NOTES DE VIATGE. (13 D’OCTUBRE 2018): FERRERIES, PAS D’EN REVULL

Noms de llocs: Ferreries, Camí d’Algendar, Es Penell, Verra de Garrovers, Porrassa de sa Marina, Pleta des Camí, Terra Nova d’Enfora, Figueres d’en Serra, Tanca de ses Figueres, Es Corralet, s’Alzinar, Es Vinyot de s’Alzinar, s’Ametlerar, Tanca des Pont, s’Era, Passatge de Na Beltrana, Pleta de s’Ullastre, Era Vella, s’Antigot, Na Prima Gran, Saleme, Sa Talaieta, Es Canaló, Pas d’en Revull, Son Pruna, Molí de Dalt, Ses Voltes, Sant Antoni d’Aranjassa, Camí i Cova Reial, Na Murtona, Sa Cuina, Algendar, Pla des Camí, Valent de sa Cova, Cisterna de Baix, Sardines de sa Costa, Son Guarnesset, Biniatrum, Camí des Barranc.

La boira plana de la rosada s’arrapa al terra de la vall per on s’obre pas la carretera cap a Ferreries. Amb la serra de s’Enclusa i el Pic de Santa Àgueda de fons, els narius se m’omplen d’un combinat de ferum de terra humida i la fragància de plantes com el ginebró, l’olor de llenya cremada i la fortor d’adobs i fems. La vella coneguda olor que em recorda aquell infant que cada matí sortia adelerat al carrer de vacances amb la il·lusió de descobrir un nou món nou. L’illa està impregnada de verd, de verd de llibertat, penso per mi. El blanc de la boirina s’esfilagarsa com el vel de puresa d’una infància que queda lluny, sota el blau indiscutible del firmament infinit i misteriós que sembla avisar, potser, d’algun perill però d’alguna oportunitat al mateix temps. Travesso camps clivellats de tons terrencs que van del groc rovellat al marró rogenc de l’argila. Inalterable, el que sempre ha estat, es prepara per hivernar i guardar la llavor que renaixerà a la primavera.

He arribat a Ferreries a primera hora per fer un mos a peu de carretera i deixar la moto prop de la parada del bus, on m’hi retornarà un bus des de Cala Galdana. M’he decidit per cercar el camí del barranc d’Algendar, aprofitant que els 500 ciclistes, ara ja en sé el nombre, avui recorreran la part de Cala en Porter cap a Punta Prima i Maó. Surto a peu de Ferreries i m’anima el dia la façana d’una casa tota pintada de blau on hi consta amb lletres blanques, de cal·ligrafia “Aquesta façana està dedicada a tots els amants de la mar”. Menorca també és poesia visual. M’enfilo pel camí d’Algendar, el qual parteix del desviament de la carretera a Ciutadella, a  l’oest de la població. El recorregut és fresc perquè el camí asfaltat creua una zona boscada fins arribar a un pàrquing. Travesso un paisatge nou per mi que em fa entendre encara millor l’illa. L’observació des d’un altiplà que em sembla que deu ser la Pleta des Camí, em permet una visió àmplia de la Menorca profunda i comprendre  millor la distribució de les cases rurals, les vaqueries i els murs de pedra seca, com un mosaic [1]. Segueixo el camí cap al barranc d’Algendar, entre una vegetació densa d’alzines que descendeix suaument fins al mirador del barranc. En arribar a un pas de l'espadat, on se suposa que el camí continua baixant fins al fons del barranc per desembocar a cala Galdana, m’he trobat que aquest estava tancat i amb una barricada d’un parell d’alzines que impedeixen el pas. Més tard algú m’ha dit “idò bé, és propietat d’algú”. L’eterna qüestió menorquina dels camins privats. Em feia mandra desfer el camí però no m’ha quedat més remei.

A mig quilòmetre, però, m’he trobat amb l’oportunitat de canviar el meu pla, doncs, a mà dreta, he vist i per pura casualitat un cartell mig amagat al costat d’una font entaforada entre la vegetació on hi havia escrit “Pas d’en Revull”. El recorregut que ascendeix pel marge del torrent que retorna al camí d’Algendar, és curt però intens, curt perquè just abasta uns 400 metres de llarg ... intens perquè aquest espai reduït estimula un munt de sensacions visuals, auditives i olfactives que commouen l'esperit. És senzillament un fabulós tapís fet de sensacions punyents... tant que pots arribar a sentir els batecs d'aquest cor d'Algendar. No sabria descriure el seguit d’emocions que m’han superat del tot mentre avançava, meravellat enmig d’aquest paratge que aïlla completament de la resta del món fins al punt de no saber si et trobes al cor d’una selva en una illa perduda dels mars del Sud, o directament entre les fulles d’un llibre de contes de follets i fades.

EL QUE ALTRES HAN DIT DEL PAS D’EN REVULL

"… espais enigmàtics, carregats d'energies, que desperten els sentits. Al seu interior sembla que el temps s'aturi. S'hi respira quietud. S'hi senten presències de tots els passats de l'illa. La serenor intranquil·la dels cementiris." 

Cristòfol Mascaró

"és com una baixada a les fondàries de la foscor per caminois de cabra on no hi arriba la llum del sol perquè la vegetació hi és tan espessa que forma un sostre compacte, gruixat i ben espès. Ha estat lloc d’amagatall de bandejats, de bruixes i de parelles, segons l’època i els costums. I tot això li ha donat fama de paratge estrany, perillós, guardador de coses i fets de vegades extraordinaris, de vegades inconfessables."

Maria Antònia Oliver, Les Illes [Barcelona: Pub. de l’Abadia de Montserrat, p. 158]

LLEGENDA DES PAS D'EN REVULL

Blog: Es meu racó

Açò era una vegada quan una nau de pirates va voler arredossar-se a la platja de Cala Galdana, que és on acaba el barranc d'Algendar. Vet aquí que un dels més joves d'aquells pirates, tan polit va trobar aquell paratge que va seguir riu amunt, barranc amunt, de manera que seguia caminant bocabadat d'aquella meravella de paisatge. Però, quasi sense entemer-se'n, es va perdre, i quan va tornar a la platja, el vaixell ja no hi era, per tant aquell moret va haver de quedar a Menorca. Va pensar que per aquells indrets s'hi trobaria bé, era un lloc on hi havia molta fruita i podria ben viure.

Va seguir barranc amunt fins arribar als llocs d'Algendar. Per aquelles terres va trobar una cova com un túnel, ben tapat d'esbarzers, que tenia dues entrades, i va pensar que es podria amagar allà dintre i no el trobarien.

Mentre hi va haver fruita tot va anar bé, però en arribar l'hivern, ja no va ser tan bo de fer trobar menjar i començà a passar gana.

Per no morir-se de fam, va pensar que tal vegada podria agafar colque animal per menjar. Un dia faltava una gallina a s'Aranjassa, un altre hi faltava un conill a Algendar, o un be, o un cabrit, fins i tot el moix des Canaló va desaparèixer. Ningú d'aquells indrets no sabia per on desapereixien els animals.

Però un vespre de porquetjades en què els pagesos de les rodalies es varen trobar al lloc des Canaló, armant conversa s'ho van contar tot. Així va ser com van pensar que hi havia algú que feia de lladre i un vespre de lluna plena es posaren en camí per veure si afinaven qui era el qui robava. A l'hora manco pensada van veure com una sombra sortia de la Penya Fosca. Els pagesos es van proposar de seguir-lo i el van començar a encalçar, però arribats a un determinat lloc el perderen de vista, era com si la terra se l'hagués engolit.

El vespre següent ho varen tornar a intentar, peró els va passar el mateix, sempre el perdien de vista, sols sabien que era moro i que tenia els cabells revulls. Una vegada, però, no li va bastar la llestesa i li van afinar l'amagatall, era una cova en forma de túnel que tenia dues entrades ben tapades d'esbarzes. Van pigar foc a una de les entrades i van esperar que sortís per s'altra i el van aplegar.

D'aquell moro, no en sabem res més, però sabem que per allà van fer passar el camí del barranc i, de llavors ençà, se li donà el nom del pas d'en Revull.

“I marxàvem per camins sota l’ombra de la vegetació que ens refrescava. No recordo ni fred  ni calor, tant sols els panteixos de les respiracions nostres i dels cavalls al galop i el so vellutat dels cascs sobre el terra esponjós. I no ens cansàrem mai." El record ve de l’excursió a cavall, l’any 1985 des de Son Xoriguer a les platges de Son Saura, amb en Kike i alguna gent més d’entre els que regentaven i els que freqüentàvem els bars musicals de la nit al port de Ciutadella. Partirem d’una quadra que tenia en Biel, el germà gran d’en Joan i n’Àngel de Ses Persianes, precisament en el camí que aquest any he recorregut sencer per primera vegada , el Camí de s’Hort de ses Taronges. Suposo que la frondositat màgica del Pas d’en Revull ha estimulat el record d’aquest altre record memorable.

Un cop he retornat a Ferreries, a peu davant l’impossibilitat d’arribar a Cala Galdana, he decidit arribar-me a Can Peri, as Migjorn Gran, per després passar la tarda a la platja de Binigaus. La manera com la claror blanca de les façanes de les cases a l’altra banda del carrer es reflecteix dins l’establiment o potser l’obliqüitat de la llum del migdia, la ràdio que sona fluix en algun lloc del local, els murmuris d’alguna conversa, el dringar reposat del vidre o dels coberts darrera la barra i la fressa del vapor de la cafetera, de tant en tant, m’evoquen el pas del temps a les tardes d’estiu i el ‘dolce far niente’. No hauria fet escarafalls a una vida basada més en la contemplació de veure-la passar que no pas en l’esclavitud d’assolir uns objectius inconcrets dels quals mai no he acabat de comprendre’n el perquè. Probablement m’hauria pogut adaptar millor, però ara em vull concentrar en el bacallà de can Peri perquè és mel - que diuen a les Illes -, està acabat de fer al forn, amb un pessic de sobrassada al seu damunt que li atorga trapelleria. Quatre panses de Corint aporten exotisme amb la dolçor de la ceba caramel·litzada que combinen meravellosament amb la melositat del bacallà i complementen el cruixent de la pell torrada. Una lliçó de cuina modesta i ben feta. Després de fruir de la tapa, m’he dirigit cap a Sant Tomàs i Binigaus amb una certa prevenció. L’illa està plena en aquest pont del Pilar i m’he preparat a trobar-la atapeïda, però la sorpresa ha estat que, en la sorra minvant que es resisteix a desaparèixer sota el caminet de la costa fins a Binigaus, no hi havia gairebé ningú a les clapes de sorra. En un espai ampli de sorra entre grapats de pedres i petites roques hi he trobat un raconet tant sols per mi on podia jeure-hi, caminar i banyar-me en una aigua, avui, excepcional. Sempre hi ha un racó, per petit que sigui, a Binigaus. El lloc, la digestió satisfeta de l’àpat a Can Peri, el sol que m’escalfa la pell en la mida justa, el so amic de les onades suaus i la mica de peta que em quedava, m’han portat a un estadi ensonyat on qualsevol cosa sembla possible, on tot sembla formar part del moment en què la taca somnolent s’engrandeix tot sumint-me en una becaina dolça, al costat de l’aigua. Ist toll [2], com no parava de dir la Susanne l’any 86. I m’he adormit.

Binigaus és la tarda allargassada de setembre, és “You’ve Got a Friend” i és l’indret per on l’illa va començar a acollir-me. Binigaus és la tendresa viscuda i l'enamorament, barrejats amb el son de la becaina. És la pell humida i és l’amistat compartida, regalada quan encara gairebé tot el que quedava era futur. És l’atzar i la complicitat, també la soledat de jugar amb les onades. Binigaus, és sobretot refugi de l’origen del meu compromís sentimental amb Menorca, i en serà també el comiat algun dia. Entretant, avui ha estat un gran dia. He fotografiat les meves petjades desapareixent a la sorra. D’aquesta manera podré restar-hi per sempre. Gràcies, Menorca.

[1] Recomano aquest article de Miquel Camps, La tessel·la petita, sobre el mosaic menorquí.

---

[2] Genial, en alemany.