NOTES DE VIATGE. (25 DE MAIG 2016)

Ahir va ser un dia dur pels meus genolls i el dolor m'ha obligat a replantejar-me la travessa pel Nord de l’illa eliminant, de moment, les rutes que em semblen més complicades. Els trams de Binimel·là als Alocs i a Pilar, com que ho conec de fa uns anys, els evitaré ja que és una ruta dura. M’he quedat doncs a les portes de fer el tram de Favàritx a s'Arenal d’en Castell. Vist el pa que s'hi dóna, un cop hagi reposat un parell de dies a Ses Persianes recomençaré pel Sud, on probablement em trobaré amb trams menys durs.

Demà, fresc i amb un carregament de Paracetamol i cremes antiinflamatòries a la motxilla, aniré amb bus fins a Son Xoriguer per estalviar-me la part més edificada. Amb tot, la injecció de moral que ha significat Ciutadella i el retrobament amb en Joan, l’Angel i l’Andreu de Ses Persianes m’han omplert de coratge. Ses Persianes es manté com el local on segueixen servint taronjades naturals a l’hora d’esmorzar i permetent que compri l’ensaïmada diària a Ca’n Diego, el forn de pa del davant.

La llum de primera hora a Ciutadella conserva el perfum de frescor que em va impressionar el primer matí a la casa on llogàvem una habitació amb en Norbert i en Kike, al carrer de Sant Rafael 4. Vaig obrir les persianes de l'única finestra abocada al carreró que mena a ses Escales i des de baixamar arribava una frescor humida que ara em retorna als anys d’infantesa, a Sant Pere, quan les veïnes de bon matí i galleda en mà, escombraven i regaven la seva part de carrer. Acluco les parpelles i em sembla sentir les veus animades de la Lola, l’Angeleta, la Loreto o la dona de cal Carreter que es barregen amb les teulades, terrats i petites eixides que s’obrien pas entre els carrers estrets de Ciutadella, aquell dia des de la finestra.

He passejat pels carrers vells de Ciutadella, els que tanca sa Contramurada, estrets i blancs, lluminosos, on les escasses persones que em creuo em tornen el bon dia. Aquesta familiaritat reforça el meu sentiment de pertinença, doncs aleshores és que sóc menorquí; i ho sóc perquè m'ho reconeixen en saludar-me. He aprofitat per fer bugada. En aquest cas sí que ha estat còmode trobar un d’aquests espais on pots disposar de rentadores i assecadores per pocs euros. A punt i amb tota la roba neta de nou! M’he arribat tot passejant fins a sa Caleta i m'he aturat a la terrassa on vàrem compartir una tarda de domino amb la Rosa, en Ramón del Bar Almirall i la Marta. El tram fins la torre de Sant Nicolau, avui passeig Marítim, era un descampat que partia de ponent del carrer Degollador. A la tarda hi he tornat per veure la posta darrere sa Farola. Ara està ben urbanitzat i resulta agradable deixar-s’hi portar passejant vers s’horabaixa i aturar-se a fer un gin en qualsevol terrassa amb la vista perduda al mar. De fet és el primer gin a Ciutadella d’enguany. Aixeco el got en direcció al sol del crepuscle i brindo per un munt de persones que m’han acompanyat en altres postes des de la Torre de Sant Nicolau. M’agradaria trobar la manera de recordar tots els moments i no oblidar-me de ningú. La posta, lentament engoleix, l’un darrere l’altre, el blanc, el groc, l’ambre, el taronja, el vermell i finalment el violeta. Penso en determinades parts del món on diuen que, en el moment de desaparèixer el darrer raig de llum darrere l'horitzó i per un o dos segons, es pot veure un color verd intens. La quietud que envolta el moment a Ciutadella fa els records més propers i el gin facilita que l’emoció aflori. No sé fins a quin punt aquest viatge pot esdevenir una mena de recerca de temps passats, però el contrast entre la claror intensa del capvespre i l'ombra que s’allarga en l'empedrat callat dels carrers, m’estira cap a antigues complicitats. A Ciutadella, arraulits entre les ombres creixents de la nit, certament s’hi amaguen bona part dels meus afectes.