CAMINS DELS HORTS
Noms de llocs: San
Nicolau, Binisalord, Sant Sebastià, Ses Truqueries, Camí de ses Vinyes, Camí de
Son Salomó, Hort de’n Esquella, Torrents dels Horts, Son Salvador, Camí de
Punta Nati, Torre Nova d’en Lozano, Torre Vella d’en Lozano, Son Triall, Son Fe
Vell, Torrent dels Horts, Son Salvador, Camí de Son Escudero, Son Mascaró, Son
Bernardí, Son Escudero, Son Fe d’en Begur, Hort d’en Benet, Ses Retxilleres,
Hort d’en Saurina, Camí de ses
Capelletes, Binillumaní, Camí de Son Angladó, Hort de ses Magranes, Santa Rita,
Son Cavallo, Camí de Sant Ignasi.
Tinc mandra i el temps
no acompanya. Posposaré el programa previst per avui per a demà, dilluns. El
dia és humit, no bufa el vent, però una espècie de calma tensa ho omple tot d’aquell
gris cru amb què es vesteixen els dies a l’hivern. Faré doncs una cosa que des
que vaig establir Ciutadella com a lloc d’estada a l’Illa he volgut fer i
que sempre he anat deixant per més endavant. Vull perdre’m pels vells camins
que conflueixen al nord de Ciutadella entre horts i petites propietats. Al
capdavall també tenia previst fer-ho un dia o altre. Si més tard s’aclareix una
mica miraré d’agafar el bus de les 12:30 fins a l’Arenal d’en Castell per fer
el tram fins a Fornells i tornar des d’allí també en el bus. Atès que Ses Persianes tanca el bar els diumenges, des de la
finestra de l’habitació i tot fruint d’una formatjada de carn amb pèsols, contemplo distret un núvol llunyà que descarrega aigua
cap al Sud. M’encanta reconeixer el pessic de
sobrassada.
Al final m’he quedat
pels voltants de Ciutadella; els núvols tenien tan mala pinta que
repartien ruixats breus aquí i allà i jo, per sort, l'he anat torejant… de moment.
M’he arribat fins a Son Salomó pel camí de Punta Nati aventurant-me pels estrets
viaranys que em podien portar a algun lloc. Tocant a la Ronda de circumval·lació,
m’he endinsat pels camins de Retxilleres, pel de Capelletes, el Paratge
Magranyes, he passat per s’Hort de Ses Magranes… Estranyament conservats, presenten
aquell aspecte atrotinat per la pàtina
del temps i la gran bellesa que desprenen els llocs i propietats on es nota que s’hi
feineja amb continuïtat. Quan he vist la pluja massa a prop, he creuat la ronda
fins al Bananas per fer un beure. De fet l’he acompanyat amb un pastís de carn
fet a l’anglesa, amb capes de pasta de full i una crema de formatge
lleugerament espumosa, que m’ha deixat més que satisfet.
Quan tornava en direcció a la
Ronda a la recerca d’algun camí perdut, m’ha cridat l’atenció un corriol
amagat i discret - no m’està permès informar d’on partia- i en seguir-lo a peu se m’ha anat desvetllant al meu davant un món vell, nou per a mi i diferent, a
tocar de Ciutadella mateix. Els primers metres semblaven dur a una edificació
enmig de pins i palmeres; un casalot característic del camp menorquí, amb doble
porxada a la planta baixa i al primer pis, flanquejat per dues palmeres enormes. M’esforço per imaginar l’efecte de la llum que es projecti en les
estàncies, totes amb eixida als porxos. He somiat tantes
vegades una casa similar i l’he situat a tants
llocs! Senyorejant una cala, entre els camins deserts de
l’interior, a La Vall… En el rastre dels colors gastats preserva el punt exacte de romanticisme, i l’estat general de decadència sembla l'empremta d’antics esplendors, en l'estil de les novel·les de i relats de Llorenç Villalonga.
Quan em disposo
a fer una foto que pugui copsar la part davantera de l'edifici, un gat blanc sorgit de no sé on s’asseu al davant de l’entrada. Em
queda clar qui és l’amo de la casa i, quan em disposo a marxar,la bestiola se m’hapropa tot refregat -se entre els meus turmells i, girant-se per comprovar si el
seguia, s’ha encaminat cap els darreres de la casa fins arribar a un camí estret que
s’enfonsa en el Canal dels Horts, on m’ha abandonat tots desapareixent entre els
murs de pedra seca. Encaro la bombolla de frondositat grisa formada per una gran quantitat
d’alzines i on contrasta amb el verd viu de
l’herba i la molsa humides que la rosada fa brillar. M’endinso en el torrent
entre murs de pedra fets encara a l'antiga i les tanques de fusta d'ullastre que guarden petits horts, un parell o
tres de feixes llaurades amb aixada i alguns camps amb mitja dotzena de fruiters. Arribo a un
camp de carbasses amb molts exemplars posats a assecar damunt els murs.
