NOTES DE VIATGE. (4 DE JUNY 2016): GUARDARÉ ELS TEUS ULLS...
Al centre de
Mercadal, on conflueixen els carrers d’Enmig, de Baix, Nou i General Alberti, aquest
darrer antiga carretera cap a Maó, s’hi troba el Bar d'en Bep. No recordava que
es digués així doncs sempre l’havia anomenat el bar de la plaça. A la casa del
costat del bar, a la cantonada, ara s’hi troba una fruiteria però fins fa uns
deu anys, hi havia l’espardenyeria de Can Riudavets de Migjorn, on comprava les
avarques des dels anys 80. L’única dependenta era una dona gran que ja devia
tenir vuit o nou-cents anys la primera vegada que vaig entrar a la botiga. Les
darreres vegades, a principis de segle, ja es veia que no
podia durar massa degut a la sordesa, als tremolors i a les dificultats
d’atenció que s’evidenciaven any rere any. Amb prou feines li quedaven forces per pujar les escales fins al pis de
dalt que feia de magatzem i on ja no hi quedaven números, ni colors, ni models.
Malgrat tot jo hi seguia comprant perquè el calçat era bo i perquè aquell món, la
botiga mateixa i el tracte amable de l’anciana dependenta, em fascinaven. Em
conformava amb el que ella bonament baixava després de sentir-la trastejar pel
magatzem una bona estona. I va arribar un dia, l’any dos-mil-dos o
dos-mil-tres, en què la botiga havia tancat i vaig suposar que la dona havia
mort. Per sort vaig trobar un altre lloc a Ciutadella, l’esparteria Magí, on
comprar calçat menorquí; no només avarques si no també botes, sabates i porqueres. Però he seguit el costum de tornar a Mercadal on solc fer algun
gin acompanyat d’alguna tapa al bar d’en Bep o bé per dinar-hi i aprofitar per fer
una ullada a l’antiga espardenyeria.
Aquest any hi he trobat una fruiteria
moderna i tant atractiva que hi he comprat unes peces de fruita. Mentre triava
el gènere m’ha estat impossible evitar escoltar
el que explicava a tothom una cotorra que xerrava pels descosits; que sí “aquí la fruta es muy cara”, que sí “en Barcelona
cuesta la mitad”… I no parava de garlar. En posar-me al seu darrera per pagar,
és quan he vist el BMW aturat davant la botiga amb el porta paquets obert. Al
seu darrere hi creixia un pacient rengle de cotxes.
De cop i volta ha
sonat un clàxon i la cotorra s’ha acomiadat des de la porta, carregada de
bosses plenes de fruita i trotant cap al maleter del vehicle.
Se ve
que mi coche molesta! - ha cridat cap a la dependenta a mode de disculpa amb la
sorpresa d’algú que no està acostumat a rebre ordres. La noia i jo hem
creuat una mirada de complicitat, mentre es
disposava a cobrar-me uns albercocs.
Si
només fes nosa es cotxo…, li he dit sota veu a la noia quan em cobrava. Hem somrigut
una mica per dins, mentre la cotorra es ficava dins el cotxe i desapareixia de
la visual de la botiga entre gemecs dels pneumàtics.
Quan ha desaparegut
la corrua de vehicles acumulats, s’ha restablert la calma i he pogut iniciar l’excursió cap a Fornells des del mateix indret
on abans comprava les meves avarques. M’ha vingut al cap la delicadesa de
l’antiga propietària comparant-la amb la veu de la cotorra i m’he adonat que
sí, que havia passat molt de temps.
Després de
vagarejar una estona per Ses Salines on m’he remullat els peus, he arribat a
Fornells acalorat i les cames adolorides per haver caminat tanta estona damunt
l’asfalt amb les avarques noves. Això sí, ni una butllofeta. He tingut sort. A
la Plaça de s’Algueret m’assec a la terrassa de La Palma per assaborir una
cervesa gelada amb gin tot contemplant el port com solíem fer amb el Norbert quan
llegíem el Quartet d’Alexandria de Durrell també davant una cervesa amb gin. Fins i
tot la cervesa sembla no tenir el mateix sabor.
El primers anys,
quan vaig començar a visitar Menorca amb assiduïtat, em vaig acostumar a passar
les dues o tres o primeres nits a Fornells, a la Palma, per desconnectar del
brogit de Barcelona. Els únics establiments del poble es reduïen al bar/fonda
La Palma, la fleca i una botiga que feia de basar, de quiosc, de papereria i de
botiga d'ultramarins. A la plaça, el restaurant que ara és Ca'n Burdó havia tancat
arruïnat després de negar-se a preparar una caldereta al rei Joan Carles per no
ser temporada de llagosta; el restaurant d’es Pla, una mica més avall,
seguint el moll, va aprofitar-ne l’ocasió. Accedí a preparar la caldereta per a
la cort i es convertí així en proveïdor reial. No recordo altre població
més tranquil·la que el Fornells d’aquells dies, quan cap al tard de s’horabaixa
en recorria els carrers deserts i passejava, en caure la nit, fins al capdavall
de l’espigó per escoltar la remor del mar sense veure’l de tant fosc com era.
La torre de
Fornells s’eleva en una llengua de terra que separa l’entrada del port de la
platja de Cala Tirant. A uns 40 metres sobre el nivell del mar, és un bon
mirador d’aquesta costa, rocosa, feréstega i batuda pel vent. Per arribar a la
fortificació construïda a començaments del segle XIX, només cal agafar el camí
empedrat que surt del nord del poble i que voreja la cova natural que alberga l’ermita
dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. La perspectiva que permet l’altura ofereix
a vol d’ocell el nucli pescador farcit de cases blanques amb finestres de
guillotina i cortines i vidres de quadrícula d’influència anglesa. Tot blanc i
verd, com una imatge congelada en el temps, sobretot en aquesta hora després de
dinar. Des de la punta de la torre refaig el camí per endinsar-me pels carrers
que baixen al port. Passo davant les restes de l’antic castell de Sant Antoni,
del segle XVII considerat el nucli fundacional del poble. Passejant per la
plaça del Forn, fins al carrer Major m’entretinc tafanejant per les botigues
d’artesania, entre els cada cop més abundants bars i restaurants. Passo per
davant Es Cranc, on l’any 81 i recent inaugurat hi vaig gaudir de la meva
primera caldereta de llagosta. És el plat que més renom ha donat a Fornells. Diuen
que el secret rau en la destresa del cuiner, però, sobretot, en la qualitat de
la llagosta que es pesca als voltants d’aquest port: un crustaci de closca
vermellosa o morada, capturat de manera tradicional amb cistells o nanses col·locats
com una trampa en el fons marí.
La passejada pels
darreres de les cases del poble m’ha portat fins al petit cementiri blanc que
es troba al capdamunt del carrer de la Verge del Carme, on al número 4 encara
hi ha intacta la caseta que havien llogat l’Esteve i la Maria i que ens va
acollir a la Rosa, al David i a mi. No he pogut evitar la temptació de fer una
mirada a l’eixida del darrere, un minúscul pati on hi dona la finestra de
l’habitació on dormíem la Rosa i Jo. Tampoc no he pogut estar-me de
fotografiar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada