ALAIOR

NOTES DE VIATGE (9 DE JUNY 2016): STARDUST MEMORIES

a Marta Castelar

Era la primavera del 77 o el 78. Feia poc que en Franco havia mort, això sí. El xivarri i la festa, que bullia a Zeleste, al Saló Diana, al London, als Enfants Terribles, al Minotauro  o a qualsevol altre de les desenes de tuguris que oferien activitat nocturna fins a les primers clarors del dia, havien pres els carrers juntament amb la lluita diària per reclamar drets socials, sindicals, nacionals, de condició sexual, de llibertat, d’amnistia o contra les nuclears (No, gràcies!). Les mateixes persones que ens trobàvem a les Rambles manifestant-nos entre l'Ocaña i el Nazario, també ens trobàvem a les reivindicacions de 9 barris en contra de la planta asfàltica o a Gallecs defensant la conservació d’un paratge natural. Era l'època en què ens reconeixíem i ens saludàvem pels carrers quan ens creuàvem; temps de cridòries rebels fent costat a les feministes o als presos de la Copel. Era l'època en què el Zeleste separava el dia de la nit i era on ens trobàvem tothom amb tothom. Algunes nits, a la guingueta del Parc de la Ciutadella s’hi muntava una festa entre amics i coneguts fins que sortia el sol amb la meitat de músics de l’Orquestra Plateria i d’altres formacions musicals del moment. Va ser en aquell ambient de persones que ens colàvem al parc per fer música, fumar "leños" , ballar o simplement lligar, en el context d'eufòria llibertària, d'afanys de descoberta, d'estímuls frescos, de noves emocions i també, perquè no dir-ho, de joventut. Va ser en aquest entorn on els fets, les accions simplement fluïen, quan em va sorgir l’oportunitat de tornar a Menorca després d’aquell primer viatge amb l’escola d’una dècada abans. Entre les noies que assistien a aquelles nits blanques, a la Marta li van caure a les mans un parell de passatges cap a Maó d'una parella que havia hagut de renunciar al viatge. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig aprofitar l’oferta desconeixedor, òbviament, de l’impuls que donaria als vincles emocionals amb l’illa, els quals s’han aprofundit amb el pas dels anys. Així que la Marta i jo ens embarcàrem al Ciudad de Compostela enmig de l'esclat de música i colors tant freqüent en aquelles dates; vingueren a acomiadar-nos un munt d'amistats amb instruments i rotllos de paper higiènic per llançar com a  serpentines en el moment de salpar el vaixell. Semblava el que aleshores en dèiem un passa-carrers, per traducció directa de pasacalle. Fins i tot el Pepelú, que portava una torradora de campionat, va aconseguir entrar al vaixell sense passatge, i una mica més i se'n ve a Menorca amb nosaltres.

Quan feia un parell d'hores que havíem salpat, de la barana de popa estant Barcelona només era una lluïssor que s’esmorteïa darrere l'horitzó. L'aire primaveral i humit, era càlid i l’envergadura del vaixell ens protegia d'un excés de vent. La lluna, quasi plena, lluïa entre els cabells rinxolats de la Marta i parlàvem apassionadament de música i cançons, com solia passar entre la colla en la que ens movíem, amb diversos músics dels Koniek, Secta Sònica, Plateria... La Marta i jo compartíem el gust pels Beatles, els Stones i el blues entre molts altres estils, però molt especialment les cançons del Rubber Soul. En un moment donat i no sé per quina raó, la conversa girà sobre Joan Manuel Serrat i la cançó que parla d’una trobada amb una noia en un petit cafè del port, on no hi volen entrar ni la llum del carrer ni la gent assenyada. Va ser com una revolada, no sé si pel romanticisme de la cançó, per l'embriaguesa de la nit o pel fet inusual i excitant de trobar-nos en enmig del mar, envoltats per aquella immensa foscor. El fet és que ens abraçarem i ens besarem amb avidesa, amb desig impacient l’un de l’altre i a la vegada amb la tendresa i complicitat que va sostenir-se durant els dos dies que vam passar junts a l’illa. Em feu descobrir Alaior, Cala Mesquida, Son Bou, els tomàquets menjats a mossegades de la planta estant i un casalot de camp fet de blocs de pedra marès on vaig ser conscient per primer cop de la calma hermètica de Menorca, i que no he sabut localitzar mai més.

Quan vaig apagar el motor de la moto a la mica d’era que hi havia al davant de l‘edifici ens envoltà de cop un silenci anterior fet de les tardes quietes del mes d’agost. Oia només el grinyol regular d’algun objecte metàl·lic ballant per l’efecte de la mica de brisa. Més tard vingueren les presses per arribar al port de Maó a temps per no perdre el vaixell, que aleshores sortia a les set del vespre.

En partir jo de Maó ella restà a l’illa, no se del cert si a Alaior o a Es Mercadal. Era diumenge, tornava cap a Barcelona i perdia la pista per sempre més d’aquell enamorament amb data de caducitat. També tornava de tres dies plens de llum, dels qual he retingut a la memòria un moment intranscendent, una aturada a Alaior per fer benzina. Feia una mica de vent, al firmament, els núvols i el sol s’alternaven amb rapidesa, mentre jo sostenia la mànega del sortidor. Ella, dreta i una mica allunyada de la moto, restava  immòbil, aliena a tot, contemplant absent més enllà de la carretera, la faldilla fins els peus que voleiava. Fou després d’aquest moment quan anàrem a Son Bou i al mas on ens hi esperava l'Alba, envoltada del silenci de les tardes d’estiu entre camins protegits per parets de pedra seca.

Menorca ens amarava i la Marta i jo érem conscients que allò que ens passava, fos el que fos, només succeiria allí i durant aquells dies.  Records d’aquelles hores han perdurat a través dels anys.  L'arribada al mercat de Maó sobre el port a primera hora del matí, l'aigua gelada del pou per dutxar-nos, les cançons cantades resseguint el camí de terra que aleshores vorejava la part final del port de Maó. I sobretot el comiat punyent d'aquell capvespre trist i alegre a la vegada.

El parèntesi que es va obrir a finals dels setantes ha perdurat fins avui, quan passejant per Alaior m'he topat amb una d'aquestes botigues modestes i elegants tant habituals als carrers menorquins, on a l’aparador hi destacaven unes sabates d'avarca totes florejades, que m’han retornat a la faldilla llarga i estampada voleiant mentre la Marta contemplava l’horitzó. He anat al cafè de la plaça, m'he demanat un gin i una cervesa per celebrar el record d’aquells dies.  Agraït que la memòria me’ls hagi fet reviure, m’he disposat a escriure aquestes quatre ratlles, aliè a tot, absent, la vista perduda en la plaça d’Alaior.