TRAMS 15 I 16: DE SANT TOMÀS A SON BOU I CALA EN PORTER

TRAM 15: L’ETAPA SANT TOMÀS – SON BOU

L'ETAPA

Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de ponent de la platja de Sant Adeodat. Recorre les dues platges de la urbanització de Sant Tomàs per un passeig molt agradable entre la zona dunar i la urbanitzada. Aquest primer tram de l’excursió també es pot fer per la platja. Deixem Sant Tomàs pujant una costa rocosa que ens durà fins a Atalis, seguint la línia de la costa i vorejant els camps fèrtils d’aquesta zona. Un cop travessat el pont per salvar la desembocadura canalitzada del torrent de sa Vall o Son Boter, el camí entra terra endins contornejant la zona humida de Son Bou, amb una vegetació que es va transformant a mesura que anem entrant dins el barranc. Gràcies a una passera feta amb blocs de marès, travessem el torrent en el punt on s’acaba la zona humida i comença el barranc pròpiament dit. Seguim vorejant el prat de Son Bou per un camí poblat de pins i ullastres fins a Son Benet. Després de caminar entre camps i pastures i passar el pont que salva el torrent del barranc des Bec, arribarem a la urbanització de Son Bou. L’etapa recorre tota la urbanització fins al final, on trobarem el pàrquing d’entrada a Son Bou, on acaba l’etapa. Si ens plantegem l’etapa com una excursió d’anada i tornada, ens podem estalviar aquest últim tram urbà, sense gaire interès, deixant el vehicle a l’altra punta de la urbanització, just on comença el sender.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 15 min.

TRAM 16: L’ETAPA SON BOU – CALA EN PORTER

L'ETAPA

Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de llevant de la platja de Son Bou. Seguint els indicadors, abandonem de seguida l’asfalt per agafar un petit sender que, salvant un desnivell força pronunciat, ens portarà fins a cala Llucalari. Seguint el camí per l’altre costat de la cala, abandonarem el barranc que la forma en un altre tram de pujada. Un cop a dalt, el paisatge dóna pas a ambients més secs, i travessant conreus i pastures esquitxades de llentiscles (mata) i ullastres, arribarem a una petita carretera.

L’haurem de seguir a mà esquerra durant uns 10 min fins a recuperar el camí a mà dreta. Després de travessar un pontet de fusta, s’agafa una pista cap a la dreta, deixant enrere la vista llunyana del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés. Al cap de 10 min haurem d’entrar, a mà esquerra, a la finca de Torrenova. Durant ben bé 15 min anirem baixant suaument fins a arribar al barranc de cala en Porter. A partir d’aquí, el camí segueix entre cultius d’arbres fruiters, resseguint les parets del barranc, fins a la petita zona humida de la desembocadura del torrent que precedeix la platja.

Distància: 8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

El recorregut del tram del camí de Cavalls fins a Son Bou és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire alçada. Tot i així, passa per hàbitats prou diferents com ara zones urbanes, barrancs interiors, costa baixa rocosa, dunes litorals, camps i pastures, o la zona humida de Son Bou. Aquesta maresma litoral, alimentada d’aigua pels dos torrents de Son Bolet i des Bec que travessa l’etapa, està separada del mar pel braç d’arena que formen els tres quilòmetres de la platja i la zona dunar de Son Bou. La vegetació predominant de la zona humida està constituïda per canyís i bova, i tot el conjunt fa que sigui un punt calent de biodiversitat, especialment a l’hivern, on es concentren nombroses espècies d’aus aquàtiques.

En sortir de Son Bou el recorregut connecta dos barrancs importants de la costa del migjorn menorquí: el barranc de Llucalari, a ponent, i el de cala en Porter, a llevant. Entre els dos barrancs, predomina el típic paisatge agrícola de Menorca, on s’alternen les terres de cultiu i pastura amb extenses zones d’ullastrar. A Llucalari, en canvi, hi trobem una cala molt rocosa i de caràcter molt salvatge, mentre que, al barranc de cala en Porter, hi podem veure com l’ésser humà ha aprofitat aquestes terres protegides de la tramuntana per les parets del barranc, cultivant-hi arbres fruiters. En aquesta etapa, també tindrem l’oportunitat de conèixer dues de les zones humides de la costa sud: la zona humida de Son Bou i la petita zona humida formada per la desembocadura del torrent de cala en Porter.

NO T'HO PERDIS

• Zona humida de Son Bou: També coneguda com l’albufera de ses Canessies, és una de les principals zones humides de Menorca. Ineludible per als aficionats a l’observació d’ocells i a la natura en general.

• Basílica paleocristiana de Son Bou: Restes d’una basílica de planta rectangular i tres naus separades per pilars que s’estima que va ser construïda al segle V. Es troba a l’extrem oriental de la platja de Son Bou, a pocs metres del mar.

• Pacaners de Son Esquella: En arribar al barranc de cala en Porter, just abans de passar el torrent per un pont, trobarem els pacaners de Son Esquella, catalogats com a arbres singulars pel Govern de les Illes Balears.

• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la diversa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.

LLOCS D'INTERÈS PROPERS

• Torre d’en Galmés: Un dels poblats talaiòtics més grans de les Balears. Per arribar-hi, ens haurem de desviar 1 km abans d’entrar a la finca de Torrenova. Més informació del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés.

• Torralba d’en Salord: Poblat talaiòtic on podem veure una de les taules més grans i més ben conservades de Menorca. Es troba a uns 4,5 km al sud de la població d’Alaior en direcció a cala en Porter.

Noms de llocs: Platja de Sant Tomàs, Racó des Cavall, Prat de Son Bou, es Camp Redó, Torre Solí Nou, Sant Jaume, Carretera de Sant Jaume, Son Bou, Cap de Ses Penyes, Barranc, Cala i Camí de Llucamari, Camí de ses Torres, Camí des Horts de Cala en Porter, Barranc de Cala en Porter, Hort de Son Esquella, Cala en Porter, Passeig de sa Platja.

NOTES DE VIATGE. (2 DE JUNY 2016): RETROBAMENT

He arribat a Sant Tomàs des de Ciutadella a les nou del matí. La temença es veu confirmada just en iniciar el tram del Camí de Cavalls, a llevant de la platja de Sant Tomàs, doncs al meu davant una família italiana al complert, nonna inclosa, encapçala una comitiva de banyistes sorollosos que es deuen dirigir a la platja de Son Bou. Torna a irrompre la massificació detectada al tram de Son Xoriguer fins a Cala en Turqueta. I amb ella la meva paradoxa particular: d’una banda la curiositat estimulada per l’inici de la ruta per una de les parts més desconegudes per mi de l’illa; i de l’altra el temor que avançar per una de les zones més urbanitzades de Menorca, em prepari per al pitjor.

Com que Sant Tomàs i Son Bou són a tocar, qui hagi dissenyat la ruta d’aquest tram el fa passar per l’interior, per darrere la  zona humida del Prat de son Bou. Un cop desviat cap a l’interior davant l’escull de na Redona i desaparegudes rere les dunes les darreres notes de color de les tovalloles dels banyistes m’he aturat un moment sobtat per un “dejà vu”. Tot d’una em veig a mi mateix l’any 1980, amb la Rosa i el David, el seu fill, dirigint-nos de bon matí cap a Cala en Turqueta muntats en la “Impala” que ens havia deixat el Kike. Hi ha un punt del recorregut en què el Camí de Sa Marjal inicia un descens suau cap al barranc que condueix a la cala. Els espadats s’alcen a banda i banda empetitint el firmament. Hi ha un camí que va cap a ses Cases Vermelles, que al mapa consten com a Mallauí. En arribar a aquest punt i en aturar el motor, de cop el silenci s’imposà precisament per la varietat de sons que provenien de totes bandes. El piular insistent d’ocells, la guitza dels llagosts, la mica de  vent o el vol escadusser d’algun insecte subratllaven la quietud tot captivant-nos i deixant-nos muts una bona estona, superats per la grandesa del paisatge. El  sol matiner, el vent suau entre les roques i els pins, l'olor del salobre remuntant la vall com un corrent que fluís al revés... Extasiat, vaig percebre una tel de bondat que semblava apoderar-se de nosaltres i l’illa sencera, com si aquest m’arribés a través del meu primer parell d’avarques. Un 'aire estrany mormolava dins el meu cap i dictava, sense jo saber-ho jo encara, el contracte de fidelitat amb Menorca que mai no he trencat.

-           Què passa?

En David, el fill de la Rosa, aliè a la transmutació general que ens envoltava, reclamava la platja promesa. En les incomptables ocasions en què he tornat a l’illa, poques vegades m’havia retrobat amb tanta intensitat, amb l’emoció d’aquella primera descoberta del silenci de Menorca. Avui, aïllat del món davant na Redona, a ple sol, torno a gaudir d’aquell vell privilegi i em recorre la pell una sensació de retrobament. Aquesta sí, aquesta és la Menorca a qui em vaig declarar.

Un parell d'hores més tard, deixat enrere Son Bou i quan els tons carbassa de la llum de la tarda anuncien el capvespre, trobo un bon lloc on passar la nit prop des Turubenc Nou, a pocs quilòmetres de Cala en Porter on espero esmorzar demà. El sol comença a declinar fent més llarga l’ombra de les coses. Avui que els genolls em fan menys mal i el paisatge ha restituït una part del que trobo a afaltar a Menorca, la nit es presenta perfecte envoltat d’un jardí natural de camps de conreu i de fruiters.  M’aprovisiono d’unes quantes nespres que combinen perfectament acidesa i dolçor. Em sento al cor de Menorca i passo les hores que resten de llum deixant-me portar pel pas lent del temps cap a una nit que s’alça entre colors de melmelada i tarongina.

With tangerine trees and marmalade skies

Somebody calls you, you answer quite slowly

A girl with kaleidoscope eyes

Cellophane flowers of yellow and green

Towering over your head

Look for the girl with the sun in her eyes. [1]

NOTES DE VIATGE. (3 DE JUNY 2016): A PLENO SOL

Em desperto a trenc d’alba dins el sac de dormir, la part exterior del qual està xopa de rosada. L’estenc, em preparo el Nescafé de rigor i faig una passejada pels horts i els camps de fruiters del voltant, a l’espera que el sol acabi d’assecar el sac. Tot seguit, emprenc la curta distància que em separa de Cala en Porter pel Camí des Horts vorejant el vessant esquerre del Barranc de Cala en Porter, un excel·lent balcó des d’on contemplar el fons del barranc cobert de conreus. Al meu davant com en un pessebre, contemplo a mig aire del marge dret les masies de Son Esquella, Bini-Segarra i una mica més avall Torre Nova; tres masos ben orientats a l'est i enllaçats pel Camí de Torres d’Avall que serpenteja fins la zona humida del darrere la platja de Cala en Porter.

Fa calor i no bufa ni un bri d‘aire. Penso en el bitllet de tornada amb data del vint-i-dos i en com han passat de ràpid els dies des que vaig salpar de Barcelona, ja fa tretze dies. Respiro fons en un intent inútil d’alentir el temps, com si volgués demorar la tornada que ja es mostra a l’horitzó i que em pesa com una sentència. Menorca m’ha tornat a conquistar però ha deixat clares les condicions. No puc declinar-les sense renunciar a Menorca, o el que és el mateix: no puc ignorar els canvis innegables que s’han donat a l’illa, a menys que renunciï en part a la llibertat de relacionar-me directament amb els paratges, abans feréstecs i a la complicitat establerta a través dels anys. Tot apunta a què el futur de l’Illa s’ha obert definitivament a la turistificació i als inconvenients que aquesta comporta; la pèrdua gradual de personalitat i la conversió en un parc temàtic més, com Palma o Barcelona. La veritat, no sé com hi encaixo jo en aquest futur.

Entretant, m’he assegut en un marge del camí per escriure, i el temps s’atura amb mi. Em prenc el meu temps per contemplar la reunió del que m’envolta i afino la vista, l’oida i l’olfacte mentre em deixo captivar un cop més per la bellesa majestuosa de Menorca. Els sentiments són contradictoris. Menorca també és el mite que he construït i l’estat d'ànim en què més conscient he estat de ser jo mateix. Per això tant sovint em transporta als dies d’infantesa a la casa del carrer de Sant Quintí, a Sant Pere. En els dies de més calor m’arribava en bici fins a la Devesa. Allí m’abrigava del sol sota una trentena de plàtans que hi havia a tocar de la riera en un terreny argilós cobert d’argelagues, cua de cavall i on un canyissar tancava l’espai pel Sud. Obac i humit, el travessa un rec que aporta el dring d’aigua fresca mentre el joc de la llum entre les branques d’arbres centenaris m’invitava aleshores a perdre’m entre fabulacions d’amors o de curiositat pel futur. Deixava volar la imaginació tot esperant pacientment altres nens de la meva edat que tornarien del camp o de 'repàs d’estudi' que feien a ca la Florentina. Aquelles denses hores lliurat a la imaginació d’esdeveniments inconeguts eren tant estimulants! De gran, només he pogut retroba l’intima satisfacció de perdre el temps sense límits, a Menorca. “Perdo el temps miserablement i el perdria tot el dia, per tornar-lo a recollir” [2].

Com si despertés d'una letargia em torna a venir al cap el passatge de tornada i sento una batzegada a l’estómac. Prenc consciència que em trobo a l’equador d’aquesta aventura i ja m’enyoro. Dios! Qué sinviví! Per postres he acabat l’aigua que he de racionar des d’ahir per imprevisió,. No són ni les vuit del matí i mataria per una cervesa. Decidit! Faré un esmorzar a base d’una dosi raonable de colesterol...  si trobo un lloc obert a aquesta hora és clar. En marxa!

Acabo de recórrer el camí empinat de la cala fins les primeres cases de la urbanització de Cala en Porter. Esgotat, sense alè i encara m’hi he de posar! Un cop a dalt la roca m’assec sense alè al banc de la parada del bus, a l’Avinguda Principal. Demano a un guiri on es pot esmorzar i m'assegura, en un català de Menorca molt treballat, que al bar Pito's fan els millors esmorzars de l’ illa.

No m’ho penso dues vegades i en arribar al bar, que està a l’inici del Passeig Marítim, m’adono que no sé si seran els millors, però he decidit optar per un entrepà de camot calent d’entre una cinquantena de possibilitats;  el pa està ben torrat, el camot és desfà a la boca i m’he quedat més que satisfet. A sobre el cafè és bo! Per primera vegada em fa mandra reprendre el camí i em sorprenc trobant-me còmode en un lloc tant turístic, per bé que desert en aquesta època de l’any. No sé si estic abaixant la guàrdia o és que em faig vell. O potser les dues coses a la vegada.  O viceversa, ves a saber.

[1] Lucy In The Sky With Diamonds. (Lennon & McCartney)

[2] Una tarda Qualsevol. Francesc Pidelaserra.