COMIAT DE SON SAURA I SANT JOAN DE MISSA

A son Saura el setembre de 1986 amb en Kike i la Susanne (FOTO Susanne Reise)

NOTES DE VIATGE. (17 D’OCTUBRE 2018)

Una vegada més em trobo a Son Saura. Hi he volgut venir pel Camí de s’Hort de ses Taronges que he descobert aquest any. Com d’habitud m’he aturat uns minuts a la mica de bosquet que creua el camí que circumda la possessió de Son Saura Vell. És un lloc on m'agrada submergir-me en la calma, així que apago el motor de la moto i em deixo portar per imatges difuses de tornades a joc, després d’hores a l’ombra, a l’aigua o a la sorra de les platges de Son Saura.

A la cala de ponent, la més petita dels dos arenals i on feia anys que no reunia condicions per al bany a causa de la posidònia acumulada, hi he pogut fer un primer bany matiner deliciós i he recuperat una mica la vella sensació, esplèndida, d’observar des d'endins de l’aigua el contorn de sorra, els pins al seu darrere i les roques baixes que la delimiten, com si em trobés en una de les illes deshabitades dels mars del Sud, d'aquelles que descrivia Jules Verne. Des dels anys que hi venia amb la Rosa que no m’hi havia pogut tornar a banyar i agraeixo a sa meva roqueta que m’hagi permès aquest luxe, precisament en el dia que m’acomiado d’aquest lloc tant emblemàtic per mi. Sento que Menorca té cura de mi i que satisfà voluntàriament els meus afanys com una amant que consent els meus capricis.

He passat pel bosquet on aparcàvem el 2CV de l’Esteve i la Maria i on després del bany dinàvem amb la Rosa i la canalla de les dues parelles, a l’ombra dels pins. Més endavant he comprovat, una vegada més, com creixien els dos pins sorgits d’una mateixa soca que tant ens atreien a mi i al Norbert, doncs ens recordava el Pi de les Tres Branques. Travessat el canaló d’aigua dolça pel mateix pont de fusta per on entràrem a la sorra muntats dalt de negres corsers menorquins amb la gent del port de Ciutadella, he trepitjat l’estreta franja de sorra que queda de l’immens arenal, ara gran part sota l'aigua. D’aquella excursió a cavall resta el record d’en Jaume, que ara és el propietari de S’Amarador en el l'edifici de l’antic Cafè Balear, d’en Gabi, i, evidentment d’en Biel, l'amo dels cavalls i germà d’en Joan i n’Àngel de ses Persianes; el personatge que anava descalç per les quadres i que mai no havia anat a Maó. Em balla pel cap que confessà haver arribat amb prou feines a Ferreries. Els records fluïen mentre m’apropava a l’arena rosada de la gran platja de llevant tan ben orientada al Sud-Oest. He volgut recórrer els voltants, ara protegits per una barana de corda i estaques. Ja no es pot parlar propiament de platja verge o salvatge com abans però, tot i que ha perdut molta sorra, la badia és formidable i segueix essent un plaer tant per la vista com per al bany. Hi he restat un parell d’hores recorrent sense pressa la senda de sorra que seguíem per arribar-nos fins a Es Talaer. Tot i que en l’actualitat ho impedeix la barana, no he pogut estar-me de saltar-la i fer com abans. Com l’altre tarda a Binigaus, un matí seductor amb banys insuperables.

Després de les confidències a cau d'orella que em xiuxiuejaven els llagosts de Son Saura, un cop al trencall de Son Vivó per comptes de seguir cap a Ciutadella, he tombat a la dreta fins a Sant Joan de Missa, on romanc assegut sota el pi de copa ample i espessa que ombreja el banc des d’on escric aquestes notes. Davant meu la capella de Sant Joan tant blanca com el primer dia, serena, modesta i orgullosa com una temptació que domina la plana que l'envolta. Un amic que feia la mili a Maó, ens la va mostrar a la Rosa i a mi en la nostra primera estada a l'Illa, en aquella ocasió en una casa particular des Mercadal. L’edifici, robust, sembla donar una benvinguda sorneguera aq ui vingui de les Macarelles o de Turqueta. Una amanyac de brisa ha fet sonar una de les petites campanes del característic campanaret i, educat, torno la salutació alçant una ma i fotografiant el moment. Ja una vegada vaig imaginar el meu comiat definitiu aquí, a Sant Joan i somric. Volia que les cendres es repartissin entre l'ermita i la torrassa de Fornells, a l’hora de la posta, orientades cap a Cavalleria. Aquest any, però, he decidit substituir el paisatge de Fornells, per la Creu del Général Chanzy prop de Punta Nati. Em va impactar la solitud i la senzillesa d'aquell lloc que commemora l'enfonsament del vapor.. Només tenir-ne el record em commou i em lliga als terribles darrers instants d'aquelles prop de cent-cinquanta vides, a les quals, cada dia, com un degoteig cruel i inhumà, s'hi van sumant la misèria, la por i l'esperança de milers i milers de víctimes directes de la nostra manera patriarcal, blanca i occidental de viure

Un cop a Ciutadella, m’arribo fins a la Plaça d’Artrutx per fer una mica de gasto a Ses Persianes. Al meu voltant un grup de joves ocupen una taula, en una altra, hi ha algunes dones de la meva edat. La primera imatge de Menorca que recordo és de quan tenia catorze anys i la Pilar Benejam, ciutadellenca i aleshores professora de geografia i història al Costa i Llobera, va possibilitar-nos un viatge de final de curs als de quart de batxillerat. No puc treure la vista de les àvies assegudes en una taula propera. Penso que deuen conservar un record d’aquesta plaça similar al meu. La temptació de comprovar-ho existeix, però al final em continc i guanya la meva timidesa. Les miro i les imagino amb trenes o amb davantalets com els que portaven les nenes del meu carrer a Sant Pere, a l’estiu. Segur que si els preguntés ens adonaríem que compartim semblances que ben bé podrien ser causa de la intensa sensació de pertinença que em provoca Menorca. La seva fotografia mental de la Ciutadella de finals dels seixanta i la meva no deuen diferir gaire, al capdavall. A la taula del costat dos adolescents menorquins parlen en castellà a una noia que els recrimina que entre ells ho facin en català i ells es disculpen argüint que tenen aquest 'mal costum' des de petits. No tinc del tot clar que no se’n fotin una mica amb murrieria. Les velles veuen cervesa i de tant en tant un cotxe trenca la pau del migdia. El temps viscut a Menorca, el grapat d’anys enamorant-nos amb la Rosa i una vida al teatre és tot el que em resta d'aquell viatge que emprenia amb més il·lusió com més anava deixant la mà dels pares, de l'escola, dels escoltes... És el meu bagatge, el que he bastit jo, o potser no és més que el que he somiat. Tempus fugit.

He quedat amb na Consol a l’O.A.R per fer un mos i després acompanyar-la amb la moto fins a l’estació marítima, al vaixell d’Alcúdia. Hem dinat mentre comentàvem la quantitat d’anys passats des de quan ens vam conèixer a la Macarelleta, l’any 83. De seguida vam establir amistat. Vam freqüentar el seu petit bar, Sa Gavina, una cova al peu de Ses Escales del port de Ciutadella. I ha estat el millor bar per mi, que mai he trobat a Menorca. Petit com un puny tancat, tenia una vista formidable sobre el port quan a l'hora d'adormir-se el sol, la seva llum penetrava fins a les parets boterudes de la roca i omplia tothom de la màgia de s'horabaixa. Els entrepans de sobrassada i formatge, la cervesa gelada amb gin i la llum daurada de la posta brillant-nos als ulls. Recordo mirades que avui em glacen la sang i silencis ocasionals que esdevenien música, mesclats en una connexió quàntica. També hem parlat d’amics comuns com el Cesc Orella a qui ella ja coneixia d’abans. També del darrer bolo de la gira amb El Mentider i d’aquell darrer desmuntatge al Col·legi de Sant Francesc. Li he comentat com m’agradà que Ciutadella esdevingués el punt i final d’un dels meus muntatges. I quina ràbia em fa no haver coincidit amb l’Orella a Menorca. Amb el Cesc ens havíem fet amics en el “Ferrer i Guàrdia” on ell interpretava de manera desenfadada el paper de Rugieres, entre altres. Al cap de poc jugàvem al Zeleste a fotre’ns mastegots l’un darrera l’altre fins que no aguantàvem i paràvem just a punt d’enrabiar-nos, per esclafir en una rialla. Ens n’hem rigut amb na Consol, perquè ella també havia viscut aquella ebullició de la Barcelona del barri de Rivera. També hem parlat de l’illa, naturalment, de sa nostra roqueta com m’he acostumat a dir-li, copiant la seva expressió. Li he confessat l’enveja que li tinc pel fet que ella pugui parlar en propietat de la “seva” Menorca, mentre que la “meva” Menorca, sempre la percebré com una il·lusió que he de deixar a mig camí. Hem constatat que compartim certs punts de vista sobre l’evolució de Menorca en aquests darrers anys i de com la mentalitat de la generació jove actual ha variat respecte a la seva implicació amb l’illa. Amb prou feines queden propietaris de finques i llocs i m’ha confirmat fil per randa el que m’explicà l’altre dia na Juanita de ses Coves, assegurant-me que s’ha anat repetint en multitud  d’altres finques. En els millors casos s’han venut finques a gent forestera que, o bé hi ha anat a viure, o bé la lloguen a persones que venen a l’illa per treballar a Maó o a Ciutadella i de moment no s’han convertit en urbanitzacions... encara. D’altra banda això provoca caravanes i embussos a les hores punta per entrar a les poblacions, desterrant la calma i el recolliment característics d’aquella Menorca que cada vegada més, en allò més profund, és un record sentimental, un somni romàntic; un més, que ja es va difuminant. 

He acompanyat na Consol a la nova terminal marítima i després he buscat un lloc solitari on esperar la posta i deixar passar el que queda del dia entre l'embat eròtic de les onades contra les roques. Permeto que Son Saura, Sant Joan i els records compartits amb na Consol s’apoderin de mi. I sí, perquè negar-ho? Em sento una mica trist. Na Consol, n’Àngel, en Joan i l’Amadeu de ses Persianes, la noia que fa de recepcionista al Menurka, na Rosa Maria amb qui vam compartir tantes rialles… El temps que resta fins la posta omple d'amistats els núvols que s’acumulen a l'horitzó composant una imatge d’harmonia. Com puc abandonar allò que estimo? Però el compte enrere del comiat ha començat i Menorca em renya una mica per la infidelitat que significa haver de partir.