TRAM 8: DE LA VALL D'ALGAIARENS A CALA MORELL

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del Camí de Cavalls comença al segon pàrquing que trobem dels dos que hi  ha a les platges d’Algaiarens, a les quals ens haurem d’acostar expressament si les volem gaudir. El camí s’endinsa per una zona boscosa fins a arribar a ses Fontanilles, caminant uns 10 minuts. Després de passar entre algunes barraques de pescadors, anirem vorejant el mar, amb unes bones vistes de les platges d’Algaiarens i punta Roja, fins a arribar al codolar de Biniatram. Un cop travessat aquest atractiu paratge costaner, el sender abandona la línia de mar per agafar un camí interior que ens duu fins a la urbanització de cala Morell. Caminant 25 minuts pels carrers d’aquest nucli turístic arribarem a la necròpolis de Cala Morell, just uns metres abans del final de l’etapa.

Distància: 5,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 1 h 30 min

L’ENTORN

Aquesta etapa del Camí de Cavalls abandona la zona fèrtil i boscosa de la Vall d’Algaiarens per passar a un paisatge de garriga i màquia litoral, dominat per una vegetació baixa i dispersa amb presència de xipell, romaní, savina i camamilla de Menorca. També hi trobarem una interessant concentració de garballó, una palmera endèmica de les regions mediterrànies. No ens ha de passar per alt l’interès del paisatge geològic de cala Morell, punt exacte on es troben les dues grans parts geològiques de Menorca, Migjorn i Tramuntana. Aquest fet ens proporciona unes formacions geològiques molt característiques, de les quals destaca, presidint cala Morell, la roca de l’Elefant, que veurem des de diferents punts elevats de la urbanització o des de la platja.

NO T’HO PERDIS

• Platges d’Algaiarens: També anomenat platges de La Vall, és un conjunt de dues platges verges format per la platja des Tancats i la platja des Bot, amb una zona humida associada a la part posterior. Més informació sobre les platges d’Algaiarens.

• Aljub de Corniola: Aljub en perfecte estat de conservació. Els aljubs són construccions destinades a la recollida d’aigua de pluja mitjançant una gran plataforma oberta en rost que canalitzava l’aigua cap a un pou construït o picat a la roca

• Necròpolis de cala Morell: Conjunt de catorze coves d’enterrament picades a la roca que van ser emprades des de l’època pretalaiòtica fins al segle II dC. Abans d’arribar al final de l’etapa, trobarem un petit pàrquing i l’entrada a la necròpolis. Més informació de la necròpolis de cala Morell.

• Cala Morell: Cala molt ben protegida dels vents del sud i llevant, amb plataformes artificials, ideal per a fer snorkel gràcies a les aigües tranquil·les i transparents, i a la poca fondària.

Noms de llocs: Cala Algaiarens, Platja des Bot, Torrent de la Vall, Puig Tremolor, Platja des Tancats, Pinar de Son Àngel, Cala i Coves de Fontanelles, Punta Blanca Punta de s’Apres, es Reclau, s’Escala, Codolar de Biniatram, Aljub de Corniola, Punta i Penyal de Corniola, Punta de Fra Bernat, Colomar des Pont, Punta Llevant de sa Cova de sa Merda, Punta Ponent de sa Cova de sa Merda, Punta de Cala Morell, Cala Morell.

NOTES DE VIATGE. (7 DE JUNY 2016): FER LES PAUS

Podria assenyalar nombrosos indrets a Menorca que m’hi vinculen emocionalment, entre els quals en sobresurten el carrer de Sant Joan, a Ciutadella,  L’ermita de Sant Joan de Missa i la Vall D’Algaiarens o del Marquès, per les càrregues intensament lligades a l’amor i a la mort que impliquen. Aquests tres indrets, a més d’història pròpia com els altres, formen part de l’essència del mite que he anat construint a través dels anys al voltant de Menorca. Els dos primers no els puc deslligar de les tres estades amb la Rosa a l’illa i guarden clarobscurs d’una relació apassionada i captivadora que, tot i els anys passats, encara em commou en evocar-la. El conjunt que formen La Vall i Cala Algaiarens o les platges des Bot i des Tancats, el relaciono amb la mort del Norbert, l’amic amb qui vam aconseguir trobar aquest paradís el juny de 1983. Aleshores era un indret amagat dels visitants i forasters. Per això el sol fet de conèixer-ne l’existència a través de na Consol i de saber-ne trobar la manera d’arribar-hi ens feia sentir el privilegi real o fantasiós, d’exclusivitat. M’és impossible  deslligar la Vall d’Algaiarens de l'amistat amb el Norbert i d’aquell viatge en què ens sentirem exploradors, talment una espècie de Bowles, probablement influenciats per la lectura dels diferents volums del Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell que els dos havíem coincidit en emportar-nos a Menorca.

Són tants ells llocs, tant poques les paraules.

Ha estat tot tant breu

i la distància tant ample,

des de la gavardina blanca

entre les cortines del Saló Diana.

Entre llums de neó, pujada de bolets

mentre ens miràvem.

Conduint fins al fil, Senyor d’Albacaba.

Els braços en creu en aquella moto alada.

I el retorn, tant vius,

d’aquells racons de platja.

I el càntir fresc.

I el quartet d’Alexandria

llegit a la matinada.

I el metro, en obrir els ulls.

I el bolet que ens tocava

I el cafè silenciós d’una revolada.

Són tantes les coses, et dic.

La ploma a la Vall, en aquella horabaixa.

I ses Voltes, un crit.

I una gavina que ens parla.

Has tancat per vacances, amic,

I no he trobat valor per acompanyar-te.

Les arribades posteriors a la Vall han seguit sempre una mena de litúrgia que consisteix en vagarejar per camins i platges descalç, ja que el terra sorrós ho permet i amb l’esperit alerta, com aquell primer dia. Quan m’he topat amb impediments com cadenats a les tanques o que el cabdal de la zona humida havia crescut, sempre he trobat una manera o altra de superar els entrebancs per recórrer una vegada i una altra el llarg camí arenós que connecta la Vall amb la banda de llevant de la platja des Tancats.

En l’actualitat i de juny a octubre, s’hi pot arribar amb el mini bus de línia regular que parteix de la Plaça des Pins, a Ciutadella i recorre el vell camí de terra en ziga-zaga, ara asfaltat. Sembla irreal que la Vall i les 'platges des Marquès" haguessin estat pràcticament inaccessibles en algun moment. Quan amb en Norbert hi vinguérem per primera vegada seguint les indicacions de na Consol, ens trobàrem una Vall paradisíaca i solitària que s’havia mantingut verge i propietat d’un marquès que hi permetia l’accés en comptades ocasions i semblava que només a persones ciutadellenques. Un marquès que no estava ja massa bé del cap d’altra banda, segons informacions posteriors. Ometent l’advertència que no podríem passar la barrera, en Norbert i jo muntarem en la Benelli que ens portava amunt i avall per dirigir-nos cap a la Vall d'Algaiarens.

‘Anau per sa carretera de Cala Morell i quant tomba cap a sa dreta, des des mateix revolt surt un camí que vos hi durà’. Evidentment a la primera no trobarem el camí i ens plantàrem a cala Morell ja que aleshores no hi havia indicadors, ni noms, ni res. Hom s’havia de guiar pel nom de llocs, cases pageses o boueres, escrits en façanes o en les columnes de pedra seca que solen aguantar les tanques característiques de Menorca a l’entrada d’algunes finques i horts. Posats a fer vàrem vagarejar unes hores pels volts de la cala, per la necròpolis i per les roques feréstegues de la Punta de Cala Morell que semblen sorgir del mar. Després d'intercanviar unes seqüències de xiscles durant una bona estona amb una gavina que semblava respondre'ns, tornarem a intentar trobar la Vall; això sí, després de fer un mos en un bar, un cafè i un peta.

Finalment trobàrem el camí de grava fins al llindar del bosc, quan comença a baixar cap als camps de correu de la Vall serpentejant per entre pins majestuosos. A  mitja baixada ens topàrem amb una gran portal metàl·lic que s’alçava oberta al davant nostre amb tot de senyals que les que predominava el vermell de massa signes d’admiració; direcció prohibida, atenció, achtung, danger, prohibit el pas en diversos idiomes... Tot i que estava oberta, ens aturarem indecisos per decidir si fèiem mitja volta davant la presència dels missatges, o bé si ens podíem fer el distret, aspecte bastant poc creïble, la veritat. No sé com,  a mà dreta del camí va aparèixer una espècie de guarda forestal amb una escopeta a l’esquena, que al final ens deixà passar després de convèncer-lo que no portàvem tenda ni sac ni teníem cap intenció de pernoctar-hi.

Un cop passat el bosc, se’ns va obrir al nostre davant una praderia on hi regnava la placidesa estenent-se fins als turons blavosos de la llunyania. La brisa suau acaronava l’ordi madur i el despentinava en onades vellutades que es desplaçaven sota un munt de papallones i libèl·lules. Més amunt encara voletejaven les orenetes i, amb vols ràpids, baixaven a buscar menjar entre xiscles allargassats. Ens vam descalçar de les avarques i corpresos per aquell paradís de quietud, avançàrem en silenci pel camí sorrenc que ens allunava de la vida convencional a mida que ens apropàvem a les roques de les platges des Tancats. Just al final de la segona, vam descobrir el petit sender que mena fins a la platja des Bot.  Asseguts i amb aigua fins la cintura vam contemplar extasiats la posta de sol més impactant que he vist mai. Més tard ens asseguérem en un tronc que el mar havia portat fins a la sorra per contemplar la immensitat de la Cala d’Algaiarens. Una ploma de colors brillants, sobre la sorra, als nostres peus, ens feu adonar de com n’estàvem d’aïllats de la resta del món. Ens submergirem emmudits en  l’estrepitosa solitud sota el sol ponent que envermellia l’ambient. Recordo haver comentat al Norbert la sensació de tornar a ser un nen  i de sentir-me pirata en una illa del Carib, tai i com havia fet tantes vegades a través dels llibres d’Enid Blyton sobre Guillermo.  La sensació d'exclusivitat, de ser els únics éssers humans en aquell edèn ens omplí d'eufòria.

Avui, són poc més de les 10 del matí a la platja des Bot i acabo de nedar una bona estona. Em sento fresc i disposat a fer el camí fins a cala Morell, on probablement arribaré a temps d’agafar el bus de les 3. En qualsevol cas n’hi ha un altre a les 6. La vida és allò que succeeix mentre s’està assegut esperant el bus, m'he dit. Poc a poc, la noció d’allunyar-me per sempre més d’un món que ja no existeix s’apodera de mi i agraeixo a l’indret la possibilitat que m’ha ofert d’apropar-m’hi, qui sap si per darrera vegada.

Em sobresalta Dylan assegurant-me a cau d’orella que els temps estan canviant. El temps! Se m’encongeix l’estómac davant el paisatge impassible durant mil·lennis i que així romandrà qui sap quants segles més. Em sento un acudit insignificant i m’assec a contemplar el moment, com si fos l’atzar qui m’ha dut fins aquest tronc estavellat i mig podrit sobre el que m’assec. Qui sap si és el mateix que compartirem amb el Norbert aquella horabaixa, fa anys. Qüestió d’atzar. És atàvica en mi la tendència a deixar que sigui la casualitat, la sort, el fat qui s'ocupi de mi. Em somric i esguardo el paisatge feréstec, acollidor i tendre a la vegada. Escolto l’incessant brogit dels llagosts i em perdo per la llum blavosa que retalla bona la costa de tramuntana fins perdre’s en el mar que batega incansable.

Escric assegut sota la minsa ombra d’una roca gegantina que m’acull amb prou feines. Fa calor i espero com si se m'hagués de revelar un secret; el sol em busca inclement, amb obstinació, de tal manera que he de canviar de posició amb freqüència per tal que no m’atrapi la cremor. M'enfonso en aquesta solitud, alhora plenitud i també absència mentre sobre pas en mi la impressió que, després de molt temps, probablement anys, em vaig posant d’acord amb mi mateix.

Acabo de fer el recorregut fins a Cala Morell i quan passo per l’Aljub de Corniola m’entretinc a fotografiar-lo mentre em ve al cap el record del ruc a la sínia de Cala en Turqueta en aquell primer viatge. Com si reconegués alguna cosa que se m’escapa just quan estic a punt de comprendre-la. Potser hauria de fer alguna sessió d’hipnosi per comprovar que no sigui una espècie de reencarnació d’algú que hagués viscut molt abans a l’illa. Ho penso amb ironia, però alguna cosa vibra dins meu quan ho faig. Alguna cosa que s’assembla molt al desig i que em retorna a la calma.

Arribo a la parada del bus quan falta més d’una hora i mitja per tres quarts de quatre, quan li toca passar. No hi ha ningú en cap de les petites cases adossades d’una planta amb jardí que m’envolten i semblen abandonades. Sóc conscient que d’aquí a quinze dies estaran ocupades i així es mantindran tota la temporada alta. No m’ho penso dues vegades, salto una de les tanques d’arbusts baixos i m’estiro a l’ombra d’un dels minúsculs porxos, fora de la vista de possibles curiosos que puguin veure’m des de la carretera. Poso l’alarma del telèfon a dos quarts de quatre i em disposo a fer una migdiada.

M’adormo amb el record viu d’aquell primer dia quan, a la tornada de la Vall, en Norbert es posà dret damunt els estreps de la Benellí, braços en creu, per entonar a ple pulmó una de les cançons del musical que havíem compartit al desaparegut Teatre Barcelona amb l’Adrià Gual, en Pep Torrents, l’Enric Casamitjana, el Rafel Anglada, la Nadala Batista, tots ja desapareguts.