L’ETAPA
Aquesta etapa del Camí de Cavalls comença al fons del port
de Maó, just a l’inici de la carretera que ens duu a la Mola de Maó i a sa
Mesquida. A partir d’aquest punt ens esperen uns 5 km d’asfalt fins al petit
nucli d’estiueig de sa Mesquida. Per arribar-hi haurem de deixar enrere, a mà
dreta, les desviacions cap a cala Rata, la de la Mola de Maó i la des Murtar.
Un cop a sa Mesquida, el recorregut travessa la població i es dirigeix cap a la
platja del mateix nom, presidida per una torre de defensa del segle XVIII. Una
passera de fusta ens ajudarà a salvar la petita zona humida que hi ha darrere
la platja per agafar el camí que, vorejant una zona militar i salvant un
desnivell força pronunciat que ens ofereix molt bones vistes d’aquest tram de
costa, ens condueix al macar de Binillautí. Des d’aquesta cala el camí
s’endinsa cap a l’interior fins a trobar la carretera des Grau, que haurem
d’agafar a mà dreta durant gairebé 1 km, fins a arribar al final de l’etapa,
just a l’entrada de l’albufera des Grau.
Distància: 10 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a
peu: 3 h
L’ENTORN
El recorregut d’aquest tram del Camí de Cavalls és una bona
mostra del paisatge costaner castigat per la tramuntana. És així especialment
entre sa Mesquida i el macar de Binillautí, on la vegetació és baixa i
dispersa, amb una destacada comunitat de socarrells, plantes endèmiques,
espinoses, compactes i de forma semiesfèrica. La part final del recorregut, en
canvi, s’endinsa per una zona de terres de cultiu amb ullastrars dispersos. Val
la pena destacar la platja de sa Mesquida, per la vegetació dunar i la zona
humida que es forma a l’hivern darrere seu amb vegetació resistent a la
salinitat, com ara els tamarells o les salicòrnies.
NO T’HO PERDIS
• Torre de sa Mesquida: Torre de defensa construïda pels anglesos
l’any 1799, durant la seva tercera dominació (1798-1802).
• Parc natural de s’Albufera des Grau: El recorregut
d’aquesta etapa acaba just a l’entrada de l’albufera des Grau, llacuna que dóna
nom a l’únic parc natural de Menorca, espai ineludible per als amants de l’observació
d’ocells i la natura.
Noms de llocs: Punta de Sa Creueta, Sa Rinconada,
Torre Mequida, Cala Mesquida, Es Pa Gros, Es Murtar, Raconada de Sa Mesquida
Vella, Esquena de S’Ase, Morro des Macar, Macar de Binillautí, Punta d’en Frare,
Bouer, Sa Cúdia Vella, Sa Gola, Marina i Sivinar de s’Albufera, Platja des Grau.
NOTES DE VIATGE (22 DE MAIG 2016) DE MAÓ
A MESQUIDA I ES GRAU: LA QUINTADA
Així que m’instal·lo a resguard del vent a
la coberta del vaixell que fa la travessa de Palma a Maó, prenc amb impaciència
la primera de les petites llibretes que he comprat per a escriure les notes de
viatge. Sento que el vaixell enfila cap a un territori no explorat però íntim
que em fa una mica de basarda. M’adono que parteixo verge cap a l’aventura i
estic impacient per escriure encara no sé el què.
Contemplo la badia i
Ciutat de Palma sota l’abrigall blau de la nit, talment un tel i el Castell de
Bellver presidint-les, tot encès pel primer sol del dia. La terra s’allunya del
vaixell i en ella els llums elèctrics encara encesos; sobreposades, imatges
de les hores passades amb Na Magda i n’Antonia, les dues amigues mallorquines que
vaig visitar. Em van regalar el dia amb una passejada de bon matí per la Palma
àrab i jueva que es desvetllava sota el blau mediterrani; més tard, amb na
Magda i n'Antònia ens arribàrem a Banyalbufar on n'Antònia i en Germán tenen un
petit tros amb encarat al Mediterrani, on vam fer justícia a un extraordinari
arròs brut, davant el mar.
Arribada a Maó. Precisament
avui fa 30 anys, un dia i unes hores que vaig fer aquest mateix trajecte, Palma
Maó, amb la Rosa i el Moya durant una gira teatral per Eivissa, Mallorca i
Menorca, l’any 1987, amb la companyia de teatre El Mentider. El vaixell feia la
ruta de nit i guardo amb emoció el record de l’entrada al port de Maó, a trenc
d’alba, situats al primer pont de proa, mentre el fil musical del vaixell deixava
anar With A Little Help From My Friends; va ser una llampegada breu que sabem només la Rosa i jo, abraçats per
combatre la fresca i perquè ens estimàvem amb bogeria. Són instants fugaços que
queden registrats a la pell per sempre.
He arribat a Sa
Mesquida després d’una pujada suau per l’asfalt de la carretera que s’enfila des
del port de Maó i he entrat a l'únic bar del petit nucli de població, el Bar de
Sa Mesquida; ja el coneixia. La primera bona notícia és que segueixen sense televisió.
La segona, que s'hi continua menjant de puta mare a base de cuina casolana ben
feta i amb producte fresc de bona qualitat. Quasi un mes més tard, ja en
temporada alta, la cosa decaurà, tant pel que fa a la qualitat com als preus.
En fi... pecat estacional?
Després de la
primera caminada de tanteig, tota per asfalt, agraeixo el petit menjador fresc i
silenciós que sembla aturat en la penombra del temps i on una música de salsa a
poc volum, casa perfectament amb la cortina que voleia prop de la meva orella. La
finestra, oberta al carrer, es presenta com un esclat quiet d’un blanc d’estiu enlluernador.
A la barra, una parella d'anglesos ja lluny de la primera volada romanen asseguts
en silenci davant sengles copes de vi, d’esquena a la finestra, de cara a les
ampolles i la mirada perduda. No seran les últimes copes. Em disposo a menjar
el bistec amb patates de pinta immillorable. Potser no tot està perdut,
encara.
Després de dinar,
el camí se m'ha fet pesat, sobretot per la costa que s’enfila just en deixar
enrere Cala Mesquida i Es Murtar fins arribar a sobre el Macar de Binillautí; en
superar la coma m’he quedat exhaust i he constatat l’enorme desproporció de la motxilla.
Primers dubtes pel que fa a la idoneïtat pel que fa al pes i al volum de la
motxilla. De moment la bellesa del paisatge i l’extraordinari efecte benefactor
del contacte directe amb la natura posposen el debat intern sobre si hauria
d’arribar-me a Ses Persianes i carregar només amb l’imprescindible.
Coratge!
Arribant al darrer tram
del recorregut, poc abans de trobar la carretera asfaltada de Maó a Es Grau, just
en deixar, a mà esquerra, sa Cudia Vella, em creuo amb una parella jove que ja m’ha
avançat fa estona i que ara tornen cap a sa Mesquida al trot. Ens saludem de
nou i intercanviem quatre frases, més que res per descansar plegats. Són de Maó
i en acomiadar-nos m’han desitjat sort; quan ja ens havíem separat uns metres,
la noia s’ha girat sobtadament, i corrent
d’esquena m’ha etzibat: Coratge!
- - El
necessitaré, Gràcies!
És el que li he
respost convençut que l’hauré de menester. Per sort he arribat viu a es Grau
després de travessar el Sivinar de s’Albufera per un caminet que travessa la Zona
de sa Gola i que m’ha menat de dret a la platja des Grau, més enllà de la Roca
des Marbres Un racó on l’arena fa una
petita platja recollida anomenada el Bol Llarg. En arribar al lloc on queda
clar que faré nit per la vista que ofereix sobre les cases a l’altra punta de
la badia i perquè queda arrecerat del lleuger ventijol, m’he trobat amb una parella de nuvis deixant-se retratar dalt
d'un cavall, a la sorra, amb els peus a l’aigua... Com era d'esperar, han
acabat, vestits i tot, a l'aigua. Mentalment els hi desitjo que el matrimoni acabat
d’estrenar no faci aigües des del primer dia.
Aspiro els perfums
d’aquesta hora tranquil·la de la tarda assegut davant la població d’es Grau que,
per l’hora, es troba a la solana. Em sento viu i satisfet d’haver començat
aquest viatge somiat tant de temps i del qual n’espero un inconcret motiu per
seguir caminant altres camins...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada