DIES TRANQUILS: DIA PRIMER

NOTES DE VIATGE. (19 DE JUNY 2016)

Un cop acabats els trams del Camí de Cavalls que els genolls m’han permès fer, he deixat enrere els dies caminats cap a nits al ras embolcallades pel trànsit de la lluna; també els darrers dies passats a Ciutadella en companyia de la Marta i que van culminar amb l’excel·lent caldereta a Es Cranc de Fornells. Ahir ens vam acomiadar a l’aeroport. Per als darrers tres dies que em queden d’escurar el temps compto amb un scooter Peugeot, així que espero tornar a sentir el vent escabellant-me els cabells, fregar-me cara i mans tot arremolinant-se’m a l’esquena, sota la samarreta, sobre la pell.  Em podré gronxar entre olors de ginebró, de bosc, de camps adobats I reviure l’olor indescriptible que entra pels porus i s'arrapa a la pell. L'olor dels anys. Ara m’he aturat i escric mentre aguanto la moto entre les cames. A l'mp3 hi sona 'Put a Straw Under Baby' de Brian Eno que m'obre un ventall de possibilitats. L’apunto per quan faci el vídeo amb les fotos d’aquest dia.

Des de la meva arribada he prescindit dels auriculars en tombar per l’illa doncs he volgut impregnar-me dels paisatges sonors i acostumar-me de nou als sons antics que, al capdavall, expliquen bona part del viscut a Menorca. Per amortir el soroll del motor de la moto, avui m’he tornat a posar els auriculars i el paisatge, sense els sons naturals, m'evoca una Menorca diferent que ara puc captar sota els peus. Munto el cavallet i em deixo endur a través de l’illa per una alegria continguda feta d'hores d’espera.

Obro bé els ulls i contemplo una vegada més el cel d’un blau que no me’n sé avenir tot esquitxat de núvols perfectes. Cap vent. Calma. El lloc, el moment, tot el que es reuneix al meu voltant esdevé balsàmic i actua com si ho fes sobre velles ferides causades per la supervivència. Les endolceix però no les cura. Com els analgèsics.

Ja he arribat a l'aparcament a peu del camí a Cala Pilar a través del bosc. Segueix la màgia que se m'ha aferrat al cos. El bestiar que rondina rere una tanca a l'ombra d'un parell de roures trenca el silenci com si cap altra element pogués alterar el moment. Les tanques, el petit bosquet d'alzines i pins que s'enfilen costa amunt, el sol entre les fulles que obliga als animals del tancat a desplaçar-se amb moviments mandrosos. El temps resta suspès i el camí d’arena m’invita protegit del sol per l’ombra del bosc mediterrani. Contemplo la vall talment ho feia els estius a Sant Pere, esguardant el poble des de Mas d’en Tort, o algun altre dels turons que l’envoltaven; feia plans per quan arribés la tardor amb les pluges i la família m’arrossegués fins a Barcelona, separant-me de les hores vibrants de l’estiueig. Ara ja no en faig de plans, ni estiuejo. Els estius, com la resta d’estacions, les puc passar intentant esbrinar com es van esvair tots aquells plans, en part per mandra, en part per oblit... Què tenim contra la nostàlgia? És la darrra distracció que ens queda quan hem perdut la fe en el futur. Però l'agost no s'acaba i la tardor no arriba fins que no venen les pluges, no cal que ens hi posem pedres al fetge. Al capdavall està bé. Està bé així. Serà millor agafar la motxilla i començar a caminar.

Esguardo Cala Pilar i del penya-segat estant  m’adono que hi ha massa mar. Cala Pilar té un mar que enganya per les roques a ras d’aigua que hi ha a tocar de la riba.  No m’hi embolico i decideixo fer un tros del camí cap Algaiarens. Coneixent La Vall d’Algaiarens i pel tros de camí fet, el recorregut sencer ha de ser espectacular. Potser sí que hauré de tornar una vegada més encara.

La tornada de Cala Pilar sota el sol, amb la moto circulant ben a poc a poc, em transporta a les passejades amb el Kike, muntats en sengles Vespa. Sense casc, una sola mà, fumant i conversant en paral·lel, els cabells rossencs del Kike esbullats pel vent i decidint anar fer un mos a Ferreries per després fer cap a Binigaus per passar-hi la tarda. Ben pensat, em dic. Ja es veu que sabíem el que ens fèiem. Així doncs m’encamino a Sa Perdiu, a Ferreries.

Sa Perdiu continua essent un d’aquests bars blaus, que de tant en tant es donen a l’Empordà i que sorprèn una mica aquí, on el verd característic de l’illa acostuma a predominar. Finalment m’he decantat per la sípia amb pèsols. Exquisida.

Tarda de descobriments. Després d’unes hores estupendes a Binigaus he decidit tornar cap a Ciutadella abans de cremar-me, però poc abans d’arribar a Ferreries per la carretera Me-20 d’Es Migjorn, a mà esquerra, he llambregat una tanca oberta. He seguit un camí que habitualment havia vist amb el cadenat sempre posat. Un cartell en un dels pilars de tanca hi posava ‘Sa Mola’.  Com que mai no l’havia recorregut i sempre friso per descobrir nous llocs he emprès la mica de costa que segueix una corba ampla cap a llevant i el Sud. Al capdamunt del turó m’hi he trobat un mas amb de pedra seca i l blocs de pedra marès, perfectament reformat, alçat enmig d’una quietud transparent i amb vistes sobre la major part del Migjorn de l’illa. La vista m’abastava des del far d’Artrutx que s’endevina a l’Oest fins a Cala en Porter. En un tancat proper bramaven uns rucs i m’arribava l’escataineig de les gallines. Era evident que em trobava en una propietat particular. Al meu darrere he sentit el so d’una cortina com aquelles de gafets, d’on arrencàvem la munició per a les nostres pistoles de fusta, seguit dels crits de les botigueres. En escoltar el so característic del petar d’una cortina en la fusta, m’he girat i una dona de mitjana edat ha aparegut al pati. Abans que digués res m’he excusat per la intrusió. Li he explicat que en veure la tanca de baix oberta amb el nom de Sa Mola, m’he imaginat una altra cosa, cosa que era certa. No s’ha molestat, al revés, m’ha ofert un cafè i hem estat no més de mitja hora fent-la petar. Es diu Maria Àngels, és de Barcelona i viu en aquest lloc privilegiat. Després ha aparegut una furgoneta d’on ha baixat el seu fill que tornava del col·legi. He aprofitat per agrair-li el cafè, l’estona i acomiadar-me. M’he guardat una frase que m’ha cridat l’atenció: “la setmana que ve, em sembla que baixaré a Ferreries –a menys de dos quilòmetres- ... És que d’aquí dalt, costa de sortir-ne”. 

He tornat a Ciutadella amb ganes de repetir una estona en aquest lloc privilegiat, amb una persona tant acollidora, amb qui hem parlat de teatre, de música i de la bellesa de Menorca. No obstant, sé que no faré cap pas per tornar i que passarà a enriquir el cabdal de fets i circumstàncies que he anat deixant per més endavant al llarg de la meva vida.

Com sempre, he fet la tornada per Es Camí Vell per allargar la tranquil·litat fins al darrer moment. Arribat a Ciutadella m’he trobat amb es bè de Sant Joan i es Caixer Major amb tota la comitiva de jovent que el seguia. M’he afegit a la festa pletòric de satisfacció després d’un dia de tranquil·litat absoluta.

Abans de buscar un lloc on fer un mos, m’he acostat a la bocana del port de Ciutadella per reflexionar i assaborir la satisfacció plena que m’ha brindat el dia. He fotografiat Capdepera de Mallorca, a l’altra banda del canal. M’han vingut al cap les meves amigues, n’Antònia i na Magda. Són allà, no fa ni un més de la meva curta estada a Palma i sembla que hagin passat mesos. El temps és relatiu, va assegurar Einstein. I Ciutadella, Menorca en general, en són la confirmació de la teoria.