TRAM 14: DE SANT TOMÀS A CALA GALDANA

L’ETAPA [1]

Aquesta estapa del camí de Cavalls comença dalt de la urbanització de cala Galdana, a l’extrem de llevant. En pocs minuts, el sender ens porta a cala Mitjaneta i, just després, a cala Mitjana, una de les cales verges més apreciades del sud de Menorca, equipada amb una bona àrea de pícnic a l’ombra del seu pinar. A partir d’aquí, l’etapa s’endinsa en una zona boscosa que no abandonarem fins gairebé al final. Salvant diferents desnivells, baixarem fins al torrent del barranc de Trebalúger i, més tard, al d’Albranca, que travessarem gràcies a un pont de fusta. Seguint dins el bosc i tornant a salvar els desnivells provocats pels barrancs, arribarem al fons del barranc de Binigaus. Seguint a mà dreta, ens dirigirem a la platja i, vorejant la costa, amb el mar a un costat i camps de conreu a l’altre, arribarem fins a Sant Tomàs.

Distància: 10,8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 4 h.

L’ENTORN

Si vols conèixer com són els boscos de la costa sud de Menorca, aquesta etapa del camí de Cavalls és una bona ocasió. La major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o el pinsà, entre altres ocells boscans. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides, que coincideixen a la part baixa dels tres barrancs que es travessen durant l’etapa: Trebalúger, Albranca i Binigaus, típics barrancs de la plataforma calcària que forma el migjorn de Menorca. Als dos extrems del recorregut, passarem per dues platges verges que no ens deixaran indiferents: cala Mitjana i la platja de Binigaus, a partir de la qual abandonarem la zona central de penya-segats i barrancs de la costa sud, per passar a una zona de costa baixa, amb un perfil més pla i poc accidentat.

NO T'HO PERDIS

• Cala Mitjana: Una de les platges verges d’arena blanca i aigües turqueses més apreciada i visitada de la costa sud de Menorca. S’hi pot arribar en cotxe i hi ha una bona àrea de pícnic.

• Pedrera de cala Mitjana: Entre cala Mitjana i Mitjaneta, hi ha una antiga pedrera de marès abandonada, d’on es treien blocs d’aquesta pedra calcària per a la construcció.

• Cova des Coloms: Abandonant el camí de Cavalls i seguint el camí que recorre el barranc de Binigaus, trobarem la cova dels Coloms, també anomenada la Catedral, per les seves grans dimensions.

• Cala Trebalúger: Des de cala Mitjana, abandonant el camí de Cavalls, i seguint un sender que ressegueix la costa durant uns 30 min, podem arribar-nos a Trebalúger, una platja formada per la desembocadura del barranc del mateix nom i amb una interessant zona humida associada.

Noms de llocs: Camí de Binigaus, Camí des Barranc de Binigaus, Barranc de Sa Torre, Camí des barranc de sa Torre, Pleta des Obrers Vells, Sa Pedrera, Tanca des Forn de Calç, Terres Noves de s’Ajub, Barranc d’Albranca, Barranc de Trebalúger, Camí de Sant Llorenç, Barranc i Cala Mitjana, Cala Mitjaneta, Penyal Alt de s’Anglès, Cala Galdana, Carretera de Ferreries a Cala Galdana.

NOTES DE VIATGE. (31 DE MAIG 2016) : INTIMITAT RECUPERADA

He sortit del sac cap a tres quarts de cinc del matí. Es llostre [2] i el dia es resum en una fina línia de claror a l’horitzó. Menjo un plàtan, una mandarina, preparo un Nescafe soluble amb llet condensada i l’aigua que queda a l’ampolla; després m’assec al banc rudimentari, davant la taula de fusta sota el cobert de bruc. Contemplo la sortida del sol i assisteixo a la dansa lenta de les ombres esvaïnt-se sota raigs de sol. Abans d’emprendre el camí prenc un bany i, de l’aigua estant, passejo la mirada des de Punta de na Plana fins a l’escull de Binicodrell, darrere el qual treuen el cap les edificacions de Sant Tomàs. M’atrau i m’intriga l’efecte dels primers raigs de sol i el vol quiet d’algunes gavines matineres que planegen damunt les copes dels arbres, les roques, la sorra o els murs de pedra que parapeten els horts.  Deuen ser prop de les set quan, amb recança per l’encantament que em posseeix i pel record màgic de les estones passades en aquest arenal, deixo enrere Binigaus. Binigaus, sempre Binigaus. El camí parteix del barranc, sota el coster i el turó de Sa Corona, seguint el Coster del Barranc de Sa Torre fins on travessa el Camí de Sa Torre Vella prop de Ses Pedreres. Una mica més avall s’hi troba Sa Teulera.No m’ho penso dues vegades, abandono la motxilla al costat del camí i m’arribo fins la vella bouera en desús, ja descoberta fa anys. No podia passar-hi a tan a prop sense fer-m'hi la "selfie" de rigor com en els anys 2007, 2009... i ara, el 2016.

El matí primaveral es presenta esplèndid. No hi ha brisa i la fresca que sembla desprendre’s de les pedres i dels murs on s’encaixa el sender és la justa per fer agradable el camí ombrejat. Abans de divisar la barraca, d’unes mates surten una mare perdiu i els seus pollets; caminem junts uns metres fins que emprenen un vol curt que les porta al límit del camp fins desaparèixer entre els ullastres. 

Quan travesso les zones humides del fons del barranc de Trebalúger, el sol ja escalfa prou com per agrair el ventijol amarat de perfum de resines que m’envolta; camino entre el zumzeig d’insectes i un  xerroteig dels pardals que em fa sentir pletòric. Avui sí, avui trobo a faltar algú al meu costat per compartir el recorregut silenciós, sensual, perdurable. Fruir amb intensitat d’aquest entorn no fa tant profit privat de l’eventualitat de compartir-lo, com si el convertís en una fantasia, una quimera més. Com si sense altre testimoni, l’exuberància no existís plenament. Pot ser que alguns instants comportin un accent de tristesa en sentir-me  incapaç de copsar-ne la fortuna completa fins passat un cert temps? Altra vegada el gat de Schrödinger! Romanc una estona extasiat.

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d'aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina. [3]

Sagarra! quin sentit pren en aquest moment, aquest poema!

No sense pena em preparo per reprendre el camí. Deixaré enrere aquesta porció de paradís que tinc a l’abast i que mai no posseiré del tot. Quanta raó en Xavi, quan em recorda que el preu de la llibertat és la soledat!

La resta de camí, un cop travessat el Barranc d’Albranca, s’enfila per la solana cap un bosc frondós des del qual, com des d’un balcó que resseguís la muntanya, es contemplen els barrancs d’Albranca i de Trebalúger, banyat aquest darrer pel rierol que transita el darrere de la cala. De lluny em sembla reconèixer l’indret per on travessàrem el rierol fent equilibris sobre una passera de fusta quan hi arribàrem per primer cop amb la Rosa, l’Esteve i la Maria.

Un cop a l’alçada del càmping de Cala Mitjana em trobo ja darrera de Galdana, on  espero pacient l’autobús a la parada de la carretera. Un altre parell d’hores ajagut sota l’ombra d’un castanyer bord immens, durant les quals, de mica en mica, vaig rescatant el plaer de no fer res, d’avorrir-me, de no saber què fer i entretenir-me amb el moviment d’una branca, el vol d’un ocell. Em passen pel cap mil i una imatges de pel·lícules on una parada d’autobús és l’únic destacable d’un paisatge sense principi ni final, enmig del no res. Em pregunto si el present no és més que això, un punt aparentment insuls entre infinits. Un punt, el qual rarament cobreix les expectatives de quan havia estat futur i que modelem atorgant-li sentit i textura quan esdevé passat.

Encara falta una hora perquè passi el bus, la solitud absoluta m’envolta i m’empeny a desconfiar de si realment existeixen cap autobús ni cap horari. Sé d’on arrenca aquesta incertesa amb els busos que contraposo al tren o als tramvies, atès que les vies fan tangible la seva existència. Va succeir a París, a l’any 70, quan em vaig escapar de casa fins a la capital francesa aprofitant un viatge a Itàlia amb l’escola. Mai no he agafat un autobús a París i mira que m’agradaven els d’aquella època, amb la seva plataforma al darrere per on s’hi podia accedir en marxa.

Mig ajagut al banc, protegit per l’ombra del garrofer, escolto a la ràdio la Terribas i em fa l’efecte d’una extraterrestre parlant-me de coses d’un món inabastable.

En baixar del bus, ja a Ciutadella, sento el goig de tornar a casa i, només veure l’antic molí, una alegria immensa m’impulsa a besar i abraçar-me a les persones que em trobi pel carrer. Afortunadament no en diviso cap a prop d’on m’ha deixat el bus.

---

[1] Cal tenir en compte que la Ruta de Cavalls s’explica en la direcció contraria, és a dir des de Gala Galdana a Sant Tomàs, tram que jo vaig fer sortint del Camí de Cavalls per passar per Trebalúger, Fustam i Escorxada. Veure DETURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER.

[2] LLOSTRE adj. i m.Foscant, hora crepuscular (Gir., Empordà, Berga). «Ja és llostre» o «Ja es fa llostre»: ja fosqueja. «Com és tan llostre, no hi podem anar». «A les cinc del matí encara és llostre». «Quan és llostre, comencen a sortir els estels». Entre dos llostres: a entrada de fosc (Vilabertran).

    Fon.: ʎóstɾə (Empordà, Gironès, Berguedà).

    Etim.: del llatí lŭstru, ‘claror’ (cf. REW 5184).

[3] Aigua-marina. Josep Ma. de Sagarra.

Obres completes. Poesia. Editorial Selecta. Barcelona 1981 Pàg. 649-650