Hi respiro a fons la fragància del mon reconegut i enyorat del camp; del
treball al camp entre olors de fang barrejat amb el de fems d’algun cavall que no
veig i el perfum melos de fruits que comencen a podrir-se. M’aturo davant
d’una petita alqueria al fons del torrent, envoltada de verd i pel cant dels
ocells que donen a l’indret l’aparença d’estar
a anys llum del centre de Ciutadella que no es troba a més de tres o quatre-cents metres.
Em saluda un home que
surt de la casa. És l’Aitor, un xicot fornit que passa de la trentena, basc. Té
llogada per molt pocs diners la mica de
masoveria al propietari de la casa del gat blanc - que tant m’ha atret i que m’ha
acabat portant fins aquí - amb l’acord que l’Aitor reconstruiria la petita
alqueria i es faria càrrec dels conreus. Així que la mica de terra que envolta la
casa combina encara un cert aspecte d’abandó amb proliferació d’esbarzers i bardissa entre
restes de murs amb zones cultivades i amb els murs refets que li retornen
la vida. L’ajuda un pagès amic de l’amo que en sap molt, segons explica l’Aitor.
Està aconseguint recuperar un lloc acollidor i idíl·lic, quasi autosuficient, a
deu minuts a peu del cor de Ciutadella. M’ha deixat fer la fotografia de la
casa a canvi que no desveli ni el lloc on es troba ni com arribar-hi, doncs no
voldria que alguna fotografia penjada a les xarxes servís per guiar cap al seu amagatall tant reservat,
a turistes àvids de tipisme, que acabarien amb la seva tranquil·litat. Em
fa pensar en els dissidents amagats al bosc per aprendre's de memòria els
llibres que han aconseguit salvar de la crema, al final de la pel·lícula
Fahrenheit 451, preparant-se per transmetre el coneixement al futur. En
particular em fa pensar en un vespre quan, deprimit vaig aparèixer pel Puntal,
un bar musical que hi havia al Torrent de l’Olla. A la barra hi havia el Tito, el
flautista, a qui devia comentar el meu estat de baixa forma anímica perquè
recordo la sentència que em va clavar:
- Ànims, Quico. Sempre
hi ha algú en algun lloc que prepara… que hi fa un Fahrenheit 451!
Sembla confirmar-se,
doncs. Quins d'entre els nosaltres seran els que retornaran el nom a cada cosa?
He compartit un peta amb l’Aitor mentre xerràvem de Menorca, de com era l’illa
en l’època en què ell va arribar-hi, fa uns quinze anys, i de les diverses etapes en què he conegut Menorca al cap dels anys. Constato que, com moltes
de les persones conegudes meves que viuen a Menorca, és molt conscient
d’on es troba i de què és el que no poden permetre’s de perdre. Ens hem
acomiadat amb afecte i, a contracor; m’he acomiadat també de l'indret bonic i
acollidor, agraint a Menorca l’oportunitat de permetre'm tastar-lo. En el meu pensament s'hi ha format la
imatge del gat blanc, talment un déu grec de l'illa disfressat per guiar l’heroi, cap el seu destí humit i acollidor. S'han barrejat el fat i l'acollida que sempre acabo mereixent de sa meva roqueta. I avui l'he estimada més que mai.
He tornat cap a
Ciutadella, voltant per Ses Truqueries i entrant des del Nord, pel camí de Sa Farola, per Dalt es Penyals. Estic esperant una pizza a l’OAR i sembla que el dia
aguanta, de moment, tot i que en venir des de Ses Persianes he hagut de córrer
per no mullar-me. Per cert, l’Àngel, l’amo de Ses Persianes, en comentar-li que
vaig fotografiar les quadres del seu germà Biel al camí de Son Vicent, m’ha
explicat que seguint-lo i deixant enrere la carretera d’Artrutx, el camí torna
a Ciutadella per l’interior. Sembla una bona opció per després de la
migdiada.
CAMÍ DE S’HORT DE SES TARONGES
Encabat de dinar he
posat la moto en marxa sense un objectiu clar. El cel seguia amb aparença
d’inestabilitat i he decidit, mapa en mà, anar a trobar el camí que
m’ha comentat n’Àngel. M’adono sobre el mapa que es tracta d’un camí que jo
sempre havia mig intuït. Als anys vuitanta, amb en Kike, dedicàvem una
bona part del temps a descobrir nous camins que ens portessin a qui sap quina nova
meravella. Penso una vegada més en l’esperit de "Guillermo el travieso" vagarejant i descobrint indrets que ens
resultaven nous, com el camí de Binigaus Vell, ara tancat, el camí que
travessava el lloc de Mallauí per arribar fins la caleta d’Es Talaier, en
aquella època pràcticament desconeguda pels de fora de l’illa... també el bosc
i el camí que passen per Sa Teulera abans de baixar cap a Cala
Escorxada i Fustam, a mig camí de Trebalúger... Clar que acumulàvem fracassos i
sovint ens trobàvem amb el final d’algun camí tancat o amb el cadenat posat; també ens trobàvem amb camins que desembocaven després d’un llarg recorregut en camps
llaurats o que es perdien entre murs de pedra amagats sota els esbarzers. Però
quasi sempre era suficient la recompensa malgrat no arribar a cap indret
concret. Em vaig acostumar a moure’m per l’illa cercant camins solitaris, amb els
ulls oberts i a la recerca de noves rutes que m’estalviessin carreteres o
camins massa transitats. I al final del dia recrear-me amb la consulta als
mapes dels noms dels indrets on havia estat, adquirint així la familiaritat amb
els topants de l’illa que és, al capdavall, el que marca la meva relació amb
Menorca i el meu particular sentiment de pertinença. Mai no havia trobat la
manera de “saltar” de la carretera d’Artrutx i Son Xoriguer fins al camí
de Son Saura que baixa de Ciutadella per Son Vivó. Doncs bé, seguint el
Camí de Travessera de Son Vicents (També de Son Marc) he anat a parar al camí
de Son Teri Vell, que és el que conflueix amb el de Son Saura, just davant
l’avinguda arbrada que mena fins a la casa que posa el nom al lloc. De fet la setmana passada n’havia
fet una part d’aquest camí sense saber-ho. El dia que buscava la Susanne a Son
Bou Nou inútilment.
Una mica més tard,
seguint ja el Camí de s’Hort de ses Taronges en direcció a Ciutadella, he
comprovat que per la dreta en surt un camí que mena fins a Son Enzinar, a tocar
de la carretera de Sant Joan de Missa. Així que he trobat la manera de
Connectar Artrutx amb la zona de les platges del Sud fins almenys a Macarella evitant
passar per Ciutadella. Bingo!
Em trobo envoltat
d’aquesta pau enmig del camí, entre Son Teri Nou i Son Marc. M’entretinc a retenir
els murmuris acústics que em traslladen a una infància tant llunyana que s'assembla
més a un llibre de contes que al record d’una realitat viscuda. Tanco els ulls i enllà
escolto un tractor que treballa la terra i els alts i baixos del motor que
il·lustren el balanceig brusc del vehicle sobre el terreny. De més lluny m’arriba
el bramul d’alguna vaca i el lladruc d’un gos al qual respon un altre quisso. De
les edificacions m’arriba el renillar inquiet dels cavalls i el so apagat de
les cosses contra el terra. De tant en tant algun ocell valent canta amb
timidesa. Vaig completant el registre dels sentits a què em va empenyent
la guia invisible de l'illa. Aquest matí, als camins dels horts, ha estat l’olfacte el que m’ha
embriagat amb olors i males olors quasi oblidades; ara és per l’oïda que m’arriba
el modest paisatge sonor on s'hi reflecteix el regust de llibertat com la de les
primeres vegades. Finalment he arribat a Artrutx i m’he plantat prop del far per
assistir a la posta que tenia pendent des del dia que em va sorprendre el
temporal.
Finalment he completat els cinc fars de Menorca fotografiats: Artrutx, Punta
Nati, Cavalleria, Favàritx i el de l’illa de l’Aire, que per raons
òbvies només he pogut fotografiar des de la costa o des del vaixell.
Pot ser que no fossin més que miratges d’afecte, soledat, o simplement passió, però esdevenien aixoplucs efímers quan resultaven una combinació de tot plegat. Flirtejos fugaços que resten en la memòria amb llum pròpia i que evoco amb la tendresa que atorga el temps. Així fou el port de Ciutadella algunes nits d’aquells estius; un punt lluminós que atreia al seu entorn l’aire tebi del que s’alimentava la nostra joventut. Em venen al cap les paraules que, amb en Joan, vam manllevar per a un espectacle que mai vam arribar a estrenar.“Van Gogh s’està tornant boig, Dylan Thomas s’està bevent la vida... No són més que l’intent de trencar la camisa de força... Nosaltres, els nòmades, els que ens trobem en el camí més solitari, mai no comencem un dia on l’hem deixat el dia abans... Som... com llavors... que quan arriba un cop de vent, s’apodera de nosaltres i ens dispersa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada