L’ETAPA
El tram d’aquesta
etapa del camí de Cavalls comença al cap de Favàritx, a 1 km abans d’arribar al
far. La ruta agafa la carretera del far cap a l’interior durant 2 km, fins a
recuperar el sender a mà dreta.
Salvant un turó que
ens oferirà unes bones vistes de la costa nord, arribarem fins a la cala Pou
d’en Caldes. Unes passeres de futa ens ajudaran a travessar un torrent i, a
partir d’aquest punt, deixarem la costa per endinsar-nos en una zona de conreus
i pastures i dirigir-nos al camí d’Addaia, que haurem d’agafar a mà dreta
vigilant amb el trànsit rodat que hi pugui passar. Quan arribem a les barreres
de la finca de Mongofre Nou, el sender entra dins la zona humida de les salines
d’Addaia o de Mongofre, que haurem de travessar. El camí de Cavalls segueix
vorejant el port d’Addaia fins a la urbanització que l’envolta. Des d’aquest
punt fins al final de l’etapa haurem de caminar 3,5 km per asfalt, travessant
la urbanització d’Addaia, 750 m de carretera i les urbanitzacions de les Coves
Noves i de la platja Arenal d’en Castell. L’etapa acaba a l’extrem de ponent de
la platja.
Distància: 13,6 km • Dificultat:
Mitjana • Temps estimat a peu: 4 h
L’ENTORN
Bona part del
recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls transcorre dins el parc natural de
s’Albufera des Grau, on podrem gaudir de paisatges molt diversos. Primer
travessa un tram de costa amb vegetació litoral baixa i dispersa amb una
interessant concentració de plantes endèmiques com, per exemple, els
socarrells. Un cop passat el petit tamarigar de la cala Pou d’en Caldes,
travessarem una zona de conreus i pastures on la vegetació va guanyant terreny
fins a creuar un pinar i arribar al camí d’Addaia.
Aquest camí està
flanquejat per les penyes del Capell de Ferro, on destaquen les formacions dels
maresos silicis i que ens acompanyaran fins a les salines d’Addaia. Aquesta
zona humida, amb unes antigues salines abandonades, és un lloc important de
cria i descans per a moltes aus, que s’han de respectar. Abans d’entrar a la
zona urbanitzada, el camí voreja el port d’Addaia, on no és estrany veure
pescar l’àguila pescadora (peixatera) a les seves aigües tranquil·les.
Val la pena desviar-se
per fer un bany a tres platgetes molt amagades del Nord com son cala Caldes,
s’Arenalet i Savinar de Montgofre. La Platja de Savinar d'Mongofre és una
petita i aïllada cala del nord de Menorca al costat del petit port d'Addaia.
Aquesta platja té un munt de noms i és coneguda com a Savinar, es Savin,
Savinar de Mongofre, Mongofre, Mongofre Nou, etc.
Un cop a Mongofre s’hi
troba la Caseta des Senyor de Mongofre, una construcció particular que
utilitzaven els amos de la finca per al gaudi personal de la platja. Hi ha gent
que hi passa la nit en aquesta caseta quan segueixen el Camí de Cavalls. Si has
arribat fins aquí pots relaxar perquè estàs en un altre dels racons ocults de
Menorca, molt poca gent i cap servei que t'impedeixi gaudir d'un entorn
totalment aïllat.
NO T’HO PERDIS
• Far de Favàritx: El primer que es va construir amb torre de formigó a les
Balears. La torre, de 28 m d’alçada, blanca amb una banda negra en espiral, li
dóna un aspecte molt personal. Més informació sobre el far de Favàritx.
• Salines d’Addaia o de Mongofre: Zona humida interessant com a punt
d’hivernada, descans durant els viatges migratoris i de cria per a moltes
espècies d’aus durant la primavera. Les antigues salines que hi trobem es van construir
l’any 1845, i es van mantenir actives fins al 1990. Van ser les darreres en
funcionament de Menorca, amb un procés totalment artesanal. Aquí trobaràs
altres llocs on observar ocells a Menorca.
• Torre d’Addaia: Torre de
defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la tercera dominació
britànica (1798-1802). Es troba a cala Molí (Addaia),
Noms de llocs: Ponça de s’Arena, Ponça Gran, Pou d’en Caldes,
Marina de s’Arena, Cala en Caldes, Font des Pou, Marina de Motgofra Vell, En
Peroto, Terra Nova Vella, Sivinar de Baix, s’Arenalet, Savinar de Dalt, Punta
de ses Llengües, Platja de Sivinar, Es Lleó, Coves des Morts, Cala Morena, Es
Tudòs, Cala en Brut, Cales des Ponts, Macar Reial, s’Estany, Pou de sa Punta,
Platja Gran, Marina i Cala Roja, Marina des Càrritx, Montgofra Nou, Moll de
Montgofra, Marina de sa Caseta des Guarda, s’Escalfador, Caldes des Port d’Addaia,
Salines Noves i Velles, Torrent des Clot de sa Morta, Torrent d’Addaia, Ses
Salines, Cul des Port d’Addaia, Punta de s’Esparrall, Coster de sa Capella,
Hort des Lleó, Ses Fontanilles, Port d’Addaia, Torrents de Molí, Bitlo, Arenal d’en
Castell, Na Xeringa, Escull d’en Puig, Macar de sa Llosa, Arenal de Son Saura,
Na Vila, Sa Marcega, Es Colomar, Font des Ports, Sa Font, s’Era, Cala Roja,
Cala Blanca, Torrent des Cap des Port, Torrent de Binigurdó, Ses Salines Noves,
Pleta de sa Marina, Carregador de Dalt, Parat de Dalt i de Baix, Tanca des
Sibilins, Carregador d’Aprop, Ses Pedreres, Moll de ses Salines, Es Popet, Es
Pujolet, s’Estacada, Badia de Fornells, Fornells, Tirant Nou, Es Antigots, Cala
Tirant.
NOTES DE VIATGE. (11 D’OCTUBRE 2018): PERDUT!
Falten cinc minuts per tres quarts de cinc de la tarda. Un gin, un parell de canyes, una tapa de pollastre al curri per dinar i un descafeïnat clouen amb excel·lència un matí lluminós i intens, fruït a cada minut de la nitidesa de la llum, de la temperatura idònia i sobretot pels nous paratges descoberts enmig de la quietud. Com si tot el que m’ha envoltat durant hores es trobés en suspensió. I és que Menorca m’ha embriagat, una vegada més.
Falten cinc minuts per tres quarts de cinc de la tarda. Un gin, un parell de canyes, una tapa de pollastre al curri per dinar i un descafeïnat clouen amb excel·lència un matí lluminós i intens, fruït a cada minut de la nitidesa de la llum, de la temperatura idònia i sobretot pels nous paratges descoberts enmig de la quietud. Com si tot el que m’ha envoltat durant hores es trobés en suspensió. I és que Menorca m’ha embriagat, una vegada més.
Han passat els anys i les portes de vidre de Can Bep segueixen contemplant amb impertorbables el carrer Major des Mercadal, tal i com degueren observar-nos a la Rosa, al David i a mi, arribar xops un dia a finals de març de l’any 79, quan ens hi vam refugiar de la pluja quan travessàvem l'illa en moto des de Maó cap a Ciutadella. A vegades un instant pot contenir el temps capturat en les partícules de pols suspeses en un raig de llum. E=mc2. Einstein devia estar-ne al cas. Des de poc abans de les nou del matí fins a quarts de quatre de la tarda, he pogut caminar absolutament sol, la major part del temps fora de la ruta del Camí de Cavalls i només amb una vaga noció d’on em trobava i quina era la direcció correcta que havia d’emprendre. He descobert llocs fascinants d’una bellesa majestuosa i m’he pogut concentrar en assaborir-los i retenir-los. Què més puc demanar? És Menorca qui m’embriaga.
A les 7:10 del matí
m’acomiadava de Ses Persianes i deu minuts més tard em trobava aturat al Camí
Vell de Maó, dret entre murs de pedra per contemplar la sortida del sol enmig
de la boira de sa roada [1] que
s’arrapava al terròs.
Quan avançava amb la
moto, poc abans de la recta de Ferreries, entre el fred intermitent que
m’atacava les cames en creuar les boirines ondulants arran de la carretera, he recordat
un dia que viatjava de paquet en la Vespa del Kike quan ens dirigíem a embarcar-nos cap a
Barcelona, al moll de Maó, un dels darrers dies de setembre. La Norton, la meva
moto, amb la roda punxada el dia abans de partir, viatjava entre caixes de
fruita en una furgoneta 2CV d’un pagès que ens vegé a la carretera i, sense
pensar-ho dues vegades, es va oferir per a transportar la moto a peu de vaixell. Tinc
sort o no tinc sort a l’illa? Quan he deixat enrere el bosc que travessa el
Camí d’en Kane, després d’Es Mercadal i he arribat al canvi de rasant, la pell
exposada a l’aire del matí ha agraït la primera escalfor dels ragis de sol i
m’he adonat que esclatava un dia radiant com de diumenge. Encara no eren les nou
i ja camuflava el trasto entre uns arbusts prop de la tanca on vaig haver d’abandonar
per lesió aquest tram, el maig del 2016 . Avui he parat atenció en no deixar-me les claus
en cap dels panys del trasto i les sento dringar a la butxaca dels
pantalons quan inicio el camí des de la carretera de Favàritx en
direcció al Port d’Addaia, na Macaret i s’Arenal d’en Castell.
El camí que surt a
l’esquerra del darrere del senyal en direcció nord-oest, entra en el fons d’un
barranc sec que avança entre roques i molta vegetació baixa, el qual desemboca
uns 2 quilòmetres més enllà, a la platja de s’Arenalet, una cala de sorra
gruixuda i blanca més pròpia de Macarella que de les platges del Nord. La meva
il·lusió per fer-hi un bany ha quedat frustrada per la brutícia acumulada,
probablement pels darrers temporals. El lloc és preciós, de difícil accés
per terra i probablement impossible per mar, doncs la badia és rocosa i plena
de seques o sobalmes [1], allò
que a les novel·les Jules Verne anomenava "bajíos", segons l’obligada versió castellana. Una d’aquelles paraules que contenien la poderosa
màgia de submergint-me en l’aventura tot traslladant-me a escenaris carregats d’exotisme
imaginari, com podien ser "Macao, Corfú, Láudano, Mar de los Zargazos, Cruz del Sur"... Com si em trobés en una d’aquelles fantasies, m’envoltava la cala preservada
per la vegetació del torrent i per dos turons que l’emmarquen i parapeten del
vent per convertir-la en un espai idoni per romandre-hi estès sota l’abraçada
calenta de sol, immers en l’aïllament
que anava impregnant el meu estat d’ànim.
En intentar tornar al
camí per continuar fins a la cala des Savinar, m’he desorientat tot i que he
trobat la manera de poder-hi arribar a través d’un roquissar força complicat,
al damunt del qual hi ha les restes d’un niu de metralladores aixecat amb
pedra seca, similar a altres que hi ha al llarg de tota la costa de l’illa.
La cala Savinar ha resultat ser un codolar al peu d’un cingle no molt elevat
però escarpat, que m’ha deixat sense alè en escalar-lo, com si l’illa em fes pagar
penyora per deixar-me accedir als racons secrets als que no obstant em mena, posant-me a
prova, això sí. Racons com el que s’ha obert al meu davant un cop he
aconseguit arribar a dalt del marge. Al meu davant s’hi obria un prat
immens que descendia suaument fins la badia de s’Estany, entre
els turons ondulants de Punta Roja, a l’esquerra i la Punta de Montgofre
al meu davant. A mà esquerra un bosquet de pins que he suposat que arribaria
fins a la costa davant el Port d’Addaia, i a mà dreta una elevació erma amb les
runes d’una vaqueria a mig aire. Sense vent, només amb la clapoteig suau del
mar al darrere m’he adonat que havia trobat un dels racons més bells i més
solitaris de Menorca. Primer m’he refrescat els peus a la petita badia que
formen s’Estany i la petita cala des Pou
de sa Punta en aigües completament calmes i d’escassa profunditat. Després
m’he despullat de tota la roba i he deixat passar el temps vagarejant i
impregnant-me de la intimitat retrobada per recuperanr una vella sensació que m’ha
atret sempre, des de ben petit. La sensació de trobar-me perdut, ignorant on em trobo i envoltat per la incertesa del com í el quan trobaré alguna
referència que em pugui guiar cap a un espai de, entre cometes, “coneixement”. Em
recorda moments viscuts a Bòsnia quan avançàvem per carreteres i pistes de
muntanya, sense més indicació que els sentits alerta, no fos cas que ens
dirigíssim cap a algun dels fronts. Probablement aquesta
incertitud fou un dels aspectes que em va atraure profundament de Bòsnia. Com
podia ser que un país en guerra m’oferís aquella estranya sensació de llibertat
en el sentit més ampli, però també més responsable? M’ha vingut al cap, també,
una prova de quan formava part del grup de pioners escoltes de l’Agrupament
Mare de Déu de Montserrat. Es tractava de marxar sol, des del campament durant dues
nits, sense diners i amb el menjar racionat. Després de voltar tres dies pel
País Valencià, fent autoestop fins a València, o demanant un lloc on dormir a l’Ajuntament
de Castelló – també em van donar sopar, esmorzar i cinquanta pessetes a compte
d’una organització local de la Falange Espanyola -, vaig tornar al campament i
em vaig trobar amb una bronca monumental doncs: A, no es podia sortir del terme
municipal de Segorb, el poblet on estàvem acampats. B, no podíem fer autoestop.
C, no podíem demanar ajut a tercers si no era imprescindible per a la
su-per-vi-vèn-cia. I D, s’havia de complimentar una espècie de formulari amb reflexions
sobre qüestions transcendentals (per a ells) com ara com encarar el futur, relacions
amb els companys, etc. Probablement,el que va passar, és que, en l’explicació de l’activitat, així que
vaig sentir “tres dies per perdre’s", vaig desconnectar per imaginar plans
i ja no em vaig assabentar de res més. Vaig repetir la prova dues vegades més,
ja a Barcelona i amb mesos entremig, però no va sortir bé. Bé, sí, a mi em va
permetre anar caminant (i fent autoestop de tant en tant) des de Gallifa fins a
Terrassa i des del Tibidabo fins a Molins de Rei. Però el record que conservo de
trobar-me perdut, és fantàstic per l’excitació que va significar cada vegada.
Talment avui.
Despullat i lliure
m’he arribat fins a la petita bouera en runes tot recuperant velles sensacions,
com quan amb en Norbert, el Kike o la Rosa rastrejàvem els voltants de
qualsevol platja trobada a l’atzar només calçats amb les avarques. Després de
tombar un parell d’hores m’he encaminat cap on havia deixat la motxilla, les
botes i la roba estesa, impregnat de la bellesa del paisatge de somni oblidat, a
Menorca, en un paratge on sembla que puguin passar setmanes sense trobar-hi ningú més. Aleshores
m’he organitzat per reprendre el Camí de Cavalls que deu passar entre tres i
cinc quilòmetres al sud de Montgofre. Volia allargar encara una mica més la sensació increïble
de llibertat, de manera que he cercat algun
sender que em menés fins el mas de Montgofre Nou, a
través del petit bosc de marina que hi ha a ponent de la cala. Després, creuant
Ses Salines, he suposat que podria reincorporar-me al tram senyalitzat del camí, a menys que
trobés la tanca amb cadenat. També he decidit que en el primer lloc
urbanitzat que em trobés demanaria un taxi que em portés fins a la
moto, a Favàritx, deixant el tram fins a Fornells per un altre dia. M’encanta tenir
una vaga idea d’on havia d’anar a parar però a la vegada distreure’m tastant tots
els camins que hi menessin. Em sembla que, per regla general, també
m’agrada anar així per la vida. En
transcriure les notes m’he adonat que la “volteta” va resultar ser de més de
vint-i-tres quilòmetres. Like a Rolling Stone.
El bosquet de marres
que m’havia de dur amb facilitat des de s’Estany fins al conjunt d’edificis de
Montgofre Nou, ha resultat ser més gran i més perdedor del previst. En qualsevol
cas ha estat una estona agradable, amb una temperatura primaveral i acompanyat de la
màgia de la solitud, com en aquelles primeres caminades per Menorca entre Cala Turqueta i Cala
Macarella, l’any 67 amb els companys de l’escola.
En fi, que he
anat amunt i avall a la babalà, unes vegades refent el camí seguit, altres desorientat
completament, i tot per no travessar la tanca, convençut que trobaria un camí alternatiu pel coster que no m’obligués a entrar a la propietat. Finalment he comprès que
portava tot el matí dins la propietat i he travessat convençut la tanca oberta per arribar
a ses Salines d’Addaia i les de Motgofre, al final de la badia. La part del
camí d’Addaia, que travessa diverses zones humides, m’ha fet pensar en la
llegenda de Lancelot del llac, amb el casalot alçant-se com un castell en una
elevació del terreny per damunt de la zona pantanosa. Un cop a ran de mar, el
paisatge canvia radicalment en poques desenes de metres en travessar les
antigues salines, extensions de sorra argilosa d’un to rogenc tant intens com no
havia vist mai. De la cort del rei Artur he passat en qüestió de minuts a
trobar-me enmig d’una pel·lícula de l’Oest, d’horitzons vermellosos, vegetació
baixa i un sol que ho aplanava tot. Les salines d'Addaia es van construir
l'any 1845. Ocupen uns 16.000 metres quadrats entre l'estany de s’Escalfador, 9
evaporadors i 3 cristal·litzadors. L'explotació es va mantenir fins el 1990 i
es venia sobretot a formatgers o a diversos establiments per descalcificar
l'aigua. En aquest moment i sota un sol inclement m’han atrapat els primers
símptomes de fatiga i el fet d’imaginar-me còmodament assegut al seient
d’un taxi, ha bastat per fer-me entrar un moment de neguit. I si no hi ha
taxi? De tota manera he seguit prenent-m’ho amb calma i en pujar pel marge
esquerre de la badia, ja molt a prop de la urbanització d’Addaia, he aprofitat
una ombra amb vistes a l’estreta franja de mar que aquí pren el Port d’Addaia,
per fruir de ses meves formatgades, d’un parell de calades que quedaven del
peta i en acabat fer una mitja becaina.
Vint minuts més tard,
en despertar-me, he seguint el camí que voreja la llarga badia, he travessat la
urbanització de Port d’Addaia i, a través d’una carretera recta de doble carril,
he arribat fins a Ses Coves Noves, una altra urbanització que es troba just
abans de s’Arenal d’en Castell, teòric final del tram 3. Poc després de
començar a caminar pels carrers buits de la urbanització, quan més estava
desitjant trobar un bar on fer un cafè i trucar un taxi que em portés fins a
Favàritx, m’he topat amb l’aparcament d’un petit centre comercial, ara tancat,
on l’únic cotxe que hi havia era un taxi a l’ombra d’un pi, amb el xofer fent
una migdiada al seient del davant. Una vegada més, sembla com
si l’illa s'avancés als moments difícils, tant quan em toca el crostó,
o com ara en què cansat, adolorit i arrossegant uns peus de plom,
em sembla tocar el cel.
I aquí tanco el
capítol d’avui des del recolliment de Can Bep as Mercadal. Em sento pletòric,
són quasi les cinc de la tarda i tornaré xino-xano cap a Ciutadella, pel
camí vell, directe a Ses Persianes a trobar-me amb una dutxa i una becaina
que m’hi esperen. Quan em desperti m’arribaré a Punta Nati a veure si ja no hi
ha tanta gent com l’altre dia, però em cal veure-hi una posta de sol
com cal, en record de tantes altres viscudes amb tantes persones estimades.
[1]
SOBALMA f.
|| 2. Porció de penya plana i molt
superficial dins la mar, que la cobreix amb poc gruix d'aigua (Eiv.).
Fon.: subáɫmə (Eiv. Men.).
Fon.: subáɫmə (Eiv. Men.).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada