TRAM 10: DE PUNTA NATI A CIUTADELLA

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença a pocs metres del far de punta Nati, i el terreny, tot i ser molt rocallós, és generalment pla. El sender va vorejant el penya-segat marí durant uns 5 km fins a trobar el pont d’en Gil, just després de passar una depuradora. A partir d’aquest punt ens queden 5 km més d’asfalt per acabar l’etapa. Primer travessarem la urbanització de Calespiques fins a arribar a cala en Blanes. Aquesta petita platja ens ofereix l’ombra d’un palmerar amb taules de pícnic ideals per fer una aturada i refrescar-nos. Un passeig marítim amb carril bici ens acostarà a Ciutadella, tot passant pel far de Sa Farola. L’etapa acaba a l’alçada del port vell de la ciutat.

Distància: 10,5 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls la podem dividir en dos trams ben diferenciats. El primer tram, entre punta Nati i el pont d’en Gil, transcorre pel que es coneix com la Menorca seca, caracteritzada per l’escassa vegetació i les interminables fileres de paret seca interrompudes per les nombroses barraques de bestiar o ponts de bens, on els ramats es refugien de les inclemències del temps. És un paisatge modelat pel vent de tramuntana on trobem una interessant concentració de taperera, planta molt apreciada a l’illa pel consum de la tàpera. La fotogènica formació rocosa del pont d’en Gil ens marca l’inici del segon tram, que transcorre íntegrament per asfalt fins a arribar a Ciutadella, el final de l’etapa.

NO T’HO PERDIS

• Far de punta Nati: Consta de dos edificis de maçoneria rectangulars i independents, i d’una torre de 19 m d’alçada de planta hexagonal. El far es troba a 42 m sobre el nivell del mar. Està ubicat en un dels millors punts de Menorca per veure la posta de sol. Més informació del far de punta Nati i els fars de Menorca.

• Pont d’en Gil: Espectacular pont de roca natural format pels embats dels temporals marins.

• Ciutadella: Val la pena passejar pel port vell i fer una visita a fons pels carrers i edificis del casc antic de la ciutat per conèixer el seu atractiu patrimoni històric i cultural.

Noms de llocs: Cala Be, Coves de Salamó, Punta Espardina, Coves des Tabac, Bufador de Son Salamó, Na Cucó, Cap de sa Paret, Na Bony, Pou de sa Marina, Canaló des Pou, Punta Esquitxador, Racó de s’Amarador, Puig de sa Ruda, sa Falconera, Pou de sa Cigonya, Cala de sa Cigonya, Punta i Cala Escopetar, Pesquera de l’Amo, Punta des Pont d’en Gil, es Llebeixats, Es Bancalot, Cales Piques, Torrent i Cala en Blanes, Punta de na Mari, Pesquera de Mestre Sebastià, sa Guitarra, Cova de sa Cala, Punta i Cala des Frares, Cala en Busquets, 

NOTES DE VIATGE. (03 D’OCTUBRE 2018): ACOLLIDA

Tramuntana. Una munt d’escumes blanques es desplacen tot accentuant el blau del mar fins l’horitzó. Al meu darrera pedra a tot arreu, fins on m’arriba la vista. Parets de pedra seca, terra sota els peus, roca de formes punxegudes o bé polides que dificulten la marxa i fan parar l’atenció a cada pas. Si vull embadalir-me amb el paisatge he d’aturar-me per no prendre mal. M’agrada impregnar-me de present fugint de la urgència i allunyant-me de l’objectiu final. Arribaré quan arribi.

He deixat el trasto a l’aparcament de Punta Nati on dormirà avui. Demà aniré amb bus fins a La Vall i completaré el tram per Cala Morell fins tornar a Punta Nati on recuperaré l’scooter. Bé, confio que hi serà perquè com m’acostuma a passar a Menorca m’he deixat les claus al contacte o a la maleta del casc. Ja he recorregut massa distància per tornar enrere. Confiaré una vegada més en la sentència de na Consol: “Quico, aquesta illa t’acull”. Estic convençut que ho trobaré tot tal i com ho he deixat, tot i que hi ha massa gent al bosc i el bosc se’ns fa petit, com canta l’Albert Pla, i per tant corro més risc .

M’aturo constantment a fruir del paisatge pedregós, despullat a primera vista i no obstant tant acollidor com una abraçada. Amb dificultat arribo a distingir els murs de pedra seca dels terrenys que divideixen en una geometria irregular de línies rectes, doncs comparteixen idèntics tons grisos i rovellats. És i simplement jugo a comparar-m’hi, jo, que només hi estic de passada. Faig un esforç interior per formar-ne part, per absorbir-ne la grandiositat, però no aconsegueixo més  que constatar la brevetat.  Malgrat tot, hi hauré estat ja per sempre, més enllà de les petjades confiades a l’atzar. Em sotmeto a l’evidència i estableixo nous vincles amb sa meva roqueta.

En tot el recorregut en cap moment he deixat de veure caminants al meu davant o al meu darrera. Val a dir que és un terreny pla i la vista arriba fins a l’horitzó, però no deixa de ser un símptoma que no em plau gaire. Espero que sigui a causa de la proximitat amb Ciutadella i que el tram és pràcticament un passeig. A veure amb què em trobo els propers dies.

