L’ETAPA
Aquesta etapa del Camí
de Cavalls etapa parteix de la urbanització de punta Prima, a l’extrem nord de
la platja. El camí transcorre arran de costa per una zona de marina baixa,
deixant enrere la presència de l’illa de l’Aire i el seu far imponent. Després
de passar per unes antigues salines en desús, el camí ens porta fins a la torre
de defensa d’Alcalfar. El sender baixa fins a la platja del nucli urbà del
mateix nom, que haurem de travessar per retrobar el camí, després de creuar la
carretera que porta a aquesta població. A partir d’aquí, abandonem la línia de
la costa i, després de travessar una altra carretera, en aquest cas la de la urbanització
de s’Algar, ens dirigim cap al barranc de Rafalet. Deixem aquest barranc
frondós pujant cap a una zona de pastures fins a l’entrada del lloc de Son
Vilar, per agafar un camí que ens porta fins a cala Sant Esteve. Després de
vorejar aquesta cala cap a l’interior, caminant per un breu tram d’asfalt, es
recupera el sender per un camí empedrat que puja fins al final de l’etapa, el
pàrquing de cala Sant Esteve, a l’antic Fort Marlborough.
Distància: 7,3 km •
Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 40 min.
L’ENTORN
Aquest tram del Camí
de Cavalls transcorre primer per un tram pla seguint la mateixa línia de costa.
Es camina per una zona rocosa de marina baixa dominada pel llentiscle (mata) i
les savines fins a l’alçada de la torre de defensa d’Alcalfar, ubicada dalt
d’un penya-segat amb bones perspectives de la zona. Després de passar el petit
nucli d’estiueig d’Alcalfar, el camí s’endinsa a l’alzinar de cala Rafalet, un
canvi radical en el paisatge, on val la pena aturar-se i recórrer el barranc
fins a la seva desembocadura al mar. A partir d’aquest punt i abandonant el
barranc, el camí travessa una zona de pastures i petits ròdols d’ullastres on acostuma
a haver-hi ramats de bens. És important tancar totes les barreres que trobem al
nostre pas, ja que són essencials per regular el bestiar i que no s’escapi. El
camí segueix flanquejat per paret seca i passa pels llocs de Son Vidal i Sant
Joan de Binissaida. Tot seguit, baixa per un barrancó poblat d’ullastres que arriba
a cala Sant Esteve.
NO T’HO PERDIS
• Torre d’Alclafar:
Just abans d’arribar a Alcalfar, trobarem la torre de defensa del mateix nom.
Fou construïda pels espanyols després de la seva conquesta de l’any 1782.
• Barranc de
Rafalet: Poblat per un alzinar ombrívol ideal per fer una aturada. Deixant el Camí
de Cavalls i seguint barranc avall, arribarem, en pocs minuts, a la minúscula
cala de la seva desembocadura.
• Torre dels
Penjats: L’itinerari no hi passa i pràcticament no la veurem si no és que ens
desviem per un petit sender que hi porta just abans de baixar cap a la cala
Sant Esteve.
• Fort Malbarought:
Fortificació excavada al subsòl rocós construïda pels anglesos entre 1710 i 1726
per defensar el castell de Sant Felip. Obert al públic.
LLOCS D’INTERÈS PROPERS
• Illa de l’Aire:
Durant la primera part del recorregut anirem deixant enrere l’illa de l’Aire i el
seu far. Aquest illot conserva una interessant biodiversitat amb un alt valor
ecològic. N’és un bon exemple el fet que allotja la població més densa de
sargantana balear Podarcis lilfordi de Menorca.
• Castell de Sant
Felip: Restes del que va ser una de les fortificacions més importants a la
Mediterrània. Construït pels espanyols a partir de l’any 1555 i ampliat pels
anglesos durant la seva primera dominació (1708-1756). Carles III, després de
conquerir Menorca l’any 1782, ordenà destruir-lo. Obert al públic.
