NOTES DE VIATGE. (12 D’OCTUBRE 2018): EL FINAL ES FA ESPERAR

Assegut davant el finestral de Ses Persianes des d’on domino la Plaça d’Artrutx, contemplo la parròquia habitual de la cafeteria a primera hora del matí i em veig a mi mateix com un turista més. Calça curta, barret de palla, motxilla i la definitiva càmera fotogràfica delaten la meva condició de foraster. Ja ho sé que els amics de Ses Persianes, o na Consol em tracten com si fos una mica menorquí perquè ja són molts anys de conèixer-nos, però als ulls de la resta sóc un més dels "altres". Formo part del turisme que ha esdevingut imprescindible a causa de l’enfonsada de la indústria del calçat o de la ceràmica i de l'abandó a la seva sort de bona part de l’agricultura. Hi ha males pràctiques en les ajudes agrícoles, alguns pagesos opten per provocar pèrdues beneficiant-se així de les subvencions. Van passant a la història alguns terratinents, uns han perdut les seves finques a mans de bancs descobrint de cop que les rendes no solen ser eternes - cas de la Vall d’Algaiarens -, altres terres han deixat de produir perquè els fills dels antics amos, o bé les han venut a fons financers que poc a poc les van poblant d’urbanitzacions, o bé transformen antics casals en hotels com en el cas de Binigaus Vell, Son Ermità i altres. L’obertura del Camí de Cavalls també ha afectat a la població de l’illa doncs, a més d’ampliar la temporada turística des d’abril a octubre, ha obert als quatre vents espais que fins fa poc eren quasi inaccessibles. És evident que els canvis han afavorit determinats sectors econòmics que milloren el PIB de l’lla, però al preu d’impedir o dificultar a la gent de Menorca gaudir de la seva illa amb la llibertat i la tranquil·litat d’abans. A la Menorca que vaig conèixer de finals dels setanta hi havia alguns estiuejants, principalment catalans, que a l’estiu s’integraven als costums i als ritmes de l’illa, també hi començàvem a aparèixer una determinada joventut cercant llibertat, aire lliure, autenticitat, riure i passar-ho bé, però érem poques persones i seguíem fascinats les pautes silencioses que es desprenien del tarannà pausat dels menorquins. Clar que destacàvem, però la proporció entre illencs, catalans o valencians, amb alguns bascos o madrilenys i pocs turistes internacionals resultava força sostenible. Ara la meva vestimenta i accessoris ja no són un cas aïllat. No voler formar part de la saturació per deixar espai a qui vulgui fruir de l’innegable atracció que continua exercint Menorca, també és un dels motius de la meva renúncia. Senzillament, no hi cabem tothom i potser comença a ser l’hora de deixar espai lliure per a qui encara no la conegui. Com un pas al costat, que es porta tant en l’actualitat.  Observo les terrasses plenes, els carrers plens, un parell de ciclistes drets sobre els pedals, fent equilibris entre la gent. M’entristeix, enyoro la Ciutadella reclosa en ella mateixa i ja no em sento al meu lloc. Prenc el suc de taronja, el tallat i l'ensaïmada per oblidar.

Avui toca completar el Camí de Cavalls. Aniré amb la moto fins on ho vaig deixar ahir, a s’Arenal d’en Castell, on comença el tram 4. D’allí fins a s’Arenal de Son Saura en realitat és un passeig entre dues urbanitzacions de costa, enllaçades per uns centenars de metres de camí coster i potser un quilòmetre per entre un bosc de pins baixos i espargits, típicament mediterrani. De Son Saura en surt el camí que creua per la base de Sa Mola i el Sud de la Badia de Fornells travessant Ses Salines, per desembocar a un parell de quilòmetres de Fornells, a la carretera Me-7 que ve de Maó.

Poc abans de creuar la urbanització de Ses Coves, arribant ja a s’Arenal d’en Castell, a mà esquerra he vist de reüll una mica de camí que mena a un mas a pocs metres de la carretera. Com que la tanca era oberta, he baixat de la moto i he avançat cap a l’era de davant de l’edifici per fer una foto a la casa. M’hi he trobat una senyora podant una parra que s’enfilava per la paret de la casa. Demanar-li permís per fer la fotografia i començar una conversa que l’ha portat a explicar-me qui era i perquè es trobava podant la parra o arrencant males herbes a la casa deshabitada, ha estat tot ú.