Estic desentrenat i fora de forma, això està clar. He fet bé de començar avui i demà per dos trams senzills que em posin una mica a to, doncs la costa de Tramuntana és més dura que la de Migjorn i pràcticament tots els trams que em queden per completar la volta a l’Illa són de la costa Nord. Volia travessar les urbanitzacions de Cales Piques i Cala en Blanes per arribar a Ciutadella des del darrere de Sa Farola tot resseguint el pel penya-segat. M’hauria agradat passar per on el Norbert i jo vam cruspir-nos una síndria cadascun per dinar sense poder parar de riure. Però així que he posat els peus a l’asfalt de Cales Piques, poc després del Pont d’en Gil, m’he adonat del xup-xup als peus i he desitjat una parada del bus amb tota la força mental de què he sigut capaç. Els meus precs han estat atesos, doncs quan he divisat la parada al final d’un carrer i m’hi apropava arrossegant els peus, pam! Ha arribat un bus que fins i tot ha esperat que arribés per portar-me fins a la Plaça dels Pins, al costat de casa. Menorca, que em guarda.

He fet cap fins l’Oar, una espècie de bar casino de la Penya Barcelonista de Ciutadella i després d’apaivagar la set amb una cervesa fresca he devorat una tapa de pollastre al curri que m’ha semblat la novena meravella del món. Abans de fer la migdiada a Ses Persianes m’he deixat caure pel bar a fer el tallat i saludar l’Àngel. Collons, com m’estimo aquest lloc i aquesta gent! Em fan sentir com a casa o millor, la veritat.

M’acabo de despertar i m’arribaré fins a Son Bou Nou a trobar-me amb la Susanne, una amiga alemanya des que ens vam conèixer el 86 quan amb el Kike i el Tito ens vam deixar caure a Cala Galdana. Ha coincidit que ha vingut a passar uns dies amb la seva filla i ens ha vingut molt de gust retrobar-nos, precisament a Ciutadella.

Bé, em trobo aturat al bell mig d’un camí que no coneixia entre Son Bou Nou i Son Travi Vell, la moto parada enmig del camí en l’ hora que la tarda anuncia una vesprada de tons suaus immers en el silenci menorquí. És el moment i faig un parell de pipades del peta que m’espera des de la nit passada, ja no sé si d’ahir, d’avui o de quan. Miro d’organitzar les idees i la sola idea em fa somriure. Reflexiono: amb la Susanne i amb l’Anna, el febrer passat, va quedar clar que la Susanne llogava unes habitacions a Son Bou Nou, casa d’agroturisme que l’Anna n’és co-propietària. Fa tres dies vaig rebre un correu de la Susanne on m'informava que ja es trobava a Menorca i que esperava veure’m quan jo hi arribés de Mallorca. Fins aquí tot correcte. Doncs resulta que a Son Bou Nou - per cert una casa de pagès preciosa que es troba cap a la banda de Son Xoriguer i Son Cabrises - la germana de l’Anna, s’ha sorprès que li preguntés per la Susanne que aquest any no ha llogat la casa, diu. Com que no entenc res i la tarda es presenta magnifica decideixo anar a veure la posta des de la Torre de San Nicolau, a Ciutadella, i després … doncs ja es veurà.

Just en arribar a Ciutadella m’ha trucat la Susanne. Es veu que la germana de l’Anna ha trucat l’Anna, aquesta a la Susanne que m’ha trucat a mi i ja estava al cas de la meva visita a Son Saura Nou. Sort que estic aquí per desconnectar! Hem quedat per trucar-nos demà quan jo arribi de fer els trams entre Algaiarens i Punta Nati.

Un dels moments en què Ciutadella més em sedueix és quan mira altiva les llums daurades del crepuscle sota un firmament encara blau que malda per no desaparèixer en la negror de la nit. Deuen ser dies sencers, sumades les hores, els que he passat en aquestes roques que rodegen el Castell  de San Nicolau, la torre on conflueixen el Passeig Marítim, el Camí de Baix que voreja el moll de migjorn del port, cap a es Pla i el Passeig de Sant Nicolau que arriba des de la Plaça des Pins i la des Born. És un indret perfectament orientat a ponent i encarat a Sa Farola - el petit far a l’altra banda de la bocana del port -, on n’hi he contemplat tantes de postes! El sol rere l’edifici del far a l’estiu o bé amagant-se darrera la Serra de Tramuntana, a la propera Mallorca, a la tardor. Amb la Rosa, en Ramon del Bar Almirall i la Marta, la seva parella, vam presenciar junts el meu primer capvespre, a l’estiu. Després en van venir amb en Norbert, el Kike - la gent del grup de teatre el Mentider en aquella gira fantàstica -, amb l’Antonio i l’Anna o amb la Marta. I la majoria de vegades sol, doncs és el lloc més a mà des de Ciutadella i en cada estada hi solc venir quatre o cinc vegades.

Cada vegada que hi torno és com si em retrobés amb ’essència d’alguna cosa que se m’escapa. No sé què té aquest lloc que m’atrau sobre manera. El conjunt de la posta , el far, i el bramul ronc de les ones batent les cavitats de les roques formen una màgia que predisposa al recolliment. També el nom de Sa Farola m’agrada, trobo que li atorga un punt d’humor. A l’estiu les orenetes omplen l’espectacle d’esgarips, mentre que ara, a la tardor, algun tord o alguna gavina travessen amb parsimònia l’aire transparent. I poca cosa més a fer que observar com passa el temps, que sembla suspès. Just després que el sol s’hagi amagat em venç aquell avorriment que cerco i torno passejant pel camí de baix cap el port, pletòric d’aquest primer dia a Menorca i satisfet pel retorn a cada forma, cada llum, cada so i cada olor. Agraït per l’acollida, em submergeixo en la familiaritat dels carrers amics de la Ciutadella vella, per on decideixo perdre’m una vegada més.