Noms de llocs: Cala
de Biniancolla, Son Ganxo, na Blanca, Punta de na Fonda, Costa de sa Sivineta,
Punta Prima, Punta des Mabres, Platja de Punta Prima, sa Sivina de Baix, Ses
Pesqueres, Cap de sa Paret, Punta de na Foradada, Morro d’Alcalfar, Caló Roig,
Torre d’Alcalfar, Barranc i Cala d’Alcaufar, Carretera de s’Algar, Cala i Camí
de Rafalet, Rafalet Nou, Camí de Torraixa a Binissaida, Binissaida de sa
Creueta, Camí de sa Cala Sant Esteve, Camí dels Horts de BinissaIda, Camí de sa
Torre d’en Penjat, Camí de sa Torre
Vella, Cala de Sant Esteve, Camí des Barranc del Rei.
NOTES DE VIATGE. (5 DE JUNY 2016): ESGOTAT
Estic de ple en la
darrera etapa dels trams del Sud. M’he saltat el dinovè tram de Binibèquer a
Punta Prima ja que és un continu d’urbanitzacions; de fet el tram d’avui també
passa en gran part pel mig d’urbanitzacions i petits pobles d’estiu com Biniancolla,
on m’ha deixat el bus, Punta Prima o Alcalfar.
El darrer tram, que
no ofereix al caminant una ombra ni per compassió, serà l’únic tram fet sense
disposar d’una sola gota d’aigua; tota la meva vida laboral pendent que no
faltés mai aigua en els treballs físics i ja són tres dies seguits que, per una
raó o altra se m’acaba l’aigua o com avui que m’ha estat impossible trobar una
ampolla de litre i mig a Punta Prima. En passar per la urbanització només hi
havia obert un bar; les botigues i els súpers encara no havien aixecat les
persianes. Així que he esmorzat al bar i només tenien envasos de 200ml i m’he estimat
més comprar-ne més endavant. Ha passat que no he trobat un “més endavant”. Al
final, esgotat, els llavis secs, adolorits els genolls, acalorat i sentint-me
bullir la pell per l’excés de sol, m’he aturat a l’esplanada del prop del Fort
Marlborough, una fortalesa situada al costat de la bocana del port de Maó, ja a
la Cala de Sant Esteve, dins el municipi d'Es Castell. Va ser construït pels
britànics entre 1710 i 1726, que li van donar el nom del general més destacat
de l'època, Sir John Churchill, duc de Marlborough, al qual els seus enemics
francesos i castellans van immortalitzar en la cançó infantil Mambrú
se fué a la guerra, simplificant-ne
la pronunciació.
Des de l’esplenada
de la Cala de Sant Esteve, he volgut veure passar el ferry amb el que vaig
arribar avui fa dues setmanes. Dec presentar un aspecte deplorable, doncs se
m’ha acostat un home gran, de Ferreries m’ha dit, i s’ha interessat pel meu
estat. En veure la motxilla al terra i jo assegut al seu costat, s’ha pensat
que havia pres mal. Quan ha insistit en si realment havia de menester res li he
confessat que havia tingut problemes per abastir-me d’aigua i que començava a sentir
símptomes de cop de calor. Sense dir res s’ha arribat fins al cotxe que tenia
una mica més enllà. N’ha tronat amb una ampolla de litre i mig d’aigua fresca,
fantàstic!. Una cosa ha portat l’altre i
en Bep, així s’ha presentat, i jo ens hem arrencat en una conversa. Ell és un
caminador que ja havia anat a peu des de Barcelona fins a Roma. Enguany havia
intentat anar a peu fins a Jerusalem, però a Dalmàcia, a la costa Croata, va
haver d’abandonar per causa d’ un genoll lesionat -collons de genolls!- Així
que va haver d’agafar un vol des d’Split de tronada a Barcelona, abandonant l’aventura.
Ho tornarà a intentar l’any vinent, ha insistit. Des d’aquí li desitjo tota la sort.
En comentar característiques d’alguns trams del Camí de Cavalls hem coincidit
en què aquest es ven com un recorregut quasi familiar, per fer a peu, en
bicicleta o a cavall, procurant dissimular-ne els entrebanc, però que hi ha
alguns trams dels que se n’hauria d’especificar més clarament la dificultat.
