels carrers solitaris dels Sants, mans a les butxaques m'omplo els narius de nit abans de retirar-me a veure-hi clar, com deia en J.V. Foix.