Ella és na Juanita de Ses Coves, setanta-nou anys, i la gran extensió de camps i terrenys que es perden de vista pertanyen a la casa de Ses Coves Noves. Na Juanita i el seu marit, en casar-se fa ja un munt d’anys, van venir-hi com a masovers i hi van viure quaranta anys, fins no fa gaire. Aquí hi van créixer els fills amb qui jugava a cuit i amagar i als que es sumaven els fills “d’ets amos” als estius. Aquí feien berenades sota l’esplendorosa figuera, ara abandonada i mig morta. El matrimoni portava les terres i es quedaven la seva part, amb més motiu perquè el seu home “tenia iniciatives i sa finca tirava bé”. Així que es va anar establint un vincle entre les dues famílies i van venir els anys bons, els anys en què venien llet, formatge, fruita, verdura, algun conill els diumenges i a l’estiu melons i síndries als estiuejants “de Barcelona” que passaven per la carretera. “´Noltros érem ets pagesos de sa finca”. Però els amos van morir tots dos i els fills es casaren a Maó i el contacte es va anar refredant fins al tracte purament de la terra, la collita o les reparacions que s’havien de fer a la casa. AIeshores vingué la crisi dels 90, i els fills decidiren vendre la finca a una promotora urbanística. Els fills van exigir que en el contracte de compra-venda constés que la Juanita i el seu marit havien de seguir vivint a la casa i disposant de l’hort, de l’aigua i del camí. La multinacional no hi va posar cap impediment, doncs no li interessava ni la casa ni els terrenys de cultiu, volien només “es tros que no dóna res, es tros del costat de la mar”. Clar! La urbanització de Ses Coves, he pensat. Malgrat tot el matrimoni va continuar vivint a la casa i de la terra, ara amb un sou, però fent-se grans i veient la necessitant d’inversió que la finca s’hi demanava en la sembra, maquinaria i en general per mantenir-la dreta. “Ets qui la van comprar només volien que edificar i van deixar caure sa casa i sa finca… Idò, ets qui tenen quatre doblers ho poden tot, tenen quatre peces i se fan amb tot, va així, això!”. En l’actualitat, na Juanita i el seu marit, els han donat un apartament a la urbanització, on viuen i treballen per a l’empresa fent feines de neteja i manteniment, ara assegurats -“s’amo antic no que no ens hi tenia d’assegurats, però ets nous sí”-. Però na Juanita de Ses Coves, ve alguns caps de setmana a cuidar com pot la casa “per tal que no acabi de caure. Perquè l’estim”, afirma amb la naturalitat de la gent humil.  

M’ha agradat conèixer na Juanita a qui he escoltat en silenci mentre s’anava explicant sense deixar de treballar. M’ha commogut la modèstia amb què assumia els esdeveniments de la seva vida, sense queixar-se però sense resignació, simplement exposant els fets com si els seus sentiments i emocions no comptessin. M’ha fet pensar en la Leonor o la Soledad González, dones treballadores dels  poemes de Martí i Pol.

“L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”. “

“Tot el que es perd, es perd per sempre:

vosaltres, jo, la Soledat González.”

El dia no ha donat gaire més de sí pel que fa al Camí de Cavalls. Després de deixar el trasto on comença el tram del Camí cap a Cala Tirant he arribat fins a s’Arenal de Son Saura d’on parteix el camí pròpiament que m’hauria d’haver menat a Fornells, si no m’hagués trobat centenars de ciclistes que feien cua per entrar al camí, bloquejant-ne l’entrada. I de la banda de la platja en seguien arribant! Després de vint minuts d’una incessant cua de ciclistes contemplada des d’un roquissar prop de l’aigua, decebut, he decidit que ja acabaria aquest darrer tram tant accidentat un altre dia. He endrapat l’entrepà de fuet de Mercadal que m’ha preparat aquest matí n’Àngel de Ses Persianes, m’he assegut al xiringo des Bruch a fer un tallat i uns pastissets mentre feia esforços per imaginar aquest arenal sense els edificis de la urbanització de Son Park tal i com el vaig conèixer amb la Rosa i el David, i amb l’Esteve, la Maria i la seva canalla, l’any 81. No ho he aconseguit. 

Després del cafè he desfet el camí fins arribar a la moto i m’he deixat portar per camins de  prop del Toro, pels voltants de Mercadal. M’he deixat caure un moment per Ca la Jeny a saludar el personal, que m’ha reconegut. Ca la Jeny és la fonda on vaig fer un parell de nits el 2016,. Em sembla que a tothom ens ha fet il·lusió retrobar-nos. De tornada cap a Ciutadella he parat una estona a Sa Perdiu, a Ferreries, per llegir i fer una cervesa al local que em té enamorat de fa anys i que vaig descobrir amb l’Anna. L’ambient fresc de penombra que es respirava dins al local era com el de tardes perdudes en el temps. La  televisió sense volum, la ràdio que desgranava fluix algun pasdoble o cançons com Me gustas mucho, me gustas mucho tu de la Rocío Durcal, la mitja llum de l’interior que contrastava amb la llum tant enlluernadora de l’exterior, els finestrals... Tot plegat m’ha recordat el cafè del “Centro” a Sant Pere. Alguns matins, quan amb altra mainada del poble jugàvem entre els arbusts i la pols del pati de les escoles velles, ens agradava refugiar-nos de la calor en aquell ambient fresc com d’església, a mitja llum del vell cafè on hi ressonava el programa Ràdio Scope. Aleshores demanàvem un got d’aigua que en Jaume “del Centro”, ens servia directament de l’aixeta del desgel de l’antiga nevera de fusta que ocupava tot un dels panys de paret. Quan he marxat de Sa Perdiu sonava a l’aparell “Cuéntame que te pasó” dels Manhattan Transfer. Impossible no evocar el Zeleste en escoltar el solo de trompeta i la inconfusible tornada: “io á, io a é, io á, io a é” . Amb calma he pres el Camí Vell en direcció a Ciutadella. Un cop al camí de Ronda veient que encara era d’hora per la posta m’he arribat fins aquí, a Cala Santandria, conduint a poc a poc i aturant-me aquí i allà en la solitud del Camí de s’Hort des Tarongers. Clar que he fet una mica de volta, però és que aquest camí m’ha convençut que encara em queda molta cosa per descobrir a Menorca. Continuaran desconeguts per mi i em quedarà la recança, però mantindré la il·lusió de la seva existència. A l'hora de la posta, quan orenetes i falciots s'apoderen del capvespre tot voletejant al meu damunt, és quan em recullo i, entre ombres que xisclen juganeres, em sembla percebre a persones vingudes del passat i del present i a tot allò que estimo.