Extingit, he arrossegat uns peus que pesaven una tona cadascun i, no podent amb l’ànima, he recorregut uns dos kilòmetres escassos que se m’han fet eterns, fins que he arribat a Es Castell. M’ha recordat les tornades de les excursions amb els llobatons o amb l’escola, quan els carrers de Barcelona esdevenien un calvari fins arribar a casa. Ja a Es Castell, en passar pel davant de l’església de la Mare de Déu del Roser, he decidit premiar-me amb un bon dinar de forquilla. Una mica més avall del carrer Victori, el mateix que passa per davant l’església, he vist un restaurant. Quan m’he trobat al davant m’he adonat que es diu Restaurante España i que la clientela mudada es compon de les famílies benestants del poble, que se saluden entre elles com deuen fer els diumenges.
Em miro a mi mateix, acalorat, polsós, els pantalons caiguts i la motxilla que, per bé que petita fa nosa a tot arreu i penso que estic completament fora de lloc. Però no tinc esma de fer ni un pas més i els plats que veig a les altres taules fan una pinta immillorable. Amb el cafè, ja satisfet i raonablement feliç, em dic que en aquests darrers tres dies i per dues vegades, quan tot semblava enfonsar-se, han aparegut en el darrer moment un parell d’àngels de la guarda com en Bep o com l’home del cotxe l’altre dia. Comprenc que Menorca té més cura de mi que jo mateix.
He arribat fins a Maó en bus. Com que és diumenge, quan arribo a l’estació central dels busos tot està tancat. Només hi ha obert un bar darrere l’estació de busos on passo l’estona amb dos cafès. Fa una calor seca i intensa i l’aire és tant calent que sembla cremar a la gola i no convida gens a sortir al carrer. Són quarts de tres i fins les 5 no hi ha bus cap a Ciutadella, però m’és igual; les butaques són prou còmodes com per fer-hi una capcinada, els cambrers són amables i romanc assegut davant d’un quadre molt gran que m’agrada i em recorda una mica l’estil del David Ribas. Tot i que em sento cansat i amb ganes de cloure els ulls, no puc deixar de pensar que, en certa manera aconsegueixo acostar-me prou a com imaginava que volia viure quan encara feia plans.
Extingit, he arrossegat uns peus que pesaven una tona cadascun i, no podent amb l’ànima, he recorregut uns dos kilòmetres escassos que se m’han fet eterns, fins que he arribat a Es Castell. M’ha recordat les tornades de les excursions amb els llobatons o amb l’escola, quan els carrers de Barcelona esdevenien un calvari fins arribar a casa. Ja a Es Castell, en passar pel davant de l’església de la Mare de Déu del Roser, he decidit premiar-me amb un bon dinar de forquilla. Una mica més avall del carrer Victori, el mateix que passa per davant l’església, he vist un restaurant. Quan m’he trobat al davant m’he adonat que es diu Restaurante España i que la clientela mudada es compon de les famílies benestants del poble, que se saluden entre elles com deuen fer els diumenges.
Em miro a mi mateix, acalorat, polsós, els pantalons caiguts i la motxilla que, per bé que petita fa nosa a tot arreu i penso que estic completament fora de lloc. Però no tinc esma de fer ni un pas més i els plats que veig a les altres taules fan una pinta immillorable. Amb el cafè, ja satisfet i raonablement feliç, em dic que en aquests darrers tres dies i per dues vegades, quan tot semblava enfonsar-se, han aparegut en el darrer moment un parell d’àngels de la guarda com en Bep o com l’home del cotxe l’altre dia. Comprenc que Menorca té més cura de mi que jo mateix.
He arribat fins a Maó en bus. Com que és diumenge, quan arribo a l’estació central dels busos tot està tancat. Només hi ha obert un bar darrere l’estació de busos on passo l’estona amb dos cafès. Fa una calor seca i intensa i l’aire és tant calent que sembla cremar a la gola i no convida gens a sortir al carrer. Són quarts de tres i fins les 5 no hi ha bus cap a Ciutadella, però m’és igual; les butaques són prou còmodes com per fer-hi una capcinada, els cambrers són amables i romanc assegut davant d’un quadre molt gran que m’agrada i em recorda una mica l’estil del David Ribas. Tot i que em sento cansat i amb ganes de cloure els ulls, no puc deixar de pensar que, en certa manera aconsegueixo acostar-me prou a com imaginava que volia viure quan encara feia